13.07.2025 - 21:40
L’ambient del sector s’ha enverinat d’una manera inquietant, les últimes setmanes, entre crits d’alerta i vaticinis apocalíptics. La venda de Periscopi a Planeta ha sigut el gran disparador d’una energia depressiva que imagino que als lectors, als lectors de fora de l’estricta bombolla d’entesos en-el-que-es-cou (aquella comunitat feliçment incontrolada que encara ens sorprèn de tant en tant acostant-se a llibres impensats), els té amb la boca oberta. Que no anàveu tan bé? La gent estava tornant a llegir, oi?, et pregunta aquell amic a qui la teva feina li desperta la tendresa que li desperten els artesans de la pauma. Quina esquizofrènia. Fa dos anys els editors rebíem trucades dels periodistes culturals preguntant per unes enigmàtiques vaques grasses, cosa que et deixava amb una notable cara de moniato, i avui tot són uis. Pel mig, els mateixos periodistes han anat veient com el seu espai és cada vegada més prim i amb menys incidència, quan no és que se’ls ha tancat la barraca o se’ls ha posat a fer feines que són una ofensa per al seu talent. És una llàstima que costi tant tenir espai per a parlar de llibres i ens interessi tant fer safareig empresarial al voltant dels fabricants de llibres, però ara diré que aquesta no és la qüestió encara que sigui, de ple, un dels voravius principals de la qüestió.
La qüestió és que les editorials independents no tenen res a pelar. És el missatge que va quallant. Que ja poden anar posant-se la muda bona per pescar algun nòvio amb quartos que els pagui la hipoteca, perquè és llei de vida. Que no? Ja vindràs. Sembla que vivim una caiguda col·lectiva del cavall, i la revelació és tan galdosa que no ens deixa gaudir ni d’aquell petit plaer del convers.
Tot és massa feixuc i massa cremador i massa poc romàntic per a continuar fent cara d’enamorats. És igual si ho estàvem poc o gens, d’enamorats, però en vam fer una cara! Algun dia algú en farà un documental, amb aquells aparts dels documentals, i amb una mica de maquillatge ho tornarem a salvar una estona. No hi entraran els editors que fan llibres que no paguen nòmines, això no: aquell professor universitari o aquell farmacèutic o aquell artesà de la pauma que fa llibres de més a més. Aquests no cal que pateixin gaire ni cal que es mudin. Si el documental s’hagués fet fa pocs anys, n’hauria sortit algun, però ara ja comencen a despertar suspicàcies. Mires a un costat i veus algú que demana de retirar les subvencions als grups editorials; mires a l’altre costat i en veus un que les vol retirar als editors “no professionals”. I, amb una mica de gimnàs, qualsevol podria demanar totes dues coses en setmanes consecutives. És un baròmetre infal·lible: vol dir que peten seques.
El cas és que costa mirar-se la feina amb gota d’esperança, vistos els diagnòstics, i no hi ha res més paralitzador que la desesperança. Segurament és un mirall d’altres paràlisis, però això també és trepitjar on no toca.
Ara vine tu, aixeca un dit i digues que no ho veus tan magre, i tindràs assegurada la sospita: alguna cosa deus amagar. Vine tu, sent com ets d’aquesta estirp neuròtica de l’anar fent i de no somriure gaire que això crida el mal temps, vine i digues que estàs una mica bé, després de tot, no per fer pernils de vaca grassa, però una mica. Només pots ser un fanfarró, un provocador, un temerari, un autoexplotat o el fill d’algú que la balla fortíssim, això, de qui ets fill, tu?
No pot ser que sigui veritat i que ho diguis, lluny de voler tocar els nassos a ningú, per ser honest i per convèncer el suïcida indecís que guardi el ganivet a la butxaca. Perquè penses que si tots els indecisos s’acaben obrint el ventre només quedaran els voltors, i els voltors no llegeixen.
Ara fa deu anys que vaig començar a treballar a Comanegra, i en deu fer cinc que sóc soci de l’editorial. Fins llavors, no havia tingut la més mínima relació amb aquella bombolla que deia a dalt, ni mitja aspiració professional a relacionar-m’hi. Això és una bona excusa, bàsicament.
En aquests deu anys he viscut unes quantes coses que em fan pensar que no sortirem al documental aquell que ja es diu que es farà algun dia sobre els anys èpics dels editors independents catalans (o “en català”, va). Ahir em vaig adonar de la que potser és la més exemplar de totes. En aquests deu anys he vist com es vetava la participació de Comanegra a la fira Literal i a la fira Liberisliber, contra les quals no tinc ben res, per no ser “radicals” i per no ser “independents”, respectivament. No ho sembla, oi, que això no sigui una queixa? Doncs no, és que d’aquestes coses se n’aprèn, si te les mires amb un somriure. Aprens a ubicar-te. És important ubicar-te. I no enganyar-te. A partir d’aquí potser t’acostes a treballar amb una certa d’independència i radicalitat.
Aquests anys he hagut de sentir insinuacions enverinades sobre el fundador de la casa per part de gent empatxada de retòrica solidària que podria fer un paper estel·lar al documental que qui sap si a hores d’ara ja ha trobat finançament, i he mantingut un capteniment que hauria fet contenta la mare. Aquí m’hi podria despatxar amb gola, si valgués la pena. He vist com aquest meu soci mateix rebutjava tres propostes de compra, l’última de les quals amb mi al costat, i ens en feia còmplices d’una manera que entraria en pocs esquemes mentals. No tinc ganes de passar la llista d’arguments pels quals vam decidir no vendre, i ni molt menys refregiré el panegíric de l’edició independent que servia fa quatre dies i ara sembla que comença a florir-se, però fa mal d’ulls de veure amb quina devoció ens mamem el dit, a vegades. Val a dir, per fer-ho encara més estrambòtic, que també he assistit a reunions inversemblants on se’ns oferia a nosaltres ser els compradors d’un altre barco. Més esquizofrènia. I potser massa coses en tan poc temps. Però, per una combinació de factors envitricollada, vivim el millor moment de tots aquests anys. I no treballem amb grillons al coll ni les mans lligades, cosa que va molt bé per a la circulació. Si fos supersticiós o hipòcrita, no ho diria.
