Raúl Incertis, metge voluntari a Gaza: “És com si m’haguessen alliberat d’una presó”

Fa una setmana que ha aterrat i no ha parat de concedir entrevistes. Sent que té el deure d’explicar la situació que es viu a Gaza, que descriu com un infern. L’anestesista Raúl Incertis ens rep a casa seua, al barri de Benicalap de València. Ací ha pogut descansar i dormir, cosa que agraeix després de quatre mesos com a voluntari de l’ONG Glia treballant a l’hospital Nasser de Khan Yunis, l’únic que hi ha al sud de Gaza. L’hospital tampoc no és un lloc segur. Durant l’estada va ser objecte de sis atacs. Aquest hospital, amb capacitat per a 270 llits, ara ha d’atendre més d’un milió de persones en condicions infrahumanes. Incertis parla amb serenitat d’uns fets que difícilment podem arribar a imaginar. En un escenari com aquell, o et dissocies o no pots treballar, diu. Ara tan sols demana una cosa, que no es deixe de parlar de Gaza.

—Després de quatre mesos a Gaza, heu pres la decisió de tornar. Heu dit que estàveu esgotat mentalment i físicament. Com esteu ara, una setmana després?
—Bé, perquè és com si hagués estat alliberat d’una presó. És un lloc horrible. Ara descanses, trobes menjar en la nevera, no tens xiquets ni pacients per a atendre, però passe també molta pena de no ser allí amb els meus companys.

—En realitat, vau anar a Gaza a fer un voluntariat d’un mes i us n’hi vau estar quatre. Per què tant de temps?
—Per la necessitat constant. Hi havia molts fets de múltiples víctimes cada dia i això feia que la faena fos incessant. També el fet que els meus companys aprecien molt la presència de metges estrangers. Entre ells no se solen queixar, perquè tots són víctimes, però als metges estrangers sí que ens contaven com era la seua vida abans. Ens ensenyaven el mòbil: “Açò era casa meua, aquests eren els meus fills que ja han mort.” Vèiem que la nostra presència, a part de la tasca mèdica, tenia una funció d’acompanyament, de suport, i jo volia ser amb ells.

—Com era el vostre dia a dia? No sé si ens podem imaginar la situació que s’hi viu…
—És un hospital que té 270 llits, amb uns quants pavellons, però és al 200% de la seua capacitat. Va pleníssim, i no paren de venir ferits constantment. Els dos primers mesos no n’arribaven tants. Però després de l’obertura de la Fundació Humanitària de Gaza, que és el repartiment de menjar organitzat per Israel i pels Estats Units, els fets amb múltiples víctimes, que abans eren de dues vegades o tres la setmana, va passar a ser cada dia una, o unes quantes vegades. A urgències reps civils mutilats, la majoria de menys de vint anys, molts xavals de quinze, setze, també de cinc, de sis, de totes les edats, d’un mes de vida fins i tot. Són travessats per metralla, tenen perforacions al tòrax, a l’abdomen, al cap, amb sortida del material encefàlic, amb amputacions, cremades, aixafaments… I això és constant. Arriben molts cadàvers també, que van directament al dipòsit de cadàvers. No et pots aturar. Els familiars estan molt nerviosos, els pares plorant. Estabilitzes aquests pacients, i una vegada són estables, els que poden, a quiròfan. Era un problema perquè l’UCI es va omplir al cap d’un mes i mig de ser allí, van haver d’obrir UCI secundàries que es van omplir també. Moltes vegades havies de triar quin xiquet intubaves i el portaves a l’UCI i quin deixaves morir, perquè no hi havia prou espai. Això, constantment. I va empitjorar molt quan es van produir aquests atacs sobre la població en el repartiment de menjar. Llavors ja es van disparar les xifres.

—Aquest hospital, amb capacitat per a 270 llits, ha d’atendre més d’un milió de persones. Es pot treballar en aquestes condicions?
—Molt malament. Estàs molt cansat perquè arriben molts pacients i són tots iguals. Veus sempre la mateixa cosa. Hi ha vegades que has de posar dos, tres o quatre xiquets en una llitera perquè no n’hi ha. Ensopegues amb els pacients que són als passadissos per terra, als patis. L’hospital ara tenia uns set-cents pacients ingressats. Els meus companys fan torns molt llargs, treballen entre seixanta hores i setanta cada setmana, estan molt cansats, i a més viuen en barraques. Quan acaben de treballar han d’anar a buscar farina, aigua, llenya. I en acabat, la falta de mitjans. La setmana passada es van acabar les gases i les compreses i no es podien curar les ferides, no hi havia fentanil per a les operacions, fèiem operacions molt greus amb tres mil·ligrams de morfina. Per al dolor postoperatori no teníem prou fàrmacs i passen molt de dolor, no hi ha prou antibiòtics, no hi havia llet de fórmula per als nadons de l’UCI neonatal. És a dir, tot malament. Hi ha pacients greus que els has amputat les dues cames o els has hagut d’obrir el crani per a evacuar un hematoma i els has de posar un ketorolac, un diclofenac, o un ibuprofèn intravenós perquè no hi ha morfina. Durant l’operació no se n’assabenten perquè els aconseguim adormir amb gasos, però passen molt de dolor durant l’operació, encara que estiguen adormits, i sobretot després, moltíssim.

—Vivíeu allí, a l’hospital. Entenc que era un estat constant d’alerta…
—Sí, no descanses. Quan vols descansar hi ha una alarma de múltiples víctimes que sona. A la nit es treballa molt perquè solen bombardar la zona humanitària que és on es va dir a la població que anara per a no ser bombardada, però ells la bombarden també. Cada nit rebíem una o dues famílies víctimes de bombes, nens morts o ferits. Jo vivia en la mateixa planta on hi havia l’UCI i els quiròfans, tampoc no podia sortir de l’hospital. L’últim mes i mig sí que em vaig prendre algun dia de descans, vaig anar a la casa de l’ONG a descansar. Eixir és molt perillós. Si ixes al carrer saps que et pot caure una bomba, perquè bombarden al voltant de l’hospital. Estàs cansat de no sortir del mateix lloc. A més l’hospital és ple de desplaçats, de refugiats, i cada vegada més. No tens un lloc on estar sol. T’has de ficar al bany i només cinc minuts.

—L’hospital és segur?
—No. No és segur. Va ser atacat sis vegades mentre jo hi vaig ser. Dos bombardaments, tres atacs de milícia, un dels quals era d’una milícia a sou d’Israel, amb drons israelians, és a dir, un atac afavorit per Israel. I l’últim van ser els soldats israelians que van disparar contra l’hospital i van matar un home i en van ferir un altre de gravetat. I en els atacs anteriors va morir gent. La població té la sensació que l’hospital és més segur que el carrer, però saben que en qualsevol moment pot ser atacat.

—Tot plegat ho definiu com un infern?
—Sí, és un infern, està tot arrasat, queden molt pocs edificis drets a la zona central de Gaza. Hi han caigut cinc bombes atòmiques, però a trossets. Si sumes tota la càrrega explosiva de les més de cent mil tones de bombes que han caigut a Gaza, és més que cinc bombes atòmiques d’Hiroshima. I allò que veus hi concorda: està tot arrasat, no hi ha res.

—Parleu de pacients de totes les edats, però feu especial èmfasi en els xiquets…
—Perquè és allò que més afecta. Una mort violenta no hauria de succeir mai, però una mort violenta en la població pediàtrica és encara molt més forta, perquè a un xiquet li queden molts anys per a viure. És la cosa més antinatural. Que un xiquet es mora ja és una cosa esquinçadora, però que un xiquet es mora perquè algú l’ha assassinat… És que eren molts, rebíem cada dia xiquets amb bales al cap i en el tòrax, travessats per metralla, cada dia. I la cosa pitjor era comprovar l’estrès posttraumàtic, que no és posttraumàtic perquè dura, no hi ha un “post”, però els xiquets víctimes de bombes, psicològicament ho passen fatal. Vaig conèixer-ne alguns que després sofreixen depressió, mutisme, canvis conductuals molt greus, malsons a la nit. En acabat els mutilats, que n’hi ha moltíssims. I sobretot els que a Gaza es diuen xiquets ferits sense família supervivent, WCWSF, que és un acrònim que es va crear a partir del 7 d’octubre, a partir de la venjança israeliana, per a etiquetar els milers de xiquets que arribaven vius, ferits, però tota la seua família havia estat assassinada. És un drama perquè no saps qui es farà càrrec d’aquests nens. Vaig trobar xiquets que arribaven a l’hospital, conscients i aterrits, i no tenien la mare ni el pare, ni cap adult conegut que pogués consolar-los.

—Com s’encara una situació així?
—Et dissocies. Has de treballar, no pots pensar en res més que en el protocol per a salvar-li la vida. En adonar-te que és una cosa constant i que no deixarà de ser així, la teua ment es blinda i treballes amb una normalitat que és anormal. Treballàvem amb xiquets víctimes de bombes com ací es treballa amb una apendicitis. Et dissocies i això està malament, perquè no processes. Jo tinc la sort de poder eixir i reflexionar sobre allò que he viscut, però els meus companys no, fa vint mesos que estan així. Psicològicament estan destrossats.

—Quina és la part pitjor de tot? Perquè també hi ha la fam…
—La part pitjor és sens dubte la violència. Però tots els pacients que he vist estaven desnodrits. Tots pesaven moltíssim menys que no els correspondria per alçada o per edat. He vist nens de vuit anys que semblava que en tinguessen cinc, de cinc que semblava que en tinguessen tres. Tots els meus companys han perdut una mitjana entre vint-i-cinc i trenta quilos des del principi de l’agressió israeliana. M’ensenyaven les fotos al mòbil: “Mira, aquest era jo”, i no els reconeixies. Una persona d’1,70 que pesava vuitanta-cinc quilos, ara en pesa cinquanta-cinc. El problema sobretot el vèiem a l’hora de guarir les ferides, perquè cicatritzen molt pitjor, s’infecten molt més perquè estan tots immunodeprimits, i el grau d’infecció de les ferides era molt més gran. Jo ho veia molt en el meu cansament, vaig perdre dotze quilos i tenia gana. Sobretot sentia cansament. I els meus companys estaven esgotats perquè no tenen energia. I no tenen energia perquè no mengen. Mengen molt poc.

—Què menja la gent?
—Arròs, que és car. Quan me’n vaig anar valia uns trenta dòlars el quilo. Havia pujat bastant, abans valia quinze dòlars. Farina, quan en troben. Per a trobar-ne han d’anar a repartiments de menjar i són tirotejats o bombardats a propòsit per l’exèrcit israelià. I ja està. A vegades una mica de pasta. Abans hi havia llaunes de llegums, però en queden molt poques. Proteïna vegetal en mengen molt poca. Proteïna animal, ja pràcticament gens, una llauna de tonyina valia cap a deu dòlars. Les verdures, caríssimes i molt escasses, i la fruita pràcticament inexistent i molt cara. No hi ha vitamines, només mengen hidrats i una mica de proteïna vegetal si aconsegueixen trobar alguna llauna de llegums.

—Heu contat que els habitants de Gaza diuen que els continuen bombardant si volen, però que deixen entrar el menjar…
—Sí, perquè per desgràcia s’han acostumat a rebre bombes. Encara que si et cau una bomba en la teua tenda de campanya, com li va passar a un company fa tres setmanes, no t’hi acostumes mai. Però ells estan acostumats al fet que caiguen bombes a cent metres, dos-cents, tres-cents. Els nens juguen al carrer encara que caiguen bombes, encara que hi haja tiroteigs. Viuen amb aquesta normalitat anormal de saber que els pot caure una bomba damunt, però com que no saben on ficar-se, perquè no hi ha cap lloc segur, no es poden amagar. La fam no és que siga pitjor, però és una cosa a la qual no et pots acostumar. Als bombardaments constants t’hi pots acostumar, a costa de la teua salut mental, però a la fam no, perquè arriba un moment en què et tornes agressiu, robes al veí, robes camions d’ajuda, estàs cansat, estàs irascible, et vas apagant i et pots arribar a morir.

—Expliqueu que en els últims mesos no solament són bombardaments, sinó que els disparen directament…
—No han deixat de disparar-los directament des que va començar l’agressió. Però en aquests quatre mesos s’ha fet molt evident. Gran part de Khan Yunis ha rebut ordres d’evacuació perquè la població se n’anàs a la zona humanitària, però hi havia ciutadans que no se n’anaven perquè ací també els bombarden. Qualsevol ciutadà, qualsevol xiquet que estiga en una zona vermella, supeditada a ordres d’evacuació, són tirotejats directament. Però sobretot s’ha notat molt en els repartiments de menjar, on els civils són tirotejats sense cap avís. Això m’ho explicaven alguns companys que hi anaven, però també els pacients que estaven conscients per a poder parlar o els familiars. Tots contaven les mateixes coses, hi havia una concordança en els seus relats: que l’exèrcit els disparava sense provocació de ningú i sense ser avisats. No és que l’exèrcit disparàs a l’aire per a dispersar-los. Ells estaven estirats, agotzonats, i els començaven a disparar al cos amb rifles i amb un patró d’intencionalitat, al cap, al pit i als genitals. També hem recollit trossos de projectils de tanc dels cossos dels pacients, amb morters, amb granades i drons. És un extermini, no són bales perdudes.

—Hi ha qui parla de genocidi, i hi ha qui encara diu que no ho és. Vós que hi heu estat, què hi dieu?
—Si ara baixàssem al carrer i veiéssem un pare que pega una pallissa al seu fill de cinc anys, no ens quedaríem pensant si d’ací a un any i mig un jutge dirà que això és una agressió. Fins i tot, si el pare el mata, no hauríem d’esperar dos anys que un jutge digués: sí, va ser un assassinat. Sinó que tots els veïns que veiéssem aquesta imatge diríem que es comet una agressió o un assassinat. Amb això del genocidi és igual. No cal que hi haja un organisme internacional que diga que és un genocidi perquè s’ature l’agressió. Primer, cal aturar-la. L’ONU ha dit que hi ha plausibilitat de genocidi. Els principals escolàstics jueus, experts en holocaust i en genocidi, com Amos Goldberg, han dit que això és un genocidi. Els metges no hem deixat d’exposar proves que enviem a l’ONU, informes forenses diaris, en què registrem tal volum de pacients que ens fan pensar que hi ha una intencionalitat. Tens intencionalitat, has arrasat completament els habitatges de Gaza, has arrasat les infrastructures culturals, les infrastructures educatives, hi ha el desig expressat pels ministres israelians de voler netejar Gaza d’àrabs… Tens tots els elements d’un genocidi. No cal que un tribunal internacional diga d’ací a dos anys que és un genocidi. La gent que no ho vol veure és per ideologia, no perquè no siga evident que és un genocidi.

—Com estan els vostres companys d’hospital? Com ho viuen?
—Estan deprimits, tenen síndrome d’estrès posttraumàtic i la síndrome del professional cremat. No en conec cap que no haja perdut algun familiar. La doctora Alaa va perdre nou dels seus deu fills i el marit en un bombardament. Un altre company de l’Indonesian Hospital va perdre tots els fills i la seua dona. Moa Tasem, un infermer, va perdre tots els germans i els pares. Tots han perdut algú. Tots han perdut la casa. No conec ningú que visca ni tan sols en una casa parcialment destruïda, ara tots viuen en barraques. Estan cremats: ja no aguanten més, van a treballar, però cometen errors i estan desmotivats. I malgrat la desmotivació, el cansament, la depressió, fan moltíssim. No deixen de tractar molt bé els pacients, sempre amb un somriure, amb un respecte enorme entre ells també. Però veus que estan esgotats. Internament estan desesperançats.

—Penseu a tornar-hi?
—Sí. Quan estiga més animat, quan ja no em faça rebuig el fet d’anar-hi. Depèn de l’exèrcit israelià, sobretot. És el que accepta o denega les sol·licituds dels metges.

—De fet, no és la primera vegada que hi heu anat. És molt diferent de la primera vegada?
—Res a veure, perquè vaig arribar-hi el 2 d’octubre del 2023. Llavors vaig conèixer Gaza quatre o cinc dies en estat de normalitat. El 7 d’octubre va començar la guerra, després va venir la venjança israeliana i vaig estar-hi tres setmanes. Però vaig conèixer una Gaza que estava dempeus i ara està tot arrasat. No té res a veure i la població està exhausta, desfeta, els ho han robat tot, no els queda res. I saben que el futur no serà mai tan bonic com el passat, perquè tenien sa casa, tenien familiars, tenien les seues aficions, tenien els seus centres comercials, els seus capvespres a la mar, els seus amics d’universitat, tenien una vida normal i això ja s’ha esvaït.

—No tenen esperança…
—No. Esperen que s’acaben els bombardaments, que deixen entrar ajuda, però són conscients que serà molt difícil que Israel permeta de reconstruir Gaza. No crec que ningú s’imagine Israel acabant de bombardar un dia, l’endemà obrint la frontera perquè entren camions d’ajuda i la setmana següent deixant entrar buldòzers per a reconstruir-ho tot. En el fons saben que Israel vol venjar-se i vol prendre el territori. Encara que no ho verbalitzen, estan desesperançats.

—Israel no permet l’entrada de periodistes a la franja. Sentiu que parlar-ne és el vostre deure?
—És clar, perquè els únics que no són de Gaza que poden parlar són els metges estrangers i personal internacional que hi ha entrat. És una pena perquè hi ha un munt de periodistes de Gaza, alguns dels quals han estat premiats pel seu treball, i molts han estat assassinats de propòsit. Però fa pena sentir que una veu occidental té més pes que una veu de les d’allí. Hi ha les xarxes socials perquè la gent puga seguir els perfils dels periodistes de Gaza, que informen moltíssim. No paren d’informar, no paren de publicar imatges. La realitat, la gent ho pot veure, si vol, a cop de clic.

—Com valoreu el paper dels mitjans de comunicació? Se’n parla prou?
—No, en els mitjans de comunicació generalistes, trobe obscè que l’elecció de les notícies siga la que és. Hi ha dies que moren cinquanta, cent cinquanta habitants de Gaza. Això hauria de ser a primera pàgina cada dia, perquè si en qualsevol altre lloc del món hi ha un atemptat amb cent cinquanta morts apareixeria a primera pàgina. I això hauria de ser-hi, independentment que fos una cosa diària. Hi ha molt de biaix, no es parla dels segrestats de Gaza a Israel, que són més de mil, entre els quals moltíssims professionals sanitaris. Hi ha una espècie de doble moral. A més, s’haurien de publicar imatges explícites sovint. Caldria parlar-ne moltíssim més.

—Fa la sensació que s’ha normalitzat la matança…
—És un genocidi. No sé quants polítics han vist realment què passa. He sentit polítics d’aquest país que neguen que això siga un genocidi, que justifiquen això que fa Israel. És vergonyós. The Lancet crec que parlava de prop de 200.000 persones mortes. Hi ha molts morts pels bombardaments i atacs israelians certificats per l’ONU, però hi ha milers de desapareguts sota els enderrocs, i després hi ha milers de persones que han mort per no haver rebut l’assistència sanitària per a malalties cròniques. Pacients sotmesos a diàlisi, que tenien càncers, cardiopaties… Tots aquests pacients, que eren morts evitables abans, ara no s’han pogut evitar perquè Israel ha destruït la infrastructura sanitària.

—Voleu afegir res?
—Cal continuar. És la societat civil la que pot fer alguna cosa, perquè la Unió Europea és genocida, els Estats Units són genocides, són coautors d’aquesta matança, venen armes a Israel, sobretot Alemanya i els Estats Units. Si la Unió Europea està corrompuda moralment i els Estats Units també, que cadascú, en la seua parcel·la individual, puga fer alguna cosa per a avergonyir aquests polítics que governen.