06.11.2025 - 21:40
|
Actualització: 06.11.2025 - 21:45
Quan un espanyolista –aquesta fauna ubiqua i sorollosa que confon el patriotisme amb la testosterona– et pregunta, amb aquell somriure suficient, “què hi diu, al teu DNI?”, jo sempre espere que la ironia de la Història li passe per damunt com un camió carregat de fosfats del Sàhara. Perquè avui hi ha milers de saharians que, efectivament, tenen un DNI que diu que encara són espanyols. I no els serveix de res.
Aquesta setmana fa cinquanta anys de la Marxa Verda, aquell esguerro teatral amb què Hassan II va envair el Sàhara Occidental amb 350.000 civils desarmats, mentre Franco agonitzava en un llit de la Paz –quin nom més poc escaient per a l’hospital on moria el dictador. I la setmana vinent farà mig segle dels infames acords de Madrid, el document amb què Espanya va perpetrar una de les traïcions més vergonyoses de la seua història recent. Cosa que, tractant-se d’Espanya, és dir molt.
El cinisme d’aquella operació encara fa esgarrifar avui. Espanya, potència administradora segons l’ONU, havia promès solemnement un referèndum d’autodeterminació als saharians. L’havia promès, de fet, davant les Nacions Unides, davant la comunitat internacional, davant els saharians mateix, que, ingènuament, s’ho van creure. Però el novembre del 75, amb el generalísimo en estat vegetatiu, el govern espanyol, encapçalat per un tal Juan Carlos, va decidir que era millor que es repartissen el territori entre el Marroc i Mauritània, com qui es reparteix un pastís en un sopar de compromís. I en un dia es va passar de dir que el Sàhara era Espanya a afirmar que no ho havia estat mai.
Espanya va abandonar el Sàhara amb nocturnitat i traïdoria. Va deixar a l’estacada els saharians que havien confiat en la paraula de la metròpoli, aquells qui havien servit en les seues files, els qui s’havien cregut les promeses d’autodeterminació. Els va deixar a mercè dels bombardaments amb napalm i fòsfor blanc de l’aviació marroquina, cortesia dels amics americans i francesos, sempre tan preocupats pels drets humans, però tan sols quan els convé.
Però què en resta ara, d’aquella Espanya al Sàhara? Doncs el DNI. Aquest document que milers de saharians encara conserven. Un DNI que no els serveix ni tan sols per a entrar a Espanya, que no els atorga cap dret, que no els protegeix de res. Un DNI, doncs, que és el monument perfecte a la hipocresia espanyola: et consideren espanyol quan els convé recordar les glòries imperials del passat, però no quan has de fugir dels camps de refugiats de Tindouf.
L’estat espanyol, aquest que tant vol vestir-se de constitucionalista quan ens nega als catalans el dret de decidir, va violar tots els principis del dret internacional per desfer-se del Sàhara. Tots. La mateixa Espanya que ens recorda obsessivament la “indissoluble unitat de la nació espanyola” no va tenir en canvi cap mirament a dissoldre’s en un territori que, segons les Nacions Unides, continua sota la seua responsabilitat com a potència administradora. I que, per tant, formalment i transitòriament, és, avui mateix, tan espanyol com espanyola, formalment i transitòriament, puga ser Ondara –per dir un nom a la babalà.
La República Àrab Sahariana Democràtica, reconeguda per més de vuitanta països però no per Espanya, resisteix com pot. Amb grans dificultats. Els saharians, després de mig segle, continuen esperant el referèndum promès. I, mentrestant, Espanya –havent venut una vegada més, com tantes voltes en la història ha fet, una part del seu territori– fa negocis amb el Marroc i fa el desentès quan es parla de les violacions sistemàtiques dels drets humans als territoris ocupats. Els mateixos que s’omplen la boca amb la transició que pretenen presentar com a modèlica obliden convenientment que va començar amb una traïció imperdonable.
El fet més curiós és que el Sàhara Occidental hauria pogut ser l’única descolonització digna feta mai per Espanya, l’única oportunitat que tenia de fer les coses bé. Però no. Van preferir l’escapisme covard, el mercadeig vergonyós, el tripijoc miserable. Van preferir trair la paraula donada abans que encarar-se a un problema complex. Molt espanyol, tot plegat.
De manera que, si mai un espanyolista us demana què hi diu, en el vostre DNI, recordeu-li que hi ha milers de persones amb DNI espanyol vivint en tendes de campanya al desert, abandonades per l’Espanya que els va expedir aquell document. I recordeu-li que el DNI espanyol més autèntic és el dels saharians: perquè és el document que acredita davant el món la seua traïció, el carnet d’una vergonya, el testimoni mut d’una covardia i una baixesa moral simplement imperdonable.
PS1. La decisió del Tribunal d’Estrasburg ahir sobre Junqueras, Turull i Sànchez és dolenta, una mala notícia. Potser s’explica per errors tècnics, però, com diu Josep Nualart Casulleras en aquest article, també demostra que els tribunals europeus, que un dia havien estat els grans defensors dels drets civils, sembla que van entrant en una deriva molt perillosa.
PS2. Ahir era dijous i per tant hi va haver La tertúlia proscrita. Aquesta setmana, a més de parlar de la dimissió de Mazón el debat se centrà en la raó que duu tants joves a renegar de la democràcia. Hi van participar Clara Ardèvol, Didac Amat, Noel Huguet i Txell Partal. Vegeu-ne el vídeo.
PS3. Júlia Colom acaba de publicar el seu segon disc, Paradís, que la confirma com una de les veus més interessants del panorama musical del nostre país. Emma Granyer ha parlat amb ella: “Cada any, per Nadal, vaig a la presó a cantar el ‘Cant de la Sibil·la'”.
PS4. Continuen al congrés espanyol les declaracions dels familiars de les víctimes de la gota freda. VilaWeb us les ofereix totes cada dia en vídeo. Ahir la de Toñi Garcia va ser especialment punyent. Trobareu les altres en aquesta pàgina.
PS5. Aquests dies, de fet, passen per aquesta comissió moltes de les persones que Esperança Camps va entrevistar per al seu llibre Els morts de Mazón, un dels volums de la col·lecció d’enguany dels Llibres de VilaWeb. Per a saber-ne més, d’aquesta nova iniciativa del diari, podeu entrar en aquesta pàgina i per a comprar-lo podeu anar a les llibreries o, també, a la Botiga de VilaWeb.
