Premis Nobel

No fa gaire, he llegit dues novel·les seguides dels dos darrers premis Nobel. Cap d’ells no els coneixia abans de rebre el guardó i ara, d’Abdelrazak Gurnah, n’he llegit tres novel·les i d’Annie Ernaux, una. Pel que fa a Gurnah, no entenc per què li van donar el Nobel i encara menys les motivacions que va adduir l’Acadèmia (“pel compromís i l’explicació compassiva dels efectes del colonialisme i el destí dels refugiats en la intersecció entre cultures i continents”). Potser és que això es troba en llibres que no he llegit. I no és que no sigui un bon escriptor, només que, si és que li tocava a un africà, en conec uns quants que són millors que ell i, si es tractava que fos un tanzà, almenys li podien haver donat a algun escriptor en suahili, tot i que és evident que la representativitat lingüística no figura entre els criteris per a la concessió d’un Nobel. No cal aprofundir gaire per veure que el biaix eurocèntric és abassegador: de 119 guardonats que escriuen en 25 llengües, només nou no escriuen en una llengua indoeuropea: dos xinesos, dos japonesos, un àrab, un finès, un hebreu, un hongarès i un turc.

El llibre d’Annie Ernaux, Els anys, me’l va recomanar el llibreter de l’Illa, de Mollet. No coneixia gens l’autora i li vaig demanar quin llibre li semblava més adequat per començar. Quin gran encert. La veritat és que em va costar una mica d’entrar-hi, però, quan vaig veure de què anava, em va abduir del tot. Ara m’ho vull llegir tot d’ella.

Annie Ernaux era prou coneguda abans del premi i, en català, sobretot Angle Editorial l’ha traduïda a bastament. Tot i això, segurament si no fos pel Nobel, jo no hi hauria arribat mai. Suposo que aquesta és la funció dels premis. També és cert que hi ha premis que són una alerta per no llegir els autors que l’han guanyat, però, en el cas del Nobel, crec que una de les seves funcions més importants és donar a conèixer autors que, tot i tenir una gran obra, han passat desapercebuts. Per això no vaig entendre que li donessin a Bob Dylan, un autor que jo diria que és part inherent de la banda sonora de molts de nosaltres des dels anys seixanta.

Encara no he llegit res de Louise Glück, però sí que he llegit i molt Peter Handke. Tot i que un amic m’havia explicat el sarau que hi va haver quan a Barcelona es va representar Insults al públic, jo el vaig descobrir sense saber-ho al teatre Capsa, on José Luis Gómez representava el seu Kaspar. Dic sense saber-ho perquè, en el seu moment, ni sabia ni em preguntava qui era l’autor d’aquell text que m’ha acompanyat tota la vida per motius diversos: va ser el primer llibre que vaig llegir en alemany, és un text perfecte per als lingüistes, planteja moltes qüestions d’adquisició de la llengua i, en fi, transcendeix en molts aspectes la història real. El llibre el vaig trobar inesperadament en una llibreria de Marburg i, des d’aleshores, l’he portat a tot arreu i he llegit gran part de l’obra de Peter Handke. També vaig viure amb perplexitat i dolor (grans amors, grans decepcions) la seva defensa de Milošević. Vaig llegir el seu llibre sobre la qüestió i només puc dir que no em va semblar el llibre d’un fanàtic.

Gràcies al Nobel (i als seus traductors) vaig conèixer també Svetlana Aleksiévitx i no em va venir de nou Alice Munro. Vaig topar amb els seus contes –i els de Margaret Atwood– en una llibreria feminista que hi havia a Charing Cross, a Londres, on també vaig conèixer grans autores que segurament no guanyaran el Nobel, o potser sí, perquè Toni Morrison la vaig trobar a la mateixa llibreria.

Les travesses que es fan abans del lliurament del premi potser són una manera de posar-se medalles en cas d’encertar-la. Només recordo el cas de l’Eva Piquer, que el dia abans va fer un tuit dient que li agradaria que el Nobel fos per a Annie Ernaux i va fer la plena. Jo no l’he encertada mai, però, fent visites guiades a l’exposició “Escriptors africans”, em va venir a la memòria el dia que li van donar el Nobel a l’escriptor nigerià Wole Soyinka el 1986.

Aquell dia jo era a Madrid i havia quedat a primera hora de la tarda amb un senyor que dirigia alguna mena d’institució relacionada amb l’Àfrica. Quan hi vaig arribar, me’l vaig trobar explicant a tots els periodistes que li trucaven que a Wole Soyinka li havien donat el Nobel “per la seva defensa de la llibertat”. Era obvi que no sabia de qui parlava, però jo vaig fer veure que no me n’adonava. Em va dir que tenia molta feina perquè el reclamava tothom amb això del premi i jo li vaig dir que estava molt contenta que li haguessin donat a un africà. Li vaig comentar algun dels llibres i aleshores, com qui no vol la cosa, tot fent veure que no recordava els títols, me’ls anava demanant. Jo els hi vaig dir i vaig mencionar el diari de presó que duu el títol The man died. Suposo que ell va pensar que jo no sabia anglès i jo no li vaig dir que aquell títol l’havia tret d’un telegrama que havia rebut. A la presó, havia conegut un home que va sortir abans que ell i, quan el van alliberar, va intentar localitzar-lo. Ningú no en sabia res fins que, al final, va rebre un telegrama que només deia “the man died”. L’endemà, en un article que va publicar un diari de Madrid, el meu interlocutor explicava que Soyinka havia publicat un llibre que es deia The man who died.