15.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 15.11.2025 - 21:46
Uns mesos abans el donaven políticament per mort, però Pedro Sánchez va aconseguir fa dos anys allò que semblava impossible. Va ser investit al congrés espanyol amb la majoria més folgada d’ençà de la majoria absoluta del PP que va situar en el càrrec Mariano Rajoy el 2011. Amb 179 vots a favor i 171 en contra, el dirigent del PSOE aconseguia consolidar-se a la presidència espanyola, a la qual havia arribat després de la moció de censura del 2018 i de les eleccions repetides del 2019. El PSOE havia perdut la majoria dels governs autonòmics uns mesos abans i, contra tot pronòstic, ho havia aconseguit. Sánchez es presentava com un supervivent de la socialdemocràcia europea en els temps d’ascens de l’extrema dreta. I això malgrat els estralls de la pandèmia, la pèrdua de poder adquisitiu per la inflació i les dificultats de sargir acords a tantes bandes, sobretot quan la legislatura va quedar supeditada als vots que depenien de Carles Puigdemont. Sánchez ressorgia de les cendres amb noves promeses i un nou soci.
Però Junts mai no va voler equiparar-se als altres. Tampoc, i sobretot, a ERC, a qui tant havia criticat el pactisme durant l’anterior mandat. El moviment independentista continuava dividit, sense nord, amb gran part de la seva base desmobilitzada i com més anava més desconnectada de la política institucional. Faltava menys d’un any perquè Salvador Illa fos elegit president de la Generalitat i els partits independentistes perdessin la majoria absoluta al parlament. Va ser llavors quan van desaparèixer totes les possibilitats aritmètiques de ni tan sols mantenir la defensa del dret d’autodeterminació a la cambra, ni que fos simbòlicament. Es consolidava així una contradicció política que ha perdurat i tindrà un incert final: la política catalana va acabar més que mai supeditada a Madrid, sota l’aparent calma de la gestió volgudament silenciosa d’Illa a Catalunya.
Havien fracassat les taules de diàleg del govern de Pere Aragonès amb Pedro Sánchez. ERC ja reivindicava públicament els indults i la derogació del delicte de sedició. L’acord sobre l’amnistia que exigia Junts, igual que ERC, havia de ser la clau de la legislatura, però no únicament. Perquè la llei, una volta aprovada després de tantes dificultats de negociació i que Junts arribés a tombar-ne la primera versió, no ha acabat encara de ser efectiva a causa de l’oposició de les altes instàncies judicials. I perquè Junts, amb això, sabia que no en tindria prou per a acontentar el seu electorat. Al final, per a Junts i ERC, posar fi a la repressió havia de significar posar el comptador a zero. Poder tornar a exercir el joc polític en igualtat de condicions, sense el pes de l’exili i les inhabilitacions. Però tenia un altre cost polític: abandonar definitivament la unilateralitat i la retòrica que l’acompanyava, que s’esmorteïa lentament als passadissos del parlament.
Dos anys després de la investidura de Sánchez, la igualtat de condicions continua sense existir. Ni Puigdemont ni la resta d’exiliats no han pogut tornar al Principat i Junqueras i els màxims dirigents continuen inhabilitats. Després del pronunciament de dijous de l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, la solució sembla més a prop, també per als activistes dels CDR acusats de terrorisme. Però alguns temen que torni a ser un miratge, que quan s’acosti la primavera promesa, el Tribunal Constitucional maniobri perquè torni a passar com a l’hivern que havien promès abans, o encara abans, l’estiu anterior. És a dir, cap canvi real per a l’exili de Puigdemont.
Per anar sobrevivint al congrés, el PSOE va prometre a Junts noves contrapartides, com ara la llei d’immigració, al mateix temps que les altres promeses s’acumulaven sense cap calendari clar de compliment, com ara la demanda de l’oficialitat del català a les institucions europees. Quan ERC va decidir d’investir Illa, al president espanyol li va sobrevenir el compromís de pactar-hi un nou model de finançament. Però cap d’aquests projectes no ha format part, en realitat, de l’essència d’una legislatura que Sánchez va entomar des del primer minut com una prova de supervivència, sense més ambicions que el manteniment del poder i la lluita simbòlica contra l’extrema dreta a la península i al món. El cap del PSOE no es va plantejar mai de reobrir seriosament el debat de l’encaix de Catalunya a l’estat espanyol que l’espanyolisme té pendent d’ençà del 2010, quan el Tribunal Constitucional va tombar l’estatut. Hauria pogut ser una oportunitat real, sense la concurrència dels altres poders de l’estat? Si en algun moment ho va semblar, aviat es va veure que no ho seria, Sánchez només volia resistir i no li ho posarien fàcil. I malgrat tot, hi és, sense pressupost ni la perspectiva de poder aprovar-ne cap.
El pactisme ha col·lidit amb els vells discursos independentistes del fracàs sistèmic dels acords amb el PP i el PSOE. Puigdemont va presentar la taula de Suïssa com un intent de resoldre el conflicte polític, d’aprofitar la palanca. Però era un conflicte que, en el dia a dia, per a Sánchez s’havia rebaixat considerablement. Tenia Illa a la Moncloa i la decepció amarant l’independentisme, tancat a casa i fent créixer Aliança Catalana, amb l’assenyalament d’un enemic intern amb la islamofòbia i la immigració. Tot feia i farà encara més difícil la suma d’una hipotètica nova majoria independentista que pugui amenaçar l’equilibri espanyol.
Amb el pas dels mesos i de dinou reunions, Junts va assumir que a la taula de Suïssa no s’hi negociaria el concert econòmic ni un referèndum, i, en canvi, s’havia convertit en un fòrum per a discutir qüestions de governabilitat del PSOE que haurien estat més pròpies de converses de despatxos de ministeri o en dependències del congrés espanyol. Per això els van fer un primer advertiment, aquella proposta sobre una qüestió de confiança que van retirar després de l’aparició pública del relator de Suïssa. Un any després, en el segon aniversari del pacte de Brussel·les, van anunciar el trencament definitiu de les relacions. Però Sánchez fa com qui sent ploure. No admet que la ruptura posi en entredit la legislatura. De fet, la presenta com un fals trencament. I ho fa d’una manera tan diàfana que Junts va haver d’escenificar-la per duplicat, tot anunciant el registre d’esmenes a la totalitat enfront de totes les propostes legislatives a la Moncloa. No obstant això, i com a mostra de la precarietat amb què viu, el PSOE va celebrar dijous com una gran victòria que no prosperés una esmena del PP al congrés sobre les nuclears perquè Junts s’hi havia abstingut.
ERC tampoc no se n’ha sortit amb el finançament malgrat que fa més d’un any que ho prova. Però Junqueras sembla confiar que el seu electorat li dóna més corda per no desistir de l’intent. Esquerra se sent part de l’anomenat bloc d’esquerres del congrés, a diferència de Junts, com reiteradament verbalitza Gabriel Rufián. Indirectament, Junqueras va acceptar que el finançament singular no es compliria tal com estava definit en l’acord d’investidura d’Illa, però no va estripar les cartes. En va rebaixar les exigències, bo i optant per una millora enfront de l’asfíxia fiscal catalana. Així, ERC va separar la gestió de l’IRPF de la definició de nou sistema en la negociació, per no barrejar-los i provar d’avançar en tots dos fronts amb independència. El cap d’Esquerra, a més, té damunt la taula del Consell de Ministres una segona petició d’indult que posaria fi a la inhabilitació. Per una via o per una altra, ERC ha assumit que Junqueras serà el candidat a les pròximes eleccions catalanes, encara llunyanes. No tan sols no té cap intenció de trencar amb el PSOE ni amb Illa al parlament, mentre les converses continuïn, sinó que creu que Junts tampoc, i avalen la idea del falsejament de la ruptura.
El que realment hauria pogut acabar amb Sánchez van estar, i encara ho són, els casos de presumpta corrupció de tot el seu entorn. Des de l’ex-ministre José Luis Ábalos i Koldo García a l’escàndol de la militant socialista Leire Díez; el cas de Begoña Gómez; el fiscal general de l’estat i el germà del president. I, sobretot, de Santos Cerdán, la seva mà dreta i peça clau a l’hora de tancar els acords que van fer possible que comencés la legislatura, encara en presó preventiva. Lluny queden ara els cinc dies d’abril de l’any passat en què Sánchez va desaparèixer, presumptament, per reflexionar quan el jutge Peinado va decretar d’obrir diligències contra la seva esposa per un presumpte cas de tràfic d’influències després d’una denúncia de Manos Limpias. A partir d’aquell moment, el president espanyol va convertir les causes que l’assetjaven, i les que van venir després, en una guerra política atiada per la dreta i l’extrema dreta. Per si no en tenia prou amb carregar contra el PP i Vox, Donald Trump el va ajudar a abonar aquesta tàctica de supervivència amb polèmiques com ara la inversió en defensa dels membres de l’OTAN i la crisi dels aranzels. La guerra a Gaza, el reconeixement de l’estat palestí i el distanciament amb Israel també van encaixar amb aquesta estratègia a la perfecció. La ruptura de Sumar i Podemos i la competència oberta entre ells contribuïa igualment a tibar de la batalla ideològica contínuament.
El PP tampoc no ha tingut prou força per a fer-lo caure de cap manera. No ha intentat realment d’entendre’s amb Junts, ni ha trencat amb la dependència consolidada amb Vox per articular qualsevol majoria territorial ni al congrés espanyol. El risc més gran per a Sánchez eren i són les dificultats que haurien tingut els socis d’investidura per a sustentar el govern si el president espanyol hagués resultat directament implicat en algun cas de presumpta corrupció. No ha passat, almenys de moment.
Amb el trencament amb Junts, Sánchez ha perdut la majoria, però el president espanyol està massa acostumat al funambulisme. A ningú no se li escapa, a més, que a Junts li interessa més que Sánchez continuï que no pas unes eleccions que el podrien deixar en una posició pitjor, sense cap influència. Això no vol dir que el trencament sigui cosmètic, sinó que tot ho deixen a les mans del president espanyol. És a dir, que és Sánchez qui s’ha de moure i complir la llista d’incompliments pendents. Que a ells se’ls ha esgotat el crèdit.
