28.02.2026 - 21:40
L’exposició raonada que la jutgessa de Catarroja ha elevat aquesta setmana al TSJ valencià demana d’encausar l’ex-president Carlos Mazón i li imputa el presumpte delicte d’homicidi imprudent de 230 persones. I és en aquest document, de 109 planes, que podem llegir el nom i els cognoms de totes aquestes víctimes de la gota freda del 29 d’octubre de 2024, a més de les circumstàncies de la seua mort. La jutgessa dedica unes línies a cada víctima per a explicar-ne detalls personals com ara l’edat, on vivien i amb qui. I, és clar, on van morir, a quina hora i com. En alguns casos l’explicació és més prolixa i en uns altres, menys, perquè depèn de la declaració testifical dels seus familiars.
És clar que, a les dues del migdia, les imatges d’Utiel negada ja van començar a rodar per les xarxes socials, però, més enllà d’això, una lectura acurada d’aquests relats permet d’establir més paràmetres. Per exemple, a les cinc de la vesprada el 112 ja sabia que a Xiva en passava una de molt grossa o que el vessament per coronació de l’embassament de Buseo va originar un drama que durant hores va restar silenciós, perquè totes les mirades estaven fixades en l’Horta Sud i també a Utiel o Algemesí.
Va ser amb el pas de les hores que es va poder establir que la presa, que depèn de la Generalitat, va ser la causant de set morts. Algunes d’aquestes, probablement, les més tardanes d’aquell dia. I això ho diu la jutgessa en l’escrit quan esmenta Buseo per dir que algunes morts es van produir després de l’arribada de Carlos Mazón al CECOPI.
Les trucades al 112 de Juan Carlos Mora
Juan Carlos Mora és l’únic fill que queda a Dolores Ruiz perquè la barrancada es va endur, a més del seu marit, Emeterio Mora, Andrés i Javier, els altres dos fills, quan eren al xalet de Xiva. La història de Dolores és molt coneguda perquè s’ha convertit en un símbol de la dignitat i persistència dels familiars de les víctimes aquests últims setze mesos. Passaven un dia en família, amb els gossos, a la casa construïda per ells mateixos i que els agradava més que el pis de Xirivella.
Dolores conta que a les sis de la vesprada ja estaven aferrats a l’ampit de la finestra per la part de fora de la casa, que no tenia pis superior, i que l’aigua es va endur els seus familiars en cinc minuts. Però, segons la reconstrucció dels fets que ha fet la jutgessa a partir de les trucades al 112, tot havia començat prou abans.
Al relat que va fer al jutjat quan va comparèixer com a testimoni, Dolores va declarar que el seu fill Javier va eixir de la casa a fer una volta cap a les 17.30 i que al cap de molt poca estona hi va tornar i va dir a sa mare que se n’anaren perquè “baixava molta aigua de pertot i no sabia d’on venia”. Quan van eixir de la casa, l’aigua ja els arribava al genoll. Com que l’altre fill, el mitjà, s’havia quedat a València, un dels germans li va trucar perquè es posara en contacte amb el 112 i demanàs ajuda.
Les trucades de Juan Carlos Mora són al sumari i la jutgessa també les transcriu en l’exposició raonada. I ací recorda que l’administració autonòmica és la competent en protecció civil i escriu que, per mitjà del 112, sabia que el barranc s’havia desbordat al terme de Xiva “amb tanta intensitat que, finalment, tres membres d’una mateixa família van acabar morint davant la impotència de Dolores Ruiz”.
Segons que explica l’exposició, Juan Carlos va indicar al 112 l’adreça de la casa, al camí de Godelleta, a la masia del Riuet, i va dir: “No en poden eixir per la quantitat d’aigua, han quedat atrapats dins la casa, si n’ixen se’ls endú el riu.” I ho va repetir una volta i una altra. “És de Xiva, és de Xiva, pertany a Xiva.” I encara explicava: “Hi ha un riu darrere que s’ha omplert i corre un muntó d’aigua i no poden eixir de la casa, els arriba l’aigua a l’altura de la taula del menjador i no poden eixir-ne, se’ls endú el riu, són al carrer, no poden eixir-ne ni res.” L’operador del 112 li va preguntar si estaven en perill imminent i ell va respondre: “Sí, que s’ofeguen.”
En una segona trucada al 112, Juan Carlos Mora va repetir que els seus pares, de setanta i setanta-quatre anys, i els seus germans estaven atrapats, i va tornar a dir que l’habitatge era al terme de Xiva, al camí de la masia del Riuet, que no era cap urbanització, sinó en un barranc. Li van preguntar si l’aigua els arribava per damunt del genoll i ell els va respondre que ja arribava per damunt de la taula del menjador. Un metre o un metre i mig.
I encara, en una tercera trucada, el fill de Dolores va tornar a donar l’emplaçament de la casa i va dir que havia contactat amb sa mare, que li havia dit que l’aigua li arribava al coll.
Juan Carlos Mora va fer la primera trucada a les 17.10 i la darrera a les 17.30.
La germana de Dolores, Ana Ruiz, viu en una casa situada a pocs metres. De fet, inicialment formaven part d’un mateix solar. El xalet d’Ana Ruiz té planta baixa i pis. Ella i el seu marit es van salvar perquè quan el fill de Dolores els va dir que n’havien de marxar, totes dues germanes parlaven per telèfon i li va dir que pujassen al pis de dalt. I d’allà estant veien l’escena de desesperació dels seus familiars sense poder fer res per salvar-los, perquè era impossible de moure’s. No tan sols per la distància, sinó també pel nivell de l’aigua que baixava. Ana Ruiz també va trucar tres voltes al 112: a les 17.31, a les 17.39 i a les 17.51. Va suplicar a l’operador que els enviassen un helicòpter per rescatar-los: “Hi ha una família que s’ofega.” En una altra trucada va avisar que el riu s’havia desbordat i que hi havia quatre persones enganxades en una finestra i repetia que s’ofegarien, que el riu s’havia desbordat per dalt i per baix i que l’aigua se’ls podia endur en qualsevol moment: “Són dos xics joves, la meua germana i el seu marit.”
L’aigua només va deixar Dolores aferrada a l’ampit de la finestra. Hi va ser fins que el nivell de l’aigua i el fang va començar a baixar i la germana i el cunyat, a les fosques, van anar a rescatar-la.
Aquesta escena dantesca serveix a la jutgessa que instrueix la causa per a estalonar la seua tesi que el 112 va rebre un volum de trucades aclaparador. “Les trucades descrivien els diversos llocs on es produïen desbordaments amb un risc greu per a la integritat de les persones.” A continuació, detalla la xifra de les trucades per cada segment horari i en posa exemples a l’atzar:
“Guadassuar, 9.30, camió aturat, l’aigua arriba a la porta. Pobla Llarga, 7.42, se li nega la casa, planta baixa, li arriba a mitja cama. Llombai, 8.03, se li inunda la casa, cau aigua per les escales. A Utiel, una dona de vuitanta-dos anys no pot pujar a la planta superior, 14.01. A Xiva hi ha tres trucades: l’aigua comença a entrar a la casa, al jardí de les altres cases, s’inunda la casa, entre les 16.40 i les 16.41. A Torís, a les 17.18, entra aigua per damunt dels genolls i continua pujant. A les 17.29, a Xiva, s’inunda la casa i pugen al pis de dalt. Un altre avís a Xiva.” A tot això, s’ha d’afegir la trucada que va fer el fill de Dolores Ruiz en què, precisament, alertava d’allò que passava a Xiva.
Embassament de Buseo: set víctimes
L’embassament de Buseo, al municipi de Xera (Plana d’Utiel-Requena), funciona d’ençà del 1915 com a presa de les aigües del riu Reatillo, que canvia de nom i passa a dir-se Sot com a afluent del Túria. És propietat de la Generalitat, que en té delegada la gestió a una empresa privada. El 29 d’octubre de 2024 el nivell de l’aigua va superar de dos metres i mig el mur de contenció, que és situat a la cota 458. Per tant, l’aigua va sobreeixir i va caure, sense control, al llit del Reatillo, que va començar a baixar desbordat i desaforat. El primer municipi que es va trobar –on just canvia de nom– és Sot de Xera. Hi va fer moltes destrosses materials. I dues víctimes mortals.
Segons un informe que consta a la causa que instrueix la jutgessa de Catarroja, un responsable de l’empresa que gestiona la instal·lació va avisar per correu electrònic, a les 20.41, la Generalitat i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer del perill que la presa vessara per coronació. El tècnic, convençut que això passaria, va intentar d’arribar-hi i no ho va aconseguir. Com que veia que no s’avisava la població del perill que corria si la presa sobreeixia, a les 23.36 va trucar al 112.
La Generalitat va activar l’alerta per la presa de Buseo el 30 d’octubre.
El Sot es menja la casa d’Ana María Coll i Javier Sánchez
En l’exposició raonada de motius per a encausar Carlos Mazón, Javier Sánchez, un xiquet que encara no havia fet els quatre anys, és la víctima número 189. Javier Sánchez Rocafull és son pare, i és la que fa 199. Eren una família de quatre. Ana María Coll, la dona de Javier Sánchez, i la filla gran, de vuit anys, es van salvar. El seu testimoni és un dels més esfereïdors aplegats al document.
