El desastre caribenc que presagia la fi de la monarquia britànica

Dels tres països on han anat els prínceps britànics, dos han declarat la intenció d'esdevenir una república durant la seva visita

VilaWeb
Blai Avià i Nóvoa
31.03.2022 - 19:31
Actualització: 31.03.2022 - 19:44

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’anomenada “ofensiva de carisma” dels ducs de Cambridge pel Carib difícilment es podria haver saldat de manera més lesiva per als interessos de la corona anglesa. La ronda, que suposadament havia de celebrar la germanor de la Casa de Windsor amb els seus súbdits tropicals, no ha tingut els resultats esperats: dos països han declarat la intenció d’esdevenir una república amb motiu de la visita reial, i un altre ha instat els prínceps a disculpar-se pels crims contra la humanitat perpetrats per la seva família. Però més enllà de l’anècdota, el fracàs del periple suggereix quelcom més profund i estructural: que els dies de glòria global de la monarquia anglesa podrien haver arribat a la fi.

El republicanisme, un vell conegut del Carib

Es fa difícil de destriar la figura d’Elisabet II del país del qual ostenta el tron, però les atribucions de la reina anglesa com a cap d’estat van molt més enllà de les Illes Britàniques. Lluny de limitar-se al Regne Unit, el reialme d’Elisabet II s’estén a catorze ex-colònies britàniques escampades per diversos indrets del planeta. N’eren quinze fins el novembre passat, quan el petit estat antillà de Barbados es va desvincular definitivament de la corona anglesa i va proclamar la república.

La declaració, vista per molts com la confirmació definitiva de l’auge de l’anti-monarquisme a la regió, va fer saltar totes les alarmes al palau de Buckingham: i si els veïns de Barbados, alguns dels quals de forta tradició republicana, decidissin de seguir-ne les petjades i foragitar d’una vegada la corona anglesa de les seves terres?

El temor no és pas infundat. Al Carib, ja hi va haver una primera onada emancipatòria fa cinc dècades: Guyana va trencar els vincles amb la monarquia el 1970, un pas que Trinitat i Tobago va fer el 1976 i l’illa de Dominica el 1978.

Però per bé que el precedent d’aquests tres estats evidenciï que el rol de la monarquia no ha estat mai exempt de polèmica a la regió, ha estat aquests darrers anys quan el republicanisme hi ha agafat especial volada. L’auge del fenomen Black Lives Matter, en particular, ha donat un nou aire als debats que el moviment sempre ha fet seus, com ara les repercussions socio-econòmiques del colonialisme o bé la responsabilitat històrica de l’estat britànic envers les seves antigues dependències colonials. La monarquia anglesa, en tant que una de les peces fundacionals de l’imperi més extens de la història, naturalment, no n’ha sortit indemne.

La història persegueix els prínceps (i els obliga a excusar-se)

No és pas d’estranyar, doncs, que aquestes qüestions hagin perseguit els hereus del tron anglès per tot el seu periple caribenc. Tot just aterrar a la seva primera destinació, Belize, els prínceps es van veure obligats a suspendre una visita oficial al poble d’Indian Creek arran de les protestes del poble kektxí, que reclama unes terres que oficialment pertanyen a una organització afiliada amb Guillem d’Anglaterra. Dos dies després de la visita dels prínceps, el ministre de Servei Públic va obrir la porta a una eventual república de Belize. “El procés de descolonització es va imposant a la regió del Carib, i potser és hora que Belize faci el següent pas cap a l’exercici de la nostra independència”, va dir.

El desastre es va consumar a la següent parada reial, Jamaica. Els prínceps van ser rebuts a l’illa per centenars de manifestants, que els exigien d’impulsar un programa de reparacions econòmiques per a compensar l’impacte de segles d’esclavatge a l’illa. Les manifestacions van continuar els dies següents, però el veritable punt baix de la visita va arribar dimecres, quan el primer ministre jamaicà va informar els visitants, en una compareixença conjunta, que el país continuaria “endavant pel seu compte” i que començaria els tràmits per a esdevenir una república. “Jamaica vol complir la seva ambició de convertir-se en un país independent i pròsper“, va sentenciar.

Les coses no van millorar gaire a la darrera destinació, les Bahames. Els prínceps van ser rebuts amb protestes tan bon punt van aterrar-hi, i les manifestacions els van continuar assetjant durant la resta de la visita. Aquesta vegada, l’executiu autòcton no va declarar la intenció de fer la transició cap a la república davant la parella reial, però sí que la va instar a emetre una disculpa formal pels crims contra la humanitat perpetrats en el passat per la seva família.

