El cap de Puigdemont, al preu que sigui: així engeguen la nova ofensiva

  • El Suprem ha demostrat que no es pensa aturar i que forçarà la llei i el dret, inclòs l’europeu, fins allà on pugui o li permetin

VilaWeb

Hem hagut d’esperar mig any per saber com interpretava el Tribunal Suprem espanyol la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre les pre-judicials del jutge Pablo Llarena per a poder extradir els exiliats catalans. La premsa espanyola (i bona part de la catalana) es va afanyar el 31 de gener a dir que Llarena havia guanyat, que s’obria de bat a bat la porta per a l’extradició de Carles Puigdemont i la resta d’exiliats, però la lectura detallada de la sentència ho desmentia. I els fets, també. Per això hi ha hagut aquest silenci de sis mesos durant els quals Llarena no ha gosat moure fitxa, però ni ell ni la resta de membres de la sala penal del Suprem no han estat pas de braços plegats, perquè ara hem vist, en la resolució de dijous de la sala d’apel·lació que confirmava el nou processament dels exiliats, les giragonses, fal·làcies, omissions i mentides amb què han trenat la seva interpretació d’allò que diu la sentència del TJUE. I ho han fet per poder posar les bases d’una nova ofensiva contra l’exili, que pot passar per l’activació de noves euroordres i la intensificació de la persecució del president Puigdemont just abans d’unes noves eleccions espanyoles que poden fer entrar la dreta i l’extrema dreta a la Moncloa. I coincidint amb una sentència imminent i encara incerta del Tribunal General de la UE sobre la immunitat de Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, i quan Espanya és a punt d’agafar la presidència de torn de la UE.

El missatge és clar: no es pensen aturar i forçaran la llei i el dret, inclòs l’europeu, fins allà on puguin o els permetin. Perquè fa més de cinc anys que ho han anat fent i ho continuaran fent. És en aquest context que cal entendre el moviment del Suprem, i la publicació d’una resolució que té un aire resclosit, ple d’arguments autoreferencials, de reinterpretacions forçades d’un dret espanyol massa rebregat.

És cert que han trigat tant a moure’s perquè la sentència del TJUE era clarament negativa sobre les seves pretensions d’aconseguir l’extradició dels exiliats. Llarena (que és qui va fer les preguntes) pràcticament ni l’esmentava en la resposta al primer recurs que van presentar les defenses dels exiliats contra el nou processament, per malversació agreujada (fins a dotze anys de presó) i per desobediència. Els han calgut uns quants mesos de mirar-se-la per poder-ne fer una interpretació interessada, que havia de ser per força esbiaixada i amb omissions flagrants i mentides evidents. Vet ací la base de la nova fase en la persecució de l’exili, en la temptativa renovada per a aconseguir el cap de Puigdemont.

Els magistrats de la sala penal Vicente Magro, Susana Polo i Eduardo de Porres han avalat el processament que va fer Llarena i li han desbrossat el camí per a justificar l’emissió d’una nova euroordre malgrat la sentència del TJUE. I amb aquesta confirmació, que era previsible perquè al Suprem la unitat d’acció en aquest cas és total, i perquè tot sembla que ho endreci i ho ordeni Manuel Marchena, Llarena ja té les espatlles ben cobertes pels seus col·legues per a emetre l’euroordre contra Lluís Puig, que no és eurodiputat. En el cas de Carles Puigdemont i de Toni Comín, haurà d’esperar a saber què diu el TGUE el 5 de juliol sobre la seva immunitat; i en el cas de Clara Ponsatí també té l’aval del Suprem per a dictar una nova ordre de detenció espanyola per a portar-la a declarar a Madrid a la força, per més que l’eurodiputada tingui començat un procediment d’empara de la immunitat al Parlament Europeu. D’aquest darrer argument, esgrimit davant el jutge instructor per la defensa de Ponsatí, no n’han dit ni una paraula.

La qüestió ara és com i quan Llarena emetrà les noves euroordres. Ha esperat fins ara perquè sabia que si l’enviava contra Lluís Puig podia acabar a la paperera. Perquè Bèlgica ja la va rebutjar, i perquè el TJUE posa unes condicions difícils de salvar per a poder repetir-la: el Suprem haurà de justificar quines condicions han canviat perquè es pugui emetre la nova euroordre, i haurà de fer-ho davant la justícia d’un estat que ja va denegar-la tot adduint que hi havia risc de vulneració de drets fonamentals, principalment el dret del jutge ordinari i imparcial.

Però sobretot ho haurà de fer a contracorrent d’una sentència que li complica molt les coses, perquè, ras i curt, clarifica el procediment per a denegar l’euroordre en el cas dels exiliats catalans. És clar que el TJUE ho fa en certs moments amb una gamma prou àmplia de grisos perquè sigui el tribunal que ha de decidir si executa una euroordre el que valori i interpreti les dades objectives, fefaents i actualitzades que li aportin els afectats per demostrar que se’ls vulnerarien els drets fonamentals en cas d’extradició. Un tribunal d’un estat de la UE que tingués ganes d’extradir Lluís Puig es podria arribar a empescar els arguments necessaris per a fer-ho. Però un tribunal que es volgués ajustar al sentit de la sentència i a la jurisprudència recent i coherent del TJUE en aquesta matèria, no.

Desactivar el paràgraf 100

Per a concedir l’extradició, hauria de comprar el reguitzell d’arguments espanyols segons els quals l’estat de dret els seria aplicat de manera justa i rigorosa. Bèlgica ja no s’ho va empassar. Això és una qüestió de drets fonamentals, perquè és el risc constatable que puguin ser vulnerats els del reclamat (del grup objectivament identificable de persones al qual pertany) allò que fa que es pugui denegar una euroordre. Això diu, en resum, el TJUE. Doncs el Suprem diu que de cap manera no s’han vulnerat els drets dels exiliats ni hi ha risc que es puguin vulnerar perquè amb els presos tothom va poder veure les garanties i el tracte exquisit amb què van ser tractats durant el judici. I això és així perquè ho diuen ells, ni més ni menys. Un breu repàs a com va anar aquell judici ho desmenteix, i valgui d’exemple la desqualificació permanent que va fer el jutge Llarena de la defensa de Jordi Cuixart, fins i tot difonent en plena sessió missatges a la premsa acreditada en què criticava la manera que tenien els seus advocats de portar el judici. Un fet inèdit i prou greu perquè Estrasburg el tingui en compte.

“La sentència del TJUE diu el que diu”, escriuen els jutges del Suprem. Però no diu allò que ells diuen que diu, sinó una altra cosa. Hi ha un paràgraf clau en la sentència, el 100, que aclareix què s’entén per risc de vulneració del dret de la tutela judicial efectiva i el jutge imparcial, que és allò que va al·legar Bèlgica per denegar l’euroordre contra Puig. I, quan fa aquest aclariment, indica l’argument que serveix per a afirmar que el Tribunal Suprem espanyol no és el competent per a jutjar els independentistes en la causa especial.

Diu així: “No es pot considerar un tribunal establert per la llei, en el sentit de l’article 6, apartat 1 [del Conveni Europeu dels Drets Humans, sobre el dret del jutge imparcial], un tribunal suprem nacional que resolgui en primera instància i en darrera instància sobre un afer penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per a enjudiciar la totalitat dels encausats.”

I, a propòsit d’això, cita dues sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, del 2000 i del 2005, que així ho estableixen. Una d’aquestes, curiosament, és contra Bèlgica, d’un cas en què el TEDH deia que no es podien jutjar persones al Tribunal de Cassació de Bèlgica (equivalent al Suprem espanyol) si no hi havia una previsió legal que ho explicités. Els advocats dels exiliats, en el cas de Lluís Puig, van fer servir aquesta mateixa sentència, que ara el TJUE posa d’exemple, per recordar que era un cas anàleg al d’Espanya amb el Tribunal Suprem.

Una bomba que el Suprem mira de desactivar en la resolució d’aquesta setmana tot dient que sí que hi ha una base legal per a assumir la competència com a tribunal en aquesta causa. Però no és cert, no hi ha cap previsió legal que justifiqui que tots els encausats en la causa especial contra el procés haguessin de ser jutjats pel Suprem. Els tres jutges que signen la resolució diuen que la base legal és una jurisprudència que ve dels anys noranta segons la qual el Suprem sempre s’ha fet càrrec de les causes que tenen a veure amb eurodiputats. En tot cas, aquest argument només serviria per a europarlamentaris, però tampoc en aquest cas no hi ha una previsió legal clara i precisa, cap referència en cap text legal que així ho estableixi.

De manera que el paràgraf 100 de la sentència del TJUE pràcticament ensorra tot el castell de cartes. Però el Suprem ja té fet el seu argument, i el defensarà a ultrança. I no és pas l’únic; n’exposen més, els mateixos amb què miraran de convèncer els tribunals europeus que els mesos vinents segurament hauran d’entomar les noves euroordres de Llarena que la justícia espanyola sempre ha tractat amb exquisidesa els encausats pel Primer d’Octubre. Perquè el Suprem es fixa en l’altra gran qüestió que formulava el TJUE: l’existència demostrable, comprovable de manera objectiva, que hi hagi un risc de vulneració de drets fonamentals per a poder denegar una euroordre.

“Un tracte exquisit” als acusats?

