13.04.2026 - 21:40
|
Actualització: 13.04.2026 - 21:42
Ara fa noranta-cinc anys, Barcelona va viure un dels dies més importants de la seva història contemporània. El 14 d’abril de 1931 va caure la monarquia espanyola i, a la capital catalana, es va proclamar l’Estat Català. Tot plegat en poques hores i enmig d’una incertesa absoluta: ningú no sabia encara si el canvi de règim reeixiria ni quina reacció tindrien les autoritats espanyoles.
Dos dies abans, el 12 d’abril, les eleccions municipals havien deixat un resultat inequívoc: victòria republicana a les grans ciutats i sotrac al sistema monàrquic, que s’havia sostingut durant els anys anteriors sota la dictadura de Miguel Primo de Rivera. A Barcelona va vèncer la candidatura encapçalada per Esquerra Republicana de Catalunya, creada tot just un mes abans.
El partit de Macià i Companys: noranta anys de la fundació d’ERC
Lluís Companys, flamant nou regidor i un dels màxims dirigents d’ERC, va ser dels primers a arribar a la casa de la ciutat. Una vegada obtinguda la vara de batlle, i sense saber encara quines serien les conseqüències dels seus actes, va sortir al balcó cap a dos quarts de dues i declarà:
“Ciutadans: els representants del poble acaben de proclamar la República a Catalunya. Esperem que vosaltres sabreu comprendre la importància que per al poble català té l’acte que acabem de realitzar. Us prego que seguiu com fins ara, en un perfecte ordre, pel bé de la República i de Catalunya.”
És una proclamació encara poc concreta, feta davant una plaça inicialment poc concorreguda. La incertesa sobre què passa a Madrid és total i, per tant, no se sap tampoc com poden evolucionar els fets.
Mentre Companys hissa la bandera tricolor al balcó, l’arribada dels dirigents d’Estat Català –integrat a ERC– accelera els fets. El doctor Jaume Aiguader, que poc després va ser proclamat batlle, fa hissar la senyera al capdamunt de l’edifici. Amb els símbols ja canviats, els principals dirigents republicans es reuneixen a l’ajuntament i prenen una decisió ferma: proclamar la República Catalana i que sigui presidida per Francesc Macià.
A un quart de tres és Macià qui surt a la plaça i fa la declaració, adreçant-se als congregats:
“En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, que amb tota cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques ajudant-les a instaurar el nou règim amb totes les nostres forces. Queda, des d’aquest moment, format el govern de la República Catalana, que es reunirà al Palau de la Generalitat. Els qui formaran el govern de Catalunya estaran, d’ací endavant, disposats a defensar les llibertats del nostre poble, a morir per elles. Esperem que vosaltres, poble català, voldreu també, si cal, com tots nosaltres, morir per Catalunya i per la República.”
Aquesta segona proclamació introdueix un element clau, la proclamació d’un Estat Català, totalment independent, que “es procurarà” integrar en una futura federació ibèrica. En aquell moment, els dirigents republicans esdevenen de facto les màximes autoritats del país i situen Catalunya en una posició inèdita: avançar-se als fets i oferir una federació condicionada a allò que passés a l’estat espanyol.
Prendre el control del Palau de la Generalitat
Apaivagada l’ovació, calia actuar. La primera decisió era prendre el control del Palau de la Generalitat, seu de la Diputació de Barcelona, on s’havia d’establir el nou govern. Les notícies que arribaven de Madrid continuaven essent confuses i la impressió dominant era que el rei espanyol podria resistir. Si no abandonava el poder, podien coexistir dues legalitats i el desenllaç podia ser sagnant. En aquest context, Macià resumeix el sentiment i la voluntat amb una frase que corre entre els dirigents: “D’aquí no en sortiré sinó mort.”
Cal tenir en compte que a Madrid no es va hissar la primera bandera republicana fins a dos quarts de cinc de la tarda, quan ja feia hores que s’havia proclamat a Barcelona. També a València i Palma la proclamació s’havia avançat a l’abdicació d’Alfons XIII.
“El botxí és fora!”: Noranta anys de la proclamació de la República als Països Catalans
La tercera declaració arriba poc després, ja al balcó del Palau de la Generalitat, una vegada Macià n’ha pres el control efectiu. El to és encara més contundent:
“En nom del poble, he pres possessió del govern de Catalunya. El poble ens ha donat el seu vot perquè governem la ciutat, i jo, en nom de Catalunya, em faig càrrec del seu govern i us dic que aquí restem disposats a defensar les seves llibertats. Espero que el poble sabrà fer el mateix. D’aquí no ens trauran sinó morts. També us dic que ens hem de fer dignes de la llibertat que acabem de reconquerir i espero que el poble sabrà, si cal, morir com nosaltres per defensar-la.”
Ara la proclamació ja no redefineix el marc polític, sinó la determinació de defensar-lo. La frase no és retòrica: reflecteix la percepció real del moment. En aquella hora, encara no hi ha cap certesa que l’exèrcit no pugui intervenir. La incertesa ho travessa tot i deixa pas a una situació inquietant: què passarà si el canvi de règim no triomfa fora de Catalunya?
Uns instants després, Joan Maluquer i Viladot, president de la Diputació, exigeix que els ocupants abandonin l’edifici. Macià li respon invocant la voluntat popular. La confrontació és breu, però simbòlica: dues legalitats en disputa. A continuació es redacta la proclamació de l’Estat Català, que és difosa pel butlletí oficial de la República Catalana:
“En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català, sota el règim d’una República Catalana, que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en la creació d’una Confederació de pobles ibèrics i està disposada al que sigui necessari per alliberar-los de la monarquia borbònica. En aquest moment fem arribar la nostra veu a tots els Estats lliures del món en nom de la Llibertat, de la Justícia i de la Pau internacional— Francesc Macià.”
La darrera proclamació: cap a l’encaix
Tot seguit, es va emprendre la tasca de constituir la nova República, mentre la notícia s’escampava i acudien ciutadans de tot arreu. Militants d’Estat Català, Palestra i la Unió Catalanista es disposaven a muntar guàrdia al palau, i els Mossos d’Esquadra, amb el capità Frederic Escofet com a cap accidental, es posaven a disposició dels revolucionaris. Amb el pas de les hores i l’arribada de notícies més clares –la República també s’imposa a Madrid–, Macià reformula el projecte. Torna a sortir al balcó i proclama:
“Catalans:
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica. D’acord amb el president de la República Federal Espanyola, que en nom del poble espanyol acaba de proclamar la República, i amb el govern provisional de la República, em faig càrrec provisionalment de les funcions de president del govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i català expressarà quina és, en definitiva, la seva voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem tots a fer-la prevaler per tots els mitjans, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. Demano a tots els ciutadans que contribueixin al manteniment de l’ordre i que facin possible que la República es consolidi sense violències ni excessos. Tot aquell que pertorbi l’ordre públic o pretengui d’oposar-se al nou règim serà considerat com un enemic de la República i de Catalunya.
Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles, i en la llibertat, la justícia i la pau. Fem arribar la nostra veu a tots els pobles del món en nom de la llibertat i demanem el seu reconeixement.
Visca Catalunya! Visca la República!”
El tomb és evident. Si hores abans es proclamava un Estat Català amb voluntat d’integrar-se en una futura federació, ara es formula explícitament com una República Catalana dins una estructura federal. El discurs es torna institucional, apel·la a l’ordre i apunta a l’encaix.
Més tard, ja amb el règim consolidat, Macià va enregistrar en un estudi una versió del seu discurs que va esdevenir la més coneguda, però que no corresponia al moment real de les proclamacions:
Una ciutat que s’avança als fets
Al carrer, la ciutat celebrava l’adveniment de la República. Banderes, crits, gent enfilada als tramvies. Però tot continuava incert. Fins al vespre no es va confirmar que el monarca espanyol se n’havia anat. Fins aleshores, doncs, hi hagué risc de ruptura violenta, i aquella mateixa nit es van fer guàrdies al port i a punts clau de la ciutat, en previsió d’una possible reacció. Barcelona va actuar sense esperar Madrid. I això explica el sentit de totes les proclames.
Els dies següents, la negociació amb el govern provisional espanyol transformà aquell Estat Català, que s’havia d’associar lliurement, en la Generalitat autònoma. Més tard va començar un intent d’encaix complicat, amb un estatut retallat a les corts espanyoles i que no fou totalment desplegat, la intervenció de l’autonomia solament tres anys més tard i, finalment, la guerra del 1936-1939 i la pèrdua de l’autogovern durant decennis.
