Quim Español: “Em pregunto si és més forta la venjança que l’amor”

Quim Español (Girona, 1945) és un humanista: arquitecte, professor a l’Escola d’Arquitectura, poeta, novel·lista, assagista. És un intel·lectual que es va formar a Roma als anys seixanta amb Ludovico Quaroni. I és un gran lector. Potser va entrar en la poesia i en general en la literatura per una frase de Jorge Luis Borges que recorda de memòria i ens la comparteix: “Jo tinc sempre present una frase molt maca de Borges, que deia que totes les arts volen assemblar-se a la música. Després deia: les arts (i la literatura en particular) vol dir-nos alguna cosa, o va dir-nos alguna cosa que no havíem d’haver perdut, o és a punt de dir-nos alguna cosa. Segons Borges, aquesta imminència d’una revelació que després no es produeix és potser el fet estètic.”

Apassionat de la literatura de Céline i de Proust, mira de seguir la visió de Flaubert sobre el llenguatge: “Qui no sap contenir-se no sabrà escriure.” I en aquesta ambivalència s’ha mogut amb gust a l’hora d’escriure la seva novel·la que fa quatre: Virgil (Edicions de 1984), que tal com ell explica se centra en el trauma personal del doctor Virgil Novak, metge cirurgià, bondadós pacifista radical que es troba amb el país envaït i amb un trauma familiar molt dramàtic.

A Virgil revivim els inicis de la invasió russa i la consegüent guerra d’Ucraïna amb aquesta família de classe mitjana de Kíiv, que queda devastada i disgregada. Les dones de la família acaben a Barcelona acollides, i són les que explicaran a l’escriptor la seva tragèdia patida, o una part.

Virgil és metge, una professió de donar-se als altres, vocacional, de salvar vides, no de matar, és l’antítesi de la guerra. Aquesta bondat és la clau per a poder situar el protagonista en una sèrie de conflictes morals que són en la base de la literatura de Quim Español. Ell, home situat en l’àmbit del pensament i de les idees, considera el gènere de la novel·la “un laboratori d’exploració ètica sobre tot allò que ens fa humans”.

Per això, la guerra és l’escenari propici per a tot un desplegament de sentiments que genera: desconcert, dolor, ràbia, venjança, odi… Són una mena de paleta de colors que es mostra constantment en l’horitzó de la novel·la. Perquè hi ha els fets i hi ha les conseqüències emocionals d’aquests fets, que són després les raons morals de les preguntes que es fa l’autor.

La guerra d’Ucraïna també ha estat el tema central del seu darrer llibre de poemes, publicat fa pocs mesos, Quan es fa fosc (Edicions de 1984), que en paraules seves “és un poemari que realment fa honor al títol”. Amb aquestes dues obres a les llibreries, celebra els seus vuitanta anys.

A un home que és ple d’alteritat i que ha escrit sobre una guerra contemporània, no deixem de preguntar-li com veu el món. Ja sabem que és una pregunta massa oberta, on podria encabir-se gairebé tot. Però, així i tot, ens aventurem a fer-li-la. Quim Español dubta, perquè és una pregunta difícil, però ens diu: “De fa poc temps, el món se’ns ha transformat, oi? Ha canviat radicalment. Totes les esperances que teníem fins fa poc, de cop i volta sembla que han desaparegut. Les esperances d’un món millor, d’un món més solidari, més amical. Ara no és un món fraternal. I, a més, ha vingut de manera molt sobtada. Això a mi m’ha impressionat, perquè em semblava que les coses, les evolucions socials, eren lentes, i no. A vegades són rapidíssimes, són veloces. Això és la cosa que m’ha impactat més. I també que les coses són fosques. És evident.”

—Una guerra canvia la vida de les persones d’un dia per l’altre, d’una manera dràstica i traumàtica. Què vol dir estar en guerra, aquesta és la primera impressió que la novel·la ens trasllada. Calia començar per aquí?
— Sí, sí. Ficar-se dins la guerra i, a més, de sobte. Per això la frase inicial del llibre és aquesta sobre el temps, el temps que es mou lentament com un depredador: silenciosament, de cop i volta, salta sobre la seva presa i el present rugeix. És això. Quan va haver-hi la invasió, és la impressió que va tenir molta gent a Ucraïna i, en concret, aquesta família que conec.

—És un relat on podem seguir el desenvolupament de la guerra, amb detalls molt precisos. Hi poseu una lupa. Cada moment, cada espai, cada moviment, cada ciutat, cada pas que els ucraïnesos i, en concret, la família protagonista viu en el dia a dia és una manera de tenir en compte que és una guerra que també nosaltres, els lectors catalans, hem seguit dia a dia i en tenim un coneixement de present?
—He procurat precisament que el ritme de la novel·la fos molt alt. No et deixa respirar. I és per això, perquè quan pateixes unes circumstàncies tan dramàtiques, has de viure l’instant, el segon. Vius amb una intensitat molt forta.

—Dediqueu la novel·la a la família Novak, la protagonista de la història que expliqueu. Per tant, hi ha una part que es basa en fets reals.
—Vaig conèixer tres membres d’aquesta família a Barcelona, ho explico a la tercera part del llibre. Arran d’una amiga que havia estat alumna meva a l’Escola d’Arquitectura, vaig trobar-los en una manifestació contra la invasió russa d’Ucraïna. La meva ex-alumna anava acompanyada d’una senyora gran, una dona jove i un nen petit. Com que ens coneixíem molt, me les va presentar i vam començar a xerrar. Vam anar a fer un got al Born i a partir d’allà vaig començar a conèixer la història d’aquella família. I com que estaven molt soles aquí, van insistir (la meva amiga, sobretot) que hi anés a sopar algun dia. Així va ser com les vaig conèixer molt més i vaig conèixer una història que era realment escruixidora. Vaig sentir que moralment calia explicar-la. La història del marit, sobretot, però també dels drames familiars que van passar abans que el marit patís aquesta odissea física i moral que va transformar la seva ànima.

—Per tant, la voluntat era explicar la història d’aquesta família, però fent-ne un tema universal. A partir d’aquesta família, parlar de la guerra, de què representa viure en guerra i com una guerra transforma les persones a part de destruir-les.
—Encapçalo el llibre amb una frase d’Emmanuel Kant, tot i que no se sap ben bé si és d’ell, que ve a dir: la guerra és nefasta perquè destrueix més persones de les que mata. És a dir, la guerra no tan sols mata, sinó que a vegades mata l’ànima dels qui queden vius. I això és el que volia reflectir.

—Hi ha una segona citació a l’inici del llibre, de Bram Stoker, que apareix a Dràcula: “La meva revenja només ha començat. L’escamparé al llarg dels segles, i el temps estarà de part meva!”
—La primera citació parla de la maldat i l’altra, de la venjança. Hi ha moltes preguntes contingudes en la novel·la, però molt poques respostes. Perquè m’he plantejat la novel·la com un exercici obert. Per exemple, m’he preguntat si el patiment ens fa més bons o no. També em pregunto si és més forta la venjança que l’amor. I jo diria, fins i tot, que la mort. És a dir, són preguntes dures, perquè jo entenc la novel·la com un laboratori d’exploració ètica sobre tot allò que ens fa humans. I, per tant, aquí hi havia d’haver unes preguntes de fons que fossin potents, i em va semblar que la història d’aquesta família ho era.

—El ritme de la novel·la és intens. Relatar situacions extremes pot deixar sense respiració el lector.
—Hi ha alguns moments de repòs, però pocs. Són els contrapunts necessaris, on el llenguatge també canvia. Perquè no en parlem mai, però per a mi en literatura són essencials el llenguatge, el registre i la llengua. El plaer de la literatura és fonamentalment el plaer de la llengua. Com que vinc del camp de la poesia, quan vaig començar amb el desafiament de la novel·la per la seva complexitat, que m’interessava molt, tenia la temptació de fer prosa poètica. Però em vaig adonar que no, que la novel·la havia de tenir un registre propi, un llenguatge propi. Allò que diu Flaubert, que ha de ser contingut, qui no sap contenir-se no sabrà escriure, deia ell. Jo crec que té raó, que el llenguatge ha de ser contingut, clar, net, necessari i suficient. Però, com que sóc un amant de Céline i de Proust, sobretot, i no són gens continguts, aquestes volades d’imaginació verbal que ells despleguen crec que també són els contrapunts necessaris a una novel·la neutra, diríem, en el llenguatge. I això és el que jo crec que he intentat en aquests moments de repòs, en aquests moments de reflexió mínims, que s’intercalen amb un ritme trepidant. Són els que es presten en aquestes volades del llenguatge.

—El vostre vessant de poeta us ha ajudat, però l’heu hagut de contenir, doncs.
—La meva tendència natural, ja t’ho dic, és poetitzar una prosa que no hauria de ser-ho o que només ho hauria de ser en determinats moments, com a contrapunt. No cal respectar estrictament la teoria flaubertiana, per dir-ho així.

—I després, també utilitzeu un vocabulari elevat que s’integra d’una manera molt natural en la novel·la. Hi ha escriptors que hi renuncien, per por que no se’ls entengui.
—No en tinc gens, de por. Jo crec que el llenguatge ha de ser ric, ha de ser molt ampli. I, naturalment, els registres canvien en funció de qui parla. Quan parla un determinat personatge, el registre és un. Quan parla el narrador, el registre és un altre. Però el registre del narrador jo crec que pot ser molt ampli. Que és bo que sigui ampli. I ampli vol dir des d’expressions que anem perdent del català i que són molt genuïnes i que són potents, precisament per això, perquè tenen profunditat històrica, fins a expressions molt actuals i molt contemporànies, sobretot relacionades amb la tecnologia, i sobretot relacionades en aquest cas amb la tecnologia de la guerra, que també s’han d’introduir sense cap fre.

—Quins pros i quins contres té, tractar una història tan contemporània, que passa gairebé a temps real?
—No ho sé.

—I que és compartida, col·lectiva.
—Jo, ja et dic, com que interpreto la novel·la com una investigació moral sobre allò que ens fa humans, una història d’aquest tipus és una història favorable, en aquest sentit. No tan sols favorable, jo diria que és obligat donar-la a conèixer. En canvi, potser sí que hi ha algun però: quan et fiques en una guerra, la gent normalment tendeix a jutjar-la políticament. Aquí he fet poquíssimes referències polítiques, precisament per evitar-ho. Tot això, he introduït personatges que són clau per a entendre una mica tant la mentalitat dels uns com la dels altres, sobretot la mentalitat del Kremlin, capaç d’envair un altre país.

—Però ja com a punt de partida preneu partit, us poseu de la banda dels ucraïnesos.
—Són víctimes, en aquest cas, víctimes personals. Perquè és una guerra que afecta la família. I afecta la família de manera molt dramàtica.

—Per evitar de fer un pamflet, us heu hagut de frenar, en aquest sentit?
—No m’he hagut de frenar, però sí que he fet uns apunts sobre tres personatges fonamentals, que jo crec que tenen molt a veure amb aquesta història i amb la pressió per la invasió d’Ucraïna. Per una banda, la mentalitat de Putin, que l’any 2005 ja reivindicava un personatge més aviat sinistre de l’època de Hitler i Mussolini, que es deia Ivan Ilín. Era també feixista com ells i propugnava un feixisme propi de Rússia. Putin el va reivindicar, li va fer funerals d’estat. Feia anys que era mort, però va traslladar el seu cadàver des de Suïssa fins a Moscou. I aquest Ivan Ilín va escriure un llibre que és molt simptomàtic de la mentalitat que ara desprèn el Kremlin, “Les nostres tasques”.

—Sobre qui més vau llegir?
—Hi ha un altre personatge encara més influent, que va ser assessor personal de Putin durant 20 anys (del 2000 al 2020), que és Vladislav Surkov. És un dels personatges més curiosos de la modernitat. És un home jove, postmodern, cínic fins a l’extrem, un Maquiavel del nostre temps. I tot el que fan ara els americans, per exemple, sembla calcat de la ideologia de Surkov, que és una ideologia que ja fa vint anys que practica Putin. Curiosament, Putin va fer fora Surkov dos anys abans de la invasió d’Ucraïna. No se’n saben les causes.

—I el tercer personatge?
—És un altre personatge curiós, que té molta influència ara, perquè surt a les televisions de Rússia constantment, Aleksandr Duguin. També feixista, nazi. Ho dic perquè ell mateix s’hi declara. Fa un gran elogi de les SS alemanyes, per exemple. És un gran defensor de Putin i és un personatge molt influent en la ideologia actual del Kremlin. I és relativament jove, un personatge que vesteix de manera molt estranya i porta els cabells llargs, etc. Ell diu en els seus llibres que, avui dia, qui no és partidari de Putin és un malalt mental que s’hauria de tancar, ho diu textualment.

—Les ideologies imperants a Rússia i als Estats Units es toquen, actualment.
— Sí, són cosins germans. Curiosament, hi ha una diferència. Jo crec que la ideologia de Trump és la ideologia del Surkov de fa quinze anys. Però és que tot el que fa Trump sembla calcat d’un llibre de Surkov que es titula “Quasi zero”. I és curiosa, la semblança, passa que la diferència d’intel·ligència és considerable, perquè Surkov era un personatge intel·ligentíssim, un personatge sense ètica –si més no, sense l’ètica que coneixem nosaltres– però molt intel·ligent. Ell sempre va veure la política com un diorama televisiu, que abastava tot l’imperi rus, diguem-ne. I ell mateix és qui va anar a buscar el tsar d’aquest imperi. És ell qui va anar a rescatar Putin de les cavernes del KGB i el va fer president. El va fer primer ministre amb Ieltsin i, després, president. Però això ja és desviar-se molt de la novel·la, perquè la novel·la només fa quatre apunts que no ocupen ni mitja pàgina de tots aquests temes.

—Per tant, no hi havia la pretensió també de fer un retrat de la situació contemporània?
—No, no.

—Per què?
—En tot cas, de la situació contemporània sí, si és reflectida per mitjà dels traumes dels personatges que viuen una situació que, per desgràcia, avui es repeteix encara de manera potser més intensa a Gaza i en altres llocs del món. I es pateix també a Amèrica, als Estats Units. Per tant, fins a cert punt, sí, és un símptoma del que passa al món, però la novel·la se centra en el trauma personal del doctor Virgil Novak, metge cirurgià, bondadós pacifista radical que es troba amb el país envaït i un trauma familiar potent, molt dramàtic.

—Hi ha un moment que en el llibre parleu de l’infern del Dant, que Virgil ha llegit. I diu: “Tan terrible i tan bell.” Aquesta ambivalència, que voreja l’esquizofrènia, podríem dir que taca tota la novel·la?
— Jo diria que sí. L’odissea física de Virgil Novak i la seva odissea moral són molt semblants a la baixada a l’infern de Dant, o la baixada a l’infern d’Orfeu, o d’Enees, perquè han de baixar a l’infern i en tornen transformats. A mi m’interessava molt la transformació dels personatges. És una cosa que trobo fonamental en una novel·la. Això ja s’havia dit a començament del segle XX: que a les novel·les hi ha d’haver personatges plans, aquells que tenen una determinada manera de ser que no canvia al llarg de la història, una personalitat forta, potent. Però també hi ha personatges que et sorprenen, perquè et surten per on no t’esperes. Aquests són personatges esfèrics molt interessants, perquè aquesta transformació, si el lector s’identifica amb aquest personatge, també el transforma a ell. És a dir, pateix aquesta petita catarsi alliberadora de la bona literatura.

—Després de fer aquesta investigació moral en aquest context de guerra, què heu descobert?
—Jo em faig preguntes, però no dono respostes. No sé què he descobert. Sé de l’enorme complexitat humana i de les contradiccions que patim tots, diria jo, i sobretot persones que viuen situacions límit. Llavors, no saps com pot ser el teu comportament. No el saps. Hi ha una frase al final del llibre que ho diu clarament: l’arbre de la pròpia moral, en determinades circumstàncies, pot ser arrencat de soca-rel.

—És una frase dura.
—Ara llegeixo un llibre de Svetlana Aleksiévitx, La fi de l’home roig. Jo pensava que la història de la família Novak era dramàtica, però Aleksiévitx n’explica cinquanta, d’històries que encara ho són més.