Ana María Coll explica que aquell dia tota la família s’havia quedat a casa perquè no hi havia col·legi. Vivien al primer pis d’una casa molt gran, de quatre altures. A Sot de Xera sí que va ploure al matí. A les vuit de la vesprada es van quedar sense cobertura i sense connexió. No van rebre cap missatge d’alerta. Ana María i els xiquets es van gitar a les 22.15, però de seguida el seu marit la va cridar perquè entrava aigua a casa. Ella no entenia què passava. A les 22.45 va fer una fotografia de com entrava l’aigua per la porta del darrere. Van agafar el televisor –i ella el seu clarinet– i van pujar més amunt, però els vidres van començar a trencar-se i en cinc o deu minuts tota la planta es va omplir d’aigua. Diu que quan va guaitar per la finestra va veure un mar. L’aigua ja omplia el primer pis. El marit d’Ana María li va dir que la finca no aguantaria i va anar cap al balcó. En aquell moment, la meitat de l’edifici va caure amb Javier. I, poc després, va caure l’altra meitat, on eren Ana María i els dos xiquets. El fill petit va morir a l’acte. Ella va poder eixir d’entre la runa i va veure que la filla estava bé. Totes dues van passar la nit entre les restes de la casa, sota la pluja que continuava caient, amb molt de fred. I al costat del cos del xiquet.
L’endemà, una veïna es va acostar a la casa i les va rescatar. I un helicòpter va arribar per recollir el cos del menut. El del seu marit va aparèixer a Vilamarxant uns quants dies després.
Segons que va declarar Ana María, ningú no els va avisar d’allò que venia. El riu va envoltar la finca i en va mossegar els fonaments fins que va caure la casa.
Aigües avall, el riu, crescudíssim per tot allò que hi abocava Buseo, va afectar Vilamarxant, on ja conflueix amb el Túria, Bugarra i Pedralba.
Una onada de cinc metres
Francisco José Quesada, de Pedralba, tenia quaranta-quatre anys i plans per a casar-se amb Ruth, que treballava a València. A les quatre de la vesprada, ella li va trucar perquè baixara a la ciutat, a casa de la mare de Ruth, però ell va decidir de quedar-se a Pedralba. Una onada de cinc metres va arrossegar un pont. El cos de Francisco José el van trobar en una estança de la casa el dia 2 de novembre, cobert de canyes i enderrocs.
I a Pedralba, a la comarca dels Serrans, van anar a passar el dia José Javier Vicent i la seua filla, de trenta anys, Susana Vicent. Tenien una casa en un disseminat, a tres quilòmetres del nucli urbà, molt a prop del riu. Susana, la dona de Javier, va parlar amb ell a les 11.15. A les 12.05 ell li va enviar un missatge dient-li que ara arribava tota l’aigua de Xiva, i a les 14.00 van tornar a parlar per telèfon i el marit li va dir que tot estava normal. La casa de Pedralba es va negar fins a dalt, el camp que tenien al davant i que quedava per davall del nivell del riu es va anivellar i el pont va caure. El cos de Susana el van trobar dies després al Mareny de Barraquetes i el de son pare, prop d’un any després, a Manises.
Els jubilats anglesos que cercaven el sol del Mediterrani
La parella britànica formada per Terry Elisabeth i Donald Turner vivien a Pedralba. Van morir dins el cotxe. El 31 d’octubre els seus veïns, David i Adelaide, en van denunciar la desaparició i el 2 de novembre la policia els va informar que els havien trobat al cotxe a uns dos minuts d’on vivien. Havien anat a comprar gasolina i queviures per si la tempesta que s’havia anunciat els afectava.
La premsa britànica va parlar d’aquest cas. La filla de la parella va criticar durament les autoritats per no haver pres mesures preventives que, deia, haurien evitat la mort dels seus pares.
Víctimes en tres conques
A la penúltima plana, la jutgessa instructora resumeix i explica que les tres conques hidrogràfiques on va haver-hi morts són les del Túria, el barranc de Torrent –o rambla de Poio– i el riu Magre. “La manera com es van produir les morts descriu diverses tipologies, com ara domicilis, garatges, accidents in itinere i a la via pública. En tots els casos, era factible llançar un avís a la població que alertara i evitara aquell resultat. L’omissió equivalent al resultat, que s’atribuiria al president de la Generalitat, es desprèn del fet que en tots els casos és destacable que no es van adoptar mesures d’alerta, precises, concretes i a temps, sigui d’un organisme, el CECOPI, sigui d’una conselleria, a la qual, segons la normativa, el president podia donar ordres i instruccions i fer tasques de coordinació arran de la paràlisi evident en què es van adoptar mesures de salvaguarda.”