“De cap manera no es poden apreciar deficiències en el sistema judicial espanyol, ni són de cap manera acreditades”, diu el Suprem en la resolució de dijous passat. Segons ells, la prova és que hi ha hagut vies d’impugnació de les decisions que prenia Llarena dins el Suprem mateix i en el Tribunal Constitucional espanyol (amb tots els recursos desestimats sistemàticament), i que hi ha hagut també “un excel·lent tracte processal donat als encausats d’ençà del primer moment sense que hi hagi hagut cap pèrdua de garanties ni de drets processals en una causa tan perllongada en el temps com aquesta”. Posa d’exemple culminant d’aquest reconeixement de garanties el judici contra els presos polítics que es va fer al Suprem a començament del 2019 i la sentència que els va condemnar per sedició i malversació. Diuen que es van respectar els drets dels acusats “amb exquisidesa”.

Però això ho diu el Suprem, i totes aquestes consideracions les hauria de fer el tribunal que hagi de decidir si executa una euroordre, i en la sentència del mes de gener, a més, el TJUE deixava ben clar que una de les fonts d’informació vàlides i fiables per a disposar d’aquesta informació són els informes del Grup de Treball contra les Detencions Arbitràries de l’ONU. Un organisme que fou menystingut i denigrat per part del Suprem mateix perquè en ple judici va denunciar la vulneració flagrant de diversos drets fonamentals dels presos polítics durant l’empresonament preventiu. I un d’aquests drets vulnerats era precisament el del jutge predeterminat per la llei. “El Grup de Treball no ha estat convençut que el jutge natural per a jutjar-los per aquests presumptes delictes correspongui als tribunals que actualment duen el cas”, deia aquell informe.

De manera que allò que digui i afirmi el Suprem, en aquest cas, no va a missa. I que els jutges que possiblement rebran noves euroordres no solament sabran que allò que deia el grup de treball de l’ONU té valor, sinó que ara, a més, també tindran damunt la taula dues resolucions del Comitè de Drets Humans de l’ONU que condemnen Espanya per les vulneracions de drets polítics que Pablo Llarena va cometre contra Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva, per haver-los impedit d’exercir com a parlamentaris electes de les eleccions del desembre del 2017 tot processant-los per rebel·lió i mantenint-los empresonats. D’exquisidesa, res.

I encara més: tota la causa i el judici en el Suprem ha estat impugnat al Tribunal Europeu dels Drets Humans, que ja ha admès les demandes i que hi tindrà la darrera paraula. De fet, el setembre vinent el Regne d’Espanya ha de respondre algunes qüestions que li demana el TEDH, com ara el fet extraordinari que el Tribunal Constitucional espanyol desés en un calaix les demandes d’empara presentades per Jordi Turull contra la situació de presó preventiva, quan el fet que fos privat de llibertat hauria d’haver fet que es resolguessin, per més que fos de manera desestimatòria, per una via d’urgència. Però l’objectiu era blocar l’accés a les instàncies judicials europees, i allò va motivar la vaga de fam de tres setmanes d’alguns dels presos. De tracte processal excel·lent, res de res. I l’allau d’arguments que els ex-presos exposen al Tribunal d’Estrasburg perquè anul·li la causa contra el procés i condemni Espanya encara s’han de resoldre i han fet que el TEDH hagi qualificat les demandes com “extremadament importants, d’impacte”.

El Suprem ho sap molt bé, tot això. I, tanmateix, fa el pas, es llança a una persecució renovada contra els exiliats. Necessita desactivar l’exili de la mateixa manera que va desactivar políticament els presos. Perquè no volen que l’exili resti com un espai d’impunitat (als seus ulls) que sempre pugui ser utilitzat per qui ho torni a provar. L’independentisme potser perd el rumb, però la maquinària repressiva espanyola és persistent, i quan es tracta de qüestions d’estat, i el cap de Puigdemont n’és una, no s’atura. I ara que podria haver-hi un govern espanyol i una fiscalia i una advocacia de l’estat encara més arrenglerades amb la posició numantina, judicialment autàrquica, de la plaça de les Saleses en relació amb la persecució de l’independentisme, presenta una batalla renovada. Tindran vent a favor amb la nova conjuntura política, sobretot si el pròxim govern a la Moncloa compleix aviat les promeses de contrareforma legislativa i recupera, tal com va prometre Alberto Núñez Feijóo, el delicte de sedició.

I esperaran qualsevol escletxa o oportunitat; confien que la sentència del 5 de juliol del TGUE sigui desfavorable als eurodiputats, que validi el suplicatori amb què els van retirar la immunitat. Si fos així, a Puigdemont, Comín i Ponsatí encara tindrien una via de recurs al TJUE, i demanarien de renovar les mesures cautelars que, ara per ara, els mantenen la immunitat. El Suprem no pensa que pugui perdre aquesta causa, perquè encara ara està convençut de la primacia del dret espanyol, la seva versió del dret espanyol, per damunt de tot. I s’hi llancen de cap.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any