Reprimits pels nostres, envilits pel ventre…

  • L’independentisme de combat no pot tornar a les catacumbes per moltes provocacions, persecucions i silencis que el temptin o l’estossinin

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Era el 18 de desembre de 2019 i Tsunami Democràtic convocava la que seria la seva darrera mobilització contra la sentència del procés, coincidint amb el Barça-Madrid que es jugava al Camp Nou. Milers de persones van concentrar-se als afores de l’estadi, entre les quals Víctor Verdejo, que fou detingut després d’unes fortes càrregues per part dels Mossos d’Esquadra. La sorpresa va arribar amb la petició d’un any i mig de presó, multa de 900 euros i indemnitzacions per als tres Mossos d’Esquadra que havien participat en la detenció per part de la Generalitat, personada com a acusació particular, i també per la petició d’una pena de set anys de presó per part de la Fiscalia, que també sol·licitava multa i indemnitzacions als agents. Posteriorment, malgrat aconseguir la retirada de la Generalitat, els Mossos d’Esquadra van mantenir-s’hi com a acusació particular, però no només això: a l’inici del judici van modificar la seva acusació a fi de demanar un total de quatre anys i mig de presó. Per si no fos prou, els agents van intentar confondre el tribunal incrementant fora dels tràmits legals del procediment les suposades lesions patides, acció que el tribunal mateix va impedir a dos dels tres policies. La sentència dóna per provada l’autoria, que els agents de la BRIMO atribueixen al represaliat, de múltiples llançaments d’ampolles, pedres i llambordes, així com la lesió de tres Mossos d’Esquadra, exclusivament basant-se en les tres declaracions dels agents implicats, sense cap més prova, malgrat que aquestes declaracions són completament parcials i interessades, que des de la fase d’instrucció s’ha anat variant la descripció dels fets i que mai han aparegut els objectes que presumptament es van llançar contra la policia. Les aportacions i qüestionaments d’Alerta Solidària han estat rebutjats. Per tot plegat, descartant el delicte de desordres públics, la sentència fa responsable Verdejo d’un delicte d’atemptat contra agents de l’autoritat, atribuint-li els llançaments que en aquell moment es produïren per part d’alguns manifestants, malgrat no poder assegurar que impactessin contra cap policia, i li imposa una pena de tres anys de presó. També se’l fa responsable de les lesions de tres Mossos d’Esquadra, amb penes de multa i obligació d’indemnitzar-los en quantitats que sumen més de 8.000 euros. Per fixar els tres anys de condemna, es produeix la greu circumstància que el tribunal imposa una pena pel delicte d’atemptat superior a la demanada pel mateix Ministeri Fiscal, tot acollint la modificació feta a judici per l’acusació particular, que eleva d’un any a tres la petició de presó. Així doncs, es criminalitza un cop més la protesta, amb la condemna a un manifestant a qui els Mossos d’Esquadra detenen aleatòriament i contra qui construeixen un atestat a mida per fer-lo responsable d’accions provocades per tercers, variant durant el curs del procediment i, fins i tot, durant el judici els fets pels quals se l’acusava i les lesions que deien que havia causat.”

Aquesta declaració literal d’Alerta Solidària, emesa a Vilanova i la Geltrú aquest 13 de desembre, permet d’entendre una de les claus del fracàs de l’aplicació ferma i decidida de la proclamació d’independència del Primer d’Octubre. Es tracta del poder polític de la Generalitat i del seu ús concret en relació amb la força pública. Comencem per l’actuació dels mateixos Mossos en aquella jornada. Sabem de bona font que Trapero no pensava intervenir per desfer la convocatòria electoral si trobava al carrer centenars de milers de persones (“un milió”, va dir algú, potser el mateix comandant en cap dels Mossos, en paràfrasi d’aquell desig de fracàs involuntari de Jordi Sànchez, quan s’avenia a una xifra semblant de votants…). Però també sabem, pel mateix Trapero, que l’estat major dels Mossos disposava d’un pla d’arrest del govern català si el jutge espanyol despatxava l’ordre. Políticament parlant, se’n desprèn que Trapero tenia “permís” (implícit o exprés) per a ser “moderat” davant les masses democràticament mobilitzades i organitzades, en tant els seus superiors polítics es feien els distrets (o sigui, els irresponsables) pel que fa a la “radicalitat” necessària per a exigir l’obediència deguda als Mossos quan es proclamés la independència al parlament. En aquesta disfunció no ja moral, sinó palesament política, entre allò que es considerava “tolerable” i allò que no es podia transgredir per part de milers de persones –insisteixo: democràticament i pacíficament mobilitzades per celebrar un referèndum convingut amb el seu govern legítim i la majoria del parlament– hi ha una de les claus del fracàs del procés. El poder de les masses no tenia correspondència amb el poder polític i la força necessària –si calia, la dels mateixos Mossos– per a mantenir el desafiament des dels col·legis electorals i al si del parlament. En conseqüència, el govern va romandre orfe de poder al carrer i orfe de poder polític enfront de l’estat. Les masses van perdre la confiança en el govern no sense deixar de creure que utilitzant altres moments (eleccions del desembre del 2017) podia conservar un bri de poder nacional, que la no-investidura del president Puigdemont va dissoldre com un terròs de sucre. Des d’aleshores, sense direcció política ni organització pròpia al costat de partits i entitats, les masses decebudes es van tancar en una reclusió digna, van participar resignadament en eleccions enganyoses, i han sortit al carrer quan convenia per dir als petits i als grans poders que no s’han resignat al silenci. Però la partida política, o sigui, la reconstrucció de l’ordre al Principat es jugava –es juga– entre bambolines, amb el millor estil dels temps obscurs: només cal seguir el combat de judo arreglat entorn de sedicions, desordres, malversacions… i pensar en una taula de diàleg amb lluitadors que semblen el gras i el prim.

Per la seva banda, els Mossos, intervinguts per l’estat, van esdevenir, juntament amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyoles, una força més d’ocupació del país. No cal estranyar-se, doncs, que, des d’aleshores, siguin considerats enemic de primera línia per la resistència independentista contra la repressió desfermada a partir de l’estat d’excepció del 155. I, com a prova de la continuïtat d’aquella posició dels Mossos respecte als poders polítics –una falsa autonomia respecte al poder central, que els mana per mitjà del seu aparell repressor i judicial, i una verdadera autonomia en tant que atonyinadors de  l’independentisme de combat–, només cal demanar-se com és que el govern de la Generalitat no va ordenar una investigació interna per a escatir si els Mossos denunciants de l’afer del Camp Nou deien la veritat i, en cas que no la diguessin, quines intencions últimes els movien i a què i a qui obeïen. O ens mamarem el dit ignorant com funciona la BRIMO i la influència de l’ultraespanyolisme dins l’anomenada policia catalana? Oblidarem els set Mossos que van agafar d’advocat un ex-militant de Fuerza Nueva? (v. article meu del 15 de novembre: “La repressió va per barris”)

Entrem, doncs, en l’última qüestió de l’afer. Pel que fa a procediments contra opositors al carrer, el govern de la Generalitat és tan llardós com l’estat del qual depèn i al qual ha servit al llarg de tots els anys d’autonomia administrativa (no pas econòmica, no pas política). Mentre duri la submissió, doncs, no cal esperar-ne gaire cosa més. És clar que sempre podríem establir certes diferències de rang. Durant l’etapa pujolista, com sigui que es consideraven tenidors legítims del poder per gràcia de les essències nacionals que ells deien representar (importa poc quin en fos el preu i quines les misèries), els successius governs podien ser arrogantment “generosos” amb els rengles inferiors de l’administració autonòmica, atès que els rengles superiors (el partit convergent i el seu satèl·lit democristià) ja disposaven de totes les sinecures per a repartir entre clients, proveïdors, repartidors i bastaixos. Però, un cop els hereus escampa del pujolisme ja no saben en quina ruleta de la sort apostar, en aquesta etapa d’autonomisme vergonyant, on regnen les màscares rere les cortines més fosques del poder delegat, la corrupció dels mots i la ignorància de la veritat històrica recent, la manipulació informativa i el menyspreu de la gent, els detentors actuals del poder no poden apel·lar a cap legitimitat que no respongui al cinisme de “cadira i pagueta”, amb la qual cosa no poden practicar cap mena de generositat de dalt a baix i només poden reservar, com si diguéssim, els seus donatius per a amics i familiars. De manera que aquest poder de fadristerns petitburgesos, vestits de cap de secció d’El Corte Inglés, pot arribar a ser més dur, intransigent i sectari amb l’independentisme de combat que aquells altres governs burgesos que el 1982 o el 1992 miraven cap a una altra banda mentre torturaven independentistes de pedra picada a la Puerta del Sol. A diferència d’aleshores, l’independentisme de combat no pot tornar a les catacumbes per moltes provocacions, persecucions i silencis que el temptin o l’estossinin: el cinisme espanyol d’esquerres i l’oportunisme català de cadira i pagueta són aquí per asfixiar-lo, per “pacificar” Catalunya i tornar-la a l’estatut de regió, on hauria d’haver romàs per a revenja dels d’allà i tranquil·litat dels d’aquí.

El problema principal de l’independentisme de desfilada i de combat, de carrer i d’urna, d’institucions i d’entitats haurà estat confiar a resoldre la seva estratègia des de l’interior d’un sistema democràtic que el saboteja, l’engarjola, l’expulsa, l’inhabilita, quan s’hi oposa, i que l’envileix per l’afalac al ventre, i se’n burla, i el corromp quan es dóna. Per imposar, doncs, la seva estratègia des de fora d’aquest sistema li caldrà molt de pensament polític sense treva ni autoconsol; molta organització en tots els espais possibles; molts recursos a l’abast; i molt de coratge resolutiu quan el moment serà arribat, si es vol recuperar la confiança de la gent, en la gent, i per a la gent que va fer el Primer d’Octubre.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes