Retrats crus de l’extrema dreta

L’art de la fotografia no congela l'instant, el manté calent i permet que s’expressi. Per això es fa tan difícil de caminar entre les fotografies d’en Jordi Borràs. Per això és tan necessari que ho fem

Núria Cadenes
16.11.2022 - 21:40
Actualització: 17.11.2022 - 11:05
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“No dic on visc, ni procuro fer segons quina mena de vida. Segons on vaig no aviso abans.” Així de descarnadament, així de clarament ho explicava ell mateix ara fa un grapat de mesos en una entrevista precisament aquí, a VilaWeb.

En Jordi Borràs, que és fotoperiodista, no pot agafar el transport públic. O, més exactament, podria fer-ho (no hi ha impediment físic i encara no han inventat aquesta mena de prohibicions: podria) però no ho fa. Per seguretat. Perquè està amenaçat. L’han assenyalat, perseguit, agredit. Durant anys, ha documentat les activitats de l’extrema dreta al nostre país. Ara no ho pot fer. Perquè el reconeixen. El persegueixen. Com aquell individu, Iván R., que en veure en Jordi se li va abraonar a sobre i el va colpejar tot bramant en castellà que visca Franco. Aquell individu que és inspector de la policia espanyola. I que continua exercint perquè el van condemnar a la pena més mínima que tenien a mà i perquè continua exercint. Res de nou a l’oest.

En Jordi Borràs, val a dir, no es va quedar de braços plegats. No ho ha fet mai. Va denunciar el policia espanyol, és clar, igual com relatava cruament el desemparament amb què el van deixar els Mossos quan els feixistes el van visitar de matinada, a casa, i igual com avisava de coses que s’han de saber (i a les quals, en fi, algú hauria de posar remei): que al si de la policia autonòmica catalana hi ha gent d’extrema dreta, i que aquesta gent d’extrema dreta amb uniforme dels Mossos li té explícita malvolença, al fotoperiodista, i que per això ell, en fer la denúncia per aquella visita sinistra a casa seva, patia quan havia de donar l’adreça als uniformats. Aquesta dura constatació.

Va denunciar i va fer més que això, en Jordi Borràs: va continuar treballant. Arran de la impossibilitat de dur a terme la feina aquí, per les amenaces directes i les connivències i les impunitats, va canviar d’estat, va recórrer bona part d’Europa, va cercar i va trobar els punts i els personatges per a retratar. I és allò del refrany: d’un gran mal, un gran bé. Perquè de fa anys, en Jordi Borràs ens retrata els tons i les modulacions de la foscúria que ens recorre el continent. De la que hi havia i de la que hi ha. La que el seu ull, i la càmera que li fa d’escut i testimoni, ens ofereixen per a l’esgarrifança, la basarda, la reflexió.

“La fotografia és l’art de captar instants”, explica. I això fa: la mirada, la ganyota, la coça, l’atmosfera. Cada instant és irrepetible. Cada instant de cada instant. L’art de la fotografia no el congela, el manté calent i permet que s’expressi. Per això es fa tan difícil de caminar entre les fotografies d’en Jordi Borràs. Per això és tan necessari que ho fem. Perquè ens encaren a la realitat sense filtres.

Caminar-hi, he dit, sí: en gran format, penjades a les parets del Palau Robert i nosaltres al mig.

Ja va escriure aquell llibre imprescindible i ara aviat, amb el mateix títol, presentarà, amb La Casa dels Clàssics, l’exposició “Tots els colors del negre”. Tots els colors, sí. Perquè l’art d’en Jordi Borràs ens ajuda, precisament, a l’anàlisi des de la concreció. La realitat, només mirada a l’engròs, se’ns distorsiona en una taca. Gràcies a aquestes imatges, però, a la capacitat del fotoperiodista per a condensar-hi les coses que passen i la gent que les fa, i per a fer-ho en retrats inoblidables (per inquietants o per punxosos o pel que sigui: inoblidables), podem veure tant l’extensió i el creixement de l’extrema dreta a Europa en aquest nostre començament de mil·lenni com la diversitat que té. Encara que sembli, o que fins i tot sigui paradoxal, parlar de diversitat en referència a un fenomen que fa de la negació de la diversitat un dels seus cops de pit preferits.

Però precisament això ens mostren els retrats d’en Jordi Borràs: que hi ha l’extrema dreta que a consciència es modernitza i es modula per fer-se electoralment homologable, que no pretén eliminar el joc parlamentari però sí restringir, fins i tot negar, els drets civils bàsics, i que tampoc no és una proposta homogènia perquè al centre i al nord d’Europa pot prendre una pàtina social important mentre que al sud l’accent pot ser més tradicionalista i catòlic, per exemple; que, alhora, hi ha els moviments estrictament feixistes, que neguen la democràcia, directament violents i marginals (aquell tatuatge al clatell amb l’explícit “nascut per a odiar” traçat en anglès i lletres gòtiques); i que entre aquests dos grans grups (per condensar-ho en un parell d’imatges concretes: el míting de Marine Le Pen, pantalla de roses blaves i escenari impol·lut, i, de l’altra banda, els ultres futbolers de cervesa i xiscle esdentegat) tampoc no es poden establir compartiments estancs, perquè els darrers troben aquiescències i connexions amb els altres i més o menys camp per a córrer segons el context en què creixen tots dos. A més a més, dins de cada grup hi ha allò que dèiem, diversitat d’expressions: la barroeria del feixistoide espanyol que brama com qui s’estreny els testicles davant d’un bar o el silenci de camisa planxada per a la parafernàlia en què desfila el jove neonazi suec. Etcètera. Al capdavall, malgrat les connexions en l’odi (un detall significatiu que mostra l’exposició: ningú no hi somriu; criden o desfilen o alcen el braç o la creu o una bandera imperial, però ningú no somriu), cadascun d’aquests fenòmens respon a una realitat pròpia. I és que potser amb les explicacions generals no n’hi ha prou per a fer-ne el dibuix complet. Per exemple: ni Salvini ni ara Meloni no s’entenen sense entendre el feixisme de Mussolini i el seu respecte per l’ordre establert, inclosa l’Església catòlica; un respecte que ni mostraven ni mostren els nazis alemanys. És important de tenir-la present, aquesta seva diversitat, tant a l’hora de l’anàlisi com de la resposta.

Cal conèixer-ho precisament per poder-ho combatre.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes