Ser dona abans d’hora

Tinc gravat a l’ànima el dia que em va venir la primera menstruació, segurament perquè era molt jove, massa, i segurament també perquè aquella sang tacant per sorpresa les meves calces no va aparèixer un dia qualsevol, sinó el dia del meu aniversari. Aquell dia, deixava enrere els meus deu anys i iniciava els onze. Recordo que ho vaig viure com un fet traumàtic; en aquell moment i malgrat l’acompanyament que em van fer la meva mare i el meu pare, jo estava encegada per una enfadamenta ferotge, i no ha estat fins anys després que he pogut processar i analitzar tot el que aleshores vaig sentir. Sabia que allò tard o d’hora havia d’arribar, però com passa en tants àmbits que afecten les dones, era ben poca la informació que tenia sobre aquell fet biològic que tard o d’hora em tocaria de viure; als anys noranta l’educació sexual era escassa, pèssima. A aquella desinformació s’hi sumava una manca de referents reals. Les dones adultes del meu voltant vivien les seves menstruacions tal com la societat els havia demanat: d’amagat, dins les llars i, si pogués ser, que se’n parlés poc. En comptades ocasions havia presenciat dones adultes parlant de les seves regles i tot el que aleshores em venia al cap era un anunci que deia: “Somriu, somriu segura amb Ausonia Extraplana.” Aquell missatge em pertorbava perquè em forçava a viure amb felicitat aquell sagnat que jo vivia tan tràgicament i vist amb ulls d’ara em sembla d’una perversitat considerable perquè mentre que el món havia convertit la regla en un tabú i ens havia dit a les dones que qualsevol cosa relacionada amb la nostra salut sexual no havia de transcendir a l’esfera pública i que ho havíem de viure de manera oprimida, la publicitat ens deia que somriguéssim, que tenir la regla era molt divertit. Aquella enrabiada que jo no entenia venia atiada, inconscientment, pel menyspreu que la societat ha mostrat vers la nostra sang uterina. I és que de motius per estar molestes en tenim, i molts: no va ser fins l’estiu de l’any passat que la Universitat de Ciències i Salut d’Oregon va publicar els resultats d’un estudi en els quals asseguraven que eren el primer grup de feina que utilitzava sang menstrual real per analitzar la capacitat de retenció de compreses i tampons. És a dir, que fins fa un any, hem pagat productes de salut sexual a preus de luxe que en comptes de sang utilitzaven solucions salines.

Que a mi em vingués la regla amb deu, onze anys era un fet força excepcional en aquella època, però lamentablement la tendència cap a la precocitat menstrual va en augment. Al final del segle XIX, les nenes tenien la primera regla al voltant dels setze anys, però la pubertat i aquesta primera menstruació cada vegada arriba abans; ara al voltant dels dotze anys, fet que suposa que en el darrer segle, cada dècada s’ha avançat tres mesos. Què hi ha darrere d’aquesta precocitat? L’obesitat i els disruptors endocrins. És a dir, aliments de mala qualitat, ultraprocessats, i milers i milers de productes que van des de la roba del fast fashion que vestim, fins a les cremes, xampús, desodorants i productes de neteja que van carregats de químics que alteren el sistema hormonal de les nenes. Però encara hi ha un fet més rellevant i greu, els tampons i compreses que dissenyen sense la nostra sang i que ens introduïm vagina endins també contenen disruptors endocrins. I encara pitjor, enlloc de l’etiquetatge s’informa que aquests productes contenen aquestes substàncies. Les compreses contenen un 90% de plàstic i, de regal, dioxines i additius químics.

És a dir que les nenes cada vegada tenen la regla abans per culpa dels tòxics permesos arreu i a partir del moment que sagnen, continuaran condemnades a recollir els seus sagnats amb productes tan perjudicials per a la seva salut com els que han causat alteracions menstruals en els seus cossos i, en conseqüència, l’avançament de les seves menstruacions.

Més enllà d’aquest fet, em preocupa el que suposarà socialment per a aquestes nenes el fet de tenir la regla. Jo vaig amagar durant anys que tenia la regla perquè sabia que m’exposava al linxament social si els amics i amigues se n’assabentaven. Ho havia vist amb els meus propis ulls; a una amiga de la classe, li havia vingut la regla poc abans que a mi i va patir escarnis de tota mena. Vaig decidir que no deixaria que ningú ho descobrís fins que la majoria de noies de la classe tinguessin la regla. I tots aquells anys de silenci, de canviar-me tampons d’amagat, de dissimular un fet biològic que hauria de ser acceptat, em tornava el lema de l’anunci de compreses: “Somriu, somriu segura!” I jo no tenia ganes de riure, sinó de plorar perquè no en té res de saludable ni físicament, ni psicològicament, haver de viure vergonyosament un sagnat gràcies al qual les dones podem gestar vida i portar més criatures al món. Sortosament hem avançat en educació sexual i vull pensar que aquesta canalla a la qual tocarà de menstruar quan encara se senten nenes té més informació que no pas la que jo tenia. Vull pensar que socialment hem normalitzat la menstruació i que ja hem deixat de passar-nos els tampons entre amigues i conegudes com si ens passéssim un gram de cocaïna, però ja sabem que quan l’estigma sobre un fet s’ha perpetrat durant segles, avancem lentament en la lluita per a revertir-ne els efectes socials. Tenir la regla ens converteix en dones, diuen, però quina por ser dona abans d’hora en un món que continua sexualitzant les nenes massa aviat, que no sempre els garanteix l’accés a la formació i a la informació i que continua fent recaure la responsabilitat sexual en nosaltres.

Desitjo que aquestes criatures –el sistema hormonal de les quals és víctima d’un mercat i unes polítiques mancades de lleis que prohibeixin l’ús de químics nocius en productes i aliments– puguin accedir abans a vídeos de TikTok, Instagram i YouTube que els parlin sobre copes menstruals, empoderament i feminisme, que no pas a continguts que les empenyin a caure en pressions estètiques i consum capitalista desfermat de cosmètics. Estimades noves menstruants, l’entorn no us ho dirà, però tingueu sempre clar el que la poeta Rupi Kaur ens recorda en un dels seus versos: “Sango cada mes perquè la humanitat sigui possible.” Mereixeu ser venerades per cada gota de sang que us regalimi úter avall.