Jordi Borràs: “Sé que hi ha gent d’extrema dreta dins els Mossos i que me la té votada”

El fotoperiodista publica el llibre 'Tots els colors del negre', en què documenta l'extrema dreta a Catalunya i Europa

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
28.02.2022 - 22:16
Actualització: 28.02.2022 - 23:16

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Jordi Borràs ha escrit, segurament, el seu llibre més ambiciós. Tots els colors del negre (Ara Llibres, 2022) és un recorregut per l’extrema dreta a l’Europa del segle XXI guiat per les seves experiències personals. El fotoperiodista va documentar els moviments feixistes de Catalunya fins que es va trobar obligat a desaparèixer de la primera línia. “Va arribar un moment que m’era impossible d’anar a una manifestació sense el risc que em trenquessin la cara.” Aleshores va començar un periple per Europa.

Va començar el 2016 i de llavors ençà ha fotografiat l’empremta del feixisme a Polònia, Itàlia, Alemanya, Letònia, Suècia, França i l’estat espanyol. Aquests darrers tres anys s’ha dedicat a convertir aquests viatges en paraules. El resultat és una fotografia didàctica i il·lustrativa sobre les profundes arrels del feixisme al vell continent.

El llibre es descriu com una crònica de l’extrema dreta del segle XXI. Però segons com sembla més una autobiografia.
—Té molts punts autobiogràfics, perquè és la trama secundària que he trobat per a poder explicar a un públic generalista una cosa que té tantes arestes com l’extrema dreta a Europa. Per mi era molt difícil, per no dir impossible, de separar la part personal de la part professional. Fins al punt que la cobertura de l’extrema dreta, m’ha condicionat la vida personal. Per això és escrit en primera persona. És un llibre de no-ficció, que no és un assaig, però que es pot llegir com un novel·la.

L’antifeixisme ha marcat la vostra família. És colpidor com el vostre avi es va escapar d’un camp de concentració francès controlat per nazis.
—Sí, amb un company del poble van matar un soldat amb una destral per poder-se escapar. Però el company va acabar en un camp d’extermini alemany. Mon avi se’n va poder sortir. L’independentisme i l’antifeixisme són coses indestriables, per a mi i la meva família. Hi ha una màxima al feminisme que diu que allò que és personal és polític. També es pot girar la frase i dir que allò que és polític és personal; molt personal. I en aquest llibre intento d’explicar-ho.

La vostra trajectòria us ha obligat a prendre mesures. Per exemple, no agafar transport públic. Quines més heu de prendre?
—Per exemple, no treballar certs temes al meu país, que és la cosa més dolorosa i costosa, perquè m’ha perjudicat econòmicament. Però, després, jo visc amagat. No dic on visc, ni procuro fer segons quina mena de vida. Segons on vaig no aviso abans. Una cosa tan simple com portar gent a casa i demanar que no pengin fotos a les xarxes socials, perquè em poden complicar la vida.

I per la família? Heu patit?
—I tant, perquè quan ja no se’n surten amb tu, toquen els collons a la família. De fet, la família és de les coses que més m’han fet patir.

D’on us sorgeix l’interès per documentar i retratar els moviments d’ultradreta que es mouen a Catalunya? Us resulta morbós?
—Més que morbós, és un interès personal. Jo tinc una mena de Diògenes documentalista que m’empeny a anar a una manifestació d’extrema dreta a documentar què hi passa, però també anar a una botiga centenària que sé que tanca per documentar què hi ha. La fotografia és l’art de captar instants, instants que no tornaran a succeir. I amb la imatge els conserves per a un futur. Això em passa amb molts àmbits, i un és l’extrema dreta. Amb la fotografia pots demostrar una colla de fets. El relat s’escriu segons com bufa el vent i una imatge és molt difícil de desmentir. Hi ha un interès personal; necessito documentar l’extrema dreta perquè és la meva pulsió. I, a banda, hi ha un interès personal de denúncia des de l’antifeixisme.

El 12 d’octubre de 2013 us vau trobar obligat a deixar de treballar habitualment. Com va canviar la vostra vida?
—No va canviar d’avui per demà. A poc a poc vaig veure que la feina que havia anat fent els anys anteriors de documentar i fotografiar manifestacions d’extrema dreta, ja no la podia fer. I cada vegada em trobava més limitat, amb més pressió a sobre, cada vegada la meva cara era més coneguda. Fins que va arribar un moment en què m’era literalment impossible d’anar a una manifestació sense el risc que em trenquessin la cara. La meva feina perdia sentit, perquè el sentit d’un fotògraf és passar desapercebut. Si tu vas a una manifestació i el centre d’atenció ets tu, la teva feina queda anul·lada. El fet de començar a viatjar a l’estranger i documentar l’extrema dreta, em permet de conèixer aquest món d’una manera més profunda. D’una cosa evidentment negativa que és que jo no pugui documentar l’extrema dreta al meu país perquè ningú no m’assegura que ho pugui fer sense conseqüències, que és una cosa molt trista i injusta, doncs ho he convertit en una cosa positiva. I això m’ha permès de començar un viatge que encara dura.

Parleu del dia en què us va perseguir un home de nit, que us van intimidar en una manifestació a Montjuïc, l’agressió en mans d’un policia… Quin és el dia en què heu passat més por?
—Molts, però sobretot, el 2018, quan les coses es comencen a tornar lletges. Em vaig sentir sol i absolutament desprotegit. Un dia de matinada se’m van presentar a casa i em van deixar una sorpresa de l’estil del cap de cavall a dins del llit, figurativament parlant. Qui llegeixi al llibre sabrà què era. D’això, no n’havia parlat mai i ho explico al llibre. Vaig parlar-ne amb els Mossos i vaig demanar que algun vehicle estigués a casa meva durant uns quants dies, però se’m van treure de sobre.

Quina resposta us van donar?
—Em van dir que no tenien prou efectius. Em van deixar desemparat. Els Mossos han respost la majoria de vegades que els ho he demanat, no tinc cap problema a dir-ho. I hi ha gent molt competent treballant al cos. Però també n’hi ha d’incompetent. I també hi ha extrema dreta a dins als Mossos. És una realitat. A mi tampoc no em feia gràcia donar l’adreça del meu domicili anterior als Mossos, perquè jo sé que hi ha gent d’extrema dreta dins els Mossos i que me la té votada.

La metàfora de tot plegat és que us sentiu més segur entre nazis a Berlín, que no en una manifestació unionista a la plaça de Catalunya.
—Sí, entre els qui es fan dir constitucionalistes. Ho he explicat moltes vegades: he estat més segur envoltat de neonazis a Alemanya que dels autoanomenats constitucionalistes a Barcelona.

I quina és la vostra gasolina per a poder treballar entre caps rapats?
—La curiositat. L’ésser humà és curiós per naturalesa. Però jo no em considero una persona temerària.

No?
—De cap manera, gens ni mica. Al revés. Em considero una persona bastant prudent, per no dir molt. Abans de fer segons quines cobertures calculo molt els riscos que puc córrer, acostumo a fer el recorregut abans, acostumo a anar-hi amb gent que coneix el terreny. M’estimo la meva vida i no sóc un temerari. Però evidentment hi ha un factor de risc, en aquesta feina i en qualsevol altra. I aquesta curiositat fa que superi certes pors i certs temors. La càmera, ja sé que és molt absurd, és com la capa invisible dels nens petits per quan tenen por. La càmera fa una mica això mateix. A més a més, a mi l’experiència em diu que en aquesta situació, si mostres temor, estàs venut.

Es pot percebre fàcilment?
—Sí. Fa dues setmanes vaig estar a Hongria i ho vaig comprovar. Vaig passar por. Hi havia uns fotoperiodistes alemanys que van cometre una sèrie d’errors a l’hora de començar a fer fotos, com ara situar-se al costat de la policia. És clar, la legió hongaresa que va veure la seva actitud els van anar al darrere. Jo vaig entrar amb els ultres com si fos un més, amb la mateixa roba, amb una estètica similar. I sense denotar por, amb respecte, però sense mostrar por. Perquè si no despertes suspicàcies. Però de por se’n passa, només que has de tenir molt autocontrol.

En comparació amb l’estat espanyol, què fan en aquests països com Alemanya per evitar que els grups ultres que heu fotografiat no se’ls escapin de les mans?
—Cada país és diferent, però hem de partir de la base que allà els nazis van perdre la guerra. Aquí els aliats dels nazis la van guanyar; amb l’ajuda dels nazis. Això ja marca una diferència principal. Després, l’estat és molt conscient de l’amenaça que representa el neonazisme i l’extrema dreta en les seves facetes, i actuen en conseqüència sense escrúpols. Això no vol dir que siguin infal·libles. Cal recordar el cas de la NSU, que va estar deu anys cometent assassinats indiscriminadament sense que l’estat els descobrís perquè els informadors de l’estat passaven informació falsa. Però l’estat alemany ha desmuntat unitats de l’exèrcit alemany perquè estaven corcades pel neonazisme. I aquests dies intenta que hi hagi una fuga de neonazis cap als dos bàndols de la frontera ucraïnesa.

Quin grupuscle d’extrema dreta us falta fotografiar?
—Ui! Ucraïna, per exemple, és un dels països que tenia pendent de fotografiar. Me’n queden molts. Al llibre parlo de França, de Polònia, d’Alemanya, de Suècia, de Letònia, d’Itàlia, de Grècia, de Portugal, de l’estat espanyol… Em queda molta Europa. A més, cada estat, i fins i tot a dins de cada estat, els moviments que componen l’extrema dreta funcionen de manera diferent. Mira, fa quinze dies era a Budapest en una manifestació neonazi prohibida pel govern de la dreta radical de Viktor Orbán. Les lògiques són molt complexes.

Us pregunteu si la ferida que us ha deixat la cobertura que heu fet de l’extrema dreta, amb els sacrificis que us ha comportat, ha valgut la pena. En teniu la resposta?
—Jo no tornaria enrere. Segurament podria canviar coses, perquè he après dels errors. Però, en general, com deia en Vinader, qui es posa en aquests temes, al final en surt escaldat; tard o d’hora. A ell li van fotre una bomba a casa. Jo no conec cap periodista que hagi treballat en informació d’extrema dreta que, d’alguna manera o altra, no n’hagi rebut les conseqüències. I això per mi no és cap suplici ni cap martiri. Sóc ateu. M’agrada això, és el que he fet, no penso tirar enrere, i penso continuar-ho fent fins que, segurament, trobi aquestes respostes que encara busco. I perquè també, s’ha de dir, per mi és una manera de lluitar des del meu front com a demòcrata i antifeixista.

Des de l’activisme.
—Sí, però moltes vegades em titllen d’activista per deslegitimar la meva feina, i és injust. Jo faig fotoperiodisme, no faig proselitisme; no faig propaganda política. Senzillament m’especialitzo amb una colla de temes en què hi ha poca gent especialitzada perquè és allò que crec que puc aportar més en aquesta societat. I, com a demòcrata, em considero antifeixista i, per tant, el meu deure com a ciutadà és combatre-ho amb les armes que tinc, i l’arma que tinc és una càmera i una ploma. I faig tant com puc.

Ucraïna ha mobilitzat unitats formades per neonazis per defensar la frontera, i Putin ho utilitza com a pretext per a envair Ucraïna. Però també és sabut que a Rússia hi ha un moviment d’ultradreta fort. Com ho analitzeu?
—És innegable i evident que dins les files ucraïneses hi ha no tan sols membres de l’extrema dreta, sinó unitats de l’exèrcit, com el batalló Azov, compostes per neonazis. I que a més a més exhibeixen simbologia nazi sense cap mena d’escrúpol. I que, addicionalment, tenen el vist-i-plau de l’exèrcit. Però definir la guerra d’Ucraïna com un conflicte entre feixistes i antifeixistes és fals, maniqueu i absurd. Hi ha extrema dreta a les dues bandes de la trinxera. I dins l’exèrcit rus i les organitzacions que li donen suport, també n’hi ha. Però per a Putin, a l’hora d’apel·lar al sentiment nacional rus i sobretot, tocar la fibra d’unes generacions que han viscut amb això a l’esquena, és un recurs molt fàcil. Però és fals. Hi ha disputes a l’extrema dreta de tot Europa, entre russòfons i ‘otanistes’. Fins i tot a Vox, hi ha una part clarament ‘otanista’ i una altra de partidària de Putin.

Observeu un risc en el fet que la guerra es pugui descontrolar i l’extrema dreta campi lliurement?
—Un dels riscos que hi ha ara i que alerten agències de diferents estats, és que la guerra d’Ucraïna es converteixi en el camp d’entrenament de la ultradreta a Europa o al món. És a dir, allò que va passar a Síria amb elements radicalitzats de l’islamisme, que van anar-hi a fer la gihad i van tornar als seus països i van organitzar cèl·lules. Això ja ha passat a petita escala d’ençà de la guerra del Donbass, però ara, amb les crides internacionals que ha fet el govern ucraïnès, perilla que això sigui a gran escala. I que d’aquí a un temps tinguis gent amb experiència militar amb les mans tacades de sang a diversos països d’Europa organitzant grups armats d’ultradreta.

En la darrera part del llibre parleu del futur incert. L’extrema dreta, a Catalunya i a l’estat espanyol, ha passat del carrer al parlament. Quin marge de creixement té?
—Penso que és qüestió de temps que Vox acabi al govern de la Moncloa. De fet, ja han sortit enquestes que la fan segona força política i, si hi hagués eleccions la setmana que ve, veuríem si la suma de Vox, PP i si queda alguna cosa de Ciutadans seria suficient per a governar. Aquestes últimes dècades hi ha hagut una alternança política i en algun moment l’encapçalarà, molt probablement, l’extrema dreta.

I quin efecte pot tenir al carrer?
—Crec que és incalculable. Com a independentista, que tampoc me n’he amagat mai i no ho he de fer, és una pena que a Catalunya no s’hagi preparat un embat per quan això passi. Ja ens podem anar calçant perquè ens voldran aniquilar del punt de vista polític. Personalment, no ho poden fer, ja ho van fer durant la dictadura, però per començar voldran rebentar les institucions del país i els acords bàsics que han bastit aquesta terra durant les últimes dècades. I tinc la sensació que els polítics catalans no veuen això com una possibilitat real. M’agradaria equivocar-me, però passarà.

I com es pot preparar el govern?
—Per començar, tenint clar que és factible. I que hi ha d’haver una estratègia compartida que vagi més enllà de la política de vol gallinaci dels darrers anys, que és vergonyosa. I això fa créixer l’antipolítica. Això és, precisament, el que fa créixer l’extrema dreta. El virus de l’antipolítica és molt perillós. Si l’any vinent, posem per cas, Vox i PP fan una coalició, cal recordar que al programa de Vox hi tenen dinamitar l’estat de les autonomies. Què farem? Manifestacions amb manetes de colors? O comencem a pensar com un estat?

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies