En una escena musical com més va més accelerada i dominada per les lògiques de consum immediat, Extraño Weys continua fent música a contracorrent. El projecte, format per l’MC Rodrigo Laviña i el productor Patxi Vazili, conegut també com a Viktor Pizza, s’ha consolidat com una de les propostes més singulars del hip-hop a casa nostra.

Demà, presenten el seu darrer disc, Les abelles palmen però els pàjarus encara canten (2025) a la sala Paral·lel 62 de Barcelona, en un concert on han aconseguit d’aplegar músics com Panxo (Zoo), Baya Baye, Magalí Datzira, Xantal Rodríguez (Remei de Ca la Fresca), Martí Sales (Surfing Sirles), el Petit de Cal Eril, Tony Mejías (Chikos del Maíz) i OKDW. Tots ells, acompanyats per set músics del món jazzístic local, com Elisabet Raspall, Ramon Vagué, Irene Reig, Santi Careta, Marta Garret, Aleix Bou i Alba Careta.

Figures clau del hip-hop en català

Amb una llarguíssima trajectòria, Laviña i Vazili són figures clau per a entendre l’escena del rap en català. Laviña va començar punxant reggae, i a começament dels 2000 va entrar a formar part de Pirat’s Sound Sistema, el primer sound system en català. Cap al 2005, amb Pau Llonch i DJ Bel (Joan Riera), va crear At Versaris, considerat un dels primers grups de rap en català, coneguts per a les seves lletres punxants i profundes. “Si hi ha gent que no vol sentir algunes veritats, ja s’ho faran. Continuarem difonent la nostra merda com sempre, amb els col·legues que tenim arreu dels Països Catalans i que ens ajuden, amb el boca-orella, els concerts, internet…”, deien en una de les primeres entrevistes que van fer-los a la revista Enderrock.

Vazili, per la seva banda, tot i que sempre s’ha estimat de ser en un segon pla i mantenir l’anonimat, ha estat actiu dins l’escena d’ençà del 2006, i va col·laborar sovint amb At Versaris. A més de productor, també és digger, que es podria traduir com aquella persona que remena entre les caixes de discs per buscar sons originals per a mesclar o per a col·leccionar. L’any passat, va produir el disc Faves tendres, de Baya Baye, especialment aclamat no tan sols per l’autenticitat i la ràbia de les lletres de Víctor Ballesteros (Baya Baye), sinó també per l’exigent producció i sonoritat del disc, que Vazili va saber combinar a la perfecció amb una gran varietat de sons, com la sardana “Dubte”, de Manel Saderra o “Ai, aquells ulls tan negres!” (1965), una de les poques cançons en català del Dúo Dinámico.

El Gordo del Puru és qui completa el trident. “Som dos, però en realitat som tres”, expliquen Vazili i Laviña. “El Gordo és una mica el nostre pare espiritual. Va ser qui ens va inocular el virus d’anar a buscar discos, del sampleig, de les màquines antigues… És qui, durant molts anys, ha definit el projecte musical.” Segons que expliquen, és una mena de “membre satèl·lit”, perquè no sempre aconsegueixen que hi pugui ser. “És un paio que costa de convocar…”

Quant al repartiment de rols, el funcionament és clar: Laviña s’encarrega principalment de les lletres i de rapejar, i Vazili construeix la part musical. “La conceptualització de la música la fem junts, és molt compartida, però cadascú té les seves tasques: jo rapejo i penso els directes i en Patxi fa tota la música, tot i que a vegades també rapeja o fa els cors”, explica Laviña.

El 2014 van publicar el disc Variacions en Fu-Remoll de la 5a Simfonia Inèdita de Roger Linn, moment en què van presentar en públic el projecte d’Extraño Weys. Van passar set anys fins que no van treure el segon àlbum, Rodrigo Laviña y su combo (2021), disc que els va valdre el premi Enderrock de la crítica a millor disc de música urbana el 2022. Quatre anys més tard, el 2025, van presentar Les abelles palmen però els pàjarus encara canten, considerat un dels millors discs de rap dels darrers anys, en què s’ha destacat sobretot l’experimentació musical. Després de tants anys, Laviña, Vazili i El Gordo del Puru continuen trobant maneres de reformular la seva proposta artística i obrir camí per a les noves generacions.

Fer música sense dependre de la indústria

Una de les particularitats d’Extraño Weys és la relació amb la indústria musical. Cap dels membres viu exclusivament de la música, i això, lluny de ser un problema, ho veuen com una font de llibertat creativa.

“Fem música per passió”, expliquen. “Com que sabem que, si hem de viure de la música, serem pobres, ens hem de buscar unes altres maneres de viure. Això ens dóna molta llibertat per a inventar-nos coses que altres bandes potser no s’atrevirien a fer. No és gaire normal que el productor d’un grup que també canta no aparegui mai als directes, ni que un dels membres només aparegui de tant en tant, però ens ho podem permetre perquè no depenem de la indústria ni d’haver de fer diners amb això.”

Un disc pensat com un viatge

El nou disc, Les abelles palmen però els pàjarus encara canten, és un disc curt però dens, concebut gairebé com una peça unitària. La idea del projecte és que l’àlbum funcioni com una experiència completa, més que no com una col·lecció de senzills. “Intentem que el disc sigui com una pel·lícula”, explica Vazili. I afegeix: “Que tingui coherència, que puguis escoltar-lo com un viatge.”

Aquesta concepció explica també la seva resistència a la lògica dels senzills i les plataformes. Diuen: “La nostra música està pensada per escoltar-la sencera. Si treus singles, la gent els escolta fora de context i se’n perd el sentit.” Per això, els discs d’Extraño Weys apareixen quan apareixen, sense pressa ni calendari. “Publiquem quan hi ha alguna cosa a dir”, assenyala Laviña. “Fer un disc requereix molta energia, i si a més tens una feina de quaranta hores, ho fas quan realment tens alguna cosa que et remou per dins.”

“Aquest disc, bàsicament, se centra en la idea del títol, que és que, encara que les abelles la palmin, els ocells continuen cantant. Té un punt de resignació, però a la vegada és esperançador i, fins i tot, madur”, diu Laviña. La mort de les abelles simbolitza la decrepitud d’un món que es dissol davant nostre. Aquesta temàtica, més enllà de trasbalsar Rodrigo Laviña i Viktor Pizza, és inseparable del pas del temps que els consumeix i condueix a la mort. Per això, tots dos canten com ocells, per pura supervivència i per canalitzar la ràbia.

“També parla de coses que ens han passat aquests anys, que no han sigut gaire bons. Ens ha passat de tot. Som uns quarantins, ja no podem explicar que sortim de festa, perquè la vida et va fotent hòsties. Quan tens vint anys pots dedicar-te només a fanfarronejar, però ara ja no”, afegeix Vazili.

Tot i que la contundència del missatge s’ha diluït, el significat, no. Laviña ho descriu així: “Els missatges que explicava amb Pirat’s o At Versaris eren els mateixos que ara, però explicats de manera diferent, perquè eren caràcters diferents. Pirat’s era un grup festiu i At Versaris era un projecte d’agitació i propaganda. Extraño Weys, en canvi, és un projecte d’experimentació. Busquem nous llenguatges sense moure’ns de l’eix polític en què hem estat sempre.”

Aquesta voluntat d’explorar es reflecteix especialment en la producció musical, basada en el collage sonor i en una metodologia que es podria descriure pràcticament d’artesana. “A partir d’escoltar molta música i samplejar-la, ja tens una base per a construir un collage“, explica Vazili. “A vegades, em tanco dues setmanes amb les veus que ha enregistrat en Rodrigo i experimento fins que trobo com encaixar-ho tot.”

Un directe coral

Tot i que el projecte neix principalment a l’estudi, quan puja dalt l’escenari pren una altra dimensió. Per fer-ho, han creat una banda amb set músics procedents del jazz i de la música moderna de Barcelona. El resultat és un directe amb arranjaments nous i una gran llibertat interpretativa. “És un lloc de confluència on cadascú pot aportar la seva història”, apunta Laviña.

Aquest divendres, el grup presentarà el disc en directe en un concert especial que reunirà molts dels col·laboradors del projecte. L’objectiu, expliquen, és convertir-lo en una celebració de l’escena musical del país. “Tenim moltes ganes de brindar a la ciutat un espai de trobada de músics locals. Tota la gent que participa és gent de quilòmetre zero, per dir-ho d’alguna manera, artistes que admirem molt.”

Per a ells, el concert és també una manera de celebrar la comunitat musical que els ha acompanyat durant anys. “És un privilegi poder trucar a gent estimada i que tothom et digui que sí.”

Els pares del rap en català

Tot i que no li agrada gaire que li ho diguin, Rodrigo Laviña és considerat un dels pares del rap en català, perquè va ser el primer, un moment en què els referents cantaven només en anglès o espanyol. “A casa meva parlo en castellà, però la llengua amb què he socialitzat sempre ha estat el català. Per a mi ha estat una cosa natural, ningú pretenia ser el primer de  fer res”, diu. I afegeix: “Si va costar fer rap en català va ser perquè és una cosa molt atribuïda a la perifèria, que abans era castellanoparlant. Les coses necessiten el seu temps.”

El cas és que amb At Versari van marcar un punt d’inflexió: van aconseguir de ser una de les bandes més influents i rellevants del panorama nacional i internacional i van ser els precedents de molts grups: Zoo, Homes Llúdriga, Poor Tràmit, Valtònyc, JazzWoman, Pupil·les, Clika Pika, Xavier Mata, Pawn Gang, Senyor Oca i tants més, fins ara.

Ambdós consideren que, en general, el rap a casa nostra passa per un bon moment, perquè hi ha moltes propostes diverses, cadascuna amb el seu propi ecosistema. “Ara més que mai hi ha molts grups fent rap d’un nivell molt alt. A més, també tenim propostes com el Catalunya Freestyle que, tot i no ser exactament la mateixa disciplina, ajuda a fer bullir l’olla, a generar espais de trobada i llocs de coneixença”, diu Laviña.

Així i tot, consideren que el rap sempre ha estat considerat un gènere menor al qual s’ha donat poca importància. “Com que no és tan ballable com altres gèneres –com el reggaeton o el trap, per exemple–, té menys sortides”, diu Vazili. També creuen que hi té a veure el fet que “aquí sempre anem deu anys tard”. Diuen: “Anem deu anys tard respecte dels ianquis, que allà són pràcticament mainstreams. Rapers com Roc Marciano, Westside Gunn i tota la gent de Griselda Records són bandes amb discursos molt underground però molt visibles als Estats Units. Fan diners i són molt influents en la música.”

Malgrat tot, Extraño Weys arriba al 20 de març havent aconseguit d’omplir la sala Paral·lel 62, en un concert que confirma la connexió del projecte amb el seu públic malgrat mantenir-se al marge dels circuits més comercials. Amb una proposta que continua evolucionant disc a disc, Rodrigo Laviña i Patxi Vazili es van consolidant com una referència dins l’escena, en què obren camí i amplien els límits del rap fet a casa.