Les Bahames no són pas el primer país de la regió que dirigeix les seves exigències a la monarquia. L’any passat, el govern jamaicà ja va enviar una petició de reparacions a la reina Elisabet II, que no va obtenir resposta de la monarca. El príncep Guillem no va eludir la qüestió, i durant la visita a Kingston va dir que sentia un “pena profunda” pel comerç transatlàntic d’esclaus. La declaració, que molts jamaicans van interpretar més com una excusa que no pas com una disculpa, va atiar les flames de la controvèrsia, i va generar més protestes.

Conscient del pas en fals, el príncep Guillem es va afanyar a fer saber als seus súbdits caribencs: “Donem suport, amb orgull i respecte, a les decisions sobre el vostre futur […] Aquesta ronda ha posat en relleu preguntes sobre el passat i el futur.” I conclogué, amb el cap sota l’ala: “L’objectiu de venir aquí era escoltar i aprendre, no pas alliçonar.”

La monarquia recula, però la Commonwealth persisteix

L’ocàs inexorable de la monarquia britànica al Carib, la regió en què es troben més de la meitat dels quinze països que encara tenen Elisabet II com a cap d’estat, és indicativa d’un procés més ampli de pèrdua d’influència a escala mundial. Menys d’un terç dels canadencs, per exemple, vol continuar amb la monarquia britànica a llarg termini, i almenys un 48% dels australians es declara partidari de la república. Sense aquests dos països –i amb l’absència més que previsible de Jamaica–, els súbdits globals de la monarquia anglesa es reduirien d’uns 150 milions a poc més de 80 milions, 67 dels quals a les Illes Britàniques.

Aquest procés es podria accelerar amb l’eventual relleu al tron d’Elisabet II, que és de lluny el membre més ben valorat de la família reial britànica tant dins com fora del Regne Unit. La popularitat de la reina anglesa, de fet, és considerada una de les principals raons per les quals els australians van votar a favor de la continuïtat de la monarquia al referèndum constitucional de 1999.

La reducció progressiva dels dominis de la corona anglesa sembla una mera qüestió de temps, però això no implica necessàriament que el futur de la Commonwealth, l’associació informal de països amb vincles històrics al Regne Unit, estigui dat i beneït.

Actualment, la Commonwealth compta amb cinquanta-quatre membres, que junts acullen gairebé un terç de la població mundial. Al contrari d’allò que un podria afigurar-se, tenir el monarca anglès com a cap d’estat no és un requeriment per a formar-ne part: la majoria de membres, un total de trenta-quatre, són repúbliques, i cinc disposen de rei propi. Els requeriments d’adhesió són tan laxes, de fet, que ni tan sols cal haver estat mai sota domini anglès: Moçambic i Ruanda, per exemple, no van ser mai colònies britàniques en el sentit estricte del terme, però formen part de la Commonwealth d’ençà de fa tres dècades.

La dimensió de la Commonwealth, com també el fet que alguns països que en un moment dat en van marxar hi hagin reingressat per voluntat pròpia, fa pensar que els estats membres no veuen amb mals ulls de formar-ne part. És simptomàtic que ni Barbados, el darrer país a tallar vincles amb la corona anglesa, ni tampoc Jamaica, un dels estats que ha desplegat un discurs més abrandat contra la monarquia, ni tan sols hagin proposat l’opció d’abandonar aquesta associació.

Com en el cas de la continuïtat de la monarquia a Austràlia i el Canadà, la incògnita d’un futur sense Elisabet II plana ominosament sobre la Commonwealth: al cap i a la fi, en una època en què els debats relatius a l’imperialisme i les reparacions són a l’agenda del dia, l’origen de l’organització continua essent ineludiblement colonial, per molts avantatges que pugui oferir sovint als estats membres.

És una tensió que sembla que ha copsat fins i tot la família reial britànica. El darrer dia de ronda, el príncep Guillem –teòric successor a presidir l’organització– va adreçar la qüestió de manera explícita: “No m’amoïna pensar en qui triarà la Commonwealth per a encapçalar la nostra família en un futur […], allò que realment ens preocupa és el potencial que té la Commonwealth per a bastir un futur millor per a tots els seus membres.”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes