S’ha acabat el mite escocès: la independència ni es pacta ni es demana

El no al referèndum del Tribunal Suprem britànic clou també el miratge que a l’Europa occidental es pot fer la independència sense imposar-la com un fet acomplert. No és així

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El Tribunal Suprem del Regne Unit va denegar ahir la possibilitat que el Parlament d’Escòcia organitze un referèndum d’independència sense el permís de Londres. Després del referèndum organitzat el 2014, per un acord entre David Cameron i Alex Salmond, el fet és que quatre primers ministres britànics ja han dit que no autoritzaran de cap manera un segon referèndum. I la raó és ben òbvia: ara el perdrien de segur. De manera que no el faran.

Sorprenentment, la primera ministra, Nicola Sturgeon, i el Partit Nacional Escocès han reaccionat d’una manera molt tímida. Ja va ser molt estrany que Escòcia demanàs l’opinió de l’alt tribunal abans d’aprovar la llei. Alex Salmond i una part de l’opinió pública escocesa han estat molt crítics amb Sturgeon per això. Tant per tant, deien, que la llei s’hagués aprovat i hagués estat Londres qui l’hagués portada als tribunals. Però ara, després del veredicte, Sturgeon s’ha limitat a dir que acata la decisió i que convertirà les pròximes eleccions en unes plebiscitàries. D’aquesta manera, segons que sembla, la primera ministra se situa allà on es va situar Artur Mas el 2015, però, segons que sembla, sense cap intenció d’avançar de manera unilateral. Cridar a convertir en plebiscitàries unes eleccions al parlament del Regne Unit, com ha fet ella, és ben estrany. I convocar una reunió d’urgència del partit per a l’any vinent tampoc no sembla una reacció gaire encoratjadora. Ja veurem què fa i fins on la pot afectar aquest fracàs.

Siga com siga, allò que m’importa avui i crec que importa igualment a escocesos i catalans és que el mite escocès ha fracassat. Definitivament, el Regne Unit tampoc no està disposat a reaccionar de manera democràtica a una demanda d’independència. És veritat que, un dia d’aquests, segurament haurà d’acceptar la reunificació d’Irlanda, perquè pel mig hi ha en joc la República Irlandesa i la Unió Europea. Però d’Escòcia, o de Gal·les, ni parlar-ne. Els britànics bloquen definitivament la via democràtica, com la va blocar Espanya també, i a veure-les venir. De manera que la pregunta que hem de respondre’ns escocesos i catalans és com es fa la independència si no ens la deixen fer per la via democràtica. La resposta, alguns no la voldran veure, però és ben clara.

Despús-ahir, conversant en un acte públic amb el jurista Josep Maria Vilajosana, vam anar a parar a la vella pregunta de si la llei internacional existeix. Sembla insòlita però no ho és. És clar que la llei internacional, ni que siga feta de retalls, existeix. Però l’aplicació de la llei com a tal, igual per a tothom i en les mateixes condicions, no sembla que existesca. Perquè allò que val per als uns no val per als altres ni tan sols en les mateixes condicions. La societat internacional, comentàvem, es mou sempre pels fets acomplerts, per la factualitat de les coses. I ací, a la factualitat, és on cal anar a cercar la clau d’eixida de l’atzucac en què som ara els moviments independentistes a l’Europa occidental.

Entenguem-nos: a tot arreu, la independència ha estat sempre una acció. Acció nua i crua. Directa. Executada per una gent conscient d’allò que feia, cadascuna en condicions diverses i recorrent a instruments diferents. Hi va haver, sí, una separació acordada –la de Txèquia i Eslovàquia– i un referèndum més o menys acordat –el de Montenegro. Però tota la resta dels molts estats que han esdevingut independents a Europa després de la Segona Guerra Mundial ha aconseguit la independència a força de fets, concretament, de fets que els altres no podien impedir.

Contra això, en vista de les experiències quebequesa i escocesa, aquestes darreres dècades s’ha teoritzat molt sobre el fet que si les independències eren fets imposats era sols perquè els estats dels quals se separaven les noves nacions no eren democràtics. I s’ha negat per tant que aquest fos el camí a seguir en l’Europa occidental. Molt especialment el referèndum del 2014 a Escòcia va semblar que indicava que, efectivament, en els estats democràtics sí que hi havia un possible camí d’entesa i diàleg. I va originar una allau de comparacions esperançades, que nosaltres no vam saber defugir.

Però ara es veu clar que això no és així. No ho és a Espanya, no ho és a la Gran Bretanya i sembla molt difícil que ho haja de ser en un temps pròxim en qualsevol altre estat de l’Europa occidental. En aquest context, solament se m’acuden dues possibles eixides per als moviments independentistes del nostre continent.

La primera és la renúncia. Institucionalitzar-se a l’estil dels altres partits i fer de la independència no un procés nacional d’alliberament, sinó un reclam electoral per a gestionar més poder autonòmic o federal. Igual que hi ha socialistes i a ningú no se li acut ni tan sols de pensar que vulguen implantar el socialisme, fa tota la sensació que comença a prendre forma un independentisme, ací i a Escòcia, que no té cap pretensió de fer la independència. I que si un temps va haver-hi una onada verda, que semblava que seria diferent i ha acabat essent un partit més amb els vicis de tots els altres, ara podria passar que hi hagués una onada independentista, que s’acabàs allà on comença, buida de realitat també. Al nostre país aquest invent va provar de capitalitzar-lo descaradament la vella Convergència després de la manifestació del 2012 i ara el vol capitalitzar Esquerra. Es tracta, en definitiva, d’encendre la població però en la mesura justa que permeta de traure prou vots per a governar còmodament. Sense intenció d’arribar al final.

I la segona eixida, que a hores d’ara ja hauríem de dir que és l’única que pot dur realment a la independència, és fer de la independència un procés factual. Com ho vam fer el 6 i el 7 de setembre, el primer d’octubre i el 27 d’octubre de 2017: aconseguir la independència a còpia de fets, a còpia concretament de fets que els altres no puguen impedir. Fer-la, no demanar-la ni pactar-la.

Sabent –i això és molt important– que, tal com es va demostrant en el procés català, per a Europa és molt més difícil de bregar amb les violacions flagrants i concretes dels drets humans individuals –com les que hem de suportar els catalans– que no pas amb violacions de drets col·lectius com el de l’autodeterminació. De manera que, ves per on, ja ens tens els catalans, una altra vegada, passant al davant dels escocesos…

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
23.11.2022  ·  22:08

La independència és com quan una persona esdevé adulta i pren les pròpies decisions. S’han de prendre i prou. No es pot demanar sempre permís als pares.

Marià Puig
Marià Puig
23.11.2022  ·  22:18

Si això ens fa obrir els ulls, benvingut sigui.

Matilde Font
Matilde Font
23.11.2022  ·  22:38

A veure si deixen la cançoneta d’Escòcia i el Regne Unit. Ens demostren que hem d’anar directes a barraca.

Monika Diethelm-Knoepfel
Monika Diethelm-Knoepfel
23.11.2022  ·  22:44

El procés de la separació del Jura del cantó de Bern i de la fundació del cantó de Jura va ser un procés acordat amb diverses referèndums. El Jura no volia esdevenir un país independent, però cal tenir en compte que els cantons de Suïssa tenen sobirania.

Jaume Riu
Jaume Riu
23.11.2022  ·  22:55

I AIXÍ ÉS GAIREBÉ SEMPRE
Vull recordar que només convoca un referèndum qui sap que el guanyarà, i així és gairebé sempre.
Per aquest motiu els estats es reserven el dret de convocar, o no, un referèndum.
Després d’un primer referèndum pactat el 2014 en el que els escocesos van dir que no volien la independència, trobo que la decisió del Regne Unitde de denegar un segon referèndum és reveladora i positiva pels interessos d’Escòcia, encara que no ho sembli. Amb aquesta decisió es demostra que el referèndum el guanyarien els escocesos, i això dóna molta força als independentistes.
Per això, en aquest mateix sentit, no és casual que la primera ministra Nicola Sturgeon s’ha limitat a dir que acata la decisió i que convertirà les pròximes eleccions en unes plebiscitàries, perquè els escocesos ara saben que guanyaran el plebiscit, i saben que amb aquesta renda no han de perdre el temps amb un procés d’independència pactat.
Ja no hi ha cap dubte doncs, i avui sabem que el dret d’autodeterminació en forma d’independència d’Escòcia, i de Catalunya, no l’han de concedir els estats sinó que s’ha de fer.
A Catalunya el referèndum ja el vam convocar, el vam fer l’1-O de 2017 i el vam guanyar.
A més, ara sabem que no hem de perdre el temps amb un procés pactat perquè la independència ni es pacta ni es demana, s’hi arriba amb factualitat, i així és gairebé sempre.

Josep Pericas
Josep Pericas
23.11.2022  ·  22:56

De fet el referèndum del 2014, més que acordat, va ser forçat. Els independentistes havien dit que si no arribaven a un acord, el farien unilateralment.

Aleshores van actuar amb una sàvia estratègia. I honesta, perquè tenien ganes de veritat de fer la independència. Ara, en canvi, això de demanar permís, em sembla una estratègia tipus Aragonès. Potser també és sàvia, però servint un interès deshonest: tenir una excusa per continuar cobrant la pagueta sense córrer cap risc.

Carme Juncà
Carme Juncà
23.11.2022  ·  22:59

La independència no es demana, es pren. Lluís Maria Xirinacs

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
23.11.2022  ·  23:03

Benvolgut Vicent:

Hi ha una tercera eixida, que és una variant de la segona sense dependre dels partits polítics. Perquè si hem de dependre dels partits polítics ja hem begut oli.

Es tracta de la diferència substancial entre allò que va succeïr el 6 i 7 de setembre i el 27 d’octubre de 2017 per una banda, i el que va succeïr el primer d’octubre de 2017 per l’altra banda. En el primer cas els actors eren els partits polítics. En el segon cas els actors va ser la gent.

Per tant, qui defensi fer la independència a la 6-7 de setembre i 27 d’octubre: ja ens ho explicarà.

Per a mi només hi ha una manera: a la de l’1 d’octubre. I això requereix entendre què vol dir ser un estat independent, què vol dir la llibertat que comporta i la responsabilitat que implica. La responsabilitat de construir un país, de constituir-lo i d’articular-lo; entre totes i tots. I alerta al verb construir, que és antònim de destruir. Això vol dir que construir un país implica destruir tot allò que el lliga al país del que ens volem independitzar: començant per la seva constitució, continuant pel contracte de ciutadania, que són els impostos i acabant per la disputa del poder; de tots els poders.

Joan Manau
Joan Manau
23.11.2022  ·  23:17

Cap referèndum pactat ha estat guanyat pels qui defensaven la independència. Excepte en contades i admirables situacions la gran majoria de països que ara tenen Estat propi van i han aconseguit la independència tirant pel dret perquè l’estat del que formaven part hi era contrari.

Tomàs Reyner
Tomàs Reyner
23.11.2022  ·  23:41

Hem d’espavilar-nos sols. Europa ens a enganyat en temes de drets humans.

Ramon Perera
Ramon Perera
23.11.2022  ·  23:59

En plena dictadura franquista [any 1969], a un grup que llavors erem més joves que ara ens va impressionar la pel·lícula Queimada. Ens va impressionar i per això la recordo, per una frase que diu el líder de la revolta: “La llibertat no es demana. La llibertat s’agafa.”

https://ca.wikipedia.org/wiki/Queimada_(pel·l%C3%ADcula)

La conclusió és ben clara, oi?

PS. Carme Juncà [22:39] posa una frase equivalent en boca de Lluís Maria Xirinacs. Aquesta idea queda encara més reforçada.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
24.11.2022  ·  00:20

És una mica precipitat parlar de fracàs a Escòcia. Ells continuaran fent pressió i si no poden d’una manera ho provaran d’una altra.
Els resultats de les properes eleccions seran molt significatius.
Al final la cosa més fàctica és el suport social que té el projecte d’alliberament. Si no és molt clar ho tindran més difícil.
Factors importants són: participació i un nombre de vots favorables que no admeti manipulacions.

Carles Balbastre
Carles Balbastre
24.11.2022  ·  00:42

Demanar la independència és una contradicció que no s’aguanta per enlloc. Sembla mentida que a tants els costi tant arribar a entendre-ho. Demanar la independència a qui no en vol sentir parlar és francament estúpid. Un es fa independent i prou. I si cal passar gana es passa i si cal passar fred també. Si un altre mana a casa teva mana sobre la teva gana i el teu fred.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
24.11.2022  ·  02:08

Bon editorial.
Nosaltres, com vinc dient de fa temps, ens hem de treure de sobre el fals independentisme institucional, i la manera de fer-ho és no anant a votar, sobretot davant la falta d’alternatives democràtiques. I aquí la gent que pensa en anar a votar amb la pinça al nas hauria de fer un pensament: votar amb la pinça al nas és una proposició contradictòria condemnada al fracàs. D’això es refien els tres partits.
Sobre els escocesos, són tan mansos com nosaltres ho hem estat fins ara. Crec que farà riure si nosaltres, en el fons molt crítics amb Brusel·les, ens tornem a posar en marxa mentre els escocesos, absolutament fans de Brusel·les, resten agonitzant dins d’un Regne Unit que des del Brèxit no aixeca cap.

Josep Viscasillas
Josep Viscasillas
24.11.2022  ·  05:56

Si tots els electors independentistes ens posem d’acord, i tenim un objectiu comú per sobre dels partits, hi ha una estratègia infslible per retratar els partits i ser independents en menys de 10 anys.

Ja hem vist les intencions d’ERC un cop al govern.

Es tractaria de votar massivament a Junts a les properes eleccions i deixar caure Esquerra.

Si no ho aconsegueixen, a la CUP a les seguents.

Si fins i tot aquests no saben com fer-ho, tornem a esquerra o millor a la llista cívica com a opció definitiva…

Ramon Bonet
Ramon Bonet
24.11.2022  ·  07:20

Segueix en peu la voluntarietat . Si un referèndum guanya i Britannia es negués a pactar , la unió ja no compliria el que diu el Tractat de la Unió.

Carles Ortiz
Carles Ortiz
24.11.2022  ·  07:34

Evidentment, l’1 d’Octubre vem passar per davant d’ Escòcia.

