Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Tot canvia en qüestió de segons. Tens una vida normal, casa, feina, records… 
De sobte, et converteixes en un desplaçat. Ho perds tot. Deixes enrere els teus somnis, l’esperança i els desitjos. Abandones casa teva obligada. Els qui ocupen
 la teva ciutat es converteixen en els nous propietaris i tu, en un convidat. Et roben totes les coses que tenies, fins i tot les fotografies i les imatges que tenies
 desades en algun racó de casa.

Neriman Avdke, escriptora kurda, va fugir de Serekaniye el 9 
d’octubre de 2019 quan l’exèrcit turc amb grups armats de l’oposició siriana 
van atacar la ciutat. En el moment de l’atac, Neriman era a la tenda de 
campanya de protesta a la frontera amb Turquia. Quan les primeres bombes 
van caure sobre la ciutat, Neriman Avdke va tornar a casa per treure’n la família i fugir.

‘Quatre helicòpters de l’aviació turca bombardaven Serekaniye. No 
diferenciaven entre barris de civils i seus militars. Amb la meva família i els
 veïns, vam anar-nos-en a un altre barri més tranquil i lluny de la frontera, però 
semblava que l’aviació ens perseguia’, diu l’escriptora. ‘Quan vam veure que
 els atacs no paraven i eren més forts cada minut, vam decidir de sortir de la ciutat i
 deixar enrere la nostra vida, els nostres records i la casa’, continua.

Neriman Avdke prové d’una família política. A casa seva hi havia una llibreria que
 tenia més de mil llibres, es considerava una de les més grans de la ciutat. 
’Quan ens en vam anar, no vam agafar res de casa, només la meva bossa on
 guardava passaports de membres de la família i la medicina de la meva mare, 
que està malalta. Res més, ni la nostra roba’, explica.

Ella encara no hi ha tornat, com la majoria dels qui van sortir de Serekaniye.
 ‘Sabia que aquesta vegada la tornada no seria fàcil. Sabia que, potser, no veuria mai més casa meva. Poques setmanes després, uns familiars ens van dir 
que un grup armat, amb el suport de Turquia, havia entrat a la ciutat i havia cremat casa meva amb tot el que hi havia dins’, afegeix Avdke.

Dilsha Ayo, advocada kurda, també és de Serekaniye. Com la resta, va fugir
 per la invasió turca. Ayo és una de les poques persones que van poder tornar a 
casa després de la caiguda de la ciutat en mans de l’ocupació turca i els seus
 grups armats.

‘Unes deu dones vam decidir de tornar, no pas per quedar-nos-hi, sinó per agafar 
algunes coses de casa. Hi vam tornar passat un mes. Només dues érem kurdes.
 A l’entrada de la ciutat, tot havia canviat: les banderes, la gent als punts de
 control, l’idioma en què ens parlaven i la seva roba. Ens van parar i van demanar-nos si érem kurds. Vam dir que sí, llavors ens van preguntar per què hi
tornàvem’, explica l’advocada.

‘Ens hi van deixar entrar. La ciutat era bruta. Feia pudor. Hi havia llocs 
cremats. Edificis bombardats. No era la Serekaniye que havia deixat un mes enrere. Vaig arribar a la porta de casa, hi havien escrit ‘residència
 familiar’. Vaig pensar que hi devia viure algú. Vaig provar d’obrir la porta, però havien
 canviat el pany.’

Quan ocupaven les ciutats del nord de Síria i Rojava, saquejaven les cases.
 Després, aquests grups armats hi portaven les seves famílies. Les cases dels civils
 que ja eren desplaçats es convertien en centres militars, llocs de culte religiós o, 
simplement, cases per a familiars dels grups armats. Això va passar a Afrin quan va ser 
ocupada el 2018, i a Serekaniye i Tel Abyad, que van ser ocupades l’octubre de
l 2019.

Dilsha Ayo no va poder entrar a casa sense el permís del punt de control
 del seu barri. ‘Em va dir que només tenia cinc minuts per a entrar-hi. Quan van 
obrir la porta, no semblava casa meva. No puc dir què vaig sentir 
perquè és impossible d’explicar. Havien robat moltes coses. Les nostres
fotografies eren a terra. No em van deixar agafar res. Vaig sortir-ne amb el cor 
trencat. No vaig poder acomiadar-me de casa meva’, diu.

Aquestes dues dones, i altres desenes de milers de civils més, no van poder
 tornar a la seva ciutat. Més de quatre mil famílies viuen en un camp de desplaçats, 
altres viuen en col·legis, altres van poder llogar pisos o cases per viure en altres ciutats de Rojava.

‘Fer fora la població kurda originària d’aquestes ciutats i no deixar-la tornar té
 un únic objectiu: fer un canvi demogràfic i posar fi a l’essència kurda’, diu l’advocada. ‘Poques
 famílies àrabs hi van poder tornar, però cap kurd no va poder endur-se cap record de casa seva a Serekaniye.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.