Sergi Pitarch: “No era la primera volta que Vilaplana i Mazón menjaven junts”

D’ací a poc farà un any del terrible 29 d’octubre del 2024, quan el País Valencià va viure una de les situacions més tràgiques d’aquests darrers temps. 229 persones van morir per la negligència del govern valencià a l’hora de gestionar una gota freda que va originar una gran riuada en nombrosos municipis. De llavors ençà, molts periodistes han treballat de valent per demostrar la mala gestió del govern de la Generalitat, però especialment del president Carlos Mazón, que va desaparèixer en plena crisi. On era Mazón?, és la pregunta que ens fem cada dia molts periodistes. Per exemple, Sergi Pitarch, director d’Eldiario.es al País Valencià, un dels mitjans que més hores d’investigació han dedicat a mirar de respondre aquesta pregunta. Ara Pitarch publica un llibre en què repassa tot allò que se sap d’aquell 29 d’octubre, i fa surar noves incògnites: 29-O, les hores del caos és una investigació rigorosa que reconstrueix hora per hora els fets de la riuada.

—Llegir aquesta cronologia, que contrasta allò que es vivia el 29 d’octubre a les institucions amb allò que es vivia al carrer fa venir mal de panxa i enuig. Imagine que escrivint-ho també?
—Sí, tinc una emprenyada absoluta! Una de les evidències del llibre és que hi havia prou informació per a prendre decisions. El govern valencià era el màxim responsable. Era el que tenia les competències, sobretot en protecció civil i en gestió de les emergències, i també de vigilància de barrancs. Per tant, no s’entén que diga que hi ha apagada informativa. I menys si À Punt i les portades de tots els mitjans, fins i tot els estatals, parlaven dels riscos i de possibles desbordaments dels barrancs. És vergonyós!

—Ningú, a part de Mazón, no va dir aquell dia que el temporal remetia.
—El que llegeix Mazón al migdia era més per a justificar que no tenia agenda aquella vesprada, que per a avisar la població de la situació que vivíem. No s’hi correspon gens. A les nou del matí ja hi ha una entrevista al batlle de Torís, que si algú l’hagués escoltat ja n’hi havia prou per a activar totes les alarmes.

—Fins a quin punt van prendre aquestes decisions per interessos turístics?
—En el llibre el professor Joan Romero, catedràtic de geografia, ho conta molt bé. Ell parla d’un terme molt interessant que és “captura de polítiques”. És evident que en el govern de Mazón la política econòmica havia estat capturada per un lobby molt important, que era el turístic. La consellera era l’anterior secretària general del lobby. Això hi influí molt! Cal recordar que açò passà el 29 d’octubre i el dia 1 de novembre hi havia un pont molt important per als hotelers. Feia dies que ens advertien als mitjans de comunicació que vigilàrem què dèiem en l’espai de l’oratge, que podíem fer molt de mal al sector, perquè podíem fer caure les reserves d’última hora. En un govern normal, haurien posat en una balança les queixes dels empresaris i la salut de la població. I sempre hauria pesat més la salut de la població, però en un govern segrestat pel lobby turístic, la presa de decisions els costava més. De fet, Mazón i els consellers aquell dia parlen bàsicament de turisme.

—En el llibre dieu: “Mazón va preferir gestionar festivals de música que la protecció de la ciutadania”.
—Quan poses damunt la taula les dades i els fets, es posa en evidència quines eren les prioritats de Mazón. En la primera legislatura del Botànic, les emergències depenen directament del president de la Generalitat, Ximo Puig. En la segona legislatura, d’una de les persones amb més poder, Gabriela Bravo. És una qüestió d’estat. Què fa Mazón? S’oblida de les emergències i les dona a Vox. I quan fa la reforma, perquè Vox se’n va del govern, passa les emergències a una consellera que no té experiència, com s’ha acreditat després. Això sí, ell posa un director general que depenga de la presidència per a gestionar festivals de música. Això evidencia el personatge i les seues intencions. Mazón volia gestionar la propaganda, els diners dels mitjans de comunicació i la música. I el que és més agre i llueix menys, i fins i tot et pot portar més crítiques, com les emergències, ho dóna a Vox primer i després a una consellera sense experiència.

—Hi ha una pregunta que tots ens fem: on era Mazón eixes hores que va desaparèixer? Què feia?
—On no era, és clar, és al CECOPI. Aquests mesos, a còpia d’informacions periodístiques, hem anat sabent coses. Ells no han facilitat cap informació. En un primer moment, van mentir sobre les hores. Recordeu la mítica frase de Mazón: “Passades les set, són les 20.28.” Primer deien que havia estat un dinar privat, un pica-pica davant el Palau. I avui sabem que no ix d’El Ventorro fins a les 18.45. El que no sabem és què passa entre eixe periple i quan ell arriba al CECOPI. On era? Podem intuir-ho… Encreuant les telefonades de la consellera Salomé Pradas i les que Mazón va donar públicament, és evident que ell desapareix uns trenta-sis minuts de la terra. On era? Ell no ho ha explicat. Ell diu que d’El Ventorro se’n va al Palau de la Generalitat. Jo encara pose en qüestió eixa informació. Crec que Mazón no va anar directament d’El Ventorro al Palau.

—Creieu que som més a prop de saber-ho?
—Com més incògnites ens posen damunt la taula, més ganes i recursos clavem a la investigació d’on era. Quasi un any després, Mazón encara no ha aclarit on era. Mira si hauria estat fàcil explicar-ho. S’hauria evitat posar-se en evidència tantes vegades. Jo crec que som prop de saber-ho. És de veres que és difícil. Per exemple, podríem saber-ho pel trajecte del seu cotxe oficial. De moment, no l’han donat. Han donat els d’altres consellers, però no el de Mazón. Podríem saber quan va entrar al Palau de la Generalitat pels vídeos, però els han destruït. Però, curiosament, no van destruir els vídeos de seguretat del CECOPI, que ell va utilitzar per dir que havia arribat a les 20.30, i això, de moment, l’ha eximit d’haver de declarar a la justícia.

—Quina importància té que Vilaplana parle? 
—Vilaplana és fonamental. Ella ha estat corretja de transmissió de la versió del Palau de la Generalitat, des del minut 1. I això ha de quedar clar. Jo m’indigne molt quan tant ella –a la carta– com el president de la Generalitat diuen que és una qüestió de masclisme. No és cert. És una qüestió de 229 morts. Hi ha un poble que vol saber on era el president de la Generalitat. L’única persona que eixa vesprada va estar amb el president de la Generalitat i podria contar alguna cosa és ella. S’ha acreditat que va mentir. A nosaltres, l’entorn de Vilaplana ens va dir que havien dinat fins a les cinc de la vesprada. Després ella va dir que a les sis. I ara al final resulta que és a les 18.45. En l’explicació que fa, ella diu que el president de la Generalitat no estava per la faena, que no estava molt preocupat per la dana. Però després sí que diu que va respondre telefonades…

—Per tant, què creieu, de tot plegat?
—Jo pose en dubte fins i tot que fos un dinar de treball.

—Per què?
—Ells ja van tindre un sopar prèviament, amb una tercera persona, en què, a més, hi ha fotografies. No era la primera volta que Vilaplana i Mazón menjaven junts. Això ja em sembla molt simptomàtic. I, per una altra banda, un dinar de treball que dura quatre hores? Has d’explicar-te moltes coses… Hi afegiria una altra curiositat: sempre que ix alguna informació sobre Maribel Vilaplana sempre ix a les sis de la vesprada dels divendres. Què passa eixe dia a eixa hora? Que les redaccions dels diaris anem fins a dalt. El dissabte és el dia que menys premsa es llegeix. El dissabte no hi ha tertúlies televisives. És el dia que els periodistes no van darrere els polítics a preguntar. És el millor dia per a rebentar les exclusives. I ells ho han fet en les dues ocasions. Jo crec, fins i tot, que l’última carta està pactada amb presidència. Maribel encara no ens ha explicat una cosa: quan ella se’n va d’El Ventorro, el president s’hi queda? O què fa? No sé per què no ho ha dit.

—En el llibre també dubteu que en eixe dinar oferís la direcció d’À Punt a Maribel Vilaplana. Per què?
—Primer perquè Mazón no podia oferir aquest càrrec. No era una decisió que depenguera d’ell. Mazón ara ho ha anat matisant, a mesura que s’han anat sabent coses, i ha dit que en realitat parlava com a líder del PP. Però, és clar, tu li podies oferir el que volgueres, però necessitaves el suport de Vox. A nosaltres ens consta que ja li havien ofert eixe càrrec i que ella havia dit que no, anteriorment. Igual que li havia ofert més càrrecs en el govern valencià i ella havia dit que no. Ella explica que en el PP no farà res, i això crec que té prou credibilitat, perquè ella va ser una de les cares de Canal 9 quan el PP la va tancar. Però, independentment que ella té mala sort, i eixe dia l’enganxa en un dinar en un moment greu, i que evidentment el responsable de no ser on havia de ser és el president i no ella, demane que no ens enganyen. Ella ha participat en l’estratègia posterior de defensa de les tesis del president.

—Ella afirma que és víctima…
—És clar! Com a empresària de la comunicació que és, sap que si ella el primer dia haguera explicat la situació, hauria estat una cosa. Però, és clar, eixir a explicar-se onze mesos després, i que el que dius demostra que havíeu mentit fins llavors… no se sosté que sigues víctima. L’especulació que hi ha al voltant de tot això és perquè el president de la Generalitat, Carlos Mazón, i l’empresària de la comunicació Maribel Vilaplana permeten que passe. De fet, s’ha dit moltes vegades: si la reunió haguera sigut amb un home, doncs a eixe home també li hauríem demanat explicacions. Per exemple, es van fer especulacions sobre la trucada a l’alcalde de Cullera. Es va parlar si hi havia un PAI al darrere. Nosaltres hem parlat amb l’alcalde, li ho hem preguntat i ens ha dit que no, perquè el PAI de Cullera la justícia els obliga a desenvolupar-lo. Ell encara no sap per què Mazón li va telefonar, però ha fet el que li demanen a Vilaplana: ser transparent i explicar què va viure. Jo entenc que les xarxes socials són un femer i hi ha masclisme. Hi estem d’acord. Però és el mateix masclisme que pateix la presidenta de Víctimes de la Dana, a qui fan pols a les xarxes socials perquè és dona.

—A voltes els periodistes valem més per allò que callem que per allò que contem, perquè encara no tenim confirmades del tot les informacions per a publicar-les. Tinc la sensació, escoltant-vos i llegint-vos, que us trobeu en eixa situació…
—Sí! No he intentat mai contar-ho tot. Però és evident que ho has de contar quan ho tens acreditat. Hi ha situacions que sabem, però que no podem acreditar encara perquè no tenim la foto o la font, o perquè la font que tenim és anònima… En realitat, aquestes són les regles del periodisme, o si més no del periodisme seriós i rigorós. És veritat que hi ha mitjans que menteixen i no passa res, però nosaltres sempre intentem que allò que contem siga acreditat.

—Tornant al 29 d’octubre, una cosa que deixeu clar en el llibre és que no tan sols desapareix Mazón, sinó també els seus homes de confiança.
—Això és molt important, perquè evidencia com s’havien pres ells eixa dana. Ens avisaven des de feia cinc dies que seria extraordinària. L’AEMET i els informatius ho deien. I eixe dia curiosament el president de la Generalitat no té agenda en tota la vesprada, un president que normalment tenia una agenda bastant plena. Tenen una reunió de govern al matí i no tracten cap punt sobre la gota freda. El seu cap de gabinet, l’home que tenia potestat per a traure’l d’El Ventorro agafat de l’orella, ha anat a Bilbao i acaba a Xàtiva, perquè quan es comença a complicar tot se’n ve, però ja es troba la A3 tallada i es troba atrapat. L’altre home de confiança és a Alacant eixe dia. El conseller d’Educació també se’n va a dinar a Alacant. Eixos tres són les tres persones de màxima confiança de Mazón, i són les que li haurien d’haver dit que acabara el dinar i es posara a la faena, perquè hi havia desapareguts i morts. No ho feren.

—Pradas es queda sola prenent decisions?
—La versió oficial és que Pradas es queda sola. Des de la Presidència, per salvar el president, sempre han dit que el comandament únic el tenia Pradas. Però si encreues les telefonades en els moments clau de presa de decisions, Pradas parla amb el president de la Generalitat. Ella hi parla a les 18.20, vuit minuts. Allí saben que la presa de Forata pot tenir problemes, i que a Utiel hi ha hagut d’anar l’UME… Jo entenc que en vuit minuts hi ha temps d’informar el president del que passa.

—A eixa hora ja hi ha un ES-Alert damunt la taula.
—Cert, redactat i tot! Vull pensar que durant eixos minuts no parlen del partit o de la família. Hi ha telefonades molt simptomàtiques. A les 19.10, Salomé Pradas telefona a Mazón i no li agafa el telèfon. I és quan Pradas i Pilar Bernabé parlen amb l’alcaldessa de Paiporta i els diu que hi pot haver morts, quan la consellera li torna a telefonar, sense sort. A les 19.43 és quan Mazón li torna la telefonada, després de parlar amb el secretari autonòmic d’Infrastructures, que li diu que ha de tallar el metro perquè s’ha inundat el lloc de comandament. Per tant, Mazón sí que hi és present en els moments crítics, bé per absència, bé per presència. I després, la telefonada que Mazón sempre ha negat i que Salomé Pradas va destapar és la de les 20.10. A les 20.11 s’envien els ES-Alert.

—Un dels altres fets és que en cap moment Mazón, en tot el que va passar, decreta l’emergència catastròfica. Si ho haguera fet, hauria hagut d’assumir ell les emergències. Ho fa expressament?
—No ho fa ni els dies posteriors. Jo crec que li ho recomanen. Ells han dit que el govern d’Espanya no va actuar, i si vols podem obrir el debat dels dies posteriors. Jo en el llibre ho critique, i dic que el govern espanyol hauria pogut fer més. Però els 229 morts responen a la gestió de la Generalitat. El govern d’Espanya li hauria pogut llevar la competència a l’autonomia? Si, la llei ho permet, però recordem què va passar durant la covid. Quan el govern va assumir el comandament únic, Vox i tot el món ho van denunciar al Constitucional. Van dir que s’havia extralimitat de les seues competències… Mazón també tenia la potestat de llevar el comandament a Pradas i assumir-lo ell, i no ho va fer ni el dia 29-O a la nit, quan ell passa a comandar el CECOPI. Això és així, acreditat. Però tampoc no ho fa els dies posteriors. Ell, de fet, en les últimes entrevistes parla com si el president de la Generalitat fos un home que s’ha de gravar quan va a botigues d’orxata i de joguines per a penjar els vídeos a Instagram. Diu que ell no havia de ser al CECOPI, que no havia de demanar l’UME, que no havia d’enviar l’ES-Alert… Per a ells, el president de la Generalitat és com una figura etèria que no té cap competència… Això evidencia la qualitat del president.

—Quan creieu que prenen consciència de la situació? Em sorprèn que en el llibre dieu que a les 22.00 Mazón parla amb Pedro Sánchez i li diu que tot està en ordre…
—Sí, i afegeix que “màxima coordinació”.

—Com li pot dir tot estava en ordre si tots vèiem que hi hauria molts morts…
—Sincerament, crec que no sap ni què passa. El problema és que, com que convoquen tan tard el CECOPI, a les 17.00, ja van contra rellotge. Ja arriben tard a totes les decisions que van prenent. Quan prenen decisions per a Utiel, el problema ja el tenen la presa de Forata. Quan prenen decisions per a la presa de Forata s’inunda l’Horta Sud i hi mor la gent. Quan van a mirar d’ajudar la gent a l’Horta Sud, a les 22.00, ja no hi poden entrar els equips d’emergències. Van molt tard. Si hagueren convocat el CECOPI deu hores abans, com tocava, o fins i tot el dia abans, segurament haurien arribat dins el termini i en la forma escaient, però no hi arriben. Ara que hem vist els vídeos de Mazón quan arriba al CECOPI, està totalment descol·locat… De fet, és una de les grans contradiccions. Ell diu que està assabentat de tot i en permanent contacte. Si tu n’estàs assabentat i en permanent contacte, quan arribes allí no cal que hi haja tots els tècnics i la consellera explicant-te què passa… El problema és que tu no has estat a la faena, i quan arribes t’ho han d’explicar tot. No ho diu Sergi Pitarch, els vídeos del CECOPI ho deixen molt clar.

—En el llibre també deixeu clar que, amb la mateixa informació que tenia el govern valencià, unes altres institucions van prendre decisions que van salvar vides… Per exemple, el batlle d’Utiel o la Universitat de València anul·lant les classes van salvar moltes vides.
—Sí, i com sempre diuen que està tot tan polaritzat, jo sempre recorde que a Torrent governen PP i Vox i a Utiel, el PP. I amb la informació que tenen, que és fins i tot menys que la de la Generalitat, vint-i-quatre hores abans decideixen que no hi haja col·legi i tanquen les escoles. Això, en el cas d’Utiel salva desenes de vides. La Universitat de València, una institució acadèmica, suspèn les classes amb la mateixa informació. I ho fan perquè compleixen els protocols. En part, el drama és això: hi ha una llei d’emergències i un pla d’inundacions, que diu què s’ha de fer. No és veritat, com diu Gan Pampols, que necessitàrem eixe pla que ens ha costat 2,3 milions d’euros i que ha fet ara ell. No feia falta renovar res, estava tot protocol·litzat. I ho demostra la dana que hem tingut aquests dies. Resulta que ara el CECOPI o les reunions de coordinació es poden fer vint-i-quatre hores abans. Que es pot llançar un ES-Alert vint-i-quatre hores abans. El president n’està al cas i suspèn l’agenda vint-i-quatre hores abans. Tot això es pot fer ara i no es podia fer el 29 d’octubre? No, el problema és que no s’ho van prendre seriosament. Ells tenien una altra filosofia. Ells no volien fer-la grossa perquè aquell divendres hi havia un pont important. Mazón eixe dia diu davant de gent que els de la Universitat de València són uns exagerats.

—El batlle d’Utiel diu en el llibre que no es tracta solament de reconstruir, sinó de fer-ho millor. Es fa millor?
—De moment, s’ha reconstruït tot tal com estava. El pont del metro que passa pel barranc de Poio a Paiporta s’ha fet exactament igual. Home!, diuen que l’animalada d’aigua que va caure és recurrent cada dos-cents anys, però qui et diu que no torne a passar l’any que ve? Cal recordar a la gent de l’Horta Sud que el 60% de la zona on s’han construït els polígons industrials i les ciutats són zones inundables. És clar que ara no podem moure les ciutats de lloc. Però per això cal molta prevenció. Per això els avisos són tan importants. I una altra cosa que s’hauria de fer és no construir més en zones inundables. Espere que no s’hi autoritze la construcció de nous polígons o de nous barris, perquè ja hem vist què passa. Tant els científics com els periodistes crec que espentem perquè es canvie aquesta manera de fer, però l’economia i els governs no sé si ho volen.

—I, finalment, com recordeu aquell 29 d’octubre? Què vau fer a la redacció?
—Nosaltres eixe dia vam decidir teletreballar a la vesprada. Vam enviar la gent a casa. I, per tant, no vaig eixir de casa. Estava amb la meua dona. A València feia un vent terrible. Nosaltres som un diari més polític. Però, malgrat tot, teníem un ull posat en el que passava i ho anàvem contant. A la nit, quan ix el president i diu que hi ha morts, ho publiquem. Esperem la pitjor notícia. Jo visc a l’altra banda del riu Túria. I a les vuit del matí travesse el pont i vaig a veure Alfafar. Allò és inexplicable. El que vaig veure i sentir aquell dia… El que més em va cridar l’atenció eren les víctimes que havien passat la nit a la intempèrie i que tornaven a casa a peu, sense connexió en els mòbils. Ningú en sabia res, d’ells. Tornaven a casa per avisar que estaven bé…

—Els supervivents…
—Sí, els supervivents! I els herois. És clar que hi ha 229 víctimes mortals i cal estar molt pendents d’ells i les famílies. Però es parla menys dels supervivents. Hauria pogut morir moltíssima gent. Hi ha moltes històries. I molts herois que van baixar de sa casa a ajudar un veí o a salvar algú que no coneixien de res. Hi ha milers de persones que van veure la mort de molt a prop.