23.11.2022 - 21:40
El Tribunal Suprem del Regne Unit va denegar ahir la possibilitat que el Parlament d’Escòcia organitze un referèndum d’independència sense el permís de Londres. Després del referèndum organitzat el 2014, per un acord entre David Cameron i Alex Salmond, el fet és que quatre primers ministres britànics ja han dit que no autoritzaran de cap manera un segon referèndum. I la raó és ben òbvia: ara el perdrien de segur. De manera que no el faran.
Sorprenentment, la primera ministra, Nicola Sturgeon, i el Partit Nacional Escocès han reaccionat d’una manera molt tímida. Ja va ser molt estrany que Escòcia demanàs l’opinió de l’alt tribunal abans d’aprovar la llei. Alex Salmond i una part de l’opinió pública escocesa han estat molt crítics amb Sturgeon per això. Tant per tant, deien, que la llei s’hagués aprovat i hagués estat Londres qui l’hagués portada als tribunals. Però ara, després del veredicte, Sturgeon s’ha limitat a dir que acata la decisió i que convertirà les pròximes eleccions en unes plebiscitàries. D’aquesta manera, segons que sembla, la primera ministra se situa allà on es va situar Artur Mas el 2015, però, segons que sembla, sense cap intenció d’avançar de manera unilateral. Cridar a convertir en plebiscitàries unes eleccions al parlament del Regne Unit, com ha fet ella, és ben estrany. I convocar una reunió d’urgència del partit per a l’any vinent tampoc no sembla una reacció gaire encoratjadora. Ja veurem què fa i fins on la pot afectar aquest fracàs.
Siga com siga, allò que m’importa avui i crec que importa igualment a escocesos i catalans és que el mite escocès ha fracassat. Definitivament, el Regne Unit tampoc no està disposat a reaccionar de manera democràtica a una demanda d’independència. És veritat que, un dia d’aquests, segurament haurà d’acceptar la reunificació d’Irlanda, perquè pel mig hi ha en joc la República Irlandesa i la Unió Europea. Però d’Escòcia, o de Gal·les, ni parlar-ne. Els britànics bloquen definitivament la via democràtica, com la va blocar Espanya també, i a veure-les venir. De manera que la pregunta que hem de respondre’ns escocesos i catalans és com es fa la independència si no ens la deixen fer per la via democràtica. La resposta, alguns no la voldran veure, però és ben clara.
Despús-ahir, conversant en un acte públic amb el jurista Josep Maria Vilajosana, vam anar a parar a la vella pregunta de si la llei internacional existeix. Sembla insòlita però no ho és. És clar que la llei internacional, ni que siga feta de retalls, existeix. Però l’aplicació de la llei com a tal, igual per a tothom i en les mateixes condicions, no sembla que existesca. Perquè allò que val per als uns no val per als altres ni tan sols en les mateixes condicions. La societat internacional, comentàvem, es mou sempre pels fets acomplerts, per la factualitat de les coses. I ací, a la factualitat, és on cal anar a cercar la clau d’eixida de l’atzucac en què som ara els moviments independentistes a l’Europa occidental.
Entenguem-nos: a tot arreu, la independència ha estat sempre una acció. Acció nua i crua. Directa. Executada per una gent conscient d’allò que feia, cadascuna en condicions diverses i recorrent a instruments diferents. Hi va haver, sí, una separació acordada –la de Txèquia i Eslovàquia– i un referèndum més o menys acordat –el de Montenegro. Però tota la resta dels molts estats que han esdevingut independents a Europa després de la Segona Guerra Mundial ha aconseguit la independència a força de fets, concretament, de fets que els altres no podien impedir.
Contra això, en vista de les experiències quebequesa i escocesa, aquestes darreres dècades s’ha teoritzat molt sobre el fet que si les independències eren fets imposats era sols perquè els estats dels quals se separaven les noves nacions no eren democràtics. I s’ha negat per tant que aquest fos el camí a seguir en l’Europa occidental. Molt especialment el referèndum del 2014 a Escòcia va semblar que indicava que, efectivament, en els estats democràtics sí que hi havia un possible camí d’entesa i diàleg. I va originar una allau de comparacions esperançades, que nosaltres no vam saber defugir.
Però ara es veu clar que això no és així. No ho és a Espanya, no ho és a la Gran Bretanya i sembla molt difícil que ho haja de ser en un temps pròxim en qualsevol altre estat de l’Europa occidental. En aquest context, solament se m’acuden dues possibles eixides per als moviments independentistes del nostre continent.
La primera és la renúncia. Institucionalitzar-se a l’estil dels altres partits i fer de la independència no un procés nacional d’alliberament, sinó un reclam electoral per a gestionar més poder autonòmic o federal. Igual que hi ha socialistes i a ningú no se li acut ni tan sols de pensar que vulguen implantar el socialisme, fa tota la sensació que comença a prendre forma un independentisme, ací i a Escòcia, que no té cap pretensió de fer la independència. I que si un temps va haver-hi una onada verda, que semblava que seria diferent i ha acabat essent un partit més amb els vicis de tots els altres, ara podria passar que hi hagués una onada independentista, que s’acabàs allà on comença, buida de realitat també. Al nostre país aquest invent va provar de capitalitzar-lo descaradament la vella Convergència després de la manifestació del 2012 i ara el vol capitalitzar Esquerra. Es tracta, en definitiva, d’encendre la població però en la mesura justa que permeta de traure prou vots per a governar còmodament. Sense intenció d’arribar al final.
I la segona eixida, que a hores d’ara ja hauríem de dir que és l’única que pot dur realment a la independència, és fer de la independència un procés factual. Com ho vam fer el 6 i el 7 de setembre, el primer d’octubre i el 27 d’octubre de 2017: aconseguir la independència a còpia de fets, a còpia concretament de fets que els altres no puguen impedir. Fer-la, no demanar-la ni pactar-la.
Sabent –i això és molt important– que, tal com es va demostrant en el procés català, per a Europa és molt més difícil de bregar amb les violacions flagrants i concretes dels drets humans individuals –com les que hem de suportar els catalans– que no pas amb violacions de drets col·lectius com el de l’autodeterminació. De manera que, ves per on, ja ens tens els catalans, una altra vegada, passant al davant dels escocesos…
La independència és com quan una persona esdevé adulta i pren les pròpies decisions. S’han de prendre i prou. No es pot demanar sempre permís als pares.