Qüestió de noms, encara

Quan arribà el moment d’aprovar els estatuts d’autonomia del País Valencià (1982) i de les Illes Balears (1983), pel que fa a la llengua aquestes dues regions prengueren un camí completament oposat. En el primer cas s’ignorà el nom propi de la llengua i s’imposà el de valencià i idioma valencià, sense cap referència a la seva condició de part de la llengua catalana, ni tan sols una declaració d’equivalència. En el segon cas s’establí que la llengua pròpia de les Illes té el nom de català o llengua catalana. Aquests dos fets han generat dinàmiques sociolingüístiques també de signe ben diferent. En el cas de les Illes el nom català s’ha fet progressivament normal, i, tot i que popularment encara es diu mallorquí, menorquí o eivissenc, aquestes denominacions de la llengua en els mitjans de comunicació, en ambients escolars –ja no diguem acadèmics–, en les persones que parlen en públic o simplement en les persones educades ha esdevingut una raresa. Al País Valencià la dinàmica és coneguda de tothom.

M’interessa destacar que per a les dues regions el punt de partida era més o menys el mateix. Com ens han recordat insistentment aquests dies, al País Valencià la llengua es diu valencià d’ençà del segle XV. A Mallorca la denominació de mallorquí té més o menys la mateixa antiguitat. La constitució de la nació en regnes, afavorí aquestes denominacions regionals, dependents del gentilici dels pobladors, més afavorides encara per la subordinació cultural en temps de l’anomenada decadència. A la segona meitat del segle XX, el nom de valencià tenia una adhesió fèrria de la societat valenciana, augmentada per les campanyes espanyolistes dels qui volien impedir la presa de consciència nacional catalana dels valencians. A les Illes aquesta adhesió als glotònims locals era comparable, tot i que les campanyes anticatalanes no foren tan furibundes. Els anys seixanta i setanta, de tant en tant els diaris de Palma s’inflamaven amb polèmiques sobre la identitat i el nom de la llengua dels illencs. El 1962 es creà l’Obra Cultural Balear, que immediatament començà a impartir “classes de mallorquí”. Així s’anunciaven, perquè si s’haguessin dit “de català” no hi hauria anat gairebé ningú. En aquell moment la quasi totalitat de la població identificava català exclusivament amb allò que parlen al Principat, una cosa de fora. El 1973 es va crear a Manacor l’Escola Municipal de Mallorquí, una institució exemplar que ha fet i fa una labor extraordinària per a l’ensenyament del català, tot conservant ara com una relíquia el seu nom anacrònic. Un any abans un grup d’estudiants de filologia catalana vam organitzar uns cursos d’estiu per a ensenyar català als adults d’arreu de Mallorca, cursos que no vam ser capaços d’anomenar d’una altra manera que Primera Campanya de Mallorquí. S’ha considerat una fita històrica la gran manifestació per l’autonomia del 29 d’octubre de 1977 en què Josep Maria Llompart, esmentant la nostra llengua com a català, va fer esclatar la plaça Major de Palma amb crits de: “Mallorquí, mallorquí!”. Llompart, en lloc d’arrufar-se, s’acostà el micro a la boca i replicà amb veu ferma: “Català, català, català.” Aquell dia el nom de la llengua vencé.

Però abans de les campanyes furibundes de l’espanyolisme contra la catalanitat de la llengua dels valencians, hi ha una altra part de la història.  Mentre els gramàtics valencians feien gramàtiques valencianes, Francesc de Borja Moll trencava les inèrcies i les pors i publicava una Gramàtica catalana (1968) amb el subtítol Referida especialment a les Illes Balears. Amb aquesta gramàtica van aprendre a escriure català una immensa quantitat d’illencs que no l’havien pogut estudiar a l’escola i que aprengueren que la llengua que parlaven es deia català. El mateix Moll va fer una tasca continuada d’explicar a la població el nom i la identitat de la llengua, amb publicacions de gran ressò com l’opuscle Llengua o dialecte? Català o mallorquí?  (1978). “S’ha acabat la comèdia”, li vaig sentir a dir més d’una vegada. La comèdia era amagar el nom real de la llengua per la por del rebuig social. L’estratègia –afirmar que qui negava el nom o la identitat de la llengua era un ignorant– va funcionar. Naturalment, tant Sanchis Guarner com Carles Salvador i altres ensenyaren a les seves gramàtiques valencianes la unitat de la llengua, però el nom de la llengua en les cobertes no era pas cosa trivial. Les cobertes diuen el nom de la llengua. Sempre he pensat que Moll va traspassar el seu coratge i fermesa a una munió d’illencs que van entendre i decidir que la llengua s’havia de dir català, i d’aquí anam a l’estatut del 1983.

L’adopció del nom de valencià a l’estatut del País Valencià ha produït el que ha produït. Una referència estatutària a la identificació del valencià amb la llengua comuna segurament hauria ajudat a simplificar el problema, però els polítics suposadament defensors de la llengua van ser incapaços de fer-ho. Adoptar el mot valencià i ignorar legalment la catalanitat de la llengua obligà els defensors d’aquesta llengua a engegar una estratègia nova: l’afirmació que la llengua catalana té dos noms que es refereixen a la llengua tota, quan abans el valencià sempre havia estat considerat com una varietat geogràfica del català. Llavors podem veure coses tan exòtiques com que el rossellonès és un dialecte del valencià o que Ramon Llull escrivia en valencià. La Secció Filològica va incloure en el seu diccionari la nova accepció de valencià, com també fa, evidentment, el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La creació el 1998 d’aquesta acadèmia va ser una jugada que en part va sortir bé. En part. Avui aquesta institució, màxima autoritat lingüística valenciana segons l’estatut, afirma la unitat de la llengua catalana, amb els dos glotònims com a equivalents, i una supressió de l’acadèmia –desitjada ara pel secessionisme– requeriria la modificació de l’estatut d’autonomia, llei orgànica de l’estat.

La situació creada per tots aquests fets ha abocat pràcticament tots els valencians, secessionistes o no, a aferrar-se intensament al nom de valencià. Els no secessionistes, percebent aquest nom com a irreversible, es fan forts en la tradició històrica (la llengua s’ha dit sempre així), malgrat el fet elemental, també històric, que el català no va néixer al País Valencià sinó que hi va ser importat del Principat. La fervor historicista passa per davant la idea, aplicada a les Illes, del nom únic com a condició òptima o necessària per a assolir la normalitat de la llengua i per a superar conflictes destorbadors. La cosa va tan lluny que alguns ja afirmen que expressions com el valencià, acadèmicament català o el valencià, el nostre català, mostren un fet de “subordinació” inacceptable. Naturalment, també hi ha valencians defensors del nom de català per a usos exteriors o fins i tot interiors, i en el món acadèmic i en el món cultural tenen el seu pes. Hi ha, a més, el fet rellevant que a les universitats valencianes hi ha departaments i graus de Filologia Catalana, cosa que ha “sorprès” ingratament els nous governants regionals. Les universitats resistiren els embats furiosos de l’espanyolisme, i els qui resistiren han de ser degudament reconeguts i homenatjats.

L’estratègia de la defensa de la unitat de la llengua ara continua amb la proposta –de fet no és nova– d’establir per a usos exteriors la denominació composta català-valencià o català/valencià. La política espanyola, sempre hostil a la nostra llengua, emparant-se en els noms estatutaris, ha establit la pràctica de fer servir en la seva burocràcia versions diferents amb els rètols català i valencià, com si fossin llengües diferents. Diuen, i és cert, que la denominació composta català-valencià per a usos exteriors obligaria a fer una sola versió i a presentar, doncs, el català com una sola llengua. D’aquest punt de vista, l’adopció del nom compost podria tenir, en principi, una certa eficàcia contra el secessionisme.

Amb tot, i com mostra l’oposició que la denominació composta genera fora del País Valencià, la tal denominació composta no sols pot no resoldre el problema sinó que amb seguretat el complicaria més. Vull dir abans de continuar que crec que on més oposició crearà és a les Illes, per la simple raó que els illencs vam fer un esforç extraordinari per a superar “noms històrics”, rutines i adhesions emocionals, en benefici de la unitat i normalitat de la llengua; i que altres camins poden ser vists com a comoditat poc col·laborativa, per a dir-ho suaument. En efecte, l’amenaça de secessió del valencià, més a la llarga que a la curta, no és irreal. Ara el sector majoritari del secessionisme –però no tot, alerta– s’identifica amb els qui no tenen gens d’interès en la normalització de la llengua, i els qui sí que estan per aquesta normalització són convençuts de la unitat lingüística. Però en el futur la correlació de forces pot canviar, i una denominació composta de la llengua posa més fàcil la secessió que una sòlida denominació única. El cas del serbo-croat l’hauríem de tenir ben present. D’altra banda, la denominació composta produeix incomoditat a la major part de catalanoparlants, que ja ens hem avesat al fet que la nostra llengua té un nom acadèmic, internacional i normal en el món tecnològic actual (Google, Wikipedia, etc.). Val la pena destruir tot això en nom d’una provatura que sabem que té moltes possibilitats de no funcionar?

I hi ha encara una altra qüestió fonamental en tot això: la qüestió de l’estàndard. Com deia abans, l’ús supraregional o exterior del català (Espanya, Unió Europea) requereix que tota la documentació es faci en una versió única. Quina serà? Un membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua escrivia fa pocs dies que no acceptava que a través de la denominació composta els valencians fossin “derivats” al català del Principat. Aquest és un problema davant el qual tothom fins aquí ha amagat el cap davall l’ala per a no veure’l. Molts deuen recordar l’episodi de la Constitució europea, quan el Principat i les Illes van acceptar d’assumir la versió valenciana, per a evitar l’espectacle d’una constitució publicada en dues llengües catalanes, presentades com a català i valencià. Una opció que pot servir per a un dia però que no pot esdevenir regular. El juliol del 2020 l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears signaren un acord per a elaborar un model de llengua unitari per a tot el català, segons deia la premsa. Podem estar segurs que no ho faran: els models regionals creats a partir de la codificació policèntrica del català es poden considerar inamovibles. Per a fer un model unitari tothom ha de cedir i renunciar a una part de les seves formes, i ara ningú no està disposat a renunciar a res; ans al contrari, la tendència apunta a augmentar encara més la diferenciació dialectal. Haurem de reconèixer –però tampoc no ho farà ningú– que abandonar la llengua culta i unificada tradicional dels segles XVIII i XIX en benefici de la llengua parlada (sobretot barcelonina) va ser un error monumental. Ara només resta esperar que, pel que fa als usos supraregionals, els valencians acceptin l’estàndard del Principat –els illencs no tenen inconvenient d’acceptar-lo–, o bé estar en el conflicte permanent o entrellucar una secessió que em sembla que la major part dels catalanoparlants no volem.