Avui l’associació Drets, el Col·lectiu Praga, l’ANC i Òmnium Cultural presenten un manifest al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona per a denunciar la politització de la justícia. L’han titulat ‘Cop a l’estat de dret’. D’ençà de la repressió del referèndum de l’1-O, desenes de persones han estat encausades per algun motiu o altre: fer acudits sobre la policia espanyola (els casos d’El Jueves o de l’actor Eduard Biosca), parlar de l’1-O a classe (vuit professors de la Seu d’Urgell), aprovar una moció contra la presència dels cossos policíacs espanyols (la causa general oberta a Reus)… Aquests últims dies ja s’amenaça de perseguir els autors de piulets.

De tot plegat, i de la situació d’empresonament de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i dels vuit consellers, en parlem amb el president de Drets, Sergi Blázquez. Diu que no s’esperava que s’arribés a forçar la llei i el codi penal per reprimir l’independentisme, però confia en la professionalitat dels jutjats de base perquè són lluny de les influències polítiques que s’ingereixen en la fiscalia, el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional espanyols.

Avui feu un acte al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, titulat ‘Cop a l’estat de dret’. Què hi explicareu?
—Presentem un manifest signat per més de mil juristes. Denunciem la utilització partidista de la justícia amb finalitats polítiques i la utilització de la fiscalia i dels òrgans judicials per a organitzar una vulneració flagrant dels drets, les llibertats i l’estat de dret. Era un acte contra els empresonaments preventius dictats contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, però evidentment l’empresonament del vice-president del govern i dels consellers ha fet que el canviéssim.

Com s’han vulnerat els drets de Sànchez, Cuixart i els consellers?
—Cap de les denúncies ni de les acusacions no poden constituir mai de la vida sedició, ni alçament ni rebel·lió. També denunciem que l’Audiència espanyola no és un tribunal competent. Es vulnera l’article 24 de la constitució espanyola perquè hauria de ser un jutjat d’instrucció que valorés els possibles delictes. Tampoc no es pot dictar l’empresonament provisional perquè no es compleix cap dels requisits que estableixen la llei d’enjudiciament criminal i el codi penal. Vull recordar que la presó preventiva és l’última opció, però s’ha decretat sense que es compleixi cap dels requisits. Ni risc de fugida, ni possibilitat de fer desaparèixer proves ni reiteració del delicte. Són actituds arbitràries que voregen la prevaricació. Com a juristes, ho denunciem públicament. Són presos polítics i en demanem l’alliberament immediat.

Alguns dirigents del PP, com Xavier Garcia Albiol, diuen que si els consellers acaten el 155 podran sortir de la presó.
—Alguns parlen més del compte, però sembla que hi ha membres del PP que saben exactament què farà la fiscalia i què faran els tribunals. El 12 d’octubre, entre copes, ja es parlava de què faria la jutgessa Carmen Lamela respecte de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Es parlava dels seus empresonaments amb tota normalitat en cercles del PP que ja sabien què passaria. Ara sembla que Albiol ja sap què li passarà a Puigdemont si torna. Sembla que ho tenen tot parlat. És molt, molt greu. Això posa en qüestió, una altra vegada, la separació de poders a l’estat espanyol.

Creieu que la justícia belga té prou arguments per a negar-se a lliurar el president Puigdemont i els consellers que hi ha a Brussel·les?
—La justícia espanyola vulnera drets i llibertats fonamentals. Entenem que això, una justícia imparcial, ho veurà ràpidament. Jo crec que té prou arguments, que els advocats mostraran aquestes vulneracions i que en una situació normal no hi haurà cap mena d’extradició ni de compliment de l’euroordre.

—S’ha forçat l’estat de dret per criminalitzar i perseguir l’independentisme?
—Completament. Es forcen totes les lleis i s’interpreten segons el seu criteri. Es persegueix la ideologia, el pensament polític i una manera de pensar. Es forcen els tipus delictius, tot i que fins ara en alguns casos hi havia impunitat total. Drets ha presentat centenars de denúncies per raó ideològica, per delicte d’incitació a l’odi i a la violència i per discriminació contra els catalans, però sempre hi ha hagut impunitat i no s’ha perseguit mai. Ni la policia, ni la fiscalia ni els jutjats. Ara casualment hi ha molta sensibilitat a la fiscalia per a obrir causes contra qualsevol per haver fet un acudit, un piulet, haver defensat la independència o el procés sobiranista. Hi ha una doble vara de mesurar: una contra l’independentisme i una altra en defensa dels seus interessos.

El delicte d’incitació a l’odi es fa servir per a obrir causes contra professors, per a obrir una causa general a Reus… S’hi pot aplicar, en aquests casos?
—La incitació a l’odi, la violència i la discriminació és per raons de sexe, religioses, ètniques o ideològiques. Totes les amenaces, insults i coaccions que hem denunciat eren per raó de l’origen nacional. Ara ells diuen que es crea un odi per raons ideològiques contra el col·lectiu dels policies espanyols. Tenim l’actor Eduard Biosca encausat per haver fet un acudit, tenim El Jueves, la causa general oberta a Reus, la gent dels hotels de Calella… Hi ha una ràtzia, una persecució contra la gent que s’expressa contra la presència de la policia espanyola i contra les crítiques perquè van atonyinar ciutadans. No els agrada i utilitzen aquest article per dir que hi ha una persecució contra la policia. Veurem què determinen els jutges.

Creieu que aquestes denúncies poden reeixir? Un jutge ho pot acceptar?
—Jo entenc que no. Amb la llei a la mà, no. Fer un acudit, una broma o un manifest polític dient que volen que la policia se’n vagi del seu poble és una opinió. És la llibertat d’expressió i de crítica política contra la situació que vivim. No es pot perseguir amb el codi penal. En són còmplices tant la fiscalia com els denunciants, la policia en molts casos, i algunes entitats. Quan tot això arribi al jutjat en principi es deixarà de banda la ideologia i s’arxivarà tot.

Parleu dels denunciants. Sovint hi ha organitzacions com ara Societat Civil Catalana i Vox que també presenten denúncies. Aquesta és la maquinària que fa que s’obrin totes aquestes causes?
—Sí. Bàsicament ha estat la fiscalia, per les instruccions del fiscal general de perseguir tot allò que fes olor de referèndum. Hi ha denúncies contra gent que penjava pancartes, contra gent que era en paradetes… També la gent que es va identificar als col·legis electorals, a alguns els citen per desobediència. I aquests grupuscles com Vox, l’extrema dreta, Societat Civil Catalana… que van posant querelles perquè se senten forts, amb el suport de la policia i de la fiscalia.

Fins i tot hi ha amenaces per haver escrit piulets. El ministre d’Interior espanyol assenyalava dissabte un usuari de Twitter que feia befa de la mort de Maza. Això té recorregut?
—Nosaltres hi tenim molta experiència, en aquests casos. L’activitat pública de Drets va començar denunciant amenaces i befes contra els catalans pel sol fet de ser catalans. La fiscalia ha menystingut la majoria de les denúncies. I són fets gravíssims, com l’accident de Germanwings i el crim de l’institut Joan Fuster. Ho vam denunciar perquè crèiem que aquells piulets contra els catalans eren un delicte. No compartim que es faci broma per la mort del fiscal general i ho condemnem, però passa que la fiscalia hauria de tenir el mateix criteri. No pot perseguir uns casos i arxivar-ne uns altres.

Tot aquest context crea una situació d’indefensió en el ciutadà. Fins i tot s’ha començat a parlar d’autocensura. Això és conseqüència de la falta de garanties?
—Les garanties de l’estat de dret han minvat molt. La política recentralitzadora i la retallada de garanties, drets i llibertats dels ciutadans creen indefensió. El 155 aplicat a Catalunya té un efecte claríssim: vulnera el dret de vot, el dret de poder triar els representants i el govern. Però també la llei mordassa, per exemple, fa que per qualsevol denúncia puguis rebre de valent. S’intenta crear un estat de por perquè la gent s’autocensuri, no opini i no faci bromes. És una persecució en tota regla.

El tancament de pàgines web va en aquesta línia?
—Sí, sí, és clar. Però no solament el tancament de pàgines web, sinó també la persecució de tota la gent que les reobria o les reproduïa. Hi ha una vintena d’informàtics perseguits per haver clonat webs. Van segrestar la revista d’Òmnium, hi ha una sensació de por creixent entre els mestres a les escoles, dels periodistes a l’hora d’explicar les notícies, dels batlles i regidors a l’hora de fer un comunicat que expressi un sentiment. Els advocats tenim por de defensar els nostres clients perquè segons què diem també pot ser constitutiu d’un delicte. Això és gravíssim!

Pel que dieu, teniu la sensació que l’estat de dret es va convertint en un estat policíac?
—Doncs hi anem anant. D’entrada tenim deu mil policies més a Barcelona que fa un mes i mig. Tenen un departament informàtic específic que repassa les xarxes i tot allò que s’hi diu. La policia hi és per a garantir la seguretat, però de cop i volta porten deu mil agents per vigilar-te i impedir el referèndum, que ja s’ha fet. Què hi fan, aquí? Potser ara tenen la funció de coaccionar i fer por.

Què pot fer el ciutadà per a defensar-se de tot això?
—Podem utilitzar els advocats i les eines que tenim: la legislació, la jurisprudència. I esperar que els tribunals imparteixin justícia. Estic convençut que els tribunals ordinaris i de base són formats per gent honrada, molt professional i que fa la feina ben feta. El dubte és en els òrgans judicials on hi ha una influència directa de la política, com la fiscalia, el Tribunal Suprem espanyol, el Consell General del Poder Judicial, l’Audiència espanyola… Els advocats hem de confiar en la justícia i defensar tots els drets. Personalment penso que els ciutadans han de votar a favor de la recuperació de les institucions i del govern legítim a les pròximes eleccions. I intentar defensar els drets dels ciutadans des del nostre parlament.

Abans parlàveu de la situació dels presos polítics. El Tribunal Europeu dels Drets Humans és l’última instància i l’única vàlvula d’escapament de la gàbia judicial espanyola, o n’hi ha cap més?
—No s’hi pot fer res. El Tribunal d’Estrasburg és l’última instància i només s’hi pot arribar quan s’ha esgotat tota la via interna: un judici de primera instància, una apel·lació, una cassació al Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional. I quan tens la resolució final és quan pots anar al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Aquest és el procediment, amb excepcions, com en alguns casos de tortures. El problema és que la sentència pot tardar anys.

Com a jurista, us esperàveu que s’arribés a forçar tant les lleis i el codi penal?
—Mai de la vida. Fa anys pensava que Espanya era un estat democràtic, on podies discrepar i ser independentista, o ser republicà i criticar el rei, o ser comunista i anar contra el model capitalista… La constitució emparava aquest dret. Però quan toques la unitat d’Espanya es vulneren totes les garanties, totes les lleis, tota la constitució, perquè tot és a disposició de la unitat d’Espanya. No tenim un estat de dret perquè no hi ha garanties. M’agradaria saber com els professors de dret penal explicaran als seus alumnes els requisits d’una presó preventiva, perquè un alumne pot aixecar el dit i dir que això no es compleix. Es forcen tant, tant, tant les lleis pel seu interès que liquiden l’estat de dret.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]