Quan parlar de Picasso era parlar de llibertat

El 25 d’octubre de 1971 Pablo Picasso va fer noranta anys. Arreu del món fou homenatjat com dels creadors vius més importants i, alhora, com un símbol de la llibertat i la democràcia. Antifranquista, ateu i comunista, mantenia la promesa de no tornar a l’estat espanyol fins que no fos restaurada la República. Era una pedra a la sabata del règim, que havia intentat apropiar-se’l subtilment mitjançant la despolitització i el reconeixement de la seva obra i l’exaltació de la seva espanyolitat. Una operació emmarcada en la rentada de cara internacional que el franquisme havia intentant servint-se de l’art contemporani, cosa que l’havia portat a impulsar els inicis de creadors com Antoni Tàpies i més artistes no figuratius, i a mirar de captar Joan Miró. L’inclassificable Salvador Dalí ja feia temps que havia beneït surrealistament el règim.

Tot i aquestes temptatives d’ús espuri, els cadells del feixisme no estaven per subtilitats i consideraven l’autor del Guernica –omnipresent en l’imaginari progressista del franquisme tardà– com un autèntic enemic de la pàtria. A Barcelona, on el jove Picasso s’havia format a redós dels ambients artístics de final de segle XIX i on sempre s’havia sentit un català més, s’havia inaugurat el Museu Picasso, a partir de les donacions del seu secretari i amic Jaume Sabartés. L’artista hi havia contribuït amb donacions que realçaven el vincle estret amb la ciutat. Mentre en àmbits oficials feien per manera de reconèixer l’artista sense considerar l’home, llibreries i galeries d’art de signe antifranquista es van apuntar a l’efemèride, engalanant els aparadors amb motius picassians.

La violència ultra contra tot allò que tingués relació amb Picasso

A Madrid, militants de l’agrupació feixista Guerrilleros de Cristo Rey havien atacat les llibreries Antonio Machado, Visor i Cultart i havien assaltat la galeria Theo, que presentava l’exposició “Homenaje a Picasso”, amb una vintena de gravats de la Suite Vollart, creats als anys trenta, i que van ser destruïts. Per imitació, ultradretans barcelonins van assenyalar Picasso com a objectiu. El museu del carrer de Montcada i la Galeria Gaspar van prendre precaucions, però la galeria Taller de Picasso, on s’havia col·locat una placa que l’assenyalava com un dels primers espais creatius del pintor, fou destruïda. Tot i el nom, el cas és que no s’hi exposava cap obra picassiana. Poc després, la mateixa canilla incendiava la llibreria Cinc d’Oros, amb què començava una campanya d’atemptats contra el món cultural, marcat com a contrari al règim, i que va tenir continuïtat amb l’atac contra l’empresa Distribucions de Enlace i la bomba enviada a la redacció d’El Papus, on va morir un treballador.

Arran de l’atemptat contra el Taller de Picasso, el jove galerista Santiago Palet va tenir la idea d’organitzar un homenatge en desgreuge del pintor, convidant a participar-hi artistes visuals, músics, escriptors, personalitats del cinema i el teatre. Cadascun va rebre un tapet de cotó amb puntes, fet per les monges d’un convent de la Bonanova, una manera d’esquivar la censura. La idea era inspirada per Dalí, que havia suggerit de fer servir les estovalles de paper de les confiteries, com ell havia fet servir alguna vegada de jove, sobre el qual calia dibuixar-hi o escriure-hi el que volguessin. La resposta va ser multitudinària, i hi van participar, per exemple, Joan Miró, Antoni Tàpies, Pau Casals, Pablo Neruda, Alexander Calder, Joan Brossa Rafael Alberti, Joan Genovés, Antoni Miró i Equipo Crónica.

La col·lecció de quatre-cents tapets es va exposar al primer Encontre Internacional d’Homenatge a Pablo Picasso, a Valàuria (Occitània), i després de ser parcialment exposats al luxós hotel Mas de Torrent, han estat adquirits per l’empresari i mecenes Antoni Vila Casas, que ara els mostra per primera vegada íntegrament a Barcelona –on va ser concebuda la iniciativa. Amb “Homenatge a Picasso. Vallauris 1972”, els espais Volart de la Fundació Vila Casas permeten de recuperar un fragment imprescindible de la història de l’art i la lluita contra una dictadura que es va acarnissar especialment amb la cultura. Un clam contra la intolerància i en favor de la llibertat. Com escrivia Tàpies al seu tapet, Visca Picasso!

L’imprescindible

L’any passat es va estrenar i es va haver de fer amb màscares i distàncies de seguretat. Ara, la Fira del Llibre Únic torna amb voluntat d’esdevenir una cita obligatòria del calendari editorial. Impulsada i organitzada per Comanegra, la jornada té per bandera el llibre de fons, el catàleg de llarg recorregut i la prevalença dels bons llibres sense data de caducitat. Onze editorials –Adesiara, Anagrama, Blackie Books, Comanegra, Fragmenta, l’Altra Editorial, l’Avenç, Males Herbes, Minúscula, Quaderns Crema i Sajalín– triaran un llibre, amb més de dos anys d’antiguitat i que a parer seu no ha tingut tota l’atenció pública que mereixia, i serà l’únic que podran vendre dissabte a la Fàbrica Lehmann.

El nom propi

L’escriptora Antònia Vicens i Picornell rebrà dilluns al Palau de la Música de Barcelona el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural. Abans, però, n’ha recollit un altre per a valorar la seva fidelitat a la llengua catalana i l’aportació de la seva obra en la difusió i transmissió del llegat lingüístic i cultural. És el Reconeixement de Mèrits 2022, que atorga l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor, i que des de 1976 ha reconegut personalitats com ara Guillem d’Efak, Francesc de Borja Moll, Maria del Mar Bonet, Aina Moll, Biel Majoral, Maria Antònia Oliver i Josep Maria Llompart.

L’efemèride

El 10 de juny de 1902 moria a la Vil·la Joana, la casa de Vallvidrera propietat del batlle de Sarrià Ramon Miralles, el poeta i sacerdot Jacint Verdaguer. L’impacte de la mort de l’escriptor que havia portat el català al cim de la literatura, del sacerdot rebel que s’havia enfrontat al poder nobiliari, polític i clerical que el volia fer passar per boig, va tenir com a resposta un enterrament multitudinari que va col·lapsar la ciutat de Barcelona.

Caldrà estar-ne al cas

Els festivals d’estiu ja engeguen motors. És el cas del Sagunt a Escena 2022, que es farà del 4 al 28 d’agost al teatre romà i a diversos espais de la ciutat aplegats sota la proposta d’Off Romà. L’espectacle inaugural serà el 6 d’agost, quan es podrà veure a l’antic teatre romà Júlia, l’obra de teatre de la companyia alcoiana la Dependent, que adapta un text d’Isabel-Clara Simó, amb la direcció de Gemma Miralles.