L’assaig literari a casa nostra no sol abundar en aportacions sobre les grans figures de la literatura internacional. És més freqüent que els nostres investigadors –sobretot els sorgits del camp de la filologia– es decideixin a abordar figures més properes, i sovint també ben mereixedores dels seus esforços investigadors, que no pas aquests grans noms inqüestionables del cànon occidental que moltes vegades queden en mans d’estudiosos de fora. Per això és tan saludable la sortida de l’assaig Mary Shelley i el monstre de Frankenstein, que ha publicat Ricard Ruiz Garzón a la col·lecció ‘Ara i aquí’ d’Angle Editorial, i que ens arriba precisament quan es commemoren els dos-cents anys de l’aparició de la primera edició de l’obra.

La primera cosa que cal constatar d’aquest llibre és l’esforç que ha fet Ruiz Garzón per aclarir un fet clau: ‘Aquest llibre és una reivindicació de Mary Shelley, per a molts la pionera de la ciència-ficció, que a només divuit anys va crear una obra immortal i un mite de petjada inesborrable. Com al seu Víctor, el Monstre l’ha acabat absorbint i devorant, però el present bicentenari, acompanyat de certs estudis iniciats els anys setanta i ampliats els noranta, ha començat a realçar alguna cosa més que la filla de la precursora del feminisme Mary Wollstonecraft i el precursor de l’anarquisme William Godwin, alguna cosa més que l’esposa del poeta il·lustre Percy B. Shelley, alguna cosa més que la joveneta envoltada de mestres que va convertir un somni en un relat gòtic d’insospitades reminiscències. Més enllà de les justes reivindicacions de la crítica feminista, més enllà dels fills legítims i bastards a la cultura popular, més enllà dels abusos biogràfics que s’han comès i es cometen a partir de la seva extraordinària vida, Mary Shelley és una de les grans escriptores de la història, un dels més grans escriptors que han existit.’

I és que, segurament, gairebé tothom recorda l’autora per aquest llibre, però en sap poques coses, de la dona que va néixer el 1797, filla de la precursora feminista Mary Wollstonecraft i de William Godwin i que el 1814 va començar una relació sentimental amb Percy Bysshe Shelley, malgrat que era casat. S’hi va casar el 1916, després del suïcidi de la seva primera dona. Mary Shelley havia tingut una filla que s’havia mort molt d’hora. El 1818 es van traslladar a Itàlia, on van morir el segon fill i el tercer abans que parís el quart, l’únic que va sobreviure, Percy Florence. El 1822, Percy B. Shelley es va ofegar quan el veler en què navegava es va enfonsar a La Spezia, i Mary va tornar a Anglaterra. Es va dedicar a l’educació del fill i a desenvolupar la carrera com a escriptora professional. Així doncs, una dona que a 25 anys ja era vídua, havia perdut tres fills i havia tingut nombrosos avortaments involuntaris, i havia creat una obra clau de la literatura universal.

El segon pas que fa Ricard Ruiz Garzón és emparentar Frankenstein amb altres monstres i mites contemporanis per anar bastint aquest repàs per la vida i l’obra de Mary Shelley en la reivindicació que fa del Frankenstein. Vampirs, Spiderman, King Kong, les bruixes, el Gòlem, el minotaure, Grendel i el doctor Jekyll es conjuguen en aquest llibre per, d’una banda, mostrar-nos la perfecta vigència de Frankenstein i, d’una altra, descobrir-nos-en l’autora. L’autor ho anomena un joc de miralls infinit en què Frankenstein es va reflectint de forma pura o distorsionada en altres grans mites de la literatura fantàstica.

Evidentment, amb la lectura del llibre ens endinsarem en la famosa nit de Villa Diodati, però veurem també fins a quin punt la maternitat, l’amor lliure i múltiple (que ara coneixem com a ‘poliamor’), les enveges literàries i la vida en un entorn i una societat que no eren gens fàcils per a una dona van marcar terriblement la vida de la mare de Frankenstein. De fet, aquella trobada a Villa Diodati, on s’allotjaven Lord Byron i el seu metge John Polidori l’estiu sense estiu (el 10 d’abril de 1815, el volcà Tambora va protagonitzar l’erupció més violenta mai registrada i va alterar el clima d’aquell any i el següent arreu del món, fins al punt que es van perdre les collites i es va viure la pitjor fam del segle XIX; amb nevades imprevistes i pluges tempestuoses, l’any 1816 es va conèixer com l’any sense estiu) venia precedida de l’estada a Europa d’un triangle força singular. El poeta Peter B. Shelley hi havia viatjat amb Mary, la joveneta amb qui havia estat pare i per qui havia deixat dona i descendència a Anglaterra, i amb Claire Clairmont, germanastra de Mary, embarassada de Lord Byron i amb qui ‘Percy, defensor convençut de l’amor lliure, hi passava massa estones igual de lliures, mentre Mary tenia cura de la filla encara sense nom i llegia’, diu Ruiz Garzón.

I així, el 15 de juny de 1816 va haver-hi la juguesca de Byron i la incitació als convidats a escriure una història de fantasmes, que curiosament només van acabar els membres que llavors eren considerats els més febles del grup, literàriament parlant. Polidori va donar a la premsa El vampir el 1919, i Mary Shelley va tenir el famós somni que va acabar amb l’escriptura de Frankenstein, publicat el 1818. I tot plegat, la seva vida es va anar convertint en un petit infern d’absències. Tres fills morts, nombrosos avortaments, Polidori suïcidat el 1821, Shelley ofegat el 1822, Lord Byron mort a Grècia el 1824. Van ser, sens dubte, cops brutals que mostren que la vida és més cruel que qualsevol criatura literària.

‘Aquí parlarem sense embuts del Monstre, dels monstres i de la monstruositat. És cert que Mary Shelley qualifica el seu ésser sobretot de “criatura” i “dimoni” i que el terme monstre tan sols apareix a Frankenstein mitja dotzena de cops. Però també és cert que gràcies a James Whale, a Boris Karloff i al cinema posterior l’imaginari popular anomena Frankenstein aquest personatge quan aquest és el nom del seu creador, Víctor Frankenstein. Si la criatura sense nom de Mary Shelley, per tant, és coneguda erròniament com a Frankenstein pel 99% dels mortals, no ha de ser tan greu que diguem monstre a qui l’autora anomena així, encara que sigui poc. D’aquesta manera, de pas, podrem insistir en la reivindicació d’aquesta fèrtil figura literària, sovint carregada de prejudicis però ben representativa de l’obra, el personatge i fins i tot la nostra era si recordem que etimològicament el mot “monstre”, del llatí monstrum, vol dir entre altres coses “prodigi”.’

I una mena de prodigi és que una noia de divuit anys, a qui ja se li havia mort una filla, que havia de veure com el seu futur marit tenia una concepció molt lliure de l’amor, i que sovint estava ofegada pels deutes, acabés enllestint una obra que ha passat a ser una referència imprescindible del cànon occidental fruit d’una juguesca de l’estiu sense estiu. Ricard Ruiz ens l’acosta com poques vegades l’havíem vista.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.