PSOE: la traïció com a manera permanent de viure (i 2)

  • Impressiona veure com milions i milions de persones, una vegada i una altra, han llançat els seus vots a la paperera donant suport a un partit que és amoral des del bressol, a un grup de desvergonyits que han enganyat una vegada i una altra el seu electorat

Vicent Partal
22.03.2022 - 01:27
Actualització: 22.03.2022 - 02:27
VilaWeb

Entre l’11 i el 13 d’octubre de 1974, encara en ple franquisme, el PSOE va fer el tretzè congrés a Suresnes, prop de París. Aquell conclave va significar un tomb complet de les posicions tradicionals del partit i va ser, amb l’assassinat de Carrero Blanco per ETA i el colp d’estat de Tejero, el moment més important de l’anomenada transició política.

Willy Brandt i François Mitterrand, entre més mandataris europeus, hi van acudir per a donar suport a un partit que canvià allí mateix de lideratge i de polítiques. El valencià Rodolf Llopis, esquerrà i autodeterminista, va ser arraconat per un desconegut Felipe González. Avui sabem que González hi havia arribat protegit per la policia franquista però els fets es van ocultar durant molts anys per no tacar l’aurèola d’home d’esquerres que es va construir –que de l’aurèola, això sí, els socialistes sempre en tenen molta cura.

Temps després, finalment, hem sabut, sobretot –perquè l’ex-capità del CESED Manuel Fernández Monzón ho ha explicat ja unes quantes voltes i amb tot de detalls– que Carrero Blanco mateix va donar l’ordre de facilitar el canvi de direcció dins el PSOE i que els serveis secrets del franquisme van pactar l’operació amb González mateix, en un dinar al carrer de Santa Engracia de Madrid. I amb aquest començament de la història ja us podeu imaginar com i per què la traïció ha estat una peça central de la vida sencera del Partit Socialista Obrer Espanyol.

González, de fet, va complir de seguida la seua part de la faena. Primer, el 1979, quan durant la celebració de XXVIII congrés del partit va imposar la desaparició de la referència de “marxista” a la ideologia del partit, adduint que calia tranquil·litzar els Estats Units. I després completant la tasca amb aquella  monumental aixecada de camisa que va ser el referèndum sobre l’OTAN, fet el 12 de març de 1986, amb Felipe González com a president del govern espanyol. Per arribar a la Moncloa el PSOE havia fet una campanya basada en el no a l’OTAN però de seguida que González va ser president va convocar un referèndum per entrar-hi, amb què enganyà els ciutadans i traí el seu programa electoral.

Aquell referèndum no era vinculant, per a poder maniobrar encara si fallava, però la butlleta de vot era tot un exemple de manipulació política: “El govern considera convenient, per als interessos nacionals, que Espanya romanga en l’Aliança Atlàntica, i acorda que aquesta permanència s’establisca en els següents termes:

  • 1r. La participació d’Espanya en l’Aliança Atlàntica no inclourà la seua incorporació a l’estructura militar integrada.
  • 2n. Es mantindrà la prohibició d’instal·lar, emmagatzemar o introduir armes nuclears en territori espanyol.
  • 3r. Es procedirà a la reducció progressiva de la presència militar dels Estats Units a Espanya.

Considera convenient per a Espanya romandre en l’Aliança Atlàntica en els termes acordats pel Govern de la Nació?”

El no va guanyar al Principat, a les dues comunitats basques i a les Canàries; hi va haver un 40% d’abstenció, una xifra molt alta aleshores, i la polèmica política va ser enorme perquè molta gent es va sentir estafada vist que el PSOE havia arribat al govern prometent l’eixida de l’OTAN. Lluís Llach, sempre tan coherent i valent, va portar González a judici per haver incomplert el programa electoral, sense resultat. Però en qualsevol cas la traïció va ser completa i les condicions de la butlleta de vot –vistes avui, això és indiscutible–, una pura maniobra d’engany que ells ja sabien, perquè ho sabien perfectament, que no complirien.

Després n’arribaren més, de traïcions, moltes més. Ja havien pactat la LOAPA tot enterrant l’autodeterminació que, ni que fos de manera formal, el PSOE havia defensat en un temps. I van arribar les duríssimes reformes econòmiques que van afectar grans sectors de la població i originaren aquella imponent vaga general del desembre del 1988. I la corrupció. I les privatitzacions i les portes giratòries. I el terrorisme dels GAL. I, apartat ja Felipe, aquell cínic “aprovaré la reforma de l’estatut que aprove el Parlament de Catalunya” de Zapatero. I la reforma laboral pactada amb el PP el 2010. I el canvi urgent de la constitució espanyola fet en poques hores l’estiu del 2011 per a imposar el principi d’estabilitat financera. I l’acostament a l’extrema dreta arran de l’ímpetu del moviment democràtic per la independència de Catalunya. I la taula de diàleg. I allò que derogarien la llei mordassa i la reforma laboral del PP, si els votaves. I continua. I continuarà.

La llista impressiona. Sobretot perquè és escruixidor de veure com milions i milions de persones, una vegada i una altra, han llançat els vots a la paperera donant suport a un partit que és amoral des del bressol, a un grup de desvergonyits que han enganyat una vegada rere una altra el seu electorat. Però també, alerta, perquè esborrona comprovar la dependència infantiloide de l’esquerra espanyola i catalana, incapaç, sens dubte, de desempallegar-se de la seua fascinació pels socialistes i de fer un pas endavant ella mateixa, sempre empetitida i sempre servil.

Hi va haver un moment, el 2015, quan el PSOE de Pedro Sánchez tenia 90 diputats a Madrid i Podem va sorprendre tothom aconseguint-ne 69, que semblava que s’acabaria d’una vegada aquesta farsa de considerar els socialistes el partit que representa l’esquerra. I que finalment es podria obrir pas a la regeneració democràtica que el PSOE ha taponat de la transició ençà. Va ser aquell l’any també que el PSC va quedar reduït a la mínima expressió al Parlament de Catalunya amb 16 escons contra els 25 de Ciutadans i els 62 de Junts pel Sí. I l’any en què els nacionalistes valencians van arribar més a prop de superar-los a les Corts –19 escons de Compromís contra 23 del PSOE–, i en què Compromís féu un esclat colossal a la circumscripció de València, on es va menjar per primera –i única– vegada el partit de Ximo Puig.

I, tanmateix, ací els teniu, els socialistes, ressuscitats i manant com uns senyors. Els monumentals errors de Podem, d’Esquerra Republicana, de Bildu i de Compromís han tornat a posar el PSOE en el centre de la sala de ball. Les esquerres perifèriques, que en diuen, podien haver mort el monstre, el podien haver deixat sense oxigen institucional i amb això podien haver avançat cap a una democràcia real. Ho tenien a les mans però no ho van fer. I ara els veig i em pregunte com poden ser tan poca cosa de fer el ploricó maleint una altra –que no serà pas la darrera– traïció del Partit Socialista Obrer Espanyol, la que Pedro Sánchez acaba de fer al poble saharià. I què volien aquests incompetents? Si per al PSOE la traïció és la manera de viure!

 

PS1. La primera part d’aquest article és aquesta: Sàhara Occidental: el desastre del 98 per l’Espanya de Juan Carlos i Pedro Sánchez (I)

PS2. Després de publicar aquest editorial s’ha conegut la mort, tres setmanes després de l’atac que va patir en una presó francesa, d’Yvan Colonna. No tinc  paraules per a expressar el dolor que sent.

Aquest editorial no és el d'avui i per això ja té tancada l'opció d'afegir un comentari.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any