Quin és el propòsit de les humanitats?

“Les humanitats estan ben preparades per a proporcionar les eines de persuasió que necessitaran els joves en l'era de la informació”

Nicholas Agar
17.12.2021 - 20:49
Actualització: 17.12.2021 - 21:49
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Són temps difícils per a les humanitats. Avui en dia, massa assignatures són considerades antiquades i irrellevants. Qui es pot permetre d’invertir en una educació de quatre anys centrada en la saviesa de la civilització maia, o bé en els matisos de la poesia japonesa? Tot parafrasejant un cèlebre aforisme del 1939 de Churchill sobre com entendre el món soviètic, els estudiants d’avui s’enfronten a una pandèmia, embolicada en una revolució tecnològica, dins d’una crisi climàtica.

Com a acadèmic orgullós en l’àmbit humanitats, crec que els coneixements que els meus companys i jo impartim són essencials per a preparar els estudiants per a les incerteses del futur. Com bé s’ha demostrat aquests darrers cinc anys, les prediccions –fins i tot les dels nostres experts més informats– poden ser fàcilment errònies. Les humanitats, en tant que enfocades en la varietat infinita de l’experiència humana, ofereixen la millor assegurança contra aquells pronòstics que pequen de confiança.

Però a l’hora de defensar les humanitats, especialment quan se’n cerca suport polític, no n’hi ha prou de repetir allò que sabem que és cert. A Austràlia, un govern poc comprensiu amb la disciplina ha disparat contra les humanitats i ha augmentat significativament els costos d’estudiar carreres de lletres. L’objectiu explícit és enviar el senyal als mercats que els estudiants empren més bé el temps si el dediquen a dominar les matèries STEM (acrònim anglès de “ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques”), suposadament més “ben orientades” al món laboral. Segons el ministre d’Educació australià d’aleshores, Donen Tehanm, un llicenciat en humanitats poc orgullós del seu títol, la mesura salvaria els estudiants de la mena d’educació que “gairebé em va costar l’oportunitat d’aconseguir feina“.

Saps que hi ha un problema quan el ministre d’Educació comença a parlar dels teus cursos de la mateixa manera en què els professionals de la salut parlen del tabaquisme: la idea, sembla, és augmentar el cost dels estudis d’història per tal d’alliberar els alumnes del seu hàbit insà d’estudiar humanitats.

Com es poden presentar les humanitats perquè semblin més fresques i més “ben orientades” al món laboral (fins i tot entre els qui rebutgen la idea que el propòsit de les universitats és produir treballadors productius)? Una proposta és abolir el tradicional treball de final de curs en pro de formes més eficaces de persuadir i comunicar.

De la dècada dels noranta ençà, he observat un canvi en l’actitud dels estudiants vers les tasques d’avaluació tradicionals exigides en els cursos i carreres d’humanitats. Tal volta això reflecteix l’argument que els “post-mil·lennistes” són una generació més “empesa pels seus propòsits” que no pas les generacions anteriors, com bé demostren els estudiants que s’han manifestat a favor del control d’armes als Estats Units o bé els que s’han manifestat, per tot el món, a favor de polítiques climàtiques més estrictes.

Els post-mil·lennistes no esperen el permís dels seus pares per a parlar. Com bé afirma Ronald Brownstein, de la CNN, és una generació que s’ha “marinat en un món de comunicació ubiqua i mitjans socials omnipresents”. Aquesta generació no absorbeix la informació ni expressa els seus punts de vista de la mateixa manera en què ho feien les generacions anteriors, i aquestes diferències van molt més enllà de mers detalls estilístics o qüestions gramaticals.

Per a les disciplines d’humanitats, la implicació és que s’han d’adoptar noves maneres d’impartir-ne els beneficis als post-mil·lennistes. En l’era de la informació, una generació “empesa pels seus propòsits” sense dubte requerirà eines de persuasió, una mena d’actiu que les humanitats estan ben preparades per a proporcionar.

Per això, el model alternatiu d’avaluació pel qual m’he decantat en un curs que imparteixo a la Universitat Carnegie Mellon és el de lliurar un comentari d’opinió estàndard d’unes 700-1.000 paraules, justament com aquest article que llegiu ara. A parer meu, és un model ideal per als estudiants de l’era digital. Algú que vol persuadir un gran nombre de lectors no pot començar amb fórmules pesades com ara “En aquest assaig, argumentaré que…”. Tampoc aconseguirà captar l’atenció del lector si empra una prosa prolixa i carregada d’argot tècnic. El missatge ha de ser intel·lectualment seriós, certament, però també ha d’anar en sintonia amb allò que realment atreu els lectors. Per tenir èxit, cal pensar acuradament en l’argument que es presentarà (podeu trobar alguns resultats d’aquest experiment educatiu en una pàgina de Medium que he creat).

Dominant aquesta manera de comunicació, els estudiants post-mil·lennistes oferirien molt al món. Pot ser que no siguin experts mundials ni rebin el premi Nobel (no encara, si més no), però se’ls pot ensenyar a aprofitar altres avantatges. El 2004, David Shipley, aleshores l’editor d’opinió de The New York Times, va oferir alguns consells sobre la mena d’article que cercava per a la secció que dirigia. En resposta a la pregunta “Ajuda ser famós?”, va respondre: “En realitat, no. De fet, el llistó de l’acceptació s’eleva una mica més per a les persones que tenen els mitjans per a fer arribar el seu missatge d’altres maneres.”

L’article d’un jove escriptor haurà complert la seva comesa, per tant, si aconsegueix comunicar l’experiència del seu autor de manera veraç i efectiva. Shipley encoratja els escriptors d’articles d’opinió a centrar-se, primordialment, a trobar una veu pròpia. Segons un manual de la Kennedy School de Harvard, “el rang de veus utilitzades en les columnes pot ser molt ampli: contemplativa, conversacional, descriptiva, experimentada, informativa, informada, introspectiva, observadora, denunciant, informativa, autocrítica, sofisticada, humorística, entre moltes altres possibilitats”.

Aquesta varietat aprofita la versatilitat expressiva característica dels post-mil·lennistes. I hem d’escoltar-los, perquè la seva perspectiva és fonamentalment diferent de la dels baby boomers o els membres de la generació X; és a dir, els qui actualment ocupen les posicions de lideratge en l’àmbit de la política i dels negocis. De què serveix que les úniques veus que solem escoltar sobre el canvi climàtic, per exemple, siguin les dels qui hauran mort molt abans que se’n manifestin les pitjors repercussions?

Abordar problemes com el canvi climàtic o la intel·ligència artificial no solament requerirà avenços tecnològics, sinó també innovació política. Requerirà, conseqüentment, debats sobre valors abstractes, com també sobre qüestions de justícia intergeneracional. Els joves, que són els qui més s’hi juguen en aquesta mena de debats, han d’estar preparats per a participar-hi.

En un cèlebre article del 2013, la revista Time va descriure poc generosament els mil·lennistes com la “generació del jo, jo, jo”, i d’aquesta manera canalitzava el prejudici comú que els joves que han crescut en l’era de les xarxes socials passen massa temps centrats en si mateixos, tot perfeccionant les seves marques personals. Però aquests joves són els únics que poden transmetre’ns el veritable significat de ser un nadiu digital. Mentre explorem maneres de regular la nova economia digital, aquest és el tipus de testimoniatge que hauríem de cercar, i per això necessitem un pla d’estudis d’humanitats “empès pel propòsit” de produir-lo.

Nicholas Agar és professor d’ètica a la Victoria University de Wellington, a Nova Zelanda, i professor visitant a la Carnegie Mellon University, a Austràlia. És l’autor del llibre ‘How to be human in the digital economy’ (2019).

© Project Syndicate 1995–2021

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes