El relat colpidor d’Elisabeth González, que va pensar que moriria a la V-30: “Vam viure el terror més absolut”

“La vida ens va canviar en qüestió de minuts”, ha dit Elisabeth González, l’última a comparèixer avui en la comissió d’investigació de la gota freda al congrés dels diputats espanyol. Explica que li ha costat molt poder verbalitzar el que va passar, i que pateix estrès posttraumàtic.

Vegeu ací la intervenció sencera al congrés espanyol d’Elisabeth González

Conduïa per l’autovia V-30, que voreja el nou llit del riu Túria, de tornada a casa, a Paiporta (Horta Sud). Es van quedar aturats, tot estava col·lapsat, van abaixar dels cotxes i van veure un grup de gent que anava cap a ells, avisant-los que arribava aigua i que havien d’eixir d’allà. Alguns conductors van fer mitja volta, però es van trobar l’aigua per l’altre costat. “La V-30 es va convertir en una ratera.” Ella, ha dit, es va quedar en xoc, i quan l’aigua li arribava per la porta del cotxe, va eixir i va caminar amb l’aigua fins els genolls.

“No sabia si podria trobar un lloc segur, en una autovia no hi ha res on agarrar-te”, ha dit. Llavors, va sonar l’alarma. Va trobar un camioner que la va ajudar a pujar, també a més més persones, i s’hi va estar d’ençà de les 20.30 fins a les 2.45. “Teníem pànic.” Va telefonar durant hores al 112, i quan li van respondre, conta que li van dir: “no tenim cap informació de res, no podem procedir perquè estem col·lapsats i no hi ha cap protocol d’emergència a seguir.” També va trucar a la Guàrdia Civil i li van dir que no hi aniria ningú a la V-30. “Imagineu-vos estar en eixa situació i que et diguen no hi anirà ningú.”

Només hi van aparèixer dos bombers, a les 2.45. Diu que de València no es va mobilitzar cap efectiu, i que els bombers els van dir que l’única manera d’eixir d’allà era a peu. Es van llançar a l’aigua, que els arribava per la cintura. Relata que va veure un cos dins d’un vehicle, que ja en tenia dos o tres mes amuntegats damunt.

Explica que va haver-hi un tram on no tenien res per a subjectar-se i que l’aigua anava amb molta força. Moltes persones majors van dir que no podien continuar i se’n tornaren, no van poder eixir d’allà i no els van poder ajudar perquè van estar a punt de ser arrossegats per l’aigua. “Va haver-hi un moment que pensava que em cauria directament al riu.” També ha dit que ha estat molt complicat treballar aquelles imatges dels que s’hi van quedar, els cotxes per dalt dels seus caps, un camió d’animals que cridaven… “Vam viure el terror més absolut. No hi ha adjectius per a poder explicar aquelles sensacions en l’obscuritat, enmig de la incertesa i la desolació més absoluta, i sense saber si aconseguiríem eixir amb vida.”

Diu que no recorda si l’aigua estava gelada, i que no va poder arribar a casa. I tot això, incomunicats, sense saber res de les seues famílies, ni si ho haurien perdut tot. Va poder creuar el que després seria conegut com el pont de la Solidaritat per a arribar a València, i va passar quaranta-vuit hores en la Fonteta de Sant Lluís.

“Sóc una ciutadana que ha nascut i ha viscut en l’Horta Sud, i no es pot explicar amb paraules que et neguen categòricament l’ajuda davant d’una emergència d’aquest calibre. Per això vaig pensar: ‘què hem fet mal? Per què aquesta inacció? Avui vaig a morir?’ He salvat la meua vida, i encara que em sent afortunada, hi ha moltes persones que no. Algú pot explicar per què ningú no ens va avisar, auxiliar i ajudar durant les quaranta-vuit hores següents?”, ha interpel·lat als diputats.

Diu que a Paiporta el nivell de l’aigua va baixar a les tres de la matinada, segons que li van contar els veïns, i es pregunta perquè ningú no va creuar el pont per a auxiliar-los. “Les primeres hores són crucials per a salvar vides”, ha dit amb fermesa. Ha valorat la tasca dels voluntaris, però ha dit que allò era responsabilitat de les institucions.

“Vivim en un estat de dret que no es va aplicar. No van estar a l’altura ni abans, ni durant, ni després. Era una emergència nacional, i es va tardar massa temps a reaccionar”, ha dit. Ara, espera que es depuren responsabilitats i que se’ls ajude a reconstruir tot allò que encara està pendent, fins i tot les persones mateixes. “L’última cosa que vull dir és que no ha estat una catàstrofe natural, ha estat una catàstrofe política.”