Renovables i desigualtat social, dues grans assignatures pendents

  • Segons els indicadors de progrés i benestar de la Cambra, Catalunya és massa vulnerable en termes de sobirania energètica · Alhora, la pandèmia ha fet créixer la pobresa de moltes famílies

Jordi Goula
16.03.2022 - 19:08
Actualització: 16.03.2022 - 20:08
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La baixa proporció que tenim en les energies renovables, la desigualtat social, que ha augmentat amb la pandèmia, i la baixa despesa pública en educació, són tres de les grans assignatures pendents que tenim a Catalunya, segons que ha destacat avui la presidenta de la Cambra de Comerç, Mònica Roca, en la presentació de l’actualització dels indicadors de progrés i benestar (IPB).

Recordem que el propòsit dels IPB de la Cambra és complementar la valoració de l’evolució del benestar social, generalment focalitzada –de manera insuficient– en el PIB. Els indicadors avaluen el benestar a Catalunya des de dues perspectives complementàries. La primera, comparant anualment la seva posició relativa amb la UE-5 (Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos i Bèlgica), és a dir, la distància que separa Catalunya del nucli europeu. I la segona, analitzant si Catalunya empitjora o millora respecte de si mateixa en el curs del temps, a partir d’indicadors trimestrals.

A tot això que ha dit la presidenta de la Cambra, jo hi afegiria que la despesa privada, que és el principal motor de l’activitat, no creix tant com la producció, un fet que pot ser motivat, per exemple, per una propensió menor a consumir, a causa dels estralls de la pandèmia. El fet és que el consum privat per habitant encara era un d’un 5% inferior el tercer trimestre del 2021 (última dada disponible) en comparació amb el quart del 2019. En canvi, el PIB per habitant també és inferior entre les dues dates, però només d’un 2,9%.

Ara, a més de l’estat d’ànim dels consumidors, cal destacar que el poder adquisitiu dels treballadors va baixar significativament entre el 2010 i el 2018 a causa d’un procés lent de devaluació interna. La necessitat de guanyar competitivitat es va fer per la via de reduir els costs salarials. Tot i que el 2019 s’anava revertint aquesta tendència, sembla que el canvi no haurà arrelat gaire, malgrat el fort repunt del salari mitjà per hora el 2020 i part del 2021 que registren les xifres oficials, “perquè és només un efecte estatístic transitori”, segons que diu el cap d’estudis de la Cambra, Joan Ramon Rovira.

De totes maneres, no podem passar per alt que la productivitat del treball ha augmentat d’un 21,6% acumulat entre el 2009 i el 2019. Ara, és preocupant de veure que la millora es concentra en els anys de crisi econòmica per la forta reducció de l’ocupació en sectors de baixa productivitat laboral, com ara l’hoteleria, la restauració, els petits comerços… Per això, la recuperació més vigorosa del mercat de treball durant el 2021 explica que la productivitat sigui encara inferior als nivells previs a la pandèmia, concretament d’un -2,3% en el tercer trimestre del 2021 respecte del mateix període del 2019.

Potser l’aspecte més destacat de l’estudi –dins l’apartat de sostenibilitat ambiental i social– és el que denuncia que Catalunya té un gran dèficit en el grau d’implantació de les energies renovables en comparació amb la UE-5 i l’estat espanyol. El 2020, el percentatge de producció elèctrica procedent de fonts renovables a Catalunya va ser del 19,8%, molt lluny del 36,4% al nucli europeu i encara a més distància del 44,6% de l’estat espanyol. Aquesta dada hauria de fer reflexionar als qui s’oposen encara a la implantació de fonts renovables, per diversos motius. Malgrat això, durant el 2020, la diferència excessiva, de 16,5 punts percentuals, amb la UE-5 s’ha mantingut estable en comparació amb el 2019.

Aquesta manca de fonts d’energia primària origina una forta dependència d’importacions energètiques de l’exterior –petroli i gas–, cosa que representa una font de vulnerabilitat per a l’economia catalana, i més en un context de fort augment del cost energètic, tal com passa avui. En particular, el grau de sobirania energètica –el percentatge de producció energètica respecte del consum total d’energia– de Catalunya va ser del 33,9% el 2019, molt lluny del 40,5% a la UE-5.

Aquest dèficit es compensa avui, en gran part, amb una intensa producció d’energia nuclear, que acapara el 82,9% de la producció primària d’energia a Catalunya, mentre que a la UE-5 és el 31,8%. Però això ha de canviar, amb la transició.

En relació amb la sostenibilitat social, els indicadors de desigualtat econòmica de la Cambra assenyalen que Catalunya no ha divergit respecte de la UE-5 durant la pandèmia. És a dir, no ha esdevingut més desigual, cosa que no vol dir que la desigualtat no hagi augmentat arran de la pandèmia. Si s’analitza el grau de pobresa, a partir del percentatge de cases amb tots els membres actius desocupats, sí que es pot constatar que va créixer. Però és un creixement més moderat que el de la crisi del 2008, gràcies a l’aprovació dels ERTO, ajuts a autònoms… De totes maneres, Mònica Roca ha dit: “Tenir encara un 4,1% de les llars amb tots desocupats, és una barbaritat.” Cal recordar que abans de la crisi del 2008, aquest percentatge era si fa no fa de la meitat. La diferència és massa gran.

Quant al progrés social, Catalunya ha reduït la diferència –tot i que encara és molt considerable– amb la UE-5 en relació amb el percentatge de persones actives de baixa formació. Concretament, s’ha passat de 13,9 punts percentuals el 2019 a 12,9 el 2020. Diguem també que, malgrat la tendència positiva d’aquests últims anys, la despesa pública en educació per estudiant a Catalunya encara és un 15% inferior a la registrada al començament de la crisi del 2008. Em sembla una dada esfereïdora, perquè és la que assenyala el nostre futur. En termes relatius, fa cinc anys que estem estancats en comparació amb el nucli europeu, amb una distància excessiva, car la nostra despesa és al voltant del 40% inferior.

En definitiva, tots aquests indicadors serveixen per a fer un pas més enllà de l’habitual PIB, en la valoració del creixement econòmic i social català. I l’evolució que presenten des que van començar a publicar-se, el setembre de l’any passat, no és gaire positiva. Malauradament, el retard en les estatístiques fa que les conclusions que es deriven de l’estudi de la Cambra s’hagin de prendre amb precaució, perquè totes les variables econòmiques i socials canvien molt de pressa, aquests mesos. Però sí que cal valorar positivament del treball que permet de veure la tendència d’aquestes variables a mitjà termini. I no és que sigui pas gaire bona en tots els casos.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes