Raül Garrigasait, autor de 'Els fundadors'.

Per què el polític i advocat Francesc Cambó va emprendre a la dècada dels anys vint la creació de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins? Per què va esmerçar una part de la seva fortuna, feta poc abans, arran de la inestabilitat econòmica de la Primera Guerra Mundial, en aquest projecte cultural? Per què va decidir de posar-hi al capdavant l’activista Joan Estelrich en detriment del poeta Carles Riba, intel·lectual i traductor de referència d’obres clàssiques? Quin vincle hi ha entre clàssics i poder? Entre cultura i poder?

L’escriptor Raül Garrigasait ha publicat Els fundadors (Ara Llibres, 2020), un volum on mostra tots aquests viaranys. Una obra que es llegeix com una novel·la, però que és història de la cultura de la primera meitat del segle XX a Catalunya, a partir de la creació i desenvolupament de la col·lecció Bernat Metge. I de la relació de la cultura amb el poder, de la importància i del poder que tenen certs projectes culturals.

Raül Garrigasait (Solsona, 1979), hel·lenista, traductor i president de la Casa dels Clàssics, entitat avui responsable de l’edició de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, ha escrit la història dels inicis de la Bernat Metge des de dins. I no li ha estat fàcil, com explica en l’entrevista. Ell va entrar a treballar a la seu de la Bernat Metge, a l’edifici històric d’en Cambó de la via Laietana 30, la tardor del 2007, sota la direcció de Montserrat Ros. Anys després, Garrigasait es va fer càrrec de l’editorial Alfa i fa un parell d’anys va fer de pont entre la família Cambó, que es va vendre la col·lecció, i el grup Som (Ara Llibres i Amsterdam), que la va comprar. En aquest context, Garrigasait ha escrit el llibre, en un estil que recorda els altres assajos que ha publicat, El gos cosmopolita (Acontravent) i El fugitiu que no se’n va: Santiago Rusiñol i la modernitat (Edicions de 1984), i amb la gràcia de la seva primera novel·la, Els estranys (Edicions de 1984).

Sempre és interessant parlar amb Garrigasait, perquè reflexiona des del coneixement evitant els tòpics i construint discurs. I essent molt contemporani. De manera que comencen pel vessant polític i de poder que emana d’Els fundadors.

Llegint Els fundadors (Ara Llibres), t’adones que la història d’aquest país i les seves desventures es repeteixen: lluites, evolucions polítiques estranyes, exilis, presons…
—Sí. Hi ha persones que m’han dit que si havia fet algunes al·lusions a l’actualitat. No, però hi ha molts conflictes que perduren en el temps, que no s’han resolt i, per tant, es van perpetuant. Hi ha moments més tensos i més polaritzats i uns altres que no tant, però el conflicte hi continua essent.

L’amnèsia deixada per quaranta anys de franquisme és molt potent en aquest sentit.
—Això és una cosa que surt al capítol del començament del franquisme. Molta gent no s’ho pensava: fins a quin punt el 1939 és un tall, una taula rasa cultural total. La dictadura de Primo de Rivera no va ser així. Va ser una època de repressió cultural, però alhora molts projectes culturals van prosperar d’una manera impressionant. Perquè en una època que no es podia fer política, sí que es podia fer cultura. És el moment que es fa el diari la Publicitat en català, que és impressionant; és el moment que la col·lecció Bernat Metge té més subscriptors… I així com el 1931, amb la proclamació de la República, hi ha una continuïtat respecte del que ha passat abans, a partir del 1939 hi ha un tall brutal, que s’allarga moltíssim, que es va intentant cosir d’alguna manera, però que deixa el país trencat.

Durant la dictadura de Primo de Rivera hi ha repressió política, prohibició de la llengua catalana a l’escola…, però en canvi no reprimeixen l’edició de diaris i llibres en català.
—Va ser una repressió més aviat institucional: es van desmantellar la Mancomunitat, les institucions educatives al voltant de la Mancomunitat, es van expulsar centenars de professors no afins al règim… Hi va haver aquesta repressió i també hi havia censura. Segons quins llibres directes, massa explícits, es podien prohibir. El diari la Publicitat mateix, molts dies sortia amb articles sense publicar, amb l’espai de color negre o de color blanc. Això passava. Però tot el que quedava fora de les institucions, en general, podia continuar funcionant. I es va convertir en un substitut de la política. En Jaume Miravitlles, un personatge molt divertit, que surt al llibre, comunista, que havia participat en el complot de Prats de Molló amb en Macià, conseller de propaganda durant la guerra que després es va dedicar al cinema a l’Amèrica Llatina, un personatge fascinant, doncs té un escrit que es titula ‘Contra la cultura burgesa’, que publica el 1931, i en un moment donat diu: ‘Per sort, ja ha passat aquella època terrible en què l’única cosa que els catalans podien fer per fer política era subscriure’s a la Bernat Metge’ [riu]. Sí, la cultura feia un paper substitutori. I és possible que les autoritats no en fossin del tot conscients.

Per què creieu que no n’eren conscients?
—Possiblement, perquè darrere la dictadura de Primo de Rivera no hi havia gent de lletres. En canvi, dins el falangisme hi havia gent de lletres que en sabia molt sobre què calia fer per destruir una cultura.

El llibre Els fundadors comença el 1909 amb la troballa arqueològica de l’Esculapi a les ruïnes d’Empúries, que després serà la imatge que Francesc Cambó tria com a emblema de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins.
—És com una epifania. Eugeni d’Ors diu que era com una marededéu trobada. Es va convertir en una icona de masses. Avui sembla una cosa sorprenent, però dins el moviment noucentista, que hi havia totes aquelles fantasies sobre l’essència hel·lènica de la nació catalana i aquelles vinculacions metafísiques que s’inventaven, doncs descobrir una estàtua així era com una confirmació: realment som grecs! Aquesta era la idea que tenien els noucentistes i que anava associada a la mesura, el seny, la ironia… Tot de característiques que suposadament eren essencialment nostres, però els noucentistes realment volien dir que eren característiques o virtuts que no teníem i que havíem d’esforçar-nos per tenir. És això que hi ha darrere.

La Bernat Metge neix en el context del Noucentisme.
—És un projecte que sorgeix del Noucentisme, perquè té aquesta base de la fascinació per Grècia, però que, de fet, fa eclosió molt més tard. Els volums més importants de la Bernat Metge són de l’època de la República.

En el llibre apareix una gran quantitat de gent, però la història pivota sobre tres personatges: Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba.
—Són tres personatges tan diferents entre ells! Una de les gràcies d’aquesta història és que són tres personatges que semblen irreconciliables i que segur que en molts moments no se suportaven. I ja ho explico, que hi ha moments de tensió. Cambó és un multimilionari que ve del món de la política, que havia estat advocat. L’altre, l’Estelrich, és un activista cultural, que li fa de mà dreta, però que es cansa de fer-li de mà dreta perquè se sent poc reconegut. I el tercer, Carles Riba, és un home de lletres que viu en el seu món d’idees i de sensacions, i el món de relacions públiques li és un maldecap…

Joan Estelrich.

Creieu que va triar bé, Cambó, quan va preferir Estelrich per a engegar, dirigir i coordinar la Bernat Metge, per davant de Riba?
—Jo crec que sí. A l’època hi havia la tafaneria de ‘com pot ser que sigui Estelrich si tenim Carles Riba, que és molt més bo i en sap molt més’. Però Estelrich tenia una virtut que Riba no tenia: dots d’organitzador, de relacions públiques, i era una persona amb una empenta extraordinària, capaç d’impulsar un munt de projectes. Li encantava parlar amb la gent, era un seductor. I, en canvi, tot això a Riba li era un maldecap. No em puc imaginar Riba decidint què havien de cobrar els correctors, barallant-se amb els col·laboradors… I segur que això no li interessava.

Aquesta tria devia condicionar la col·lecció.
—La tria d’Estelrich té una conseqüència: planteja el projecte de la manera més ambiciosa que es pugui imaginar. Diu: farem una col·lecció de textos bilingües, amb aparat crític, amb introduccions serioses. I la gent del seu voltant, Carles Riba mateix, li diu: no estem preparats per a fer això, no hi ha tradició d’estudis clàssics, hem de fer una cosa més modesta. Però Estelrich diu que s’ha de fer així i que ja aniran creant l’equip. Hi ha un punt de temeritat en tot això. I el projecte va despertar tants entusiasmes que va acabar funcionant. I segurament si al capdavant haguessin posat una persona més culta, que conegués millor la tradició clàssica, més prudent i més assenyada, no hauria arribat a existir, la Bernat Metge. S’hauria plantejat una cosa més petita, més modesta. I això és interessant de veure: els projectes culturals no necessiten només aquells que en saben més, sinó també un altre tipus de persones, amb empenta, que arrosseguen els altres i que fan possible coses que semblen impossibles. I això Cambó i Estelrich ho van saber fer.

És divertit veure al llibre com va quedar d’afectat Riba per no haver estat l’elegit.
—De fet, al començament de tot hi ha una petita topada que és molt significativa: en una entrevista a la premsa, Estelrich diu els noms de tots els futurs col·laboradors de la Bernat Metge, en diu vint o trenta, i es descuida Carles Riba, que era la persona que havia traduït més clàssics en català d’aquell moment. I Carles Riba es va enfadar i li va demanar explicacions. Estelrich li va prometre que ell havia dit el seu nom, que era el periodista que no l’havia recollit. Formava part d’aquesta lluita pel reconeixement.

Un altre centre d’interès és l’evolució ideològica i política que fa Francesc Cambó.
—És molt complex, el cas de Cambó. Jo crec que hi ha un fons en el pensament de Cambó que es manté invariable i que es resumeix en la frase que hi ha a la seva tomba: ‘Passarà tot i el fet viu de Catalunya persistirà’. Ell, de fet, quan defensa la unitat d’Espanya, encara que això avui ens sembli difícil d’entendre, defensa una federació ibèrica on hi hagi Portugal i on Catalunya faci el mateix paper que Castella i que Portugal. Ell s’imagina aquesta Ibèria dominada pels catalans, dominada pels de la Lliga. I això, els noucentistes ho anomenaven ‘imperialisme català’. De fet, l’unionisme és el veritable imperialisme català, perquè l’unionisme consisteix en la idea que els catalans puguem manar a Espanya. És una idea supremacista dels catalans. I aquesta idea, ell la formula als anys vint, amb la dictadura de Primo de Rivera, però és una idea que no el fa renunciar al seu catalanisme i això avui ens costa d’entendre. És més, després de la guerra civil, quan la censura diu que es podrà publicar algun volum de la Bernat Metge si també es fa en castellà, Cambó per carta diu: ‘Em sembla una qüestió d’elemental dignitat no promoure cap edició en cap llengua que no sigui el català mentre el català estigui perseguit’. Això no ho diu un espanyolista.

Aquest és el fons que dieu que no varia en Cambó. Però…
—Ell pensa en les estructures polítiques vigents i té la il·lusió que des de la Lliga Regionalista es pot arribar a dominar Espanya. És una il·lusió que fracassa i, de fet, Cambó acaba abandonant la política. Després del 1931, quan Esquerra Republicana guanya les eleccions, ell ja no posa els peus a Catalunya ni a Espanya.

Francesc Cambó, fundador de la col·lecció Bernat Metge.

Passeu de puntetes sobre la manera com Cambó es va fer multimilionari.
—Sí. Perquè els negocis que va fer arran de la Gran Guerra no han deixat rastre. En un moment en què hi ha una inflació brutal a Alemanya i hi ha un canvi de moneda tan voluble, és molt fàcil fer negocis especulatius. I ell ho explica a les seves memòries, que va observar que hi havia gent que es feia rica d’aquesta manera, demanant crèdits, comprant empreses per quatre duros i després tornant el crèdit en dos dies perquè el marc s’havia devaluat. Ell ho explica així. I els detalls, diria que no els sap ningú. Ni tan sols la família. Perquè en Francesc Cabana i en Borja de Riquer ho han estudiat, però les operacions concretes no les saben.

Quan hi ha l’alçament de Primo de Rivera, Cambó i la Lliga tarden a reaccionar, estan a l’expectativa. Aleshores escriviu: ‘Cambó va arribar a veure amb bons ulls la possibilitat d’una dictadura limitada en el temps que acabés portant a una democràcia “més sana”, i això molts no estaven disposats a perdonar-li-ho. Era un joc perillós que es repetiria en la vida del dirigent polític. La Lliga no tornaria a tenir mai més l’hegemonia de les dècades anteriors.’
—La posició de Cambó és una posició ambivalent, al principi. És una cosa curiosa: amb la dictadura de Primo de Rivera es veu com tothom calcula. Fa la sensació que no és tant la por de la dictadura com els càlculs que fa tothom sobre quina posició ha d’adoptar respecte de la dictadura per allò que vingui després. I en aquells moments, Cambó parla de la dictadura com un càlcul polític. I aquesta idea li torna amb la guerra civil. Tant Cambó com Estelrich fan un càlcul: Cambó es troba que la FAI ha ocupat casa seva, que persegueixen membres de la Lliga a Catalunya. Per tant, des del primer moment, veu que no donarà suport al bàndol republicà i dóna suport al bàndol franquista. Estelrich fa igual. Tots dos tenen clar que si guanya el bàndol de Franco, hi haurà una repressió brutal contra tots els catalans. Ho diuen així.

Ells ho saben.
—Ho saben i ho escriuen. Al principi de la guerra, Cambó parla del terror roig i que s’ha de fer tot el possible per a aturar-lo. I a mesura que avança la guerra, comença a parlar del terror blanc i diu que afectarà tots els catalans, sigui quina sigui la seva ideologia. Ell això ho té molt clar. Cambó i Estelrich fan una aposta, fan uns càlculs: farem molts mèrits durant la guerra, a veure què podem fer després de la guerra. Hi ha gent de la Lliga que, fins i tot, es pensa que podrà entrar en un govern de Franco. S’ho pensen. Però passa que quan s’acaba la guerra els falangistes no confien ni en Cambó ni en Estelrich, perquè tenen el passat que tenen. Després de la guerra, Cambó no torna a viure a Espanya, es queda a exili. Ells tenien al cap la dictadura de Primo de Rivera, que havia durat set anys, després dels quals el catalanisme va sortir molt reforçat, i van fer un càlcul d’aquesta mena. Pensen que la repressió que vingui farà unir els catalans. Quan nosaltres jutgem això, sabem que va haver-hi quaranta anys de franquisme, però ells venien d’una dictadura que n’havia durat set. El seu càlcul va fallar estrepitosament. I aquí som. Però penso que és important entendre aquests càlculs.

I què us ha fet entendre?
—Una cosa que em feia posar els pèls de punta quan escrivia el llibre era entendre que cap a l’any 1941-42, quan Carles Riba és exiliat, Cambó a l’Argentina i Estelrich es troba per aquí intentant salvar el seu germà, que ha estat condemnat a mort per republicà, la sensació que devia tenir qualsevol observador imparcial era que la democràcia s’havia acabat al món. Que la democràcia havia funcionat uns anys al món, però que s’havia acabat. Que tenien la Rússia comunista, l’Alemanya nazi, la Itàlia de Mussolini, França que s’havia desfet com un terròs de sucre… I la sensació era que el futur seria totalitari, que la democràcia havia sortit malament, que havia estat un experiment que no havia funcionat. I aquest era un pensament que tots ells, en un moment o un altre, tenien al cap, crec jo. És un moment realment molt fosc.

Els fundadors és una història política, també.
—És una història política de la Bernat Metge i dels usos polítics dels clàssics.

A l’epíleg, que és molt bonic, parleu dels clàssics entesos com a capital simbòlic, també polític, també de poder. Els fundadors és un títol que pesa molt. Què funden, de fet, més enllà de la Bernat Metge?
—Hi ha una idea que potser no és del tot explícita en el llibre, però que hi va sortint, i és que aquests tres personatges, que en molts sentits no s’entenen, que políticament es troben en llocs diferents des de l’any 1923 amb el naixement d’Acció Catalana, posen en marxa una institució i una visió dels clàssics que, al final, és més forta que no pas ells. Que els sobreviu, que sobreviu les seves disputes, les incomprensions mútues, etc. I això no vol dir que els clàssics estiguin per sobre del bé i del mal i que siguin apolítics. De fet, tots els fan servir de manera política. Quan Carles Riba tradueix Èsquil, el tradueix amb la idea de defensar la democràcia en un moment en què els totalitarismes governen Europa. I Francesc Cambó funda aquesta col·lecció de clàssics per crear-se també un capital simbòlic que pugui fer servir políticament. Això es veu, per exemple, en una exposició sobre la col·lecció que fan a Madrid, en un moment on la relació entre la cultura catalana i la cultura castellana és molt impressionant. L’any 1928.

El poeta i traductor Carles Riba.

Saben que per sobre de les disputes han de salvar els clàssics.
—Les disputes hi seran, però saben que els clàssics són la manera més noble de resoldre aquestes disputes. En l’edició dels clàssics poden projectar els ideals més nobles. De vegades no són tan nobles. Però la idea és aquesta: que aquest capital simbòlic és massa important per perdre’l o per deixar-lo a algú altre. En aquest sentit, són fundadors. La Bernat Metge encara existeix, al marge d’ells i malgrat els canvis culturals i polítics. I això és un mèrit seu.

Aquest perdurar dels clàssics i aquesta centralitat en la idea de cultura, encara hi és, avui?
—Jo crec que sí, més que no ens pensem. La Bernat Metge neix just abans que esclati la cultura de masses. És l’últim moment que es podia crear la Bernat Metge com una institució central. Neix en un moment que els advocats, els metges, etc., gent que no és específicament de lletres, però que té una vocació humanista i culta, creu que ha de tenir la Bernat Metge a casa. De fet, bona part dels subscriptors inicials són professionals liberals d’aquesta mena. Aquesta visió de professional que s’ha de cultivar s’ha anat desfent. La majoria no tenen aquest sentit de cultura. Avui dia, en què hi ha una cultura de masses totalment desenvolupada i alhora hi ha un món del llibre ric i divers, molt més que fa cent anys, ens trobem que la cultura de masses és molt important, perquè s’hi disputen coses bàsiques com la llengua, però alhora les coses que marquen, fins i tot discursos polítics, són els llibres, més que la cultura de masses.

Què voleu dir?
—Els llibres tenen moltíssima força, molta més força que no ens pensem. Us poso un exemple, a partir de la traducció de la Ilíada que ha fet en Pau Sabaté. En Pau és un traductor molt jove, no té els trenta anys encara, és de la mateixa generació que l’Arnau Barios, un altre traductor molt ric. En Pau tradueix Homer amb uns versos àgils, rics, sonors… Jo m’ho mirava i pensava: com pot ser que aquest jove hagi rebut això. Perquè no és una habilitat espontània. No surt perquè sí, surt d’una cultura determinada. I això és una cosa que l’escola no transmet. No transmet aquesta idea de cultura, aquest gust pel vers… En general, l’escola com a institució no ho fa. I jo em preguntava d’on havia sortit això. Doncs ha sortit simplement de la força que té la poesia de Carner o de Ferrater o de Vinyoli o de Maria Mercè Marçal, que és la poesia que ha llegit en Pau. Vull dir que sense aquests llibres no existiria aquesta traducció tampoc. És la força que tenen aquests llibres. Els llibres transformen.

Això és tenir tradició, és la diferència entre tenir tradició i no tenir-ne.
—Això és tenir tradició. En canvi, la cultura de masses, més enllà de deu anys, no deixa pòsit o en deixa poc. Per això crec que la cultura del llibre continua fent un paper essencial. La cultura del llibre exigent i plaent.

És curiós l’èxit de la traducció de la Ilíada, perquè mig any abans de la traducció de Pau Sabaté a la Casa dels Clàssics, va aparèixer la traducció pòstuma de Montserrat Ros a Adesiara. I ha funcionat molt bé també. Es podria pensar que hi ha un retorn als clàssics?
—Sí, i de fet, avui dia, si ens centrem en els clàssics grecs i llatins, se’n publiquen molts i de moltes maneres diferents. Però jo no parlaria de retorn. Una gràcia dels clàssics traduïts és que no hi retornes sinó que el tornes a fer. No és tant una qüestió de retornar com de tenir prou empenta per a tornar a apropiar-se els clàssics, donar-los una veu nova. Això és una cosa que la Bernat Metge va fer sobretot al començament, de posar els clàssics al centre de la vida contemporània. I ara això hi és.

El llibre fa un retrat d’una època amb la cultura com a centre d’interès. Per això, Els fundadors parla de la Bernat Metge, però també recorda l’aparició del Manifest Groc i tracta la conferència que Carles Riba va fer a l’Ateneu Barcelonès sobre ‘Una generació sense novel·la’. És un entramat on també es descobreix la voluntat d’ingerència de la religió catòlica en la cultura catalana i, concretament, en l’edició de segons quins títols de la Bernat Metge…
—I darrere de tot això, hi ha la idea que els clàssics no són quietud ni posar els ulls en blanc, sinó que es troben al centre de tots els conflictes. Com els clàssics fan un paper en l’època de Primo de Rivera, fan un altre paper durant la República, fan un paper durant la guerra, un paper durant la postguerra… I precisament per aquest capital simbòlic que tenen, són una arma que es pot fer servir en molts sentits. I precisament per això és millor fer-la servir tu a la teva manera. [Riu.]

El cap de l’Esculapi, emblema de la Bernat Metge.

En el vostre cas, Grècia i els clàssics què representen?
—A mi, la relació amb els clàssics grecs em dóna la capacitat de mirar-me des de fora i de desestabilitzar alguns tòpics del nostre temps. És a dir, el fet de tenir aquesta mirada de fa dos mil cinc-cents anys i de jugar amb conceptes de fa dos mil cinc-cents anys em permet de confrontar tot això amb els tòpics que faig servir a la meva vida. Tots necessitem conceptes, idees, etiquetes, categories, etc., sobre els quals no reflexionem mai a fons, perquè no podríem viure. A mi, aquesta profunditat literària em serveix per a fer això. Per exemple, quan vaig escriure El gos cosmopolita, aquest fons em permetia preguntar-me què hi havia en el fons i en l’origen de la paraula cosmopolita i què ens pot dir avui d’allò que entenem per cosmopolitisme. Els clàssics són una força trasbalsadora, una força qüestionadora. Em serveixen en aquest sentit, essent molt conscient de les connotacions de poder i de prestigi que tenen. Això sempre ho hem de tenir en compte quan tractem els clàssics. L’altre dia mateix, llegia que l’administració Trump deia que tots els edificis oficials que es fessin als Estats Units tindrien un estil clàssic, amb columnes i totes aquestes coses. És aquesta fascinació del kitsch clàssic com a emblema del poder. Per això els bancs tenen columnes, que donen visió d’ordre i harmonia, cosa que des del poder és molt útil de transmetre. I quan treballem amb els clàssics, és molt important que ho tinguem en compte, això. Has de saber que hi és, per saber què en vols fer.

Quan vau decidir escriure aquest llibre?
—La idea del llibre és posterior al canvi de mans. Però és un llibre que beu de tota la feina que he fet a la Bernat Metge; i beu de la meva tesi doctoral sobre Humboldt, Èsquil i Riba. Per tant, no tenia la idea de fer aquest llibre, però he anat treballant amb moltes coses que al final han anat confluint en aquest llibre. Va ser fa dos anys, arran del canvi de mans, que va representar un moment de reflexió dins la Bernat Metge i dins la Casa dels Clàssics. La gent que treballàvem allà ens preguntàvem què volíem fer i quin sentit tenia el que fèiem. Per què el grup Som compra la Bernat Metge? És una pregunta interessant. Per què ho va fer Som i no ho va fer Planeta o Enciclopèdia Catalana o la Generalitat? I l’altra pregunta era: què pretenia fer la Bernat Metge l’any 1922-23 i què pretenem fer nosaltres ara. És una pregunta que, en certa manera, també hi és, al llibre. Vaig pensar que, en aquest moment de replantejament, escriure un llibre que expliqués els orígens de la Bernat Metge, les idees fundacionals, els conflictes que l’havien seguit, tenia molt de sentit.

També per a la gent de Som.
—És un llibre escrit des de dins la institució, i amb la voluntat de mostrar l’ambició, les pretensions, les possibilitats que té l’edició de clàssics. I això és fet des d’una història política, explicant també la història del país. Algú la pot llegir com una història de la cultura catalana dels primers quaranta anys del segle XX. Però la funció que té des de dins és aquesta. És un llibre que ens dóna idees per a discutir, a la gent que ens dediquem a l’edició de clàssics.

I el fet que aparegui la primera persona en alguns moments facilita la interpretació?
—Quan s’escriu un llibre des de dins la institució i sobre la institució, és una operació delicada. Podria degenerar en un llibre de propaganda, d’amagar draps bruts, d’autocensura… Naturalment, l’època que jo explico és prou llunyana perquè es pugui explicar tot. I això he intentat fer.

I la primera persona?
—[Riu]. En general, quan escric estic sol. Contra tot i contra tothom. No defenso cap institució ni res. Així he escrit tots els meus llibres fins ara i és com m’agrada escriure. I aquest és el llibre que segurament més m’ha costat d’escriure. No per la dificultat intrínseca, sinó perquè mentre l’escrivia notava que no l’escrivia totalment sol. L’escrivia des de dins d’una institució i des de la responsabilitat que tinc dins aquesta institució en aquests moments. He intentat desprendre’m d’això. He parlat des de la complicitat amb el projecte, però he intentat que hi sortís una mirada personal que fos realment personal. I això m’ha costat. I justament perquè tenia la consciència que l’escrivia des de dins, m’he esforçat molt a buscar els conflictes. Per evitar que fos una cosa plana, de les glòries de la Bernat Metge. És un bon exercici, però és complicat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.