Jordi Torres
Jordi Torres
24.11.2022  ·  07:35

Haver de demanar permís a qui t’oprimeix i s’aprofita de tu per poder alliberar-te de la seva opressió, no té cap mena de sentit. Si pensem en qualsevol situació anàloga -una dona maltractada, un treballador explotat laboralment- veiem que els mecanismes per trencar les relacions abusives han d’afavorir sempre la part feble. Com, si no? I aquests mecanismes s’acaben plasmant en lleis i drets, com a mínim a les societats democràtiques. Si vols alliberar-te d’un estat abusador, no tens per què complir amb la seva legislació ni has de pactar amb ell. Aquest camí no porta enlloc.

Àngela Busquet
Àngela Busquet
24.11.2022  ·  07:49

Doncs jo ho trobo normal que facin unes eleccions plebiscitàries si no poden fer el referèndum acordat. Ja veurem la continuació si les guanyen, ells van de debò.

Antoni Roca
Antoni Roca
24.11.2022  ·  07:57

Ja era hora que ens caigués la bena que portàvem als ulls amb els ‘modèlics escocesos’. El que els polítics (i polítiques) fan allà és pura comèdia dirigida a controlar i mantenir distret el poble.

Secundí Mollà
Secundí Mollà
24.11.2022  ·  08:07

Li podem donar tantes voltes com vulgueu. Al final, una paret se salta saltant la paret. I la independència es fa fent la independència.

Pep Agulló
Pep Agulló
24.11.2022  ·  08:36

CAU LA VIA DE LA LEGALITAT DE L’ESTAT

El mite escocés posa fi a la via d’obtenir la independència sense enfrontar-se a la legalitat dels Estats. Hauríem de prende’n nota perquè les conseqüències que se’n desprenden ón pregones pel que fa a considerar que unes eleccions plebiscitàries ens donarien la independència de facto. Res més equivocat. Compte, doncs, amb la il.lusió d’una llista cívica aquí a Catalunya.

La independència com qualsevol canvi d’estat de la matèria
és de sobte, una irrupció que provoca canvis fonamentals en l’equilibri, però això s’ ha hagut de preparar a foc lent.

Ara sabem que només tenim un camí per ser lliures. Imposar la nostra voluntat de facto. Tirar pel dret com diem, establir la nostra legalitat des de baix.

La via de confiar la independència en els Estats és morta. Parlar d’eleccions és fer autonomisme encobert.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
24.11.2022  ·  09:08

Jo sempre he cregut que al 2017 haguéssim pogut ser ja independents.
La excessiva prudència d’uns (el MHP Carles Puigdemont, potser es va trobar sol al governi va acceptar mals consells de prudència) davant una violenta espanya i, encara molt pitjor, la traïdoria d’altres que deien una cosa però pensaven i feien portes en dins una altra.
En aquest segon cas, sense embuts, parlo del Gran Botifler Oriol Junqueras i la seva ER (no confondre amb ERC) i en no haver volgut fet la seva part, les estructures d’estat, mentre alhora pactada amb la Soraya Saenz de Santamaria.

Sí, espanya estava estabornida, fent coses inacceptables per a la UE.
Actuava a la desesperada amb la violència de la seva PN i GC contra votants pacífics.
Amb uns mitjans de comunicació, pagats per la oligarquia monarco/franquista, esperonat a la gent amb l’odi del “a por ellos”.
Mostra també d’aquesta desesperació, de que es creien possible la nostra independència, també eren les pressions a les empreses protagonitzades pel borbó, perquè marxessin abans d’un possible “corralito” català.
Molts “catalans” van comprar la idea i van dur els diners dels bancs fora de Catalunya.

Teníem a les mans una força acumulada d’anys de manifestacions massives i il·lusionants, que no vàrem aprofitar i que ara no tenim, malauradament.
Hi havia països disposats a reconèixer Catalunya.

En resum, vàrem malmetre la millor ocasió en segles, i a sobre ens vàrem deixar aplicar el 155 amb total docilitat, fins i tot estranyesa dels espanyols. Potser pel verí infiltrat per Junqueras a la Administració de ka Generalitat.

Espanya perdia molt, baixava a la segona divisió dels països europeus, i Catalunya passava a la primera.

Ara la empenta, la il·lusió està a nivells baixos.
Ara el món no ens creu perquè va veure que vàrem fer figa.
Ara espanya ens espolia encara més i ens reprimeix sense aturador.
Ara ataquen i minoritzen més que mai la llengua i la cultura catalana.
Però ara també sabem qui duia màscara simplement electoral, el Gran Botifler Oriol Junqueras.

Ens manca ara un lideratge il·lusionant i valent que torni a activar l’independentisme, cal primer netejar de botiflers totes les nostres administracions.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
24.11.2022  ·  09:15

Com ja s’ha dit en uns quants comentaris previs, la Independència no es pot fer amb els partits “fake-indepes” actuals. Aquests viuen (molt bé, per cert) de l’estat del que volem separar-nos.

Estic convençut que a Catalunya seguim sent majoria qui volem la Independència. Excloent la gent que tant li fa (aquests no poden comptar en cap “bàndol”), a hores d’ara i veient el que ha passat en els darrers 5 anys, els catalans que frisen per seguir sent part d’un estat espanyol podrit, violent, mafiós, corrupte, fracassat, feixista i anti-català no poden ser mai majoria. Els resultats electores dels darrers anys així ho demostren.

L’aprenentatge que hem assolit als darrers 10 anys (què funciona i què no funciona) és també molt clar.

Doncs som-hi !!!
Re-organitzem-nos com a Poble al marge dels partits fake-indepes. No partim de cero (CxR, ANC, CDRs, Procés Constituent,…), tot i que cal bastir un nou lideratge aglutinador (sense polítics professionals ni partits actuals i col·legiat o distribuït, res de personalismes i egos desbarrats i filo-dictatorials) i votem a les properes eleccions que sigui possible (no ho veig clar per les municipals, per la seva natura local i atomitzada, així com per la seva immediatesa) a llistes / agrupacions d’electors sortides de la nova Organització Independentista del Poble.

Sona un pel revolucionari, oi?
Però és que és això, no hi haurà Independència sense revolució. Sense acció unilateral i contundent. Sense “factualitat”, com diu el Vicent. Sense treure’ns la crosta opressiva, repressiva i colonialista actual. Sense un mínim de determinació i de valor (deixant enrere l’Independentisme “de sofà”).
Per molta llei anti-indepe i anti-Puigdemont que pereixin, mai podran empresonar centenars de milers de catalans.

Llista Cívica Ja !!!

JORDI SEDÓ
JORDI SEDÓ
24.11.2022  ·  09:20

Si la classe política escocesa i també la catalana, no volen la unilateralitat i l’enfrontament a tots els nivells (amb la preparació prèvia que almenys aquí no s’està fent) contra els respectius estats, trencant obviament amb la legalitat de l’opressor (la que ER s’ha compromès a respectar), massa bé no ho tenim. Si que aquí tenim entitats independentistes, però crec jo que no tenen la legitimitat d’un Parlament triat per la ciutadania i per tant, sense capacitat per a fer una DI. Heus aquí la importància d’una llista cívica, i que l’electorat li faci confiança, clar.

Ramon Tudela
Ramon Tudela
24.11.2022  ·  09:32

Josep Viscasillas, aixo es el somni dels de Junts, que tot-hom voti un partit, tan de dretes com el PNB, o el PP, nomes que en versio catalana.
De veritat, ningu pensa que qui guanyi les eleccions a mes de gestionar una possible independenci, ha d anar gestionan el sia a dia?
Ningu recorda ja, al Mas, posant de conseller de salut al Boi, per destroçar la sanitat publica, les subvencion exagerades als centres
d’ensenyament privat i religiosos?
I aixi, mes i mes.
No, amb lnddependencia no n hi ha prou.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
24.11.2022  ·  09:35

Deixem de filosofar i avancem d´una vegada. Voluntaris per a la confecció de la llista cívica amb un únic punt: DI, contacteu amb l´Assemblea. També es pot iniciar en les municipals, no penso votar a cap dels tres amics de la poltrona.

Fernando Oller
Fernando Oller
24.11.2022  ·  09:49

hem de ser tots.societat civil i politics.
si no ho fem nosaltres sempre estarem en
en deixes fer a canvi de….? i aixo no ha de funcionar aixi.
sartre va dir la teva llibertat s’acaba quan comença la meva.

Josep Navarro
Josep Navarro
24.11.2022  ·  09:49

És evident, que el Regne Unit també és com tots. Totes les veus que esmentaven que era diferent, s’ hauran de callar. No debades a Irlanda del Nord, hi van estar amb l’ exèrcit anys. Si no erre, quan el referèndum d’ Escòcia, no es van privar d’ amenassar a la gent, amb la cançó que les empreses fugirien. Malauradament, el món canvia massa lentament. I els que volem fer les coses pacíficament, ens tallen tots els camins. Guaitem l’ exemple d’ Israel. Sols sobreviuen, perquè disposen d’un exèrcit i serveis secrets capdavanters. Tant de bo que amb clavells i samarretes colorides, ens trobem a Ítaca.

Montse Milian
Montse Milian
24.11.2022  ·  09:55

El més greu és l’enfrontament Sturgeon/Salmond. Dividits no es va enlloc.
Dit això, només crec en la gent. En que sorgeixin líders de la societat civil. N’hi haurà, s’estan gestant. Ni polítics catalans, ni Europa. Som nosaltres exigint implementar l’1 d’octubre qui ha de fer la feina. Difícil, però no hi ha elecció. La resta de moviments sobre el tauler són escarafalls per fer bullir l’olla

Victor Serra
Victor Serra
24.11.2022  ·  10:02

No crec que es pugui donar el procés escocès per fracassat a aquestes alçades. Si realment hi ha majoria suficient que demana un Referèndum i que vol la Independència Londres haurà d’acabar pactant. No, el Regne Unit no és Espanya. No crec que a aquestes alçades enviïn l’exèrcit a Escòcia o posin Sturgeon a la presó.
El que sabem és que aconseguir la independència depèn de múltiples variables. Si els catalans tinguéssim força suficient per fer-la unilateralment, ja ho hauriem fet fa temps. El problema és què fas quan no tens aquesta força. De moment el que estem fent és debilitar-nos cada cop més nosaltres mateixos, i així sí que en tenim per anys. No ens enganyem. Actualment una solució pactada amb l’Estat espanyol és impossible i una Independència unilateral també. A partir d’aquí què fem per que una de les dues opcions, o les dues deixin de ser impossibles ?

Joan Benavent
Joan Benavent
24.11.2022  ·  10:16

A Joan F Ruiz (9:08) Totalment d’acord. A títol personal, sense haver d’esperar el miracle, els qui hi creiem de debò hi hem de ser conseqüents. No ens deixem pas assimilar, no parlem castellà.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
24.11.2022  ·  10:27

La via de l’acord amb l’estat del que et vols separar es un “cuentu xinu”, això ho sap tothom i no cal tornar-hi de forma reiterada, no cal perdre-hi més el temps. L’única via és la revolta i fer molt difícil –impossible per l’estat- retenir la nació que es vol alliberar. La intensitat i les estratègies d’aquesta via de sortida poden ser diverses però hi ha una variable que és constant, la massa que es revolta i els seus líders han de saber –poder- mantenir-se graníticament units en l’objectiu i estar disposats a defensar el territori. Al segle XXI, estats com Anglaterra o Espanya no poden mantenir la seva integritat territorial, per les aspiracions de les nacions que retenen, només amb la policia, és impossible si els revoltats són (1er.) un volum crític, incontrolable per les forces de l’ordre públic, i (2on) decidits arribar fins al final. La pregunta és si aquests estats, ara, llençarien el seu exercit contra el poble, com va fer la URSS a l’antiga Xecoslovàquia o la Xina a Tiananmén. Si això passés no hi hauria marxa enrere i la victòria seria un fet. L’1 d’octubre es complia la primera premissa, no la segona. La repressió però sobretot la traïció no esperada dels nostres líders, ens ha convertit en una massa empiocada, laxa i malaltissa. El temps que ha de passar, les condicions i el cuiner que faran possible tornar a lligar la massa per convertir-la en una roca és una incògnita.

Albert Miret
Albert Miret
24.11.2022  ·  11:02

On es poden enviar suggeriments d’una manera mig segura, perquè si no ho és, anirem caient tots com peres madures. Però si això pot obrir camí, ha de ser a banda de qualsevol partit (ells ja han demostrat que no saben fer res pel país) i amb un secret absolut. Bé ho vam saber fer amb les urnes que són prou voluminoses, ara cal fer-ho amb les idees, que no ocupen cap lloc. Com sigui, s’ha de fer una recopilació d’idees i d’estratègies i després anar decidint. Seria possible, o és un somni en aquest país-presó?

Aleix Gaus
Aleix Gaus
24.11.2022  ·  11:03

Quan dues persones una no vol res de l´altra no demanen permis a ningú és separen i adeu.
Ens esperen temps de revoltes i fent molts sacrificis per aconseguir la nostra independéncia. Als escocesos a la llarga ho poden fer efectiu i nosaltres dependra de nosaltres si volem tirar endavant o ser uns esclaus de l´estat espanyol

XAVIER DE
XAVIER DE
24.11.2022  ·  11:36

Ni s’assoleix per jurisprudència o per prudència.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
24.11.2022  ·  12:01

El problema són els polítics. Sturgeon vs. Salmond, Salmond vs. Sturgeon.

Nosaltres, els catalans (jo per adopció) en sabem un munt dels polítics, però ens costa acceptar-ho. Les nostres fidelitats ens traeixen.

Voleu saber la veritat d’on som?

https://www.larepublica.cat/noticies/la-foto-de-la-vergonya-hasel-emmanillat-amb-6-mossos-vigilant-lo-durant-el-judici-dels-onze-de-la-subdelegacio/

Pablo Hasél jutjat, emmanillat i vigilat com un perillós terrorista per defendre al Molt Honorable President Carles Puigdemont i Casamajor.

Marga J McFarlane
Marga J McFarlane
24.11.2022  ·  12:27

SNP no es ERC, no de bon tros. Ni Sturgeon, Junqueras. Post Brexit, Escòcia es troba en una nova situació. Cal esperar, i no arribar a conclusions prematurs, com fins ara sempre hem fet amb Escòcia.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
24.11.2022  ·  12:48

* S’ha acabat el mite de pactar una independència.
* S’ha acabat el mite d’una Espanya que es precipita a l’abisme sense frens. ÉS FALS.
* S’ha acabat el mite consistent en repetir mil vegades que el Tractat de Lisboa ens protegeix.
* S’ha acabat el mite del “momentum” salvador. ÉS UNA ENTELÈQUIA BONISTA.
* S’ha acabat el mite del “Som a un pam de la independència. ENS FA RETROCEDIR.
* S’ha acabat el mite de que respectant la Constitució del 78 podem alliberar la Nostra Nació. S’HA DE DESTRUIR LA CONSTITUCIÓ FRANQUISTA.
* S’ha acabat el mite de ser independents sense denunciar un colonialisme de tres-cents anys (o quatre-cents).

* S’ha acabat el mite de somiar en una independència AMB UN RELAT INDEPENDENTISTA POBRISSIM.
El nostre relat sense armes ideològiques ASERTIVES és un relat mort.

Federació de Comitès Poble Català Albert
Federació de Comitès Poble Català Albert
24.11.2022  ·  14:08

La resposta del Tribunal Suprem del Regne Unit, sobre Escòcia, no sorprendrà a qui hagi llegit i assumit el llibret “Proposta De Programa Obert Cap A La Independència De Catalunya”. Què també està disponible en PDF a la web http://www.comites-poble-catala.org
És una proposta alternativa, justificada i documentada, on s’hi transcriuen paràgrafs de llibres i dictàmens de jutges del Tribunal Internacional de Justícia de l’ONU demostrant que una consulta d’autodeterminació o declaració de independència no condueixen a l’Estat independent reconegut per les institucions internacionals, si son fetes des de institucions del propi estat ocupant, si aquest no les accepta.

Amb consciencia que les fortes forces de l’Estat espanyo, nacionalistes annexionistes, no ho acceptaran per diàlegs bilaterals ni per confrontacions venint de Catalunya, el llibret proposa la pressió i confrontació del poble de la nació catalana a la comunitat internacional. Per aconseguir que aquesta prengui consciència de la especificitat del “Cas Dels Catalans”, pendent de resoldre’s des de 1714. I pressioni suficientment l’Estat espanyol fins que accepti converses trilaterals sobre l’autodeterminació i, o, la independència de Catalunya (amb participació de la comunitat internacional, que també serà part concernida per acords que es puguin prendre).
Llegiu-lo, si us plau, valoreu-lo i actueu en conseqüència.

Albert Bertrana

Miquel Martí
Miquel Martí
24.11.2022  ·  14:53

M’ha semblat veure el fantasma de’n Junqueras sobrevolant el parlament escocès.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
24.11.2022  ·  15:16

Celebro la caiguda del cavall d’en Vicent Partal. Gràcies.

En aquest film de fa mesos sobre els dos referèndums, aprofiten per a dir-ne moltes més coses:
https://lamentida.cat/

Carles Benito
Carles Benito
24.11.2022  ·  15:23

EN LA TRANSICIÓ
DEL “FRANQUISME”
AL “FRANQUISME EMBLANQUINAT”

EL POC
QUE VAM ACONSEGUIR
ELS PROGRESSISTES
HO VAM FORÇAR
SOTA EL LEMA

“ELS DRETS S’EXERCEIXEN,
NO ES RECLAMEN”

EL TARANNÀ
CADA COP MÉS AUTORITARI
I MÉS IMMORAL

(FEIXISTOIDE? NEOFEIXISTA? FEIXISTA? I NO VULL TRIVIALITZAR)

D’EUROPA
LI FA PERDRE TOTA L’AUTORITAT MORAL ENFRONT DELS SEUS CIUTADANS
I ENFRONT DEL MÓN

I ON VA
UN MÓN SENSE MORAL?

NO SOLS EN L’ÀMBIT
DE L’INDEPENDENTISME,
EN TOTS ELS ÀMBITS
DELS DRETS ELEMENTALS
CAL TORNAR, URGENTMENT,

A EXERCIR ELS DRETS,
NO PAS A RECLAMANT-LOS

ABANS QUE SIGUI MASSA TARD…

ABANS QUE UN NEOFEIXISME QUE EXISTEIX DE FACTO
EN EL TARANNÀ
DELS PODERS EUROPEUS
(EN TOTS TRES)
ES CONSOLIDI

Roser Caminals
Roser Caminals
24.11.2022  ·  15:36

És injust però lògic que els estats mirin d’impedir les ruptures. Si tampoc són capaços de negociar–com sí que ho va ser Espanya amb el País Basc–l’única sortida que reconeix Europa són els fets consumats. La independència és tasca de la societat civil.

Rubèn F.Pola
Rubèn F.Pola
24.11.2022  ·  17:52

Volem la independència, però no sabem com implementar-la. La fi del mite escocès ens afecta, però no sabem fins a quin punt i de quina manera. Hem passat de l’abatiment al desconcert. I a l’emprenyamenta com a estat d’ànim permanent. A mi personalment m’emprenya que des de l’esquerrania no es reconegui que no va ser fins que CDC va abraçar l’independentisme que la independència no va ser teòricament viable. Que a l’independentisme no li van ‘sortir els números’ fins que Artur Mas, que hagués pogut fer un pas al costat, com Montilla, o un pas enrere, com Duran Lleida, va fer un pas endavant. Un pas endavant que li ha costat un alt preu polític, personal i econòmic. No sabria dir què li han fet més mal, si les imputacions arbitràries o els cops de paperera discrecionals. Se’ns ha dit, se’ns diu i se’ns dirà, fins la fi dels temps, que ho vam fer per motius espuris, per ‘tapar el 3%’. Que el que volíem era “capitalitzar descaradament” “una onada independentista que s’acabàs allà on comença, buida de realitat”. ¿Que Artur Mas s’ha cansat, fastiguejat, de l’”invent”, s’ha tornat autonomista? Sí. Suposo que amb raó.

Després del primer embat, fallit, ens coneixem tots una mica més bé. L’independentisme català és inviable, està condemnat al fracàs, mentre sigui presoner de l’eix ideològic. Pel que es veu, l’independentisme, el republicanisme, són, han de ser, per definició, d’esquerres. L’esquerra no pot capir que es pugui ser simultàniament independentista i republicà i de dretes. Doncs sí, benvolguts, oi tant que es pot ser. És més, les polítiques socials de dretes, les famoses ‘retallades’, són més racionals i sostenibles (resumint: no pots gastar més dels que tens) que no pas les de les esquerres, ionquis del deute, que duen indefectiblement al desastre.

¿“Tirar pel dret”, “establir la nostra legalitat des de baix”? (Pep Agulló) No. Això ja sabem com acaba: amb les guillotines treballant a escarada. La independència s’aconseguirà donant prevalença absoluta a l’eix nacional i per desbordament democràtic, però ‘de la llei a la llei’. La política l’han de fer els polítics i s’articula a través dels partits polítics. La independència no eixirà mai del tumult. Hi ha moltes maneres d’obligar un polític a fer la seva feina, a complir allò a què es va comprometre quan el vam votar. O, si més no, a fer-li incòmoda la poltrona. L’abstenció només la pot capitalitzar l’unionisme, i la llista cívica és, anant bé, un altre partit polític, i anant malament, l’enèsim factor d’atomització de l’independentisme.

Jo m’hi jugaré la pensió o aniré a ocupar l’aeroport si qui està davant (un polític, no un robespierre), sigui de dretes, d’esquerres o ambidextre, també se la juga i, important, també hi va.

Francesc Aguilar
Francesc Aguilar
24.11.2022  ·  20:17

No entenc què esperen a Escòcia de la justícia de l’imperi Anglès colonitzador si no és mostrar que és la justícia de l’imperi colonitzador, no la pròpia.

Marià Armengol
Marià Armengol
24.11.2022  ·  21:33

Estic molt convençut de que l’octubre 2017 ho teniem ‘fet’:
Més d’un miler de periodistes de tot el món esperant-nos. S’ho creien.
Alguns estats ens haguessin donat suport. Potser que inicialment molts no, però alguns, de bon començament, sí. Més dels que podriem pensar.
Europa no podía acceptar més violència de la que ja và acceptar mig dia de l’1-Octubre. Panya no podía anar gaire més enllà.
El resultat de les traïdories ‘internes’ (diguem-ho així) de llavors, evitant el possible (No es podía permetre que si Catalunya fòs algún dia independent fòs gracies al MHP Puigdemont. De cap manera!) es aquest defalliment. Lógic després d’una gran oportunitat perduda.
D’acord amb Albert Miret 11:02 … Ara toca ‘reactivar-nos’.
PS: … I, tanmateix, la remor persisteix…

Josep Goula
Josep Goula
24.11.2022  ·  21:35

Sempre he pensat que l’independencia de Catalunya només s’ aconseguirà amb fets que portaran a Espanya a respondre amb una violència extrema.
Si no estem preparats per aquest sacrifici, Catalunya desapareixerà

Bernat Bosch
Bernat Bosch
24.11.2022  ·  21:54

Tots diem ‘fets consumats’ o ‘via de fet’ però hauríem de saber que amb aquestes expressions tant neutres estem evitant de parlar del drama que això suposa. No ens enganyem. Parlem d’una guerra armada i sang als carrers. Sense passar per això, simplement no aconseguirem mai cap ‘fet consumat’ ni cap estat de sobirania perquè els espanyols sí que tenen molt clar que posaran tots els recursos armats que calgui per a mantenir el control del territori català. Som en disposició de guanyar les seves forces professionals armades? No ho tinc clar. El que tinc clar és que de possible hipotèticament ho és però la hipòtesi demana una quantitat enorme de gent disposada a atacar l’enemic i no només a defensar-se dels atacs de l’enemic. I demana fer ús d’armament. I poder-se proveir. Tot plegat sembla impossible. No veig a Catalunya una població prou coratjosa i prou patriota com per arribar a donar la vida per alliberar-nos d’un estat que ens tracta com a ciutadans de segona en termes culturals però que ens permet viure decentment en termes econòmics. Parlem de la realitat o callem. N’estic molt fart de sentir discursos molt bonics que amaguen la realitat de les coses.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes