Rosa M. Piñol (Barcelona, 1950) i Lluís Bonada (Ripoll, 1948) s’han passat molts anys informant sobre el món editorial i la literatura en català. Avui, després de quatre dècades, tots dos retirats de la primera fila de l’ofici, són reconeguts pels editors i periodistes culturals amb el premi Trajectòria. Perquè han fet una tasca de difusió i visibilitat del món literari català, cadascú amb la seva personalitat (en Bonada punxant, la Piñol més empàtica), des del rigor i la qualitat informativa. La seva feina ha marcat el sector i els lectors.

Els hem entrevistats tot recorrent sengles trajectòries, que van començar alhora i que s’han anat trobant en el curs de les quatre dècades d’ofici. Per això, el document que segueix no és simplement la història de dues trajectòries periodístiques, sinó que ens descobreix l’interior d’una part de la història del periodisme català de la segona meitat del segle XX.

—Lluís Bonada [Ll. B.]: Amb la Rosa vam començar allà mateix. Ens vam formar a l’escola de periodisme del CICF (avui CIC). Érem pocs estudiants i ens coneixem tots. Per això, encara que no coincidíem al curs, allà ens vam conèixer.

—Rosa M. Piñol [R. M. P.]: Teníem de professors en Josep Pernau, en Vázquez Montalbán, en Miguel Ángel Bastenier, l’Eugeni Giralt, en Llorenç Gomis, l’Estivill, en Josep Maria Carandell…

—Ll. B.: …en Lluís Izquierdo, en Jordi Ventura, en Mateo Madridejos. Era un espai progressista, perquè, tot i ser de l’església, no el dirigia pas cap capellà.

—R. M. P.: Allà es va gestar el Grup Democràtic de Periodistes.

—Ll. B.: Va anar de poc que no tanquen l’escola, perquè el curs d’en Ramon Barnils i d’en Josep Maria Casasús van batejar la seva promoció amb el nom de Régis Debray, l’escriptor amic de Fidel Castro i Che Guevara. Aquest ambient obert i crític va ser una gran influència.

—R. M. P.: I era molt participatiu.

—Ll. B.: I tant. Les converses que em van marcar van ser aquelles que vam viure fora de les aules.

Per què vau voler dedicar-vos al periodisme?

—R. M. P.: Saps que no ho recordo? Perquè jo mirava de fer arquitectura i vaig acabar fent periodisme. Tot i que crec que és pertinent d’explicar que tinc un precedent en el món de la premsa: de ben joveneta vaig treballar un parell d’anys a la revista Cavall Fort, fent de secretària de direcció, al costat d’Albert Jané. La revista aleshores encara tenia la seu a la casa Vicens, obra d’en Gaudí. Passar per Cavall Fort em va permetre de consolidar el meu català escrit. Després d’això vaig estudiar periodisme.

—Ll. B.: Jo vaig fer periodisme per la part cultural d’actualitat que tenien els estudis. Estudiaves sociologia, economia, literatura… Et donaven una cultura general no subscrita a cap facultat. Era l’únic lloc on es donava. És veritat que era una formació elemental, però de cada assignatura t’emportaves una bibliografia que et permetia ampliar pel teu compte els coneixements. I, per exemple, el Lluís Izquierdo ens va donar una assignatura sobre literatura del segle XIX i XX, on apareixien els escriptors més destacats d’aquest període.

—R. M. P.: Que n’era de bo, l’Izquierdo.

—I quina va ser la primera feina que vau fer en el món de la premsa?

—R. M. P.: La meva primera feina va ser al Diario Femenino de Sebastià Auger, que després es va convertir en Mundo Diario. Diario Femenino era un periòdic en retrogravat. En Bastenier, que s’encarregava de la secció d’Internacional, em va fer entrar. Vaig començar fent les cartes al director (perquè el diari no en rebia cap ni una) i també redactava l’horòscop. Després, sortosament, vaig progressar i vaig arribar a fer fins i tot crítica cinematogràfica. Quan es va convertir en Mundo Diario va agafar una línia de diari progressista que feia un periodisme molt combatiu. Precisament aleshores, el director, Ramón Solanes, em va encarregar de coordinar i d’escriure una pàgina que es feia en català (abans que sortís l’Avui). Va ser un espai pioner. I des d’aquí em vaig iniciar en el periodisme en català. El 1976 em van cridar de l’Avui per formar part de la redacció fundacional del diari. Vaig anar a parar a la secció de Local. M’hi vaig passar set anys, a l’Avui, on vaig estar també a la secció d’Ensenyament i d’aquí ja vaig entrar a la de Cultura, on hi havia l’Agustí Pons. Érem ell, que era el cap de secció, i jo. Després va entrar la Mercè Ibarz. I quan l’Agustí Pons va marxar a ser el cap de comunicació del conseller de Cultura, Max Cahner, va encapçalar la secció de Cultura en Lluís Bonada.

—Ll. B.: Et van oferir a tu, Rosa, ser cap de la secció de Cultura, i vas dir que no.

—R. M. P.: Sí, ja saps que a mi els càrrecs no m’han agradat mai.

—Ll. B.: Home, jo sabia que essent tres a la secció ens repartiríem la feina. No us penseu pas que no em movia del despatx. Jo fins aleshores era el cap de Països Catalans, tot i que ja havia treballat a la secció de Cultura del diari Tele/eXpres anteriorment, i eren temes de cultura el que volia fer.

—R. M. P.: Et recordo un dia, Lluís, molt desesperat perquè et va desaparèixer un volum de ‘El quadern gris’ que tenies ple de notes. Ja preparaves el llibre sobre Josep Pla.

—Ll. B.: No el vaig arribar a trobar mai, aquell volum. Jo també coordinava el suplement de cultura de l’Avui i, de tant en tant, hi escrivia temes que requerien més recerca.

—R. M. P.: Recordo que a l’Avui vam començar a treballar amb ordinadors, que eren molt rudimentaris. Durant aquells anys vaig tenir els meus dos fills. I a l’Avui vam viure el 23-F, recordes?

—Ll. B.: Sí, érem reunits en assemblea i recordo que parlava la Laura Palmés i en aquell moment ens van avisar que els militars havien entrat al congrés. Jo a l’Avui hi vaig ser setze o disset anys. Però vaig començar molt abans, al Diario de Barcelona, amb el Santiago Tarín, Martín Ferrand, Pernau i Tristán la Rosa. Va ser una època professionalment molt bona. Quedava poca gent gran al diari. El 80% de periodistes eren de la nostra generació: Antonio Franco, Pere Oriol Costa, Margarita Rivière, Xavier Folch, Lluís Bassets, Salvador Alsius, Enric Sopena, Álvarez Solís, Carlos Pérez de Rozas, Emilio Pérez de Rozas, Álex J. Botines… Era un diari amb molta trempera. Parlo de la segona meitat dels anys setanta. Allà vaig fer diverses coses: successos, reportatges d’estiu, i vaig acabar a la secció de Local. Aleshores, Tristán la Rosa va crear la secció de Cultura, que portava la Margot Rivière, que fou la primera dona redactora del Diario de Barcelona. Com a anècdota queda que van haver de fer uns lavabos per a dones, quan ella va entrar.

—R. M. P.: On era el Diario de Barcelona aleshores? A Diputació?

—Ll. B.: L’entrada de la redacció era pel carrer de Muntaner, entre Diputació i Consell de Cent. En aquella època no tenia secció de Cultura cap diari. Hi havia una secció de Lletres per a les crítiques literàries, però si se celebrava el premi Planeta, doncs es cobria des de la secció de Local. L’amo del Diario de Barcelona era en Josep Santacreu, l’home d’en Fraga, i l’ideòleg d’en Santacreu era en Milián Mestre. En Santacreu feia ‘piquiponades’ [del batlle Pich i Pon]. Per exemple, si algú parlava de Joan Maragall i dels seus articles i que tomba i que gira, ell preguntava: ‘On escriu en Maragall?’. O en lloc de dir ‘la Armada Invencible’ deia ‘la Armada invisible’.

—R. M. P.: Aquí devia néixer en Víctor Ripoll. [Víctor Ripoll és un pseudònim que Bonada feia servir per a una secció d’errades, sobretot lingüístiques, al setmanari el Temps].

—Ll. B.: Del Diario de Barcelona, ens en van fer fora tots. Vam intentar crear un nou diari amb els diners de la indemnització, però el projecte no va prosperar. Aleshores en Sebastià Auger va fitxar en Tristán la Rosa per dirigir el Tele/eXpres, va crear la secció de Cultura i em va ficar a la secció, amb en Marc Soler i en Jaume Fabre. Al cap d’un any o dos, poc abans que el Tele/eXpres petés, vaig entrar a l’Avui de cap de la secció Països Catalans. Era el 1980. Aleshores n’era el director Jordi Maluquer i subdirector en Jaume Guillamet.

—R. M. P.: Vam compartir diari i secció de Cultura un temps. Tu et vas quedar a l’Avui i a mi, el 1983, em van cridar simultàniament de TV3 i de La Vanguardia. Vaig triar el periodisme escrit, per l’angúnia que em feia i em fa encara això de donar la cara. Doncs em vaig incorporar a la secció de Cultura de La Vanguardia el mateix dia que en Llàtzer Moix, per fer una secció amb tots els ets i uts. Fins llavors hi havia unes pàgines de llibres i cultura que portava en Josep Ramoneda, però no va ser fins a final del 1983 que es va crear la secció de Cultura. Hi havia de director en Paco Noy i de director adjunt l’Ibáñez Escofet. Des d’aquell moment ja em vaig especialitzar en literatura i, de mica en mica, en literatura catalana. I vaig anar guanyant espai per a la literatura catalana. Penseu que en Llàtzer Moix, que ha estat el meu cap de Cultura durant vint-i-set anys, era cosmopolita i sensible a la literatura catalana. M’hi he passat trenta-dos anys, a La Vanguardia.

Els periodistes Rosa M. Piñol i Lluís Bonada han obtingut el premi Trajectòria, que s'atorga durant la Setmana del Llibre en Català.
Els periodistes Rosa M. Piñol i Lluís Bonada han obtingut el premi Trajectòria, que s’atorga durant la Setmana del Llibre en Català.

Com a periodistes literaris també deveu haver coincidit molt en conferències de premsa, premi literaris i més actes.

—R. M. P.: No voldria deixar de dir que ha estat molt important el fet de comptar amb una sèrie de col·legues amb els quals m’he pogut emmirallar: Xavier Moret, Montserrat Casals o Carles Geli, a més d’en Lluís. Treballàvem en diaris diferents però compartíem el dia a dia. I mirar com cadascun enfocava els temes estimulava la competència.

—Ll. B.: Jo, a més de l’Avui, col·laborava en més publicacions, com la revista Serra d’Or o el suplement cultural del diari El País. Un bon dia l’Assumpció Maresma, que era cap de redacció del setmanari El Temps, em va proposar d’obrir la secció d’en Víctor Ripoll, una secció crítica, de nyaps. Així se’m van obrir les portes d’El Temps i no vaig deixar d’escriure-hi fins ara fa un any i mig, que em vaig jubilar. Tot i que encara hi col·laboro. Tots els directors que han passat pel Temps em van esperonar i em van donar carta blanca, sobretot en Salvador Cot. En l’àmbit literari, al Temps vaig intentar crear seccions diverses, basant-me en el model Le Nouvel Observateur, un setmanari que dedica molta importància al llibre i que el tracta de forma molt diversa: tant en fa un avançament, com una notícia, un reportatge o una entrevista. Jo sol tractava cinc o sis llibres cada setmana de maneres diferents.

—R. M. P.: El 1984, a La Vanguardia, vam començar a fer unes pàgines de Cultura en català. Dues pàgines setmanals, em sembla, que tractaven sobretot crítiques de llibres. I molts anys després, el 2010, quan es va començar a preparar la sortida del diari en català, el director, José Antich, em va incorporar a l’equip lingüístic. Vam preparar la traducció automàtica, enriquint el lèxic amb frases fetes, etc. A partir del maig del 2011 vaig formar part de la secció d’Edició del diari La Vanguardia, fins ara, que m’acabo de jubilar.

—Quins han estat els vostres referents?

—Ll. B.: Per a mi l’equip de periodistes amb els quals vaig treballar al Diario de Barcelona. En un diari la creació d’un equip és molt important. Molt. Perquè la cultura periodística depèn de l’equip.

—R. M. P.: A diferència d’en Lluís, jo no he pretès mai fer periodisme literari (emmirallar-me en Josep Pla o Gaziel). Jo sempre he volgut ser informadora. I en aquest sentit penso que m’han marcat els companys de professió: en Xavier Moret, en Carles Geli, en Llàtzer Moix.

—Ll. B.: Bé, per a mi Gaziel o Pla no han estat referents. Tècnicament, les peces no poden servir de model, perquè els objectius són diferents.

Com ha evolucionat el periodisme cultural i més concretament el literari?

—R. M. P.: A diferència d’ara, nosaltres hem viscut una etapa en què les seccions de Cultura eren molt potents i ben diferents de la secció d’Espectacles.

—Ll. B.: En Martí de Riquer ja ho deia: cada vegada pesen més els espectacles i menys la cultura.

—R. M. P.: Això ens va donar molta amplitud. I, certament, els espectacles s’han anat menjant la cultura humanista tradicional. És difícil de competir entre un autor català o un espectacle de Dagoll Dagom, per posar un exemple.

—Ll. B.: Mai els festivals d’estiu no havien tingut tant d’espai als diaris.

—R. M. P.: El secret és que aquests diaris els patrocinen.

—Ll. B.: Però s’ha perdut l’oportunitat de crear peces de cultura: convertir una novel·la en un reportatge, per exemple. I això vol dir que es perd l’oportunitat que implica treballar a fons els llibres.

—R. M. P.: Això va molt lligat a l’espai que et donen, és clar.

—Ll. B.: He de dir que una de les raons que també em duien a fer Cultura era que hi havia molts dinars de premsa: sovint dinàvem bé i la conversa era bona. Recordo les presentacions dels llibres del Néstor Luján amb l’editorial La Campana, tot dinant al Via Veneto. O un dinar amb Pere Calders, convidats per Edicions 62, arran de la recuperació de ‘La glòria del Doctor Larén’. Però aquests dinars no agradaven a tothom, perquè recordo que una vegada vaig assistir a un dinar al Quo Vadis amb en Josep M. Castellet d’Edicions 62 i en Josep Benet. Només m’hi vaig presentar jo de periodista. Aquell dia vaig menjar el millor fricandó que he tastat mai.

—R. M. P.: Jo una vegada també em vaig quedar sola en la presentació d’un llibre. Em sembla que va ser un llibre del poeta Jordi Julià, en què en Jordi Llavina i en Pere Ballart feien de presentadors. Vam estar sols tots quatre.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]