Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Avui comença una setmana que podria ser clau per al país, políticament parlant. En té tots els ingredients. Avui mateix hi haurà la vista sobre l’extradició del president Puigdemont i del conseller Comín a Brussel·les. Dimecres es jugarà el Barça-Madrid, amb tot allò que puga passar arran de la convocatòria feta pel Tsunami Democràtic. Dijous el Tribunal de Justícia de la Unió Europea decidirà si el vice-president Junqueras té immunitat, en condició d’eurodiputat. I dissabte ERC farà el plenari del 28è congrés nacional, enmig de la negociació sobre la possible investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. Un Pedro Sánchez que, per cert, es trobarà obligat a trucar aquesta setmana, finalment, al president Quim Torra.

Vist així és com si, de sobte, haguessen esclatat, units en set dies escassos, tots els fronts de resistència que es varen activar immediatament després de la proclamació d’independència i la maniobra espanyola posterior de control de la Generalitat. La lluita des de les presons i des de l’exili convergeix amb la lluita electoral, per la victòria a les europees i per la capacitat de decisió assolida a les espanyoles, forçant Europa a prendre posició i obligant Espanya a moure’s, amb la pressió del carrer situada a un nivell màxim i atraient una atenció mundial per la injustícia que vivim.

Els dos anys que han passat d’ençà del 2017 han estat molt difícils, probablement els més difícils de la nostra vida, en el terreny polític. Però tan solament repassant tot això que ens espera d’avui en vuit dies n’hi hauria d’haver prou per a confiar en nosaltres mateixos. S’han fet moltes coses malament i hem perdut molt temps, malaguanyat, en picabaralles sense trellat. Però quan encarem una setmana com aquesta i repassem tot allò que hem fet que haja de passar, hauríem de ser capaços d’abandonar la rancúnia i la mala cara, reflexionar en sentit positiu i adonar-nos tots plegats fins a quin punt el conjunt de la resistència independentista ha estat i és extraordinària. I donar-hi valor.

Encara més: hauríem de ser capaços de reflexionar en sentit positiu i entendre que aquesta resistència supera fins i tot les baralles partidistes que tanta desesperança han suscitat. Que la pressió sobre el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i el Parlament Europeu siga fruit de la combinació de les capacitats de la presó i l’exili, presentades tan sovint com l’origen del trencament partidista i fins i tot personal, entre els dirigents independentistes, diu molt. Que entre els uns i els altres s’hagen guanyat totes les eleccions i això obligue ara l’estat espanyol i la Unió Europea a haver-se de moure té un gran valor.

És comprensible que per a una bona part del país avui tot això semble poca cosa, després d’haver tocat la llibertat amb les dues mans el 27 d’octubre de 2017. Vivim un moment de confusió evident perquè encara no hi ha cap camí definit per a tornar a situar-nos-hi i per això les organitzacions civils i les institucions semblen més desorientades que no pas decidides.

Però reconèixer això no ens hauria de privar de valorar que aquesta setmana l’independentisme català estirarà la corda de la tensió amb Espanya fins a l’extrem, traient forces del sacrifici acumulat aquests darrers dos anys. A la Moncloa, com explica M. Rajoy, estaven segurs que en dos anys no en restaria ni l’ombra, de l’independentisme, perquè la repressió tan salvatge que estaven disposats a desfermar al preu que fos ens deixaria inoperants. I en canvi, guaita’ls ara: aquesta setmana se la passaran patint per l’abast de la desautorització que rebran d’Europa, tremolant per la protesta als carrers de Barcelona i la repercussió mundial que puga tenir i sospirant perquè una part de l’independentisme accedesca a fer governable una Espanya que s’ha enfonsat en la crisi permanent.

I dit tot això ara toca ser prudents. La setmana que comença pot acabar amb victòries històriques, amb victòries amb ombres o fins i tot amb victòries i derrotes combinades. Veig massa gent convençuda que tot anirà bé, que les decisions del tribunals seran favorables o que l’acció del Tsunami serà un èxit espatarrant. I sí, anem a totes i intentem-ho tot. Però alhora siguem prudents. Pot passar que el Tribunal de la Unió no siga tan explícit com el seu advocat general o pot passar que el Tsunami no arribe a superar la barrera repressiva que li preparen. No tot ha d’eixir bé per força aquests vuit dies vinents.

Però, així i tot, que ningú no perda la confiança per un colp circumstancial, siga quin siga. Perquè resultaria especialment incongruent, justament en una setmana com la que comencem avui, que demostra d’una manera tan expressiva com la persistència extraordinària del poble català no únicament manté viva la confrontació amb Espanya sinó que la torna a posar contra les cordes.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.