L’etimòleg Joan Coromines –especialment a l’Onomasticon Cataloniae– ens informa que la primera documentació del mot Cathalonia és tardana. No en tenim cap testimoni ni de grecs ni de romans, sinó que hem d’esperar al primer terç del segle XII (entre el 1110 i el 1115). Poc després també es fan servir Catalania, Catalanicus i Catalaniensis. Aquests primers testimonis els trobem en escrits italians, però a mitjan segle XII les denominacions es generalitzen en els països cristians (no pas en els musulmans, on fan servir el terme “franc”).

I d’on surt aquest Cathalonia? No se sap. Coromines exposa i comenta algunes teories que s’han difós per a explicar-ne l’origen. La major part les descarta, però n’hi ha una que no.

De Gotholandia, ‘terra dels gots’

Una teoria antiga és que Catalunya vingui de Gotholandia, que voldria dir ‘terra dels gots’. És un terme no documentat enlloc i que Coromines considera, ras i curt, una “invenció”. Per començar, considera estrany que la terminació -andia acabi esdevenint -unya. Però, sobretot, explica que aquest nom s’hauria d’haver creat a França –perquè els habitants d’aquelles terres eren els únics que podien mirar Catalunya com a ‘terra de gots’. Ara, tot seguit hauria hagut de passar a l’àrab, que hauria alterat la G en C i hauria conservat la -t- entre vocals. I de les terres musulmanes hauria passat a Itàlia i Catalunya. Ell refusa aquest periple tot dient: “Transmissió no sols inversemblant per si mateixa, sinó contradita rodonament pel fet que els moros no van usar mai un nom semblant.”

De castellani, ‘la gent dels castells’

La segona teoria diu que catalans prové de castellani, ‘la gent dels castells’, atès que Catalunya era plena de fortaleses per a lluitar contra els sarraïns. De castellani s’hauria passat a catlans i després a catalans. De fet, en català antic, per anomenar el governador d’un castell es feia servir sovint el terme catlà. Tanmateix, a banda la manca de documentació, etimològicament és insòlit que entre la –t– i la –l– s’hi afegeixi una a (cat-a-lans). El grup –tl– fonèticament sol evolucionar cap a una geminació de la l (amel-la), sovint palatalitzada (amell-lla), però mai no s’hi intercala una a.

De catalauni o de montecatalanus

Encara hi ha dues teories més arbitràries que les anteriors. L’una proposa que vingui de catalauni, nom d’una tribu cèltica que habitava al voltant de Châlons-sur-Marne (avui, Châlons-en-Champagne), al nord-est de França. Segons Coromines, a més de no constar en cap document, el canvi de catalauni a catalans és etimològicament inversemblant.

I una altra diu que de Montecatanus, nom originari del municipi de Montcada (Vallès Occidental), se’n podia derivar montecatalanus, que, escurçat (catalanus), s’hauria emprat per designar la gent del pla de Barcelona i, per extensió, tots els catalans. Aquesta proposta també sembla refusable, per manca de documentació i per dificultats d’explicar-la fonèticament.

De lacetani, ‘lacetans’

Coromines creu que el mot per a designar els catalans pot provenir de lacetani, ‘lacetans’. La tribu dels lacetans era la que ocupava tot el centre i bona part de l’est de Catalunya –“el hinterland immediat de Barcelona (regió de Cervera-Igualada-Manresa-Vallès)”, diu. També conjectura un recorregut que parteix d’Itàlia on –recordem-ho– es van escriure els texts que documenten aquests noms per primera vegada: “Els italians necessitaven un nom ben clar per distingir aquest nou estel que s’aixecava, aquesta nació jove i ambiciosa, que tan aviat col·laborava com rivalitzava amb ells. Els italians el necessitaven encara més que els mateixos catalans, per als quals designacions incompletes o indirectes com ‘la Marca’, ‘Barcelona’, ‘el Comtat’, o simplement ‘nosaltres’ podien ser suficients, donada la situació. Vet aquí com italians cultes recordaren que aquella part d’Hispània era habitada pels Lacetani, i començarien a usar de nou aquest nom clàssic.”

I com s’explica el canvi de lacetani a catalani?: “Dirien Catelani o Catalani, per un lapsus (de llengua o de ploma) gens inusitat en tals resurreccions mig-sàvies.” I completa l’argumentació servint-se –justament– d’alguns orígens refusats: “En el cas de catalani aquest ‘lapsus’ trobaria acceptació general, per tal com la forma alterada era més fàcil de recordar per aquells que ja coneixien els castellani i els catalauni.”

Una volta exposada la teoria, Joan Coromines dedica moltes línies a demostrar amb exemples que al segle XII es feia servir Catalunya no pas per a referir-se a la globalitat, sinó al territori que ocupaven els lacetans. És a dir, vol fer entendre que el “lapsus”, el canvi de lacetani a catalani, ja s’havia escampat abans de fer servir la denominació amb un abast territorial general. Per exemple, en una crònica escrita devers 1182, s’esmenten els pobles que envaïren Aquitània per aquell temps: no hi ha tan sols els “aragonés” i “navar”, sinó també els “asperés” (dels Aspres, al Rosselló), “pailler” (del Pallars) i “catalan”; i aquest catalan no es podia referir a qualsevol català –perquè els pallaresos i els rossellonesos hi haurien estat inclosos–, sinó a una part, si fa no fa allò que, abans del lapsus, s’anomenava lacetani. Justament, el primer esment del mot Cathaloniae, de l’any 1114, és per a anomenar “Assallitus, vicarius Cathaloniae”. I, referint-se a aquest vicarius, Coromines diu: “Els veguers o vicaris no solien tenir autoritat més que en el territori d’un sol comtat, en aquest cas sens dubte el comtat de Barcelona, puix que es tracta d’un conveni signat amb Ramon Berenguer III, comte de Barcelona i d’alguns altres comtats catalans, però que encara no regnava a Urgell ni Pallars.”

Les aportacions de l’Alcover-Moll

L’entrada Catalunya del Diccionari català-valencià-balear (d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll) també recull i comenta aquestes teories i, de fet, no es decanta per cap. Quan parla de la que subscriu Coromines, hi fa una objecció: diu que “la violenta metàtesi soferta” (el canvi de lloc de la c i la t) ha d’haver estat fruit d’una transformació popular, no erudita. Però aquesta via popular hauria dut a la sonorització de la t; és a dir, n’hauria resultat cadalà i no pas català.

L’Alcover-Moll també es fa ressò d’una altra aportació, la de Pere Tomic (segle XVI), que explica que a la primeria del segle VIII un príncep alemany, Otger Golant, posseïa un castell a la Guiena (Occitània) que es deia Cathaló, per la qual cosa ell fou anomenat “Otger Cathaló” i la gent que hi vivia, “catalons”. Aquest príncep, juntament amb nou barons i tot de súbdits, s’establí al Pirineu, bastí castells al Pallars, a la Cerdanya i al Capcir i féu incursions contra els sarraïns de la Marca Hispànica, fins que morí. Quan Carlemany conquerí el sud del Pirineu anomenà aquesta terra Cathalonia en memòria del príncep Otger Cathaló, i els habitants d’aquelles terres foren anomenats cathalans. Però l’Alcover-Moll ens fa avinent que aquesta narració ha estat desmentida pels historiadors, que la consideren simplement una llegenda.