24.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 25.04.2023 - 11:19
[Read It in English]
Shikma Bressler (1980) és doctora en física, treballa a l’Institut Weizmann de Ciències i forma part de l’equip que treballa en l’accelerador de partícules del CERN. També és una de les cares visibles de les manifestacions multitudinàries contra el govern de Netanyahu, que ja fa setze setmanes que duren i tenen unes proporcions mai vistes a Israel. VilaWeb ha entrevistat per videotrucada la senyora Bressler per saber de prop les raons que han fet sortir milers de manifestants al carrer contra el govern israelià.
—Setze setmanes de manifestacions al carrer. Com s’ha arribat fins ací, i per què?
—A les darreres eleccions, Netanyahu i el seu bloc van obtenir 64 escons dels 120 de la Knesset, el parlament israelià. En el seu primer discurs com a nou primer ministre electe, Netanyahu va enumerar els punts que el seu govern volia tractar (la situació econòmica a Israel, l’Iran i la seva arma nuclear, etcètera). Però un parell de dies després, el nou ministre de Justícia, Yariv Levin, va declarar en un discurs propi que el govern volia fer una reforma judicial. Vam veure que a Israel el govern volia fer un cop d’estat i canviar el règim: volen passar d’un estat democràtic a una dictadura amb un regust molt fort del judaisme i de racisme. I d’aleshores ençà s’han dedicat a això.
—“A això” què vol dir?
—Aconseguir que el govern prengui el control sobre el sistema judicial. Sorprenentment, fa un parell de setmanes, Yariv Levin va fer una entrevista en un dels seus canals de televisió en què deia que si els canvis de lleis proposats originalment s’haguessin aprovat, Israel s’hauria quedat amb una sola autoritat. Només govern. Executiu. Ni legislatiu, ni judicial. Solament el govern, governant. Això és la fi de la democràcia israeliana. Així és com sabem que la ideologia d’aquest govern és canviar l’estructura d’Israel i convertir-lo d’una democràcia a una dictadura. I també sabem que estan disposats a sacrificar bàsicament tot allò que és bo a Israel per dur a terme la seva ideologia. Sacrificar l’economia israeliana, el sistema educatiu israelià, el sistema de salut, tal com ha dit clarament el 99,99% dels experts en cadascun d’aquests camps. Acadèmics. I, finalment, també ens vam adonar que estan disposats a sacrificar la seguretat de la nació.
—Què voleu dir?
—El ministre de Defensa, Yoav Galant, va dir que si el govern continuava endavant amb aquest cop, destrossaria l’exèrcit i posaria Israel en un perill real. Doncs el van fer plegar! Aleshores, centenars de milers d’israelians van sortir espontàniament al carrer. De la nit al dia. Volen canviar Israel i passar d’una democràcia a una dictadura. I estan disposats a sacrificar-ho tot, incloent-hi la nostra seguretat nacional i els nostres soldats, per fer-los vulnerables.
—Quin suport tenen les protestes?
—Els sondatges actuals diuen que més del 70% de la població no vol aquests canvis. La protesta ara entra en la setzena setmana. Hem vist que som capaços d’aturar-los. El govern va haver de deixar estar aquest intent de fer un cop d’estat. No obstant això, no hi ha res clar.
—Per què?
—Perquè totes les lleis que volien són, a tot estirar, a un parell d’hores de ser aprovades pel parlament. No han acceptat ni dit mai que retiren el seu pla del tot, que és una de les demandes principals de la protesta. I tampoc no van acceptar la segona demanda: que qualsevol canvi en profunditat, qualsevol canvi en l’estructura constitucional d’Israel, ha de tenir el consentiment del vot. En conclusió, es van veure obligats a parar, però això és una aturada molt fràgil. Per això encara sortim.
—Doneu-me exemples d’algunes d’aquestes més de cent vint lleis que volen canviar, si us plau.
—Una, per exemple, que ens porta cap a un estat religiós és la que dóna més poder i autoritat al conjunt de normes religioses, basades en la llei bíblica. A hores d’ara són les lleis que es fan servir per casar-se. Si no ets jueu, no et pots casar a Israel. Cada vegada es vol donar més pes a aquestes lleis, i en qüestions que van més enllà del matrimoni. Hi ha lleis que ens porten cap al racisme. Però això és més complicat, perquè ningú no en parla obertament. S’ha de saber que en el sistema israelià no tenim constitució com a tal, no tenim lleis fonamentals que facin respectar els drets humans, o la igualtat, o les minories. Això recau en el Tribunal Suprem, que pot revocar lleis que s’extralimitin en aquests camps. Doncs ara volen treure aquesta potestat al Tribunal Suprem. I això voldria dir que la Knesset, el parlament, podria aprovar una llei dient que certes minories no poden votar, i el Tribunal Suprem no podria evitar-ho. No hi hauria contrapès que pogués frenar-ho. I això sabem que sempre acaba en racisme.
—Hi ha gent que parla d’una mena de guerra civil latent a Israel. Hi esteu d’acord?
—No en diria guerra civil en el sentit de la guerra civil espanyola. Però sí que crec que som a la fase de redefinir l’Israel de les dècades vinents. Hi ha uns quants extremistes que proven d’exercir el control. Uns són els que aplanen el camí perquè Netanyahu eviti el judici pendent, i probablement la presó. Són els extremistes que s’ho cobren impulsant idees del supremacisme jueu. Són molt pocs, en nombre, però amb un gran poder polític a causa de la posició de necessitat de Netanyahu. Les enquestes mostren que la majoria d’Israel no els dóna suport. I aquí hi ha un conflicte. I espero que no porti a… Però, de fet, ja hem vist molta violència als carrers, sempre en contra dels manifestants, i per part dels extremistes i racistes. Si comparem les xifres de les nostres manifestacions i les seves, la dels qui donen suport al cop d’estat, nosaltres som centenars de milers, i ells centenars. I ells fan servir molta violència. Molta.
—De desobediència civil, se’n preveu aquests dies vinents per part dels manifestants?
—Parlem de desobediència civil no perquè vulguem, sinó perquè sabem que la necessitem per aconseguir canvis. La recerca científica demostra que les protestes educades no assoleixen els objectius, o tenen moltes menys possibilitats que no pas les protestes que inclouen desobediència civil. I si Israel segueix els passos de Polònia i Hongria i s’encamina cap a una mena de dictadura, què ens queda per fer? El futur dependrà en gran part de com es resitua el mapa polític i què fa el govern. Si tiren pel dret sense trobar consens, i continuen amb el daltabaix judicial, espero que les protestes creixin i mostrin més desobediència civil. Però si frenen, no sé què pot passar. A Polònia, per exemple, van frenar arran de la reacció, i després van aplicar els canvis a poc a poc, i que no es notés. Ara el perill real a Israel és aquest.
—Com és que una física com vós us convertiu en activista social?
—Comença per error, diria. No he estat mai una activista social. No vaig tenir mai la intenció de ser-ho, i hauria rigut si m’ho haguessin dit ara fa uns anys. Però estic molt contenta de dir que a Israel hi ha molta gent que es preocupa pel país. En el meu cas, vull criar els meus fills en un país amb futur obert, i que puguin decidir què fer, i com fer-ho. I quan veus els canvis davant teu i com ens encaminem cap al poder religiós, i com el Tribunal Suprem es queda sense prerrogativa per a suprimir lleis injustes… Sabem del cert que les dones patiran. Ja ho veiem en alguns punts d’Israel, que les dones tan sols poden seure darrere l’autobús. Tan sols els homes, davant. No vull viure en un país així. Per això sortim, preocupats pel futur dels fills.
—Vau passar de fer servir la bandera negra a la bandera israeliana. Per què?
—A Israel la bandera negra indica perill. Quan ets a la mar i veus perill, hisses la bandera negra. També s’hissa quan es vol dir als soldats que no obeeixin les ordres rebudes, que la situació ha canviat i és alarmant. Ara el que has de fer és no obeir el comandant. Quan vam començar, era la bandera que fèiem servir. Perill! Sabem que Netanyahu té necessitats, i ambicions, però no saben cap on van. Era la bandera d’estar alerta. Però ara, després de la declaració de Yari Levin sobre els plans del govern, ja no era una qüestió d’estar alerta. No hisses la bandera de la preocupació. Ara ja lluites pel país, perquè ataquen el país. Aleshores aixeques la bandera del país, un dels símbols del país, com l’himne i la declaració d’independència. Ja no és una amenaça. Ara lluitem per l’existència mateixa del país.
—He vist que heu aconseguit deu milions de xéquels per a organitzar-vos.
—Hem aconseguit més de 20 milions de xéquels [5 milions d’euros]. És la xifra més gran que s’ha assolit mai a Israel. I els donants són desenes de milers de ciutadans. Tenim el 20% de la població protestant activament. Tothom fa tant com pot. Aquest no és l’èxit de la protesta, sinó el desvetllament de la majoria de la gent que ha estat callada durant molts anys, i que era arrossegada cap a un camí que no volia. Durant anys ens hem sentit sols i agredits. On és la bona gent? I ara la veus a Israel. I veus com la bona gent s’aixeca per sobre de quasi tot el mapa polític. I veus que és la majoria. És una sortida del sol.
—Alguns diran que Netanyahu, així com Trump, ha estat capaç de seduir gent que havien deixat enrere. Gent amb raons, i que havia estat abandonada. No l’elit. Hi esteu d’acord?
—Les xifres ens diuen que aquesta mena de gent que Netanyahu és capaç d’atraure és una mica més del 10%. No és una gran xifra. Hem d’entendre la quantitat de diners que vénen de fora per a controlar les xarxes socials, i la premsa convencional. És molt obvi quan ho veus. I va ser capaç d’arrossegar i aconseguir el suport d’unes altres parts del país. És meitat i meitat. Té el suport dels ultraortodoxos jueus, que necessiten canviar la democràcia cap a una dictadura, perquè necessiten que els seus fills no vagin a l’exèrcit. Aquesta és la seva raó principal. I que no estudiïn els fonaments a l’escola: ni matemàtiques, ni anglès. Que es quedin enrere. I els seus polítics ho volen, perquè així els controlen més fàcilment. L’altre grup que dóna suport a Netanyahu són els racistes. Molt racistes. No poden viure tampoc en una democràcia, perquè han de justificar el fet de no donar els mateixos drets a tots els ciutadans d’Israel, i negar-nos la ciutadania, fins i tot. I després tens el grup de Netanyahu mateix que has esmentat. Hi ha la famosa conversa enregistrada d’un dels seus assessors més pròxims, que deia: “Hem aconseguit que odiïn. I això és el que ens uneix.” Netanyahu ha estat al poder gairebé catorze anys. I hi ha gent al país que, certament, queda enrere. Però qui hauríem de culpar és qui ha governat aquests darrers catorze anys! N’ha estat capaç manipulant, injectant quantitats de diners enormes al sistema via extremistes dels Estats Units, però no solament. Les xifres del país mostren que el 70% és democràtic, i el 30%, no. La pregunta és com canviem el mapa polític i assolim un punt d’inflexió. I no és gens trivial. Perquè Netanyahu té una maquinària molt efectiva i molts diners per a mantenir les coses tal com són. És un gran envit, el que tenim. Un desafiament semblant al que els americans van tenir amb Trump, i a molts països democràtics més. Les millors ments d’Israel treballen pel canvi. Gent que no s’havia implicat mai.
—Res a afegir?
—Un amic ja em va avisar: amb els periodistes, envia el teu missatge, tant si te’l demanen com si no. Res a afegir, ja ho he fet. Moltes gràcies per la vostra atenció.
Shikma Bressler, en una de les protestes (fotografia: YouTube).