Fa quatre dies que és president del parlament. Segona autoritat del país després del president de la Generalitat. I atén les preguntes al seu despatx com si ho hagués fet tota la vida. Roger Torrent sap què pot dir i què ha de guardar-se. Accepta el paper institucional i no entra en el joc dels partits. Demana compromís amb el diàleg a tots els grups, però sap que la legislatura serà difícil. Observa l’espasa de Dàmocles que penja damunt el seu cap i el dels seus companys de mesa, però diu que no la tindrà en compte a l’hora de prendre decisions. Quant tardarà a ser cridat per un jutge? Podrà superar les dues primeres setmanes abans de la investidura sense que s’activi cap querella? En parlem amb ell just abans que la mesa comenci a debatre el vot delegat dels diputats exiliats a Brussel·les.

Heu demanat a Rajoy de parlar de la situació ‘anòmala’ actual. La resposta és que no. Cal insistir?
—De moment, no en tenim resposta formal. Però jo no penso renunciar mai al diàleg. Trobo que l’actitud responsable per part meva és cercar una solució política al context d’anormalitat democràtica que viu el Parlament de Catalunya lligat a la investidura del candidat Puigdemont. Però també pel fet que hi ha vuit diputats i diputades que no poden exercir lliurement la seva responsabilitat com a representants electes de la ciutadania. I no poden donar resposta a allò que els ha encarregat a través de les urnes. Tot allò que vagi en la línia de cercar el diàleg per trobar solucions polítiques a aquesta situació em sembla que és bo i que cal insistir-hi. És la meva responsabilitat i penso exercir-la com a president del parlament.

Els grups de la minoria han mostrat disposició al diàleg en les consultes que heu fet?
—La voluntat expressada en el discurs de presa de possessió, la meva disposició al diàleg i a l’entesa amb els grups parlamentaris del parlament, crec que va ser ben rebuda. Els grups la van aplaudir en molts casos, consideracions polítiques i partidistes a banda. Com a declaració de principis crec que és àmpliament compartida per tots els grups parlamentaris. Ara veurem si això es tradueix en una voluntat real d’arribar a acords i d’entaular un diàleg, cadascú des de les seves conviccions polítiques. Jo vaig dir que no pensava renunciar de cap manera a les meves.

Us voleu reunir amb els vuit diputats que no poden assistir al parlament perquè són a la presó o a l’exili. Amb quina intenció?
—És un acte de normalitat parlamentària. La resta de diputats de la cambra poden venir-me a veure quan vulguin per expressar-me preocupacions, neguits, projectes i crítiques. Allò que hauria de formar part de la quotidianitat de l’activitat d’un parlament és que els 135 diputats poguessin parlar entre ells i amb el president de la institució. Al cap i a la fi, a mi em toca protegir i defensar tots els diputats del parlament. I és evident que hi ha d’haver un diàleg franc i fluid entre tots. I n’hi ha uns que ho poden fer i uns quants que no. No ho poden fer perquè viuen en una situació de no normalitat democràtica i parlamentària. Jo he de cercar la fórmula per a poder-me comunicar amb fluïdesa amb aquests diputats.

La primera decisió que teniu damunt la taula és resoldre la petició de delegació de vot dels diputats de Brussel·les. Com acabarà això?
—Ja ho veurem. Correspon a la mesa del parlament de prendre la decisió. No tan sols a mi. Jo participaré en la decisió, però serà una decisió col·legiada que caldrà prendre entre els set membres. Aquest dimarts començarem a fer aquest debat. Però és una decisió política. Aquests dies ja hem dit que les decisions que prengui la mesa corresponen als representants polítics i, per tant, tenen caràcter polític. Més enllà de tenir en compte tots els condicionants. Però és una decisió política.

I quina és la vostra opinió? El reglament ho permet?
—No em sembla que jo hagi de donar la meva opinió personal sense haver-ne parlat abans amb la mesa. Seria una falta de respecte començar a anticipar possibles decisions i debats que encara hem de fer. La mesa es reuneix aquest dimarts amb aquesta qüestió a l’ordre del dia i prendrà la decisió quan correspongui.

L’opinió dels lletrats és tan sols una opinió. Si la majoria de la mesa vol que votin els cinc diputats de Brussel·les, s’aprovarà d’acceptar la petició…
—Hi insisteixo. Els lletrats fan la seva feina. La que els correspon i han fet sempre. Analitzen en termes jurídics i tècnics el reglament del parlament i nosaltres hem de prendre decisions atenent també aquests aspectes, però sobretot amb fonaments polítics. Sobretot, hem de prendre decisions que vagin en la línia de fer complir el mandat democràtic dels ciutadans de Catalunya. Cal tenir-ho en compte tot. Però a nosaltres ens han votat els ciutadans amb un objectiu molt determinat i hem de ser fidels als mandats democràtics.

Us sentiu lliure a l’hora de prendre aquestes decisions? Trobeu que la mesa pot decidir lliurement?
—Jo crec que sí. La mesa prendrà les decisions que corresponguin. I ho farà valorant tots els condicionants. Jo puc parlar per mi. I prendre les decisions lliurement i no subjecte a cap més pressió que la voluntat de ser fidel a la voluntat dels ciutadans d’aquest país i al respecte i la defensa d’aquesta institució. Aquesta és la meva obligació com a president del parlament.

La presidenta Forcadell fou encausada i processada judicialment per haver actuat així com dieu que fareu. La coacció existeix.
—És una situació que malauradament existeix en el cas de la presidenta Forcadell, que s’ha vist perseguida judicialment per haver exercit i defensat el parlamentarisme. Per haver defensat que es pogués parlar de tot. Aquest és el fonament bàsic. Al meu discurs, vaig parlar de les conviccions i dels principis. Els principis són per damunt de les conviccions. I els principis són la defensa de la democràcia i els pilars bàsics de la defensa del parlamentarisme. Per tant, em pertoca de defensar això més enllà de l’espasa de Dàmocles que puguem tenir damunt el cap al parlament. He accedit al càrrec conscient de la responsabilitat que assumeixo i amb voluntat de ser fidel a la confiança que m’ha mostrat.

Sembla que va ser molt complicat per a Esquerra trobar algú que volgués assumir la responsabilitat. El vostre nom va ser d’última hora?
—No sé des de quan era damunt la taula, el meu nom. Tan sols sé quan ho vaig saber jo. I ho vaig saber el dilluns al vespre o a la nit. Vaig parlar amb la secretària general del meu partit, Marta Rovira, que em va dir que m’ho rumiés perquè era una possibilitat molt factible. Tenia temps per a pensar-hi fins l’endemà a migdia. I juntament amb ella vam prendre la decisió que després vam explicar als òrgans del partit. Vaig tenir molt poques hores per a assimilar-ho. Entre dilluns a la nit i dimarts a migdia de la setmana passada. No sé quants dies feia que el meu nom era damunt la taula, però jo ho vaig saber molt poques hores abans de començar el ple de constitució.

Penseu que la pressió i persecució judicial es pot atenuar aquesta legislatura? Teniu cap indici en aquest sentit o tot el contrari?
—No ho sé. No puc valorar quin plantejament farà el govern espanyol i les instàncies judicials estatals. A mi m’agradaria que fos una legislatura que pivotés al voltant de la política. Que no hi hagués la judicialització de la política que hem viscut. Volem que guanyi la política entesa com la capacitat de respondre a allò que ens demana la societat catalana. La ciutadania ha votat claríssimament cada vegada que ha estat convocada a les urnes. Les urnes són molt clares. I la traducció del mandat de les urnes s’ha de tractar políticament i prou. M’agradaria que fóssim valents. Nosaltres ho som. I demano al govern de l’estat espanyol que sigui valent a l’hora d’encarar els mandats democràtics dels catalans.

Presidiu el parlament d’una república?
—Jo crec que és evident què va votar aquest parlament el 27 d’octubre. De fet, jo era diputat i vaig fer tant com vaig poder perquè els ciutadans del meu país poguessin votar i això es traduís en una declaració clara del parlament. És evident d’on venim. I aquesta és la realitat que els grups parlamentaris han de transformar en horitzons polítics de la legislatura. A mi em correspon de garantir una cosa que ja hem començat a fer: recuperar les institucions. Ja hem recuperat el Parlament de Catalunya de les urpes del 155. Hem fet desaparèixer el 155 del parlament. Hem tornat la institució a les mans de la ciutadania. Ara toca fer-ho amb la resta d’institucions. I cal que el govern de la Generalitat, amb la investidura que hem de fer, pugui definir l’agenda política de la legislatura i dibuixar un horitzó per als quatre anys vinents.

Cal demanar a Sáenz de Santamaria i als ministres que vinguin al parlament a donar explicacions d’allò que han fet aquests mesos?
—La cosa més urgent és que aquesta situació canviï. Recuperar el govern de la Generalitat és urgent. Que estigui a les mans dels representants legítims del poble de Catalunya. Un govern que es posi a treballar des del primer minut. Necessitem un govern efectiu que des de bon començament pugui fer feina. El 155 és un drama en tots sentits. Per a l’administració, les polítiques socials… Cada dia que passa amb el 155 és un dia que perdem per a poder servir la societat com cal. Cada dia amb 155 és una oportunitat que perdem d’exercir la sobirania.

Puigdemont podrà ser el president d’aquest govern?
—En tot cas, això és el que volen la majoria dels grups parlamentaris. Volen que Carles Puigdemont sigui el candidat a la investidura.

La decisió de poder defensar la candidatura sense ser a l’hemicicle serà vostra…
—És un debat sobre una eventualitat que no s’ha produït. Ara sabem que hi ha una majoria parlamentària que proposa Carles Puigdemont com a candidat al debat d’investidura. Ja he anunciat que Puigdemont seria el candidat i, a partir d’ací, hem de treballar per fer-ho possible. No especularé sobre les situacions hipotètiques que es puguin suscitar en aquest debat. Sóc conscient de la situació personal i judicial del president Puigdemont. Però em correspon de presentar el debat amb el candidat que proposin els grups.

Cal reformar el reglament per fer-hi constar que som al segle XXI?
—Vam fer-ne una reforma a la legislatura anterior. Però sóc partidari dels reglaments dinàmics. Un reglament s’ha de poder adaptar als canvis socials que hi hagi. Necessitem un parlament modern i adaptat als temps. Però no és important que pugui pensar jo, perquè la iniciativa de la reforma del reglament correspon als grups parlamentaris. Si pensen que cal fer una reforma del reglament, endavant.

Serà una legislatura de quatre anys?
—Espero que sigui una legislatura llarga i fructífera.

Per a fer què? Es fa difícil de pensar en quatre anys de pau…
—Fa uns dies jo actuava com a portaveu d’un partit polític, del grup parlamentari. I aleshores explicava quin era l’objectiu polític que proposàvem per a aquesta legislatura. I hi va haver unes eleccions amb un programa. Ara sóc president del parlament i em pertoca de posar totes les facilitats perquè els grups puguin debatre quina mena de legislatura tindrem i quins objectius polítics volen impulsar. Del debat, n’ha de sortir un programa de govern que pugui treballar. El meu objectiu és posar la institució al servei dels objectius dels grups.

Si d’aquestes decisions de la mesa se’n deriven noves actuacions judicials espanyoles, com actuareu? Les acatareu o aguantareu el tipus?
—No m’agrada parlar de les hipotètiques i futures derivades judicials que es desprenguin de l’actuació del parlament. Perquè això pressuposa acceptar la judicialització de la política. Nosaltres aquí fem política. Nosaltres hem de prendre decisions des d’un punt de vista polític. Ens correspon de fer la feina que ens han encarregat els ciutadans d’aquest país. Fem política i volem fer avançar el país. Les decisions que prengui jo, la mesa o el ple del parlament és el compliment d’aquesta obligació de fer política i dels mandats democràtics. Si jo acceptés que això té unes conseqüències i especulés sobre aquestes conseqüències, estaria acceptant una realitat que no és la que correspon a un escenari democràtic. Al Parlament de Catalunya s’hi ve a fer política.

Per a poder fer política, la mesa demanarà al jutge del Suprem que permeti l’assistència dels tres diputats empresonats?
—Defensaré el dret dels diputats d’exercir lliurement els seus drets de participació política. Evidentment. Aquest dret és de tots els diputats i l’han de poder exercir.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]