El risc de perdre una força que enfurismava Aznar

  • Hauríem de dreçar les orelles davant d’un discurs que conscientment ens distreu l'atenció i erosiona la característica que ens ha permès incorporar a la catalanitat, primer, i al sobiranisme, després, grans masses de població

Núria Cadenes
28.06.2023 - 21:40
VilaWeb

No sé si hi ha connexió o si no n’hi ha: de vegades ens trobem que fets diversos comparteixen espai o moment i, tan sols per això, el nostre cervell estableix lligams que li expliquen el món. Pot ser que tinguin relació o que no en tinguin, per tant, pot ser que simplement tot plegat hagi coincidit en el temps i que la concomitància sigui aquí només fruit de la meva preocupació, que creix, però aquests dies hi ha hagut un seguit de notícies que, juntes, fan esgarrifança.

Són les normalitzacions.

Hi ha hagut el brutal contrast en l’atenció que parem a les morts, segons siguin morts de rics o morts de pobres. Així de cru i així de literal. Persones molt riques o persones molt pobres que han deixat la seva vida sota les aigües. Els uns, empesos per aquesta cosa de gastar-se’ls bo i mostrant, i mostrant-se, que són exclusius (és, al capdavall, el “jo m’ho puc permetre i vosaltres no” que mou el ridícul mercat del luxe); els altres, obligats a apinyar els seus cossos en embarcacions mafioses per la bàsica aspiració a una vida una mica millor, una mica més digna. El mar rep les despulles dels uns i dels altres amb idèntica indiferència, però els mitjans (tants de mitjans) per al rescat dels uns (dels pocs, dels rics que van voler baixar a veure les restes del Titanic), i el desplegament mediàtic (tant de desplegament), contrasten durament amb la desatenció general davant del naufragi del vaixell amb centenars de persones a les costes de Grècia. Aquesta terrible normalització de la mort dels pobres.

Hi ha hagut el sinistre aniversari de la massacre de Melilla, una acció conjunta entre guàrdia civil espanyola i gendarmeria marroquina que ara fa un any va omplir de sang la tanca que fa de mur fronterer entre Europa i Àfrica. Desenes de morts. Encara no se sap quants. Vint-i-nou o trenta-set: quan les persones són pobres perden el nom, es transformen en números i no ve d’un de més o de menys. Aquesta crueltat. I aquesta normalització de l’acord del govern espanyol amb el rei del Marroc: que al preu que sigui tu m’evites el pas de migrants i que jo m’oblido dels sahrauís forçats al desterrament.

I hi ha, en fi, la visibilització, la normalització també, cada vegada més descarnada, de discursos que assenyalen culpables dels mals del món segons el to de la pell, l’origen, la creença. Sempre que aquestes coses (la pell, el nas, la religió, el que sigui) les mostri un pobre; si no, no compten com a problema. Culpables dels mals del món, he dit: de la delinqüència (tornem-hi: la dels pobres) o del deixatament nacional. Com si el gruix delictiu no anés a càrrec de la gent autòctona (aquí obriríem ara una altra capsa: autòctona des de quan? Des de quina generació ho compten, això, els assenyaladors d’immigrants? I, a més, què determina l’autoctonisme, segons els dits assenyaladors… el carnet d’identitat espanyol?). I, sobretot, com si el deixatament o el reviscolament de Catalunya fos una qüestió de color de pell i no política.

Que aquesta és la qüestió.

Oblidar, o pretendre que oblidem, fins a quin punt ens hem fet, i ens fem, perquè som terra de pas i d’acollida. Històricament. I que res no és fàcil en un món globalitzat quan, damunt, no tens les eines i els recursos d’un estat (o, més exactament, quan tens en contra les eines i els recursos de l’estat que t’obliga a romandre tancat i immobilitzat dins del seu clos), però que és important no perdre mai de vista que nosaltres som els que ens en fotem de la collonada de la sang i dels cognoms, som els del no importa d’on véns sinó on vas. I que això, estès en la pràctica, formulat pels Benet, els Pujol o els Candel, ens ha salvat. No només això, però també això. I que la llengua s’ha mantingut, malgrat tantíssim, no tan sols per la transmissió de pares a fills sinó per la incorporació constant de nous parlants. Que aquesta ha estat la nostra força.

I oblidar també la perspectiva de classe, que unifica qui pateix l’explotació: l’unifica en una condició i també en un projecte de futur. Perquè la independència és un dret i un acte de justícia i, alhora, la possibilitat de bastir un espai de llibertat i d’equitat per al més digne desenvolupament del nostre poble. Del conjunt del nostre poble i de la majoria del nostre poble, que en són, i valgui la cacofonia, les classes populars. Als antípodes del capitalisme d’amiguets, parasitari i ministerial que caracteritza la carcassa espanyola que encara patim.

Oblidar el fet ja contrastat que, precisament, el moviment independentista va avançar quan la gran burgesia va perdre l’hegemonia social (des de la seva òptica, aquesta pèrdua d’hegemonia i, per tant, d’iniciativa i d’influència, quedava ben explicada, per exemple, al llibre La burguesía catalana, de Manel Pérez).

Oblidar el salt qualitatiu que va fer el sobiranisme precisament quan va incorporar sectors creixents provinents de la immigració (directa o de segona o tercera generació, d’Espanya o del món). Oblidar la ràbia que això feia als representants de l’annexionisme supremacista espanyol. Oblidar l’expressió d’aquesta ràbia que Aznar va proferir en aquella seva frase-desig-amenaça: “Abans es trencarà Catalunya.”

Oblidar, per tant, l’intent de l’status quo de desviar l’atenció, de fer-nos passar de la confrontació contra l’estat al conflicte intern.

No és casualitat que tot plegat se’ns faci visible en el context actual d’emergència del discurs xenòfob davant la crisi, en el context concret de frustració pràctica de l’independentisme, i de falta de capacitat de les organitzacions per a donar-hi resposta. No és casualitat però igualment no ho hauríem de permetre.

Perquè és aquí, també, que, com a independentistes, hauríem de dreçar les orelles davant d’un discurs que conscientment ens distreu l’atenció, que conscientment erosiona la característica que ens ha fet guanyadors, la que ens ha permès superar les grans transformacions socioeconòmiques del desarrolismo franquista, incorporar a la catalanitat, primer, i al sobiranisme, després, grans masses de població, i apuntar com a contradicció primera, no pas la interna entre grups d’origen o de llengua materna, sinó l’externa: la que hi ha entre Catalunya i Espanya. I això, des d’una visió política del problema (que no és pas de característiques físiques de les persones, ni de creences, ni culturals: política) i de classe. Perquè l’explotació a la qual ens sotmet l’estat espanyol i l’opressió política són l’element que cohesiona qui n’és víctima, és a dir, el poble espoliat i políticament minoritzat.

Cohesiona per a alliberar-se’n. Per a alliberar-nos-en.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor