Cada dia publicarem a VilaWeb l’expressió poètica i creativa d’un poeta o d’un artista que s’aventura a traslladar el seu ara i aquí artístic sobre la revolució que vivim, la il·lusió col·lectiva i els estralls emocionals i físics que deixa la violència.

Hem començat amb un poema visual de Frederic Perers, un poema de Dolors Miquel i l’expressió poètica d’Enric Casasses. Els segueixen desenes de poetes i artistes que van expressant-se.

Entenem que la cultura i els creadors han de trobar espai i visibilitat en els mitjans i en la societat en general. Han d’ajudar-nos a mirar i a entendre. Han de prendre partit. La revolució popular també és revolució cultural.

En aquests moments excepcionals, costa de concentrar-se, de centrar-se. Hi ha poetes i creadors que necessiten temps per a pair-los, aquests moments. N’hi ha que han adoptat el silenci de manera conscient. Uns altres recorren a referents de capçalera, que han deixat un llegat, però que ja no hi són. I n’hi ha, encara, que tenen la capacitat d’expressar-se en temps real, en l’ara i l’aquí. Aquest és el valor que volem donar a aquesta sèrie, a aquest aplec de mostres poètiques i plàstiques. Perquè, en els moments que vivim, prendre perspectiva, trobar la paraula justa, tenir la capacitat de lucidesa, inspiradora, crítica, expressar una poètica… no és fàcil. I els creadors estan entrenats per a fer-ho. És el seu fer d’artista.

 


Frederic Perers
Amb aquesta obra, Primer d’octubre, es tanca la sèrie ‘Proclames de llibertat’ iniciada poc després del referèndumD’aquesta manera, l’artista visual Frederic Perers, que va obrir les proclames, també les tanca. Sobre la peça, Perers explica: “L’obra s’apropia d’una de les proclames més repetides d’aquestes darreres setmanes i de vint-i-vuit panots rescatats de les voreres franquistes, posats (per fi) al servei de la voluntat popular.”



Francesca Llopis
Artista Visual. Els seus últims treballs: el 2016, a la mostra SakaiArtePorto, al Japó, presenta l’acció d’art ‘Traction Action’, a partir de la necessitat d’unir la humanitat amb l’univers, per mitjà d’un infinit fet amb les petjades de pigment rosa dels caminants de la ciutat. El seu últim projecte és la instal·lació ‘Llum!’ al Castell de Montjuïc de Barcelona. Escriu: ‘Els meus projectes són una traducció pràctica del principi de llibertat, aquell que permet que qualsevol pensament o idea sigui possible. No tanco el meu treball a cap tendència ni estratègia lingüística determinada. Per contra, opero a partir del valuós caos interior.’


Carme Sanglas
Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona i amb estudis inacabats de Belles Arts, des del 1986 viu i treballa a Ordis, Alt Empordà. Diu: “No són els cossos estibats als vaixells, són cossos vius i lliures, dempeus. Junts, acordadament, reconeixen la seva força, es reconeixen en la seva força i en la seva voluntat de ser lliures. Fan un cos viu, de poder, un cos de cossos, un u d’uns que proclama la seva llibertat, no amb les paraules o les imatges de propaganda, sinó amb els fets.”

 


Tura Sanz Sanglas
Artista visual. Graduada en Belles Arts i Màster de Producció i Recerca Artística per la Universitat de Barcelona. Ha obtingut diversos premis i beques i participat en exposicions col·lectives i individuals. Ha il·lustrat les Bucòliques de Virgili (Palamedes Editorial, 2014). www.tura.cat


David Ribas
Artista visual, ha exposat en diferents ciutats de l’estat espanyol i d’Europa, al Marroc i al Japó. Combina el seu treball al Penedès (el seu país d’origen i on resideix habitualment) amb estades a Mallorca i al Marroc. Diu: ‘Robo frases dels diaris quan m’interessen i les reprodueixo amb una tipografia molt especial, treta d’un celler. Aquesta frase la vaig treure d’un article de Xavier Bru de Sala publicat a El Periódico de Catalunya.’


Toni Giró
Artista visual, dissenyador d’exposicions i escenògraf.
Les seves obres ofereixen una mirada irònica, no exempta de cert sentit de l’humor, sobre els perills i les trampes que desplega el tardocapitalisme. L’artista se situa en el rastreig d’una expressió plàstica que qüestiona la lògica de determinades dinàmiques de poder, que empenyen la societat cap a un destí incert. De fet, la seva trajectòria artística s’ha fonamentat en un permanent qüestionament dels problemes que afecten la societat contemporània.

Aquesta imatge collage forma part del projecte recent #MONU #mentalismes i és reutilitzada en un nou context com a reclam d’urgència. Convé mirar amb nous ulls les presències i llegats del passat, entendre què reflecteixen i reactivar-los com un material més de treball per expressar els nostres temors, anhels i mirades crítiques.

La història tendeix a voler repetir-se. És responsabilitat de cadascú ajustar el focus sobre la seva tramoia. L’art no hauria de quedar emporuguit quan es trepitgen drets i llibertats.


Jordi Lafon
És artista visual. Els seus treballs estableixen una relació entre els objectes, les persones i el seu entorn, per crear un relat de matèria, espai i temps inscrit en un paisatge entès com a escenari, on s’esdevenen les relacions d’afecte i conflicte, poètica i política. En els seus projectes sovint proposa la participació i la col·laboració com a vies d’intercanvi i aprenentatge, compartint experiències. Per exemple, el caminar com a pràctica estètica, el dibuix, la fotografia i l’escriptura, amb projectes com: Els bastons d’Andrés, Relleus, Caminar amb el pare, Marges i Fronteres, Deriva Mussol, Goula. Fes-te el lleó, Encontre, Criss-Crossing, Com una Cadira, PAIC (Participatory, Artist, for Invisible Commununity) i Tela Per Fer.

Pupitre
“Paradoxalment una de les vies d’alienació al llarg de la història ha estat l’educació. En moltes ocasions des d’aquest àmbit s’ha traçat el camí de les persones per produir una única mirada sobre múltiples qüestions inhabilitant altres perspectives. El record pertanyent a un imaginari col·lectiu d’un acte “incívic” sobre el moble escolar, ara es converteix en una proposta pública i participativa, on es posa en qüestió la interpretació de conceptes com la legalitat, l’ètica o la moral. En un context d’acció es va convidar el públic a mastegar un xiclet per enganxar-lo, posteriorment, sobre la representació del pupitre.”


Ricard Mirabete 
Escriptor, crític literari i poeta. Ha publicat vuit llibres de poesia dels quals els darrers són Radar (2012), De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna), juntament amb el poeta David Caño i el fotògraf Carles Mercader (2014), Nuclear (2015), Cel estàtic d’elevadors (2016) i Esdeveniment (2017). És autor del blog última ronda de VilaWeb.

Res no declaro sinó que sóc afirmat.
Ni em dol ni vull. Construeixo frases al mar
dictades per algú que llegeix paraules d’altres

transmutades en sang
dels nostres avantpassats.

De tants miratges com d’horitzons en sóc nascut
—visions d’un altre groc, o vermell d’altres ulls—
que ja recordar és oblidar i tota una sola cosa:

vindràs al costat del pres i per fi caurem amb l’aigua
de l’antic torrent que fecundà la nostra presència.

A la terra
RICARD MIRABETE

 


Marga Ximenez
Artista visual. El 1999 funda i co-dirigeix a Barcelona, amb Nora Ancarola, l’espai d’art contemporani, M.X. Espai 1010, i també Edicions 1010, de llibres d’artista. És comissària de les mostres internacionals d’Art Contemporani de Petit Format, que el 2016 arriben a la seva XIII edició. Ha realitzat també les imatges de llibres d’art fets amb els poetes, Antoni Clapés, Montserrat Abelló, Neus Aguado i Carme Riera. La reflexió sobre la pròpia identitat la porta a encetar un treball sobre la multiplicitat d’identitats de l’artista amb l’adopció de diferents heterònims.

Ha participat en les biennals de Lausanne i Polònia. Les seves darreres exposicions han estat, a Barcelona, al CCDFB amb Deposeu les armes, i amb col·laboració amb Nora Ancarola a La Interior Bodega amb Sibil·la, que també s’exposa al SKC de Belgrad i a la galeria Zenit de Copenhagen, i amb Domus Aurea al TPK de Barcelona i al Centre Côte-des-Neiges a Montreal i Trilogia de la privadesa a l’Arts Santa Mònica de Barcelona, Centre d’Art Roca Umbert de Granollers, Carte d’Arte de Catània, Itàlia, Tinglado 2 de Tarragona i Centre d’Estudis Ilerdencs de Lleida. La darrera exposició, aquest setembre 2017, Heterònims: d’una interrelació de processos, l’ha presentat al Centre d’Art Maristany de Sant Cugat.

De la peça:
El títol, SENSE DATA DE CADUCITAT, que travessa tot el text

1 d’octubre de 2017
Escola CERVANTES
del carrer Sant Pere Més
Baix de Ciutat Vella de
Barcelona

Estelada envasada al
buit al taller de l’artista,
al carrer de la Llibreteria,
del Barri Gòtic, al cim del
Mont Tàber, primer
assentament romà de la
nova Barcino.


Antònia del Río
Artista visual.

En l’accepció actual, el terme revolució és una aportació catalana a la terminologia política universal: s’encunyà en català en el segle XV, tot responent a una metàfora en què es compara un canvi profund i sobtat amb les revolucions dels astres. El primer ús del terme es documenta en català el 1473 en referència a la guerra civil entre la Generalitat i Joan II; posteriorment s’aplica, coetàniament, a les Germanies, per exemple. Potser és d’aquí que el terme, en la nova accepció, passà a l’italià (historiografia italiana del segle XVII), i d’aquí arreu. 1

Tot i que el terme revolució significa canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat. En geometria, la revolució dels cossos, al igual que en astronomia, implica una rotació, per tant un moviment, però que acaba en el mateix punt d’inici.

En aquesta imatge m’apropio de dos exercici de geometria per pensar sobre l’ aportació catalana a l’ús de la paraula i la contradicció entre el canvi profund i el tornar al mateix punt. En el primer, incorporo una proposta fictícia: pensar una indumentària propicia per a la revolució. En el segon, cada forma es relaciona amb una línia que la genera. Les línies podrien ben ser les ideologies…

Els cossos de revolució. Antònia del Río. 2017.

Proposta per a l’exposició La revolució és una ficció. La ficció és una revolució, comissariada per Joan M. Minguet. EINA Espai Barra de Ferro, Barcelona (2017).



2

1 Colón Domènech, Germà. “La revolució catalana”. Els Marges, 83 (tardor 2007), p. 107-110. Wikipedia®
2 Imatges: www.slideshare.net


Vicky Benítez i Alexandra Garcia
Artistes visuals.
“Vam cremar les partitures del himne de la falange (el cara al sol) i amb les cendres vam dibuixar la imatge de l’ultra que va intentar arrencar la pancarta de ‘Més democràcia’ que hi havia a la façana de l’ajuntament de Barcelona i va caure.”

Vìdeo de l’acció: https://www.dropbox.com/s/qc97ay2tjpehvb6/.

 


Laia Martinez i Lopez (Laia Malo)

Galàxia enllà, pel temps que ens multiversa,
la simfonia és moviment de peus i mans,
batecs i alens i vibració dels cants
d’homes i ocells, i el frec dels qui s’estimen.

Galàxia enllà, tombant cap a l’esquerra,
potser no es parla la nostra llengua ―ni cap,
i en el silenci de conceptes vivim lliures.
Tan sols de nit obren la boca les petxines

i una memòria de pols d’estrella antiga
s’enfila pel nas, s’esmuny per les orelles,
mentre ens bressolen les mares de la Terra:
galàxia enllà, l’humà jamai mata l’humà.

7-8 novembre
LML

 


Àlvar Calvet
Artista visual.
«Des de fa uns 5 anys, vaig iniciar un compromís envers la llibertat, incorporant elements a la meva obra que evidenciaven aquest crit. Així doncs, naixien obres que incorporaven les estelades com en un anhel de llibertat, “banderins per a la festa del lloc o la manipulació els símbols” és un d’aquests treballs. Anys després cap al 2016, presento al Tinglado 2 de Tarragona la proposta “Banderes al vent”, resultat de cobrir dos monuments molt visibles i enfrontats/confrontats de la ciutat de Tarragona, un amb una funda feta amb estelades i un altre amb una funda feta amb “rojigualadas”. Crec que cadascú en el seu lloc ha d’estar compromès amb les situacions que li toquen viure i que l’envolten. El dia 1 d’octubre, i després d’haver de recórrer deu poblacions per a poder votar, vaig presentar un treball dins del Swab de Barcelona. L’acció Acte de fe, consistí en la lectura d’alguns articles de la Constitució espanyola impresos en pa d’àngel (oblea) que posteriorment eren fragmentats i repartits entre el públic per a la seva ingesta. A partir del dia 1 d’octubre i depenent del que hagi passat aquell mateix dia dins el context polític revolucionari, escric una frase a les xarxes socials o realitzo una petita peça. Algunes d’aquestes obres s’han exposat a La Revolució és una ficció. En algunes d’aquestes obres s’ha utilitzat sang de gallina o hi apareix la frase la gallineta ha dit que prou, ja no vull pondré cap més ou, a fer punyetes aquest sou que fan tants anys que m’esclavitza.”»


Laia Martinez i Lopez (Laia Malo)
És poeta, músic i llicenciada en traducció de rus. Ha publicat quatre llibres de poemes, el darrer dels quals Afollada, i és la meitat de Jansky, duet d’electrònica de recorregut internacional, en el qual canta i toca versos propis.

Fa dies que crides pels carrers que no tens por.
Prò arribes a casa ―i no pots cantar.
Esdevindrem alquimistes
i dels temors, en farem flors:
escrius la consigna a les pancartes.
Prò arribes a casa ―i no pots cantar.
Què coi en sabem, de l’alquímia, nosaltres?
Què coi en sé, jo, del pes de l’or, de la substància?
Per fer l’experiment, pintem ben gran als murs
que valen el mateix totes les ànimes.
Prò arribes a casa ―i no pots cantar.
Aturarem la fam penjant els davantals
i resistint el setge amb pa i formatge:
etzibes la resposta que ha de salvar el món.
Prò arribes a casa ―i no pots cantar.
I sola, arraulida al racó de la pregària,
obres la boca en desesper i demanes:
per què tanta veu, si no us puc dar consol?

3 novembre
LML

 


Nora Ancarola
Artista visual. Actualment presideix la PAAC, Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya. Dirigeix, juntament amb Marga Ximenez, MX ESPAI 1010, espai d’art contemporani de Barcelona. Diu: A mesura que avança en el temps, el meu treball cada vegada es troba més estretament relacionat amb dos aspectes de la realitat que em preocupen especialment: la capacitat dels llenguatges artístics per aportar noves lectures als petits –o grans– relats històrics i la realitat social, i d’altra banda, l’observació i la utilització dels processos creatius, en la seva potencialitat per gestionar el malestar individual i sistèmic com a instrument de transformació.”

 


Esperança Castell Rodríguez
Poeta. Ha publicat els llibres de poemes Negre i Fil , Flames a la Fosca i Arrels ala roca. I també els llibres col·lectius Trencadís i Cadències, amb els grups Set de cors i enVers respectivament.

Vergonya!
                 els pins xisclen.
Vergonya!
                 la merla respon.
Vergonya!
                 les parets exclamen.

Deixeu-me sentir,
com se’m buiden els ulls,
com la carn esdevé suro,
com es clava en el meu ventre
l’estilet de les mentides.

Volen fer de nosaltres
una mercaderia.

Deixeu-me sentir,
com la llengua esbotza
la boca emmordassada.

Memòria!
                pregona la merla.
Memòria!
                les parets invoquen.
Memòria!
                reclamen els pins.

Esperança Castell Rodríguez


Rafel Griera
Artista visual. Entre les seves exposicions col·lectives i individuals recents s’inclouen: Matèria Primera, comissariada per David Armengol, David G. Torres i Martí Peran. Fabra i Coats, Barcelona (2017); La ficció és una revolució, comissariada per Joan M. Minguet. EINA Espai Barra de Ferro, Barcelona (2017); Caminar sobre el gel, comissariada per David Armengol. Bòlit, Santa Mònica, Can Palauet i Centre d’Art Maristany (2017-2018); El relat d’una exposició, comissariada per nens i nenes de 5è de les escoles Angeleta Ferrer i Montserrat Solà. Can Paauet, Mataró (2017).

Parella revolucionària de Rafel Griera.


Jordi Pagès
Artista visual.
‘El Collage és pecat. Objecte trobat. Com moltes de les tècniques artístiques, sempre hi ha un punt en què sembla que no evolucioni més. És el cas del Collage una de les més evidents. Però contrariament, es reinventa i es fusiona i és capaç de mimetitzar-se en qualsevol dels ismes. Des del Dadaisme al Surrealisme, des del Futurisme al Cubisme. Paral·lelament es pot trobar exageradament als patrons de moda, als graffitis, al disseny gràfic i en qualsevol àmbit que impliqui evolucionar.’
Per fer aquest collatge (tinta xina i llapis), s’ha inpirat en el poema Somni de Joan Salvat Papasseit:

Vosaltres, dones, heroiques com mai,
sigueu valentes, que l’empresa és gran:
les nostres filles que preguin l’afany.
Per Catalunya reseu català,
vosaltres, dones, heroiques com mai.

 


Joan M. Minguet Batllori
Professor d’Història de l’Art Contemporani i d’Història del Cinema a la UAB. Especialista en les avantguardes artístiques del segle XX, amb estudis centrats en Miró i Dalí, entre més. Ha estat president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art. Ha publicat més d’una vintena de llibres, els darrers dels quals són Contra la “cooltura”. Art i política a Catalunya i el dietari A contra-temps. També ha comissariat exposicions com Barcelona, zona neutral (1914-1918), amb Fèlix Fanés, a la Fundació Joan Miró, o la col.lectiva que es pot veure aquests dies a l’Espai Barra de Ferro d’Eina La revolució és una ficció, la ficció és una revolució. Podeu llegir les seves opinions punyents al seu bloc Pensacions i cada quinze dies a VilaWeb.


víctor bonetarbolí
Científic retirat, poeta i una mica músic. Té poemes publicats en obres col·lectives i el seu primer recull, el meu poble volia sortir volant, va aparèixer el 2016. Actualment forma part del col·lectiu d’improvisació poètica Nicomedes Mendes, amb Núria Martínez-Vernis, Guim Valls i Oriol Sauleda, amb el qual, el 2017, ha actuat a la Setmana de Poesia de Barcelona, el Grand Tour i a l’homenatge a Walter Benjamin (Portbou, 2017). També ha organitzat accions diverses, la més important de les quals va ser el Festival Mugada de Poesia i Música (Sant Llorenç de la Muga, 2011 i 2012).

a l’estat español

qui gosi sortir de l’ombra
serà llançat a la tenebra
no pas per cap déu
tot poderós ni cap home
tot rocós o força inefable
al cor de l’engranatge
que mou o atura l’univers

tampoc pel díscol patriarca
alternatiu que tot ho capgira
déus homes i forces, l’atzar

qui gosi cantussejar
o xiular alegre i treure el nas
a mitja alçada a veure què fan
insectes i flors
serà tancat a la cambra
anecoica fins parar boig
pel verm ocult en lloc ignot
del cos i perdurable al món,
l’estupidesa

víctor bonetarbolí

 


Pere Llobera
Artista visual.
L’origen d’aquest quadre neix d’una instal·lació que vaig dur a terme el 2015 sota el títol de PALACIO ¿REAL? Aquesta imatge vol ser un joc d’equívocs sobre la capa pictòrica, on hipotèticament es retrata a un Juan Carlos decrèpit i una Doña Sofía de porcellana destrossada, però que en realitat i per si tot plegat no era prou humiliant, no és res més que un simple bodegó d’una atrotinada pàgina d’una revista del cor.”
“Tot el que succeïa dins d’aquella instal·lació, ara farà dos anys (amb aquest quadre i aquest poema inclosos), jugava a objectualitzar persones com si fossin ‘coses’, sense continguts. Els interrogants de ¿Real?, per exemple, evidenciaven els seriosos dubtes respecte del que la gent amb càrrecs simbòlics (reis, diplomàtics, agregats culturals, cònsols, etc), podien generar en la gent que no disposava d’aquests atributs i que en conseqüència, com a espectadors d’una realitat paral·lela, es podien estar mirant tot allò com si fos una estranya opereta.

 


Vicenç Altaió (II)

BON COP DE VOT

“Si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder” Jordi Cuixart.

Dos coneguts sense correspondència es regiren.
Astres mutants canvien de carrer perdut el fre.
En paral·lel, giratomb en contra direcció.
Contradient la mort, sortint de la llei, és possible foc nou?

El nostre dret, senyor, el meu seu vot
és de cascú, no és teu, oh rei, és poble.
Som tots davant la llibertat, en treva,
tot defensant l’arribada d’urnes.

Un ocellot negre, venint de lluny:
persona gris put a funcionari major.
Un ocellot negre, venint de lluny:
tradició hispànica menina amb all al cor.
De nou, aquí, Santa Inquisició.
Jutges, fiscals amb la llei del Borbó.

L’ull del mal Déu en forma d’helicòpter
… i esberla fort la volta transparent
del nostre cel… esgarrinxa la pau…
esquinça els draps… ai!, les constel·lacions…

L’au ocellot portador de la mort. Res de fora porta llavor civil.

Eixordadors gemecs d’aspes en creu,
per mar per cel. Les naus imperials
plenes de pus i ous de negres aus,
de negres polls, larves, truges, guerrers.

Volen privar les urnes amb un sistema caduc.
Triomfa el més llest: la resistència dels pobles.
Quants de verds, grocs, blaus, roigs, republicans
en front d’un sol lloro gris, gran soldat
sense raó, armat, arnat, castrat,
Gran general. Votem contra el Tirà!

Pinya tots junts per salvar urna i vots,
els nostres cants i, mans amunt, el crit:
“Volem votar!” “On són les urnes?”, Opressor.
Cop de falç, cop de poma, cop de poema contra l’opressor.

Cada vot és un cop del nostre cos
sempre a favor contra el cos repressor.
Mai un sol vot compta amb tant de dolor:
Cada vot és dolor moral, dolor físic solidari.

Subjecte líric col·lectiu. ¿Quant val
un vot tot sol quan suma els vots del poble?
No tenim por. Que caigui la Inquisició!

Posem a zero el vers trencat. Ritmes són vots.

Vicenç Altaió

 


Manel Ollé
Escriptor, poeta i crític literari. Fa classes a l’Escola Bloom de Literatura i coordina el Màster en Estudis Xinesos (UPF). És membre del consell de redacció de la revista l’Avenç. Ha publicat els llibres de poesia De bandera LiberianaMirall trencat Bratislava o Bucarest, i l’antologia Combats singulars: antologia del conte català contemporani. Ha traduït Balzac i Gao Xingjian i, juntament amb Chün-chün Chin, el recull Contes estranys del pavelló dels lleures, de Pu Songling. Ha antologat, traduït i prologat el recull Pedra i pinzell. Antologia de la poesia clàssica xinesa. Ha publicat també assajos com Made in China: el despertar social, político y cultural de China.

 


Jordi Boldú
Treballador cultural.

«El passatge d’Ovidi Montllor acull un nou cartell. No he parat d’escriure des que els meus amics em van regalar la Boldú Font gràcies a la feina de l’arquitecte, artista i tipògraf Juan Sebastián Rodríguez Moranta per convertir la meva lletra en una tipografia. El cartell-pro/clama és una frase guixada i robada a Manuel Delgado, del seu text en el llibre d’Aida Pallarès i Manuel Pérez El carrer és nostre (Barcelona: Raig Verd, 2017). Tot recordant aquells primers adhesius de l’any 2000 fets també a partir del seu Animalpúblico (Barcelona: Anagrama, 1999) i tot evocant sempre el tremolor de la vida al carrer que sempre batega, fins i tot malgrat la mala salut de la democràcia.»


Hilari de Cara
Escriptor i poeta. Llicenciat en Història Moderna i Contemporània. Catedràtic de Llengua i Literatura a l’IES Mossèn Alcover de Manacor des de l’any 1979. Doctor en Filologia Catalana. fa fer una estada de sis anys als Estats Units, a Nova York, com a professor i traductor de les Nacions Unides. Entre els seus últims llibres de poemes hi trobem: Cave Papam, Carrer d’Artà, Nunc i Via Bàltica.

Encara que sé certs noms de certes coses,
el pes del làudan, el volum de l’esperança,
el cop de la maça sobre la innocència
i l’entusiasme, la paciència del vell
i la fam dels quasi infants, a aquest costat
de barricades de les mans obertes,
i de la sang infligida als cossos rodolant per les escales,
les trencadisses dels vidres, la sang de les ferides,
les flastomies de la bèstia,
encara m’és aliè l’odi elemental del negrer,
la seva desraó, encara em costa reconèixer
la imatge de les serps verdes, el verí,
la impossible lògica del botxí,
el seu somriure infaust al mirall dels pous foscos,
les mosques brutes sadolles de ferum,
¿pensen?, ¿que senten? ¿alenen?
Són fills d’un déu que puc anotar
que viu al seu entrecuix i beneeix
la pudor de matador covard.
del capitano d’aquesta llarga, cruel,
tràgica i histriònica commedia dell’arte espanyola.
Així arriba el temps que l’espai et recorda

que la veu que fas servir no és tan sols la teva,
que és una veu vella i rica,
que la fulla humida és una fageda, un bosc,
Ja creix la lluna del quasi novembre; veig
diamants, espurnes, els núvols baixos
llepant llambordes, illes, contrades,
horts de taronges, turons alçats
i dic amb vosaltres, cant amb vosaltres,
em pens com a una gota de sang d’una vena ampla,
com un gra d’arena, l’esclat d’un sí esfèric,
dels innombrables ocells i peixos estelats.

Hilari de Cara


Emili Sánchez-Rubio
Poeta. Llicenciat en Història de l’Art, ha escrit poesia des dels quinze anys. Ha realitzat nombrosos recitals, tot sovint fent col·laboracions amb artistes plàstics i músics, a més d’alguna performance. Ha publicat una desena de llibres de poemes, entre els que trobem Revisar-te el nom, Breviari d’antípodes, El ginjoler vessant son fruit, Jardín en construcción, De re nocturna, L’afrau del nigromant.

Poema en ocasió dels fets ocorreguts
durant el mes d’octubre
a Barcelona i arreu de Catalunya.

PLUGES D’OCTUBRE

He sentit renou
com a de pluja sobre l’uralita
o el metall de les baranes.
De deu a deu i quinze
pluja exacte cada vespre.
Un moviment secret i perpetu
de temps i llàgrimes fetes força somriure i clam
en veure, des de la balconada,
que era la gent
fent repicar la cullera amb l’humil cassola,
des de les llars il·luminades en hora fosca.

I no s’aturen aquestes nits;
segueix plovent a l’hora precisa,
doncs no cessen les marees
fetes del material de la voluntat dels somnis,
de la voluntat dels pobles
que no permeten que la vida
sigui un transcórrer per la voluntat d’aquells qui obliguen.

Plou cada nit,
de deu a deu i quinze,
¡I no deixarà de ploure
fins que la terra quedi ben amarada de sentit!

Emili Sánchez-Rubio
1 d’octubre de 2017

 


Anna Pantinat

Abrisa’t.
Remou la font de vinya blanca.
Encalça’t al fang i fes-te créixer.
Empeny el vent que et duu a la crida.
Abrisa’t la veu, que ve la pluja.

Abrisa’t.
Empeny el vent que et duu a la crida.
Que arriba un vent que ve de terra.
Que rodola un vent de mar a muntanya.
Que ve un cicló, que ets el cicló,
Encalça’t a terra i fes-te créixer.
Abrisa’t la veu, fes com la pluja.

Abrisa’t.
Remou la font de vinya blanca.
Que la força és aigua, que la força és polpa.
Que el pou és pinyol i el pinyol germina.
I del pinyol, la vinya, i de la vinya, el somni.
Encalça’t al somni, que el somni respira.
Abrisa’t la veu, que prens la pluja.

Abrisa’t.
Encalça’t a terra i fes-te créixer.
Cada pinyol una vinya, cada vinya un somni.
Remou la font, que la font és força.
Que la força és aigua, que la força és polpa.
Que s’aixequen les veus des de mar fins a muntanya.
Cada pell és veu, cada veu és d’aigua.
Abrisa’t la veu, que ets com la pluja.
Cada gota un gotim, cada veu, un clam.
Cada pell és mar, cada pell és muntanya.
Abrisa’t la pell que ets cicló i ets astre.

Anna Pantinat


Antònia Vicens
Escriptora i poeta. Entre les seves novel·les hi trobem 39º a l’ombraGelat de maduixaUngles perfectesÀnima de gos. En poesia ha publicat LovelySota el paraigua el critFred als ulls i Tots els cavalls. Per conèixer millor aquesta dama de la literatura catalana, és recent la publicació de l’estudi Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors, de Sebastià Portell.

Pregària

Senyor. si ho veus bé et diré Senyora. no he vist mai el teu rostre
ni tampoc el teu sexe. però
t’imagino els llavis
pintats amb el vermell de totes les llunes
i la vulva
grandiosa parint
monstres que de seguida
abandones per camps muntanyes. llavors
sense ronsal
esquelles dins la fosca
belen que
en nom Teu
han vingut a regnar
damunt la nostra terra
– – –
a la mar s’estavellen somnis.
als somnis es cremen llibertats.
no ens abandonis.

Antònia Vicens


Celdoni Fonoll
És cantant, recitador, poeta i músic. Però, sobretot, és un difusor de la poesia als Països Catalans. Ha fet molts recitals i ha publicat tretze discs i trenta-tres llibres. Ha publicat llibres de versos humorístics, satírics, eròtics, amorosos, patriòtics: Trempant t’empaito, Versos perversos, Versos dispersos, etc. L’any 2000 va iniciar la publicació de la seva poesia naturalística, que avui compta dotze volums, amb 600 espècies diferents versificades d’animals, plantes i fongs.


Jordi Valls
Poeta. Ha publicat, entre més: L’illa misteriosa, Mal, Fèlix Orbe, Última oda a Barcelona (amb Lluís Calvo), Violència gratuïta (premi Jocs florals de Barcelona). És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i del PEN Català.

UN POBLE DRET

Perquè no vull deixar de ser
per ser-ho tot i ser un més
i no l’intent de raure al món
indiferent vull que la gent
bategui fort que no es pot res
contra un ferm cor que vol voler
digue’m si és ver no sols l’enyor
del mar batent amb peixos d’or
al tast del vent xal·loc vigent
lligat al verb del cant urgent.
Perquè no vull deixar de ser
la mà del foc carbó roent
la flor dels mots units com rocs
i els dits trenats en un sol rem
ningú no vol deixar de ser
per ser-ho tot un poble dret
seguint l’estel camí del som.

Jordi Valls


Lucia Pietrelli
Després de viure i estudiar entre Madrid i Barcelona, ara fa cinc any que s’ha instal·lat a Mallorca. Ha publicat nombrosos llibres, tant de poesia com de narrativa. Entre els darrers trobem els poemaris Ortigues i V i la novel·la Cadenes, premi Joanot Martorell de Gandia. Com a traductora, ha publicat entre més la traducció Atles de micronacions de Graziano Graziani.

MITES

Forjaren amb metall irat
els collars
de tota la tribu.
Ens cremaren el pit
amb el pes
de la joia incandescent
per marcar-nos
com a seus.

Per això avancem
encesos
amb un forat al cor
mostrant les entranyes.
No tenim por
mentre oferim aigua
al company del costat,
als solcs de la terra.

Créixer com a gegants
és l’única manera
de minvar
el foc del pit,
d’arrancar-nos la joia,
triturant les cendres,
per tornar a cuidar
lliurement
del cor.

Lucia Pietrelli

 


Andreu Subirats
És poeta i professor d’institut. Ha publicat els llibres L’ull entorn (2006), Galtes de Perdiu (2012) i Cendres a Estós (2017), tots ells a la La Breu Edicions. També ha traduït Les Balades de François Villon (La Breu Edicions, 2011) premi de traducció “Mots Passants” (2011) i Els paradisos artificials de Charles Baudelaire (Editorial Días contados, 2014).

 


Anna Pantinat
Anna Pantinat és artista escènica i poeta. Canta, toca el teclat, el theremin i compon a Pentina’t Lula. Coordina, amb Daniel Ardura, el segell discogràfic Repetidor Disc. Com a poeta ha publicat Mar a Rems, De sobte, un estiu i Construcció de la Nit.

Ells es tenen lluny.
De lluny i benzina i un jo abrusador.
La flama i l’anell.
Ells es tenen dins d’un anell que crema.

Vestits d’un nosaltres desconegut, ells
es tenen com un estranger. Captius
dins del foc, es tenen
captius dins l’anell.

Ells s’eleven dins d’un nosaltres seu,
s’edifiquen dins d’un nosaltres seu.
Allà on neix la cendra,
ells diuen nosaltres.

Ells diuen nosaltres i volen dir indrets.
Vehicles enllà
Un lloc on encendre’s
Dins d’un indret sord, cap espai incert.

Ells, eixordadors,
ells criden nosaltres
S’armen i imaginen la cendra que avança
dins l’anell de flames, ells diuen nosaltres.

Ells diuen nosaltres i no som nosaltres
Nosaltres, els altres,
ens hem conegut travessant l’anell.
Vivim rera el foc, tot voltant el foc.
Vivim dins del bosc, tot voltant el bosc.
Vivim sobre el mar, tot voltant el mar.
Ens vivim a prop, desposseïts.
Quan diem nosaltres, voldríem dir tots.
Quan diem nosaltres, voldríem dir totes.

Anna Pantinat

 


Jaume C. Pons Alorda
Poeta, escriptor. Els seus últims llibres de poemes són Tots els sepulcres i Cala foc als ossos. En narrativa ha publicat Faula; el dietari de rodatge Apocalipsi uuuuuuuaaaaaaa, del film Història de la meva mort d’Albert Serra; i és un dels tres autors del volum La recerca del flamenc. Ha traduït, entre més, Fulles d’herba de Walt Whitman.

 

La llei de resistència

No ens hi posem tristos.
Batallem, batallem i batallem.

Joan Sales a Mercè Rodoreda
Barcelona, 21 de juliol de 1963
Cartes completes

Perquè serem més alts,
en aquests temps tan baixos.
Farem de resistir
un art. I artesania.
Resistir és el que ens cal.
No com una obediència,
sinó com una forma
de vida. Resistir.
Sí. Contra la injustícia,
que no tolerarem
perquè no és tolerable,
ni aquí ni enlloc ni en cap
altre àmbit de certesa.
Resistirem moltíssim,
tant, tant que espantarem.
I la por no tindrà
domini. Resistir.
Obeirem els mestres,
honorarem els clàssics,
beneirem els pares,
els avis, els besavis
i tots els que lluitaren
perquè ara resistim.
Resistiu, bones gents.
Batalleu, batalleu.
Com ells i com tants altres.
Vindran més temps obscurs,
però serem més clars.

 


Joan Todó
Poeta i escriptor. Ha publicat els llibres de poemes Los fòssils (al ras) i El fàstic que us cega. En narrativa trobem les obres A butxacades, L’horitzó primer i Lladres. I és un dels tres autors de La recerca del flamenc. Ha traduït al català per primera vegada la poesia de Mark Strand, al volum Rufaga d’un. Explica de la ‘proclama’ que l’últim vers és una frase de Baltasar Gracián.


Pau Vadell
Poeta, escriptor, traductor, historiador i gestor cultural. Fundador i responsable de l’editorial AdiA. Ha publicat entre més els llibres de poemes Traït, Sang cremada, Carnatge, Temple, Convit al silenci. Enguany ha guanyat el Jocs Florals de Barcelona, amb el llibre Esquenes vinclades.


Jaume Subirana
És escriptor i poeta. Ha escrit entre més els llibres de poemes Una pedra sura (premi de Poesia de Sant Cugat), Rapala, En altres coses, El rastre de l’animal més lliure. I en prosa ha publicat recentment el dietari Cafarnaüm i abans Adrada, i també la biografia Josep Carner, l’exili del mite. Ha traduït Seamus Heany, Ted Kooser, R.L. Stevenson, R.S. Thomas, Ray Bradbury, Marguerite Duras, etc. Va ser director de la Institució de les Lletres Catalanes del 2004 al 2006.


Enric Casasses
El poeta el 17 d’octubre, durant la concentració amb espelmes a la Diagonal de Barcelona, per reclamar la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, va repartir còpies d’aquest poema.


Biel Barnils
Activista de la paraula. Té estudis en humanitats, realització audiovisual, gestió cultural i arts aplicades a l’escultura, però el seu interès sempre ha girat al voltant de la paraula (dita o escrita). Fa molts anys que es dedica a recitar poesia, fer-ne tertúlies i presentar-ne llibres, però no ha publicat mai cap poema. Col·labora a diferents mitjans de comunicació i ara mateix es dedica a les improvisacions teatrals. És autor del llibre L’Orgia verbal. Converses amb Màrius Serra. El seu bloc: Tinta xinesa.

Regal de reis

Engarjolarem a la borbonalla,
camí del sacrifici.
Portarem el cap de l’estat
i de les seves forces armades
a la plaça més cèntrica del país,
entre una gernació àvida de sang
i de crits i de venjança infinita.
S’hi brandaran forques,
fotografies de cap per avall,
càntics de repúbliques llibertàries!
Serà retransmès per
totes les televisions mundials
en horari de màxima audiència.

Amb una precisió esgarrifosa,
sense discursos, sense absoltes,
sense últimes voluntats,
la guillotina li escapçarà la testa.
Zas! Serà un tall sec, net, ras, clar.
El cap, amb els ulls oberts encara,
rodolarà escales avall entre al·leluies i aplaudiments.
El poble hi jugarem a futbol
una bona estona, taqui gols,
córners, tanda de penals.
En Messi farà un hat-trick!
Aprés, per celebrar-ho,
farem una calçotada multitudinària.
Aquest serà l’opi, la venjança,
ja hi podeu comptar.

Avui, l’endemà, les restes
de la carnisseria lluen al sol
entre camapandes de joia.
La plaça, buida ja de gent i de sorolls
que fan cap a altres places
per encetar-hi noves revolucions,
comença a ser ocupada
per voltors oportunistes.
Fan net de pútrides carns,
del tronc i les extremitats del monarca,
de temps antics, remots,
pàgines de la nostra Història vessada.


David Ymbernon
Artista multidisciplinari, visual i poeta, posseït pel color taronja. S’ha inventat el personatge Latung La La i el poble virtual New Tool, sense espai físic en el mapa polític universal. El seu llenguatge escènic se situa entre la poesia visual, el teatre d’objectes i el parateatre. Entre les accions que ha realitzat hi trobem Poesia Visual Culinària. I entre els llibres de poemes que ha publicat, Carbassa emergent.

Vull anar
passar portes
murs i fronteres
i no parar.


Anna Gual
Poeta. Ha publicat Implosions, L’ésser solar, Sílbols 47, Molsa i El tubercle. Aquests dos últims llibres formen part de la trilogia Arrel Trinitat, que es clourà amb Altres semidéus. També és autora del llibre d’artista Passa’m-hi els dits, amb il·lustracions de Bianca Tschaikner.


Carles Rebassa
És poeta i escriptor. Ha publicat, entre més, els llibres de poesia Poezies (2001), Poema B (2006), Els joves i les vídues (2006), Pluja de foc (2016). L’any passat es va estrenar en l’àmbit de la narrativa amb la novel·la Eren ells (premi Pin i Soler i premi Ciutat de Barcelona). Estudiós de la poesia de Blai Bonet, en prepara una biografia.

Déu i l’helicòpter 2017

Un bòfia va vestit d’extraterrestre.
Just al costat, quatre neurones:
més bòfies disfressats tots de persones.
Qui llança el primer roc?

La gent, a poc a poc,
va obrint els ulls davall de l’helicòpter.
No tenen por, ja, dels extraterrestres.
No mengen ous d’ocells parlamentaris
i passen dels diaris.

Qui llança la primera pedra?
Qui és aquell peu brut que «medra»,
i ara el veiem amb la cara tapada
i ara el veiem amb la mort preparada?

Davall de l’helicòpter la gent vota
―la porra als ulls― tot i la flota.
Tweet, tweet, tweet, riota.

I un gran seguici d’intel·lectuals.
Un espantall. Brull d’animals.
Si us plau, alfals.

Bufons reials.
Funcionaris d’el-nom-fa-la-cosa,
amb nom, cognom, fortuna i llosa.

I l’helicòpter que fa
taca-taca-taca,
taca-taca-taca,
i la gent!, taca-taca-taca,
Déu del cel!, l’arrancacebes!,
i taca-taca-taca,
la gent taca
la imatge neta i plena del país!,
i la moral!, que cal!, la pàtria!,
diu l’animal,
que és esquizoide i mig burgès
i escriu en un tabloid catalunyès,
de l’avantguarda.

Però n’hi ha per totes bandes,
d’opinions.
Bé que llepen fils i randes,
els neocons.
La vida tot t’ho dóna.
Viuen de cara al sol,
tant si fa nap com si fa col: a Barcelona,
a la costa, a la Pobla,
però com si l’helicòpter no en fos cosa,
perquè el so del cervell es dobla
i el malestar amb la raó s’acobla
i cada pam de carrer es repobla
i hom diu que sembra a l’hort
i vota.

Aquests sempre dibuixen coaccions
taronges, blaves o amb la rosa pels collons,
i de darrere fan com si anessin a davant.
Però amb el nom i la bandera, eh?, davant!
I Déu i els cognoms dins la butxaca, eh?, però a un costat.
Als col·legis no hi ha noms,
perquè un nom és com una grapada d’arena.
Als col·legis, l’helicòpter
és un record constant
dels ulls dels enemics.

Gràcies als enemics
hem de tornar a un mot tan clàssic
com forces d’ocupació.

Suor de l’U d’Octubre mentre plou.
Són ovnis tan antics,
aquesta pluja endomassada d’assassins,
el bòfia tan vestit d’extraterrestre,
tan nombre que és, tan gos i tan collat
com jo, que quan el miro
em veig la cara a la visera del seu casc
i al de les noves cares,
velles cues, velles nafres, vells gargalls
dels pares sacerdots de la gran puta,
la vara dels assots, la vella astuta,
demomentida cretinocràcia.

Quina brisa, tanta gent que s’atalaia,
de la bufa del babau i la babaia.

Tocant de peus a terra,
davall l’helicòpter, que taca-taca-taca
el decòrum imposat a la francesa
com una truita de dos ous,
sent parlar una multitud de dos,
que no tenen nom
perquè només volen desenvolupar-se com a humans
sense pensar on han de caure morts:

—Hi ha coses bones per a un col·lectiu
i dolentes per a tothom.
—Sí, com la llei i com parlar tothora
de la igualtat del nostre segle,
de les societats parlamentàries,
dels àngels del benestar
i dels benefactors de Déu,
que també sap que tant és quina mentida sigui
i qui l’escrigui i qui la digui
si el seguici es fa amb ordre i obediència,
i si qualsevol pren el nom de Déu,
que és el nom del qui té més d’un pare,
i es planta davant de tot,
davall de l’helicòpter,
enmig d’una munió d’amics, de flors, de mares,
i clama contra els sacerdots, els intel·lectuals,
que fan com si anessin a davant
amb una fotocopiadora al cervell,
i a l’helicòpter, amb la mà al volant de l’helicòpter,
juguen als jocs de la guerra,
però no al de les bengaletes per TV de l’Iraq o d’en Gaddafi
ni les dels films d’en Tarantino
amb tintura tararí, a la butaca de l’alt cinema,
de l’Alta Literatura,
sinó als jocs de guerra on hi ha la sang,
al Dragon Rapide d’enguany,
i la gent es defensa davant el Parlament,
al balcó, a l’escola, al casino del poble,
i el sistema no és sistema perquè és dogma
i el mot dogma és mot prohibit
pel Tribunal Antiviral,
i si un bòfia buida l’ull d’un sufragista:
mala sort…,
i si un paio empenta un bòfia imperialista:
valga’m Déu!,
perquè tot déu pren el nom de Déu
i se’l fa seu,
mentre els turistes, veritables indignats,
benefactors del seny dels espanyols de bé,
tornen a casa amb postals de sevillanes de Gaudí
i comenten que arreu del cel de Barcelona, Catalunya, Països Catalans,
hi navega tot seguit un helicòpter.

 


Biel Mesquida
Escriptor i poeta. Es va donar a conèixer l’any 1973 amb L’adolescent de sal, una novel·la que ha marcat la literatura catalana contemporània. També ha publicat entre més obres com El bell país on els homes desitgen els homes (poesia), Excelsior o el temps escrit, Vertígens, Els detalls del món, Acrollam, Llefre de tu, Trèmolo. És fundador i director del Festival de Poesia de la Mediterrània. Amb la cantant Maria del Mar Bonet han creat diferents concerts-recitals, el darrer dels quals és dedicat als poetes Josep Palau i Fabre i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

CATALUNYA, 1-O de 2017
Els poetes prenen notes de metàfores dins la solitud,
compten síl·labes per trobar ritmes acordats i bells,
fan servir tots els cinc sentits per sismografiar la
vida,
callen a voler mentre escolten els batecs dels temps,
s’esgargamellen per dir allò que no ha dit mai ningú,
ai, els nostres poetes, tan serens, tan fins, tan bons,
que ara no saben com poder dir tot allò que han vist:
les pallisses i els insults, els cops i les humiliacions,
les sevícies i els maltractaments dels policies ferests
que no saben que no podran atupar ni les llibertats,
ni les tendreses, ni els valors, ni les paraules vives,
que fa segles són carn, cervell i esperit del meu
poble.


Ester Xargay
Escriptora i videoartista, també dedica temps a fer recitals, videorecitals, exposicions i concerts. Escriu poesia i textos relacionats amb l’expansió de l’art: interdisciplinarietat, actituds, procediments i dissolució dels gèneres. Juntament amb Carles Hac Mor ha traduït Adrian, Todorov, Pascal i Queneau. Va codirigir ‘Barcelona poesia’ del 2005 al 2011 i ‘Poesia als parcs’ del 2007 al 2014. Ha publicat tot un seguit d’obres poètiques: I n f i n i t i u s (2017), Aürt (2009), Eixida al sostre (2009), Salflorvatge (2006), Trenca-Sons (2002), i Darrere les tanques (2000).

QUAN HOM TOT JUST TÉ EL DRET

La llibertat és el dret a dir als altres allò que no volen escoltar.
GEORGE ORWELL

Quand on n’a que l’amour
Pour parler aux canons
Et rien qu’une chanson
Pour convaincre un tambour

JAQUES BREL

Quan hom tot just té el dret
al decidir d’un poble
per una causa noble
no admesa per decret

Quan hom tot just té el dret
a demanar justícia
cridant sense malícia
que el dret ja sigui un fet

Quan hom tot just té el dret
al seu vot per represa
per la terra promesa
on la parla ens remet

Quan hom tot just té el dret
de voler-se més lliure
per deixar de malviure
potser cal tirar al dret

Quan hom agafa el dret
perquè no se li dóna
la història com a icona
avalarà aquest plet

Quan hom agafa el dret
d’afirmar voluntats
guanyen les llibertats
sobre tots els retrets

Quan hom agafa el dret
se’n diu desobediència
on rau la independència
amb el vot al barret

Quan hom agafa el dret
de votar el seu destí
tombant el seu botxí
amb la llengua al gallet

i amb la força del sí
per llevar les amarres
reblarà un altre sí
alçant les quatre barres!

 


Miquel Desclot
Poeta, escriptor i traductor, molt vinculat al món de la música també. Autor de llibres de poemes com ara El llevant bufa a ponent, Com si de sempre, Fantasies, variacions i fuga. Ha escrit i traduït molta literatura per a infants i ha col·laborat amb alguns dels il·lustradors més destacats del país. Ha traduït Michelangelo Buonarroti, William Blake, la poesia de Goethe, Jacques Prévert, Walt Whitman, Herman Melville, Daniel Defoe, Shakespeare, etc. De la ‘proclama’, explica: ‘Quan tenia 19 anys vaig escriure una ‘englantina’ irònica sobre la inveterada divisió dels catalans. Després del que vam veure el dia 1, em va semblar que hi havia d’afegir un colofó de correcció.’

Catalunya (englantina)

                        A Salvador Espriu
                       Al crit de la tramuntana, ballem la sardana
                        a vora el mar blau.
                      Joan Maragall

A l’horitzó, darrere pins i alzines,
el cocodril mossega el cérvol fugisser,
l’estruç altiu bequeja la gasela,
el corb, de dol, escomet el pinçà,
i el tigre escura el crani de la vaca.

Molt més ençà, davant d’una masia,
el voltor esquenadret estripa el xai
i el lleopard escala la girafa gànguil.
En caure, la girafa atueix el xacal,
i la hiena devora girafa i xacal, morts.

Aquí a mà dreta, on crema la ginesta,
la foca insulta el guacamai llampant,
la serp, rica d’anells, escanya el porc senglar,
l’esparver s’abraona amb el gall d’or,
mentre el rinoceront esbudella la rata.

A primer terme, vora l’atzavara,
les oques escabellen el lleó toca-son
i el peix espasa enfila la guineu.
Rere l’abella bava l’ós llamenc
i la balena xarrupa els crustacis.

A mà esquerra, a tocar un pal de paller,
afuat, el tritó va darrere el cap-gros,
el drac s’envia el cavallet del príncep,
el colom negre embruta el colom blanc
i l’ameba acorrala un brinet de pitança.

A darrer terme, sota la margera,
el pop entinta el bacallà
i el ruc guarà eixorda el pit-roig.
Els braços de l’actínia embolcallen el lluç
i l’elefant trepitja, rient, l’escarabat.

Abril del 1971

Catalunya, tot esperant els bàrbars (englantina)

A la bona gent de pau

A l’escola, el colom porta una oliva al gat,
l’aranya fa un abric a la mostela,
el ratolí dóna la mà al conill,
i el gos llepa les plomes a la merla.

En una cantonada, el cuc saluda la puput,
el poll es vol casar amb la puça,
l’esquirol deixa seure el talp,
i el mosquit du vianda a l’oreneta.

A la plaça, la vespa besa la libèl·lula,
la sargantana porta la formiga a coll,
la mosca s’amistança amb el pardal,
i el dragó du a passeig la papallona.

Arran de mar, el cranc abraça la garota,
el pop escriu sonets a la medusa,
la gavina perdona el deute a la sardina,
i el corb marí esdevé vegetarià.

A la sortida, tots plegats aixequen
un quatre de deu amb folre i manilles.

1 d’octubre del 2017


David Caño 
Poeta, mestre i activista polític català. Ha publicat fins ara vuit llibres de poesia, entre els quals hi trobem Teresa la mòmia, amb Lluís Calvo, Res és ara ni aixòDe Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna), amb Ricard Mirabete i fotografies en blanc i negre de Carles Mercader, Nictàlgia. Aquest darrer llibre s’inclou en l’obra artística Nochera, amb Jordi Pagès. També participa en espectacles musicals com Vers la veu la teva paraula amb Cesc Freixas, i amb Borja Penalba i David Fernàndez conforma el grup musical Ovidi al Cub, que ha ideat l’espectacle Un temps, una estima, una idea.

Poema del si
(primer acte de sobirania plena)

Si ets capaç d’imaginar el futur,
sense retrets, a cada instant,
sabent que això no és cap quimera.
I pots comprometre’t sense odiar
aquells que t’odien tant per ser com ets.

Si no abanderes cap més causa,
que les teves causes quotidianes,
i pots somiar la llibertat
incloent les llibertats de tots els altres.
Si saps que la por són només les teves pors,
i lluites per superar-les cada dia,
i dubtes molt, perquè és dubtant
que pots pensar i et reconeixes,
i et saps conflicte.

Si pots desobeir, com qui vol actuar
contra l’ordre inquisidor de l’obediència,
i et sobreposes a les seves amenaces,
perquè saps que no són més
que la impotència de l’odi,
i hem quedat que tu no odies.

I prens partit, un entre tants,
conscient del valor que té la vida,
perquè és en el viure on rau la sobirania,
i et veus imaginant aquell demà,
i només en fer-ho,
ja es torna una mica més possible.

Si és l’impossible el que ara ens cal,
i ens fa de far, i encén la nit,
i cuidar-nos vol dir acceptar-nos
i estimar-nos, protegir-nos.

Si saps que guanyar vol dir insistir,
fracàs rere fracàs,
que som cicatriu i poble.
I no dubtes que és el somriure
el gest més radical en temps de guerra,
i t’abraces als teus,
que els herois són sempre anònims,
i les bruixes fetilleres,

i la història és tota d’elles,
i mai no ho direm prou,
i gràcies sempre.

Si ens ho podem jugar tot,
a cara o creu, a un cop i prou,
a un tot o res, un dia i prou,
i tot és tot, que és ara o mai,
me’n vinc amb tu, prenc el carrer,
sense dubtar, que som milions,

i aquest meu si, que no és pas cec,
és si que aferra, perquè no afirma,
només qüestiona.

I això ja és molt,
ara que tomba,

que s’allibera.

1 d’octubre de 2017


Lluís Solà
És poeta i pensador. El seu darrer llibre, Llibertat i sentit. Reflexions sobre la condició humana, recull pensaments i reflexions sobre la idea de llibertat en totes les dimensions. Solà ha estat fundador i director de la revista de poesia Reduccions. També és fundador i director del Centre Dramàtic d’Osona. Ha publicat, entre més, l’assaig La paraula i el món i té aplegada la seva poesia a Poesia completa del 2016.

EL FOC

Hem percaçat el foc vivent,
el foc que ens pertanyia en la tenebra,
hem percaçat el foc a dalt i a baix,
a llevant i a ponent, a dins i a fora,
hem percaçat amb foc el foc roent
que ens fou robat durant la nit inquisidora,
l’hem desitjat i percaçat com la presència
d’un rostre o d’una fe que hàgim perdut,
com si, malescampats i a les palpentes,
ens percacéssim a nosaltres dins nosaltres,
per valls i cims i cor i ment.
hem percaçat el foc per poder ésser.

Hem cavat tespestats per trobar el nostre foc,
hem obert pous, escandallat congestes,
hem somiat en vetlla i son el foc,
els dies de la feina, els dies de la festa,
perquè hi ha un foc encès arreu,
hi ha un foc a cada pedra i a cada arbre,
un foc a cada fera, a cada ocell,
un foc a cada gra de sorra,
un foc a cada onada, a cada mar,
un foc a cada ull i a cada orella,
un foc a cada mà i a cada peu,
un foc al plec de cada fosca.

I en fileres, en colles, en columnes,
tot junts, espessos, com si fóssim només un,
cadascun agafat al dol de l’altre,
amb els ulls buits i el lloc al front,
hem caminat per places que ploraven,
per carrers i camins agenollats,
tots junts i sols, homes i dones, vells i joves,
infants i moribunds,
hem caminat per valls i serralades,
per platges, per deserts i cims,
brandant penons lluents de primaveres,
brandant penons esparracats pel fosc desdeny,
brandant les llàgrimes de la mancança,
brandant la llum, brandant la sang,
clamant pel foc que sempre espera,
avançant tots amb el deler comú,
avançant tots amb el peu que ens ajunta.

Ens prengueren un dia el foc,
ens prengueren un dia les paraules,
com si fóssim només menyspreu
i menys que llot, que runa o palla desossada,
però el foc no l’oblida mai ningú,
el foc roman en la terra deserta,
en el malfat, en la derrota i el dolor,
el foc és el matí, la tarda i el capvespre,
i avancem tots plegats per la tenebra
i ens fa de guia el foc que no hem vist,
avancem junts i solitaris cap al lloc,
cap a la terra que ens crida i que ens sojorna,
com un que s’ha perdut i es troba tot de cop.

I un dia tots serem davant el foc,
esbalaïts, en files, en rotllanes,
agenollats davant el llamp que ens obra,
i no veurem res més que el foc,
candent, roent, incandescent, en flama,
i ens mirarem el foc de l’un en l’altre
i ens direm l’un a l’altre les paraules del foc,
i vetllarem tots junts pel foc que ens vetlla,
i mirarem el foc i el foc ens mirarà,
i arreu resplendirà, als fondals i a les agulles,
als carrers i a les places, als turons i als camins,
el foc serà en nosaltres, però no serà nostre,
car el foc no és de ningú i és de tothom,
el foc és llibertat, paraula i coneixença,
i ens acollirà el foc
com una antiga pàtria.

Lluís Solà


Antoni Miró
Artista plàstic situat en les corrents del realisme social. La seva trajectòria és marcada per diferents èpoques o sèries: Les Nues (1964), La Fam (1966), Els Bojos (1967), Experimentacions i Vietnam (1968), L’Home (1970), Amèrica Negra (1972), L’Home Avui (1973), El Dòlar (1973-80), Pinteu Pintura (1980-90), Vivace (1991-2001), Sense Títol (2001-2013) i des del 2014 Sense Sèrie. Són sèries que rebutgen tota mena d’opressió i clamen per la llibertat i per la solidaritat humana. La seva obra és representada en nombrosos museus i col·leccions de tot el món i compta amb una bibliografia abundant.

Catalunya Independent  (Acrílic s/llenç 114×162)


Sebastià Perelló
Escriptor, poeta, assagista. Ha publicat les novel·les Veus al ras i Pèls i senyals; els llibres de poemes Amb la maror, Talls d’Ombra, Percaceries, La set; i l’assaig sobre literatura de viatges Els darrers de l’illa.

Afuar-se a l’aire

«et là être là encore là»
Samuel Beckett

És a la boca que em creixen arrels
que són de l’aire i del vent que ha girat.
I s’hi nuen, amb els mots que no basten
quan vull dir allò que no té nom,
les ales del cor que embasten els crits
i que ningú mai no acalarà.
No s’areguen els dies ni la veu
de tanta gent que ha fet seus els carrers.
I no s’estova la carn com la palla,
i no l’atupes com un matalàs.
Han après a alenar per la ferida,
i de la fel que treus pels ulls,
en fan la bresca enneulada dels temps.
La ràbia no travessa la pell,
però són traus a la memòria,
i ganyades als espadats de l’ànima.
Perquè véns aquí sense entranyes,
i només cerques el mirall
inclement de la teva ferotgia.
T’han mostrat les mans que renten la cara,
i un paper blanc que diu sí i diu no,
i tu has escopit aquella fosca
ben negra que fan les goles de llop.
Volien fer un pou i moure conversa,
i tu mostres les dents i li dius llei.
Volien ser la paraula que canta
la pua i l’ordit, la trama i la llana,
i fer i desfer aquell estam pentinat
que fan els anys, i la roba tan vella
que fa les persones que són un poble.
I has aquissat els cans que lladren,
i has volgut aclucar les veus,
I has arribat amb la sal a la boca.
Però sabem que ha de venir
allò que desfà el teu sol negre,
i que s’alça com un pi ver,
o com l’aigua que puja amb les marees.

Sebastià Perelló
1-8 d’octubre de 2017


Radar
Albert Gusi
Artista visual. Territori, acció-intervenció i registre fotogràfic són algunes de les nocions que configuren el seu treball. Un artista que elabora uns projectes que, la majoria de vegades, són incursions estratègiques sobre el paisatge, el medi natural immediat, el territori del seu país. En la seva obra, hi observem un continu ‘anar i venir’ entre el territori, el lloc i la fotografia. Explica que Radar és una imatge simbòlica: ‘Una tempesta en forma d’Espanya descarrega sobre Catalunya en la data que el Tribunal Constitucional espanyol tomba l’estatut sortit del parlament. Crec que és una imatge que s’adiu (encara) al moment polític que vivim. I de fet, d’allí arrenca el nostre camí més ben traçat i valent.’


Vicenç Altaió 
És escriptor, assagista, poeta i agitador cultural. Va dirigir el grup KRTU, dins el Departament de Cultura, i també l’Arts Santa Mònica. Ha interpretat el paper de Giacomo Casanova en el film d’Albert Serra Història de la meva mort. Avui és el president de la Fundació Joan Brossa i apadrina el projecte Terra-lab.cat. És autor de llibres com ara Santa Follia de Ser CànticUn sereno en el cementiri de l’artMiró i els poetes catalans.


Enric Casasses
Poeta, traductor, assagista. També ha conreat la dramatúrgia i la narrativa. Tot un referent en la cultura catalana actual. D’ell són les obres: La cosa aquella, No hi érem, Desfà els
grumolls, Uh, Plaça del Raspall, Que dormim?, Bes nagana, Do’m. També ha enregistrat discs amb Pascal Comelade com La manera més salvatge.

encolatge del desencolatge (= collage del desenganxar-se)

                    la follia del mal príncep prengué i empresonà la saviesa del seu poble
                                                                                                            (llull, arbre exemplifical)

en temps de la transacció/ vaig escriure aquest sermó (que és al llibre començament dels començaments i ocasió de les ocasions, pàg. 23 de la primera edició i 26 de la segona):

la por de tots
i tot de por
no deixen lloc
al meu sermó
que es fa petit
petit i prim
prô decidit
a estar-se aquí
per dir-ho a tots
i a mi tot sol:
no tingueu por,
no tinguis por.

després al principi del segle vint-i-u vaig treure aquesta cobla, publicada en un llibre de diversos autors que no recordo com es diu:

la cultura catalana
presentant-se com a tal
tindrà un lloc a la rotllana
i animarà el personal,
que sense la nostra plana
a europa li falta sal.

i ara, avui, cinc d’octubre de l’any disset, amb aquests intents d’insurrecció catalana per treure’s el jou de la corona de castella del damunt, s’han complert profecies:

1. la del comte de lautréamont, que la poesia serà feta per tots i no per un.
tots, dels llenyataires als furoners (= hackers).

2. allò que deia una àvia barcelonina: els castellans no ens entendran mai a nosaltres els espanyols.

i encara hi podríem afegir: per què parlen de la unitat d’espanya si no hi tenen ni portugal?

3. si els anys de la transacció
vaig escriure aquell sermó
que us he citat fa un moment,
l’avui, l’ara, és diferent,
ara allò «petit i prim»
ha agafat molt de volum
per transmetre un senzill clam,
treure ningú no ho volem,
volem que acceptin que hi som.

4. els detentors del poder a les espanyes em fan pensar en una frase que vaig escriure cap al 1982  (v. de la nota del preu del sopar del mosso, pàg. 126): «tota una generació de notaris obsessivament dedicats a aixecar acta detallada de llur pròpia defunció mentre a fora plou en un altre idioma».

5. i els proverbis de llull (al seu arbre exemplifical), que en té unes quants, d’aquest tema: «mal príncep fa confusa la consciència del seu poble».

enric casasses
(en minúscules, en senyal de dol pels ferits per la brutalitat policíaca, i de protesta per l’estat d’excepció que patim de fet)


Dolors Miquel
És una de les poetesses de referència de la cultura catalana contemporània. El seu darrer libre, El guant de plàstic rosa (Edicions 62, 2017), va obtenir el premi Ausiàs March de Gandia. També ha escrit, entre més, Aioç, Missa pagesa La dona que mirava la tele.


El país veí.
Frederic Perers
És un artista visual que treballa habitualment amb el record, el rastre i la memòria. La Ribera homenatja la Ribera, Abecedari recuperat, Sempervivens i Patirmoni són alguns dels projectes que ha dut a terme. Acaba de publicar Voreres, la memòria subtil (Ajuntament de Barcelona, 2017).

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.