Rafel Tormo: “Des d’un poble xicotiu és molt més fàcil fer un projecte col·lectiu”

L’art contemporani no es fa únicament a la ciutat. Rafel Tormo (Beneixida, 1963) és artista i gestor cultural i reivindica de pensar-se des de la ultralocalitat. Acaba de tancar l’exposició “De Reüll: 1990-2020” al Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) de València, dedicada al Grup De Reüll, col·lectiu artístic de la Marina. Aquesta exposició es convertirà aviat en un llibre que recull les pràctiques col·laboratives i la vinculació entre l’art i els moviments polítics des de la transició espanyola fins ara. El llibre, segons Tormo, mostra el fracàs de la transició a final dels setanta i la creixent institucionalització de la cultura; la mercantilització; l’esperpèntica especulació econòmica dels noranta i dos mil; la rebel·lia contra l’administració i les batalles guanyades i perdudes arran del 15-M. Segons Tormo, aquesta panoràmica no és una rememoració ordenada, sinó més aviat un retrat afectiu. Tormo, artista vinculat també a les Terres de l’Ebre pel festival Bouesia, reivindica la descentralització de les pràctiques artístiques i la recuperació de les identitats locals per mitjà de l’art contemporani.

—Heu recuperat moltes manifestacions artístiques dels anys setanta fins a l’actualitat per deixar constància de les identitats perifèriques al País Valencià. Qui és Rafel Tormo?
—Jo la identitat mai l’he vista com a espai d’acotació. Jo reivindique la meua identitat que constantment va transformant-se. Vinc d’un moviment independentista; vaig passar pels ovnis; vaig ser budista; vaig fer cap a l’Església catòlica i vaig impartir catequesi i tot. La vida és un trànsit. A mi m’agraden les pràctiques artístiques perquè desborden tots aquests marges. L’art em fa sentir viu. Quan em plantege la identitat, no visc de veritats sinó de certeses.

—Heu creat un relat de l’art perifèric del País Valencià de la transició fins ara que s’ha exposat al Centre del Carme Cultura Contemporània. Què en recordeu, d’aquells anys?
—Aleshores tothom s’ajuntava i tant hi feia si eres del club dels LGTBI, si eres punk o independentista. Hi havia una latència molt poderosa. Jo he intentat realçar tota eixa essència. Per exemple, hi hem exposat un quadre danyat de Rafa Armengol, amb qui em vaig criar artísticament: recorde que estava cremat perquè havia estat exposat en una llibreria on els feixistes van posar una bomba a final dels anys setanta. En aquesta exposició ens hem recordat de rescatar-lo. Als anys setanta i vuitanta hi havia molts grups feixistes que amenaçaven la llibreria la Costera de Xàtiva, la Tres i Quatre de València, la casa de Joan Fuster i tants altres llocs.

—Què és el grup De Reüll?
—De Reüll és un col·lectiu que a final dels vuitanta i principi dels noranta s’ajunta per portar l’art contemporani a la comarca de la Marina Alta. Però el grup té els seus orígens en els anys setanta, en el postfranquisme. Jo vaig viure això que es considera la cultura de la Transició.

—Què és, segons el vostre parer, la cultura de la transició?
—Culturalment, hi va haver una oportunitat de repensar-nos, de ser reconeguts a Europa. L’estat espanyol volia ser culturalment acceptat des d’una certa normalitat. Però hi havia una part de la cultura que no anava tan unida al poder. Ara he intentat de rescatar algunes figures que no van ser reconegudes, com, per exemple, la de Josep Renau. Si Renau hagués estat a Catalunya, segurament tindria una càtedra o una sala específica en algun museu o fundació. La Generalitat haguera pogut fer un gest i comprar aquella obra que ell volia que fóra per al poble valencià, però no ho va saber resoldre. Actualment, aquest patrimoni és cedit a l’IVAM, però mireu si han passat anys i governs de tots els colors i encara no hi han fet res. Aquest és un exemple i prou.

—Quina vinculació hi teniu, amb el grup De Reüll?
—Jo he format part del col·lectiu, com a persona vinculada a les pràctiques artístiques al territori valencià. A final dels anys setanta, hi havia poca cosa, i era normal que tots ens acabéssem trobant. El grup té trenta anys i a mi m’interessava fer valdre el relat d’un moment. El meu comissariat és afectiu. No ve d’un formalisme historicista o documental o d’una investigació a l’ús. Jo he fet el comissariat que no ha fet ningú. Perquè la gent no s’atreveix a fer coses que no han estat excessivament vistoses, per als centres de poder, educatius, acadèmics o vinculats al mercat.

—Què vol dir comissariar des de l’afecte?
—Fer-la des de la implicació personal. De fet, jo també he posat obra meua en l’exposició. Un comissari no posaria mai obra seua, però jo no he tingut pudor, perquè he volgut saltar aquests convencionalismes. Fins i tot, el de la mateixa figura de comissari com a tal, que també és una categorització. Els afectes són transformacions internes. La mateixa pràctica d’haver compartit eixos espais polítics i fer un treball de reordenació de la realitat en un moment donat. El fet que el mateix grup De Reüll utilitzara l’espai públic com un espai per a posar obres d’art va fer, sense que ells en foren conscients, que la gent s’hagués de ressituar a l’hora de veure l’objecte.

—Convertiu en art objectes que formen part de les lluites socials?
—Sí, per exemple, Kale Barraca és un col·lectiu molt irreverent i els vaig proposar de fer un recull dels milers de mems que tenen. Ells no són artistes, però a la fi tenen una capacitat de comunicació que moltes voltes l’art no té. O la pancarta de la primera manifestació de Salvem el Cabanyal, que per a mi ja hauria d’estar museïtzada perquè té un component simbòlic potentíssim. O una de les peces de Craft Cabanyal, que és una peça dels veïns del poble que començaren a brodar tot el mapa del Cabanyal en un llençol de quatre metres per tres. No era pensat com a obra artística a l’ús. Però és important plantejar-se: on és l’artista o l’activista? També hi ha artistes que posen tota la pràctica artística al servei d’una causa política. És el cas d’Ana Navarrete, que quan comença la guerra de l’Irac es dedica a estampar serigrafies en lones i això s’escampa viralment i omplen la ciutat. També vaig exposar un treball dels músics ebrencs Joan Vidal i Albert Porres. Ells no ho pensaven com una peça artística. Era un calaix de sonalls que construïren perquè els nanos practicaren els sons i la música i ara se’l passen totes les escoles. Un altre exemple és la Pepa, una artista de més de vuitanta anys que, en comptes de rebel·lar-se contra la seua identitat de sotmetiment com a dona, utilitza el seu pal de fregar, la bata i les pantofles per a portar la seua necessitat expressiva al paper. Hi ha un vídeo en què Pepa pinta amb el pal de fregar, regant-ho tot amb pintura. Entra en una mena de trànsit i és molt potent. Aquesta exposició al CCCC és com una festa frustrada. Volia començar el relat com una celebració, però des d’un fracàs.

—Per què us agrada treballar amb projectes locals?
—De vegades sembla que des de l’àmbit ultralocal és impossible ser contemporani i qüestionar la nostra identitat, la nostra existència. Jo sempre intente treballar des d’un àmbit molt local que em permet de sostenir amb legitimitat totes les preguntes que em faig. Estaria molt bé que un centre d’art d’alguna part de Catalunya tingués la necessitat de veure com es pensa un altre territori i com es representa. Però, de moment, estem orfes d’això. Encara tenim una relació de dependència cultural amb el Principat. D’alguna manera, som els germans xicotets i rebels.

—Què diu el pensament contemporani del País Valencià?
—Aquí, el pensament contemporani sempre va vinculat a l’exterioritat. L’espai territorial per a molts artistes només es veu com una zona de trànsit. Hi ha gent potent, però moltes vegades no tenen ressò. Sabeu com treballen els mitjans, moltes vegades a cop de nota de premsa, que és la mateixa institució qui l’envia, hi ha poca crítica cultural que tinga un pes específic.

—Hi ha molta centralitat de la capital, València, respecte de la resta del territori?
—Ara som en un moment crític. De la mateixa manera que als anys vuitanta la institució va absorbir tots els moviments polítics i llibertaris que no estaven sotmesos a una disciplina administrativa, els anys del PP van crear moltes dinàmiques i molts afectes entre nosaltres. Molts venim d’eixos moments de resistència. Ara hi ha hagut un canvi polític i la institució ha tornat a normativitzar. No dic que ho haja fet amb maldat, però pense que en lloc d’haver aprofitat tot el moviment i exercir com a programadora, la institució hauria de donar ferramentes a totes aquestes propostes i col·lectius. Ara ha tornat tot a la ciutat de València, i a la resta del territori hi ha poques coses. A part d’alguna voluntat individual com jo, que sóc cabut, i faig la mà constantment.

—Dieu que hi ha el perill que totes les propostes quedin capturades per la institucionalització.
—Les institucions no són dolentes per si mateixes, però han de ser transitables, permeables. S’han d’adaptar a les propostes que vénen de l’exterior. No pot ser que la institució genere les dinàmiques i les estructures perquè ens hi adaptem els qui som fora. Això és erroni. Les convocatòries maten l’especificitat de cada context, ens anem adaptant a una morfologia que va en contra de la pròpia diversitat i els problemes que genera la vida mateixa. Al cap i a la fi, la cultura hauria de ser això, tant en pràctiques escèniques com artístiques i literàries.

—Us demaneu: com podem gestionar allò que no coneixem?
—És clar. Com podem crear una estructura per a una cosa que no coneixem? El que has de fer és un dispositiu permeable. Aquest moment de pandèmia hauria d’haver servit per a això. Des d’una veritat transformadora, no solament sostenint allò que passa.

—Heu fet molta feina perspectiva sobre el terreny, com el projecte que comissarieu a les comarques del Maestrat.
—Ara estic molt enfocat a atomitzar més les propostes. Sense crear una xarxa no som res. És el que em preguntàveu abans, una exposició d’aquestes característiques hauria d’anar a Alcoi, hauria d’anar a Elx, hauríem de fer una gira. Però sembla que no. Les propostes naixen, viuen i moren en aquest procés. Jo ara estic molt clavat a donar respostes contemporànies des d’àmbits rurals.

—En aquest descobrir espais, no poseu fronteres administratives entre el Principat i el País Valencià?
—No, en una pràctica com la pastura, les ovelles van buscant. Els projectes culturals també haurien d’anar una mica així, travessant les fronteres. Però això no passa perquè la imposició administrativa no ens deixa respirar. Cada vegada assumim més la idea de ser bons ciutadans encara que ens pese. Assumim tot el pes del món, i això no pot ser, perquè ens ho fa insofrible.

—També treballeu en un projecte al vostre poble, Beneixida.
—Sí. A Beneixida hi va haver una greu inundació quan es va desbordar el pantà de Tous, el 1982. Va ser una catàstrofe climatològica, però també un despropòsit d’enginyeria que va arrossegar tot un poble i tota una comarca i va destruir mig país. Quan van fer el poble nou, el van fer sense pensar en la gent que hi havia viscut. Els pobles tenen uns rituals, unes maneres de comunicar-se. Un problema amb la pandèmia ha estat la gent que estava confinada i no tenia balcó. D’on venia aquesta tradició del balcó? El balcó era un espai per a la celebració festiva. Una vida privada que encara es connectava al carrer. He estat treballant en la creació d’Habitare, que és el nom del Centre d’Interpretació i Recerca del fet d’habitar situat al poble vell de Beneixida i que volem internacionalitzar. Volem que la gent vinga aquí a Beneixida a veure, per exemple, el filòsof Byung-Chul Han. M’interessa que les preguntes sobre la vida vinguen també d’un context rural.

—Què vol dir rural?
—La paraula rural és la que ens remet a la pràctica agrària i ara ja hi ha molt poca gent que es dedique a la pràctica agrària. El concepte “rural” jo no l’accepte gaire bé. Però el podria acceptar com un espai llançadora. Des d’on llançar novament la possibilitat de repensar aquesta realitat. Per exemple, des d’un poble xicotiu és molt més fàcil fer un projecte col·lectiu. En una ciutat és molt més complex.

—I ultralocal?
—A mi, el fet ultralocal m’interessa molt perquè parla d’alguna cosa atàvica. Són espais on encara podria passar alguna cosa. Crec que és una sort que nosaltres encara hàgem pogut experimentar això. A alguns amics de la ciutat jo els semble violent, com si no tingués una conducta civilitzada, urbana, perquè per saludar dic “ieeee!” o toque massa. Tinc una certa manera d’estar en què potser envaïsc l’espai, però no l’envaïsc com una amenaça.

—Creieu que els canvis poden venir d’aquests llocs més menuts?
—És un lloc des d’on revisar i revisitar els llocs, però és molt fàcil caure en la novetat. La qüestió important és que es generen altres processos de visibilitat que actualment no existeixen. La ciutat no mira a l’exterior més enllà dels recursos naturals. Les ciutats s’han convertit en el paradigma del nou estat. Les grans cadenes mediàtiques només parlen de les grans ciutats, tret que el poble tinga un assassí en sèrie o es muiren quaranta vaques. Això podia començar a canviar l’ordre de les coses. Per exemple, aquest èxode de la gent de les ciutats cap als pobles el veig una mica hipòcrita. S’ha abandonat el territori perquè semblava que era fora de les ordres de la modernitat i ara només hi retornem com a refugi. Que no està malament, eh? Però al final el paradigma continua essent el sistema d’extracció capitalista.

—La llengua és molt important a l’hora de plantejar-se la identitat.
—L’art contemporani al País Valencià no parla valencià. Jo crec que els artistes d’aquí no haurien d’ocultar aquest territori, i portar-ho a la pràctica. Les noves generacions d’artistes comencen a parlar valencià, però ja tenen vint anys menys que jo! Crec que serà una nova fornada d’artistes per a recuperar aquest imaginari. Així com no hem sabut recuperar la figura de Renau tampoc no hem sabut recuperar la nostra llengua. A mi, saber que compartisc amb tu un espai d’intimitat cultural i lingüístic em fa molt content.