Seriosament antiespanyols

Ferran Garcia-Oliver, catedràtic d’història medieval de la Universitat de València, es va ficar fa anys en l’embolic de desbrossar la conformació de la identitat valenciana i va arribar a un punt que ja aleshores em va cridar molt l’atenció: va demostrar que a final del segle XV els valencians de l’època assumiren una certa incomoditat amb el qualificatiu “catalans” –que, fins aleshores, ningú no discutia–, i va fer notar que el debat entre “nació catalana”, “nació valenciana” i “nació del rei” va acabar portant-nos, en definitiva, a “nacions hispàniques” i, de rebot i amb el pas del temps, a “nació espanyola”. Gran negoci.

No sé si com a complement al treball anterior, Garcia-Oliver ara ha decidit d’agafar el bou per l’altra banya i ens regala un nou llibre extraordinàriament interessant que porta per títol Una i eterna. Sobre el nacionalisme espanyol. El volum ha estat publicat per Editorial Afers, que és una d’aquelles editorials de les quals compres els llibres a cegues per la garantia de qualitat i l’interès que sempre tenen. Aquest en concret, m’agradaria diferenciar-lo i recomanar-lo avui d’una manera especial.

Ja saben que sempre dic que hom escriu el que pot i els lectors després llegeixen el que volen. O interpreten –interpretem– com volem llegir allò que hem llegit. Ho dic sovint en referència als meus articles, però avui em permetran de posar-me a l’altra banda, la de lector, per no amagar que tot el que diré té a veure, honradament, amb la meua lectura d’un llibre poc habitual. Poc habitual per la qualitat literària que hi ha esmerçada, però sobretot per la documentadíssima recreació de com s’ha fabricat allò que en diem Espanya i el nacionalisme espanyol, com s’ha generat i alimentat el deliri que massa sovint ha acompanyat l’invent.

Entre parèntesis: em crida moltíssim l’atenció la quantitat de llibres seriosament antiespanyols –no sé si podria arribar a ser un gènere i tot– que la nostra cultura produeix des de fa pocs anys arreu dels Països Catalans. I no em puc creure que el fet que n’apareguen per igual a Catarroja, a Barcelona i a Palma siga cap anècdota ni pura casualitat. Hi ha una cosa a reflexionar ací, un altre dia. Tanque el parèntesi.

Concretament, el que m’ha cridat més l’atenció del llibre de Garcia-Oliver és que es pot llegir com el relat d’una frustració. No sé si això entrava en els seus plans, però la lectura de les més de tres-centes pàgines que té fàcilment et du a aquesta conclusió, especialment rellevant en el moment polític que vivim.

La història del nacionalisme espanyol –que ell repassa des de temps immemorials, però, especialment, des de la Restauració fins a l’endemà del Primer d’Octubre– posada en negre sobre blanc, com la posa ell, et tempta de llegir-la com la història d’una frustració permanent: no es pot dir que hagen fracassat en el seu intent de fabricar Espanya, però, en realitat, són molt lluny d’haver guanyat i sobretot molt lluny dels objectius marcats. Una conclusió, aquesta, incompatible, ja ho sé, amb el pessimisme català post-2017.

I una frustració que –això ho dic jo– podria tenir una arrel explicativa en la manera delirantment acientífica i irracional amb què s’ha intentat de construir el relat nacional espanyol. Aquesta és una de les coses que sobta més del llibre de Garcia-Oliver. Hi descobreixes que no és que el deliri aparega en una època o en un personatge concrets –cosa que ha passat en totes les nacions, inclosa la nostra, i no tindria res d’estrany–, sinó que en el cas espanyol es repeteix constantment i arriba fins als nostres dies, amb exemples certament grotescos. Com ara quan l’autor ens fa notar que l’actual Reial Acadèmia de la Història –el naixement i la raó de ser de la qual situa molt hàbilment– tira la història d’Espanya enrere, sense ni despentinar-se, fins a la barbaritat d’1.350.000 anys abans de Crist, tot superant fins i tot les grotesques elucubracions dels Menéndez Pidal i companyia que tant de temps van perdre discutint estúpidament sobre bajanades com ara el caràcter “espanyol” de les pintures d’Altamira.

Personalment, he trobat especialment interessant la narració –que jo no sabia fins ara– de com alguns dels falangistes més recalcitrants van intentar bastir en el seu moment una teoria segons la qual el protectorat espanyol del Marroc era, en realitat, i ho havia estat sempre, Espanya: una Espanya tan consistent i irrefutable com ho podien ser en aquell moment Màlaga i Cadis. Van fracassar –i això ja és per si sol molt interessant–, però la maniobra és molt clarificadora sobre les maneres de fer que ens apliquen a tots els altres. Perquè els Giménez Caballero i companyia anaven a parar fins al neolític en l’intent de justificar una rucada d’aquelles dimensions. Més o menys com García y Bellido quan va anar a cercar a la França de Vichy la Dama d’Elx per convertir-la en símbol de l’eternitat d’una pàtria espanyola que, pel que es veu, només té sentit a Madrid –on se l’han quedada i no l’amollen– i no pas al nostre Elx.

La confusió mental que els intel·lectuals espanyols han tingut, tenen –i m’imagine que tindran sempre– respecte del passat islàmic del seu país evidentment no ajudava massa al propòsit, però, així i tot, crec que cal prendre’n nota. Fa temps que defense que en el “colonialisme compensatori” del Marroc trobem les arrels més fondes i clares del nacionalisme espanyol franquista que –en definitiva i tal com es va veure l’altre dia en les processons de Mataró– és encara avui el format recurrent i àmpliament majoritari de la cosa, bo i superant la delimitació tradicional entre dretes i esquerres.

No gens sorprenentment. Perquè Garcia-Oliver ens recorda, ben encertadament de la mà de Josep Pla, aquella conferència el 1931 a Madrid del comunista català Joaquim Maurín a l’Ateneo. A mesura que l’home anava cridant a la destrucció de l’exèrcit, de la monarquia, de l’església, dels terratinents i de la propietat privada, més i més aplaudiments rebia de l’auditori. Fins que va advocar per la desaparició d’Espanya i la destrucció de la seua unitat, moment en què l’auditori se li va tombar unànimement en contra.

Siga com siga, Garcia-Oliver és un home que sap veure les coses positives i no li reca d’explicar-les. I potser per això crida tant l’atenció, al final del seu llibre, la manera en què posa en relleu i reivindica com a excepcionals alguns afers de cada dia, com ara la llei d’amnistia i l’ús del català al parlament espanyol –tot explicant-nos que això hauria estat casus belli “el 1812, 1874, 1931, 1939, 1975”. La manera, en definitiva, en què ens remarca que “com que les minories no es resignen, presenten batalla i impugnen l’Espanya centrípeta, [el nacionalisme espanyol] sempre té la sensació de caminar per la corda fluixa”. Ausades.

En un moment particularment divertit del llibre, el catedràtic de la Universitat de València remet el lector al senyor Hobsbawm –historiador i, a la vegada, un dels crítics més lúcids del nacionalisme com a fenomen modern i construït– i aquella alegre opinió seua segons la qual els historiadors són a la nació el que els cultivadors de cascall són als addictes a l’heroïna: proveïdors de la matèria primera que el mercat necessita.

Doncs bé, si acceptem amb alegria el concepte i la reflexió, he de dir que aquest llibre em sembla especialment útil per a un mercat com el nostre d’ara mateix, absurdament deprimit i poruc i que –potser per això i de manera lamentable– cada dia que passa sembla interessar-se en l’astrologia i la quiromància més que no pas en la ciència, i en el psicodrama i la contemplació més que no pas en el raonament.

PS1. Aquests dies seguim amb interès les notícies que arriben de la nau Orion, que ara fa poques hores ha arribat al punt més allunyat de la Terra a què mai havia arribat cap humà, i ha sobrevolat la cara fosca de la Lluna. Però hi ha una qüestió no menor a fer-se: de qui és la Lluna? Poden els americans reclamar-la com a pròpia? I encara més: poden explotar-la comercialment? La resposta a aquestes preguntes la podeu trobar en aquest article.

PS2. Quan falta un mes per a les eleccions del 7 de maig a Gal·les, Escòcia i als municipis anglesos, el Regne Unit entra en una fase de gran tensió política i territorial, perquè per primera vegada hi ha la possibilitat real que dues nacions amb institucions pròpies –o fins i tot tres– avancen alhora cap a governs o majories clarament orientades a la independència de Gal·les, Escòcia i Irlanda. Alexandre Solano ens ho explica en aquest article.

PS3. Avui és el tercer dia de Pasqua, però dimarts ja no és festa oficial. Què se n’ha fet, dels tres dies de Pasqua, i com és que el tercer ha deixat de ser festa gairebé arreu del món. L’explicació la trobareu ací.

PS4. L’escriptor Sebastià Portell és el president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i també del European Writers’ Council. Amb ell ha parlat Montse Serra en aquesta entrevista sobre els objectius que prepara una entitat com l’AELC, alguns de ben nous, com ara els drets arran de la intel·ligència artificial, i més que s’arrosseguen de fa moltes dècades, com ara els premis que tenen una dotació econòmica a compte dels drets d’autor. També parlen de la Nit de les Lletres Catalanes convocada per Òmnium Cultural. De per què el president de l’AELC no era a la fotografia ni a la gala.