Els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya voten avui si el seu partit ha de donar suport o no al procés d’investidura de Pedro Sánchez com a cap de govern d’Espanya. La direcció d’ERC envia missatges clars que no votaran Sánchez si no hi ha una taula de negociació per a tractar del problema polític entre tots dos governs, parlant d’autodeterminació i d’amnistia. No una taula de partits i encara menys una taula sobre qualsevol cosa que no siga anar al fons del problema.

És evident que si els militants avalen avui aquesta línia, el partit republicà es carregarà de força per a resistir les pressions que els arriben de l’esquerra i l’opinió pública espanyoles. Jo entenc que hi haja opinants espanyols que encara no hagen copsat el canvi profund d’aquest país. I que, per aquest desconeixement, afirmen que no s’entendria que ERC no contribuís a formar això que en diuen un ‘govern de progrés’ a Espanya. El no d’ERC a Pedro Sánchez seria, doncs, molt important també perquè constituiria una gran lliçó i un aclariment necessari amb vista al futur immediat.

Aclariment amb destinació a Espanya però també amb destinació interna. Perquè crida molt l’atenció que aquestes darreres hores –Andreu Mas-Colell ahir, per exemple– siguen veus del PDECat, fins i tot orgànicament de la vella Convergència, que comencen a assumir en públic aquest relat pervers segons el qual Sánchez és la millor opció possible per a obrir un diàleg o per a refer forces en el mentrestant. Coses que té, i que permet, la indefinició aquesta PDECat – Junts per Catalunya – Crida, en què no saps mai on agafar-te ni en quin rumb van. Sobre Laura Borràs i la posició que ella defensarà no en tinc cap dubte. Però en tinc molts sobre els altres, sobre els qui, per exemple, continuen còmodament asseguts a la Diputació de Barcelona fins i tot quan el PSC ja ataca la immersió. Sobre els qui continuen pensant en la política en termes de governabilitat subsidiària a Madrid, en termes de crossa parlamentària, en compte de pensar-hi en termes de victòria política, completament alliberats del marc mental espanyol i les seues dependències emocionals.

Perquè al capdavall és d’això que parlem. Si l’objectiu és fer la independència, Sánchez no és una alternativa millor que Rajoy ni que cap altre polític espanyol. Simplement cap no representa res de tangible que es puga aprofitar. Si l’objectiu és la fidelitat al Primer d’Octubre, a allò que representà i a la defensa que se n’ha fet al carrer i a les urnes del 27 d’octubre de 2017 ençà, Sánchez no és una alternativa millor que Rajoy. Simplement ni l’un ni l’altre no són res que es puga aprofitar. Ara mateix només es pot defensar en públic que Sánchez és més bona alternativa que Rajoy o bé partint de la creença que la independència no és possible o bé partint del menysteniment de la mobilització popular que ha repartit un colp darrere un altre a l’estat espanyol, siga a Urquinaona, siga el 21-D, siga a les europees i espanyoles, siga a l’aeroport o la AP-7, o a les extraordinàries Marxes per la Llibertat. La resta és fer volar coloms i intentar el vell i trist qui dia passa any empeny. I ja no estem pas per a aquestes històries.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb