El racisme no és cosa del passat

"Hem obert una finestra abans inexistent i han vist un paisatge diferent; ara ja no gosen afirmar que el racisme és cosa del passat"

Estel Solé
20.04.2022 - 21:30
Actualització: 22.04.2022 - 00:03
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Jo no em trauré la mascareta perquè no m’agrada la meva cara, em va dir una de les noies assegudes a la rotllana que havíem format a terra. Algú més se sent com ella?, els demano fent girar el cap per copsar les seves mirades una a una. Quatre o cinc noies més afirmen que tampoc que se la volen treure. S’han acostumat a mostrar-se amb mitja cara tapada, senten confort portant-la. La mascareta s’ha convertit en un escut de protecció contra la pressió estètica. Aquella part del cos que no es mostra, menys fàcilment serà diana de burles. Amb la mascareta em sento menys jutjada, comenta una altra noia, amb una veu tan tímida que m’arriba entretallada.

Són noies i nois entre setze i divuit anys d’un institut del meu poble. L’institut on vaig estudiar quan tenia la seva edat. Ara jo sóc a l’altra banda, si és que hi ha bandes. A la banda dels professors, dels qui ensenyen i que cal escoltar. Però m’assec a la rotllana amb el grup i els dic que justament vinc per fer el contrari, per escoltar-los a elles i a ells, que l’important és el que vulguin expressar. Estic al vostre servei, us vull donar eines perquè, a través de l’art, feu sortir allò que us angoixa, allò que us apassiona. Aquí, oblideu les notes, no hi ha res que estigui ben fet ni mal fet; no busquem resultats. Anirem fins on vosaltres sentiu que hem d’anar; el límit el poseu vosaltres. S’hi val tot mentre respectem els altres i a nosaltres mateixos.

Els explico que faré unes sessions de treball artístic amb ells perquè vaig tenir la sort d’obtenir una de les beques que la Fundació Carulla destina a projectes que vinculin l’art i la creació amb col·lectius vulnerables, les beques SOS Cultura. A través de l’escriptura automàtica i creativa, de la dansa, de la pintura i de les noves tecnologies i els mòbils, acabarem descobrint qui són aquests adolescents, què els passa i de què necessiten parlar. Digueu-me què voleu dir a la societat i ho transmetrem amb una acció teatral aquesta tardor. Amb Google comencem a cercar allò que els interpel·la i de seguida afloren els temes que més els remouen. Angoixa, depressió, odi a la societat, un aïllament que els ha fet mal en alguns casos, i en alguns altres els ha portat a no voler-se relacionar socialment. També em parlen del masclisme, de la pressió estètica, del suïcidi, de la doble vara de mesurar de xarxes com Instagram i TikTok i del racisme. Obro debat sobre aquest darrer tema. Ja no n’hi ha tant de racisme, afirma un dels nois. Segur?, els demano. Això ho diràs tu, li etziba una de les estudiants. Discuteixen entre tots, però ningú no afirma rotundament que aquesta sigui una qüestió preocupant que cal combatre urgentment. Tret d’aquesta noia, no se senten víctimes del racisme. Aleshores els comento que a les sessions que farem s’hi afegiran alguns menors tutelats que seran també partícips de l’espectacle. Es fa un silenci. No saben què vol dir menor tutelat. Tampoc coneixen la paraula MENA. Tornem a debatre i parlem de l’extrema dreta, de la guerra d’Ucraïna i dels múltiples conflictes bèl·lics que actualment hi ha al món. Parlem també del Ramadà perquè els menors que estan a punt d’arribar al grup l’estan posant en pràctica: no poden menjar durant el dia, ni escoltar músiques amb lletra, i tot plegat els pot condicionar físicament i mental.

Després de la pausa, un grup de dotze adolescents se’ns afegeixen. Tots són nois i han arribat al nostre país provinents d’arreu, fugint de la pobresa o de guerres, de la violència estructural. Els dono tres preguntes clau que han de fer-se els uns als altres i ara s’asseuen en grups. Aviat s’adonen que han de trobar eines per comunicar-se perquè alguns d’aquests menors no parlen ni català, ni anglès, ni francès. Google Translate i molta voluntat. I converses que s’allarguen més d’una hora. A voltes, no t’entens, però t’entens molt. Parlen els ulls, els cossos i els somriures sorgeixen sota les mascaretes. La tensió i la vergonya de tots plegats es va dissolent a mesura que s’expliquen qui són, què enyoren, què desitgen per al seu futur i què els frustra. En una pancarta enorme, uns i altres escriuen missatges que volen enviar al món, els seus lemes, les seves pors. Tornem a la rotllana i escrivim una història encadenada entre tots, passant-nos els fulls. I les pàgines en blanc s’omplen de personatges diversos que parlen tantes llengües com vides hi ha a l’aula. Fa dues hores, alguns no alçaven la mirada de terra, i ara aquell noi que parla una llengua que cap de nosaltres no entén, aquell noi que per entendre’m buscava amb la mirada els meus llavis per sota la mascareta, s’ofereixen voluntaris per llegir. Hi ha timidesa, però molta menys por i vergonya que abans. Els menors tutelats s’acomiaden i torno a quedar-me amb els alumnes de l’institut. Els dic que tinc dos exercicis preparats més. Tanmateix, han quedat tan colpits que només tenen ganes de parlar de l’experiència que acaben de viure. Em parlen dels seus privilegis mentre processen la realitat que els han narrat aquests companys que tenen la seva mateixa edat, però circumstàncies vitals que desconeixien. Hem obert una finestra abans inexistent i han vist un paisatge diferent; ara ja no gosen afirmar que el racisme és cosa del passat. Se’n van remoguts, i feliços, diuen. I jo me’n vaig agraïda, plena, però amb una ombra de frustració: a les aules, l’art amb perspectiva social i de cooperació hauria de ser una eina estructural i no quelcom anecdòtic i puntual.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes