02.01.2026 - 21:40
Quaranta classes de truita diferents i més de vuitanta-cinc varietats d’entrepà escriuen la carta del bar Quimet d’Horta, al número 10 de la plaça d’Eivissa. Allò que pot resultar un gran problema per als indecisos és un paradís per a qui gaudeixi tastant combinacions de sabors enmig del pa, de barra o d’una xapata que un forn elabora expressament per aquest establiment i que té tan bona acollida que ja és coneguda per la xapata del Quimet. Amb ella preparen els entrepans més clàssics, però també els més sorprenents, com ara el de croquetes, el de sobrassada amb mel, el de tonyina amb musclos… Per a vegans també en fan: d’escalivada, d’amanida amb pinya, amb hamburguesa de pèsols, de carn feta amb soja…
El local es va obrir l’any 1927 com a bar d’entrepans. El portaven la Rosita Not i en Quimet Carlus, un matrimoni que tenia un lloro, de nom Juanito, que sabia imitar molt bé el xiulet del revisor que donava l’arribada i la sortida del tramvia que tenia l’inici de línia i el final al davant el bar. La gràcia del lloro el va fer tan popular entre els veïns i la clientela que molts en deien “el bar del lloro”.
A les taules del Quimet d’Horta, molts hortencs hi van passar molt bones tardes jugant als escacs, al parxís i al dòmino. I el club de futbol Unió Atlètica d’Horta, la Unió ciclista d’Horta i el club Escacs Alfil Club van tenir la seu en aquest bar. Era com una entitat social, on la gent prenia el cafè i compartia llargues hores. S’hi feia un veritable caliu de barri.
En Jaume Jalmar Pujol i la seva dona, la Rosa Pallarès, fills de Solsona, van entrar-hi a treballar. I l’any 1955, en Jaume, per a qui l’amo del bar, en Quimet, havia estat com un pare, va decidir d’agafar-li el relleu al capdavant del negoci. Aleshores, a la carta d’entrepans n’hi havia de pernil, de botifarra blanca, de xoriço, de llonganissa, de formatge, de tonyina i d’anxoves. Res a veure amb el gran ventall d’opcions que hi ha ara, promogut per l’actual propietari, en Josep Lluís, fill d’en Jaume i la Rosa.
Va néixer l’any 1962 a casa, just davant el bar: “Ja estava predestinat a treballar-hi”, diu. I ho va fer aviat. Hi va entrar d’aprenent, sota les ordres de tothom, cosa que ell no entenia perquè era el fill de l’amo. Però així va aprendre des de baix, “escombrant, omplint neveres, posant totes les ampolles mirant cap endavant, per veure tot el que hi havia només d’obrir la porta, portant la safata com toca…”. Quan recorda com va ser el seu aprenentatge, en Josep Lluís signaria perquè tornés la figura de l’aprenent, “amb un sou correcte, però començant des de baix a aprendre cada ofici”, puntualitza.
Un dia, algú va demanar si li podien fer una truita amb botifarra blanca. En Josep Lluís va convèncer el seu pare perquè la fes. I llavors van venir la de tonyina amb anxoves i la de xoriço… Tot i que el pare havia estat cuiner, aquelles vuit varietats d’entrepà per a aquell cafè de barri li semblaven bé, però ampliar l’oferta va ser la gran jugada d’en Josep Lluís.
Una jugada que s’ha guanyat l’entusiasme d’Horta perquè al bar tenen sempre què triar. De biquinis, en preparen de vuit maneres: amb pernil i formatge –com ja és conegut–, però també de pernil salat i formatge, de pernil dolç amb formatge i pinya, de salmó amb rocafort, de foie-gras amb formatge, el mallorquí –de sobrassada amb formatge–, de pernil dolç amb formatge i ou i de pernil salat amb rocafort. Entrepans de truita en fan una quarantena de diferents. Això sí, triar demana paciència als cambrers.
A qualsevol hora, un entrepà
Al Quimet hi entra gent contínuament, qualsevol moment del dia cau bé un entrepà o un tall de truita. Entre les més populars hi ha la de calçots amb romesco. “En fem tot l’any perquè compro trenta mil calçots per temporada, els faig torrar amb llenya al camp i els conservo congelats”, explica en Josep Lluís. La botifarra de Solsona, la secallona, el bull blanc, el bull negre i bull de la llengua vénen directament d’una carnisseria de la terra dels amos.
Ara, el gran reclam del bar són els entrepans i el bon ambient que s’hi respira. Molts clients ja esperen a la porta abans no obri per entrar a esmorzar i agafar la seva taula preferida. “Alguns turistes que baixen de l’hotel de més amunt a agafar el metro a la plaça d’Eivissa fan parada abans de marxar cap al centre, cap a Barcelona, com diem nosaltres encara. Nosaltres encara anem a Barcelona, els que som antics, i tothom entén que vas al centre, però encara no és el mateix viure aquí que a Barcelona, això encara es manté com un poble, amb molta gent vinculada a l’Ateneu i al Foment”, comenta en Josep Lluís.
La decoració del bar s’ha mantingut tal com era i també la col·lecció de petites ampolles de licors, a la vista de tothom. “N’hi ha més de sis mil”, diu. “Vaig començar a recollir-ne quan anava amb els meus pares de vacances a Lloret, que les venien als turistes, i ara hi ha clients que me’n porten, i també rebo herències”, afegeix, mentre va saludant tothom qui passa per aquest xamfrà que els entrepans han fet tan freqüentat.
A la cuina, calculen que pelen quatre-cents quilos de patata la setmana i un centenar de xapates diàriament, que doblen el cap de setmana. Són deu persones a preparar-ho tot perquè pràcticament tot és fet per ells, fins i tot les croquetes: de pollastre, d’espinacs, de pernil, de bacallà i de formatge de cabra amb ceba caramel·litzada. En aquest bar, no tan sols els entrepans atrauen, tot allò que s’hi menja fa sentir aquest caliu casolà de sempre, del poble d’Horta que fou.
