Premis Ciutat de Gandia: del món dels colombaires al món d’Orwell

Ja són a les llibreries les obres guanyadores dels premis Ciutat de Gandia 2025: Eileen. Retrat d’un matrimoni, de Miquel Berga, premi Joanot Martorell de narrativa, i Colombaire, d’Eduard Marco, premi Ausiàs March de poesia. Els guanyadors es van fer públics al juliol. El 21 de novembre es farà la cerimònia de lliurament dels premis al Palau Ducal de Gandia (la Safor).

Si hi ha dos premis literaris que fan real la idea de pertànyer d’una manera natural a un mateix territori lingüístic i, per tant, literari i editorial, aquests són el Joanot Martorell i l’Ausiàs March, que d’ençà del 1979, el primer, i del 1959, el segon, es lliuren a Gandia i s’editen a Barcelona pel segell Edicions 62. Són uns premis que trenquen barreres administratives i polítiques. Com ha dit, enginyós, Miquel Berga, guanyador del Joanot Martorell, adaptant un epigrama d’Òscar Wilde, “Catalunya i el País Valencià són dos països dividits per una llengua comuna”. I ha afegit: “Els nostres governs respectius no es parlen, però els de Girona i els de Gandia ens entenem perfectament. És una de les tragèdies del moment.”

Eileen. Jove, culta, revolucionària i divertida

Comencem per Eileen. Retrat d’un matrimoni, del professor honorari de literatura anglesa per la UPF Miquel Berga (Salt, 1952), especialista en l’escriptor George Orwell, entre més. El llibre centra la mirada en Eileen O’Shaughnessy, que es va casar l’any 1936 amb Eric Blair, que signava amb el pseudònim de George Orwell. El matrimoni va durar nou anys, fins que el 1945 ella es va morir inesperadament. Van viure plegats la guerra del 1936-39 i, després, la Segona Guerra Mundial. En aquest període de convivència, Orwell va escriure La rebel·lió dels animals i Homenatge a Catalunya.

Berga ha explicat: “El llibre ja el tenia dins, però va ser la irritació que em va provocar la biografia novel·lada d’Eileen, obra de l’australiana d’Anna Funder, plena dels pitjors tòpics feministes, que em va fer decidir a donar forma al projecte i a fer néixer i créixer la meva novel·la. Perquè l’Eileen i l’Eric eren un matrimoni de dos joves revolucionaris que ‘se’n van anar de lluna de mel’ a la guerra civil espanyola. Eren uns prematurs antifeixistes i després es converteixen en prematurs antiestalinistes. Van participar en els grans esdeveniments del seu moment. El llibre intenta de fer una certa crònica del que va ser aquest matrimoni durant els nou anys que va durar.”

Continua Berga: “Però el llibre es diu Eileen, no ‘Eileen i George’. I tot i que no la vull convertir en una heroïna, cal tenir en compte que era una dona culta, graduada en literatura per la Universitat d’Oxford i que quan va conèixer Orwell estudiava psicologia a la Universitat de Londres. En cap cas es pot presentar com una dona infeliç, tot al contrari.”

I també ha explicat que l’estructura combina tres veus: la primera engloba tot allò que fa referència al futur escriptor, perquè Orwell encara no ho és, i està escrita en tercera persona, propi de les biografies literàries. Però cada capítol té un contrapunt, que és la veu íntima de l’Eileen. Ha construït aquesta segona veu a partir d’una carta que escriu a una amiga. “No és una carta real, però sí que és versemblant, perquè l’he escrita basant-me en el registre que ella feia servir en tres o quatre cartes que se n’han conservat, que és l’única cosa que s’ha conservat d’ella. En aquestes cartes descobrim el seu increïble sentit de l’humor.” I encara hi ha una tercera veu, que apareix al final, basada en la contenció emocional d’Orwell arran de la mort de l’Eileen a 39 anys. L’escriptor, al final, tot i el dol, troba la manera de reconèixer tot allò que ha significat l’Eileen.

Un camp és un poema

Respecte d’Eduard Marco, guanyador del premi Ausiàs March de poesia amb Colombaire, és nascut el 1976 i és poeta, traductor i llaurador de l’horta de Borbotó, a prop de Burjassot (Horta Nord). Del llibre, l’editor i membre del jurat, Jordi Cornudella, ha explicat que destacava per sobre dels altres i que, tot i el pseudònim, era fàcilment reconeixible, perquè Marco tenia una “veu idiosincràtica”. El poeta té quatre reculls de poesia publicats entre el 2002 i el 2009 i després va passar dotze anys sense publicar. Tanmateix, el 2022 va tornar a les llibreries amb dos títols: Ultramarins i L’horta. El 2023, amb Cita prèvia, i el 2024, amb Dolors, que li va valer el premi Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater i que era dedicat a la seva mare. Precisament, Colombaire és un llibre dedicat al seu pare, que tenia una malaltia irreversible, i parla també d’un món peculiar i que s’acaba, el de les curses de coloms. El seu pare i el seu oncle van ser colombaires, i el mateix poeta també ho va ser, de colombaire, durant trenta anys.

Eduard Marco ha parlat així de Colombaire: “És un llibre de caràcter mediterrani, on hi ha amor, on hi ha passió i és un homenatge a mon pare. El món dels colombaires és molt arrelat als pobles i fins no fa tant de temps també a la ciutat. Quan vius en un món així, on realment la llengua és viva i és al carrer, perquè forma part del grup de danses, de l’horticultura, de la pilota valenciana… Hi ha mons que van desapareixent, i per això la llengua desapareix al País Valencià, perquè va perdent les seves tradicions i els àmbits on la llengua bategava de veritat. Quan la llengua és al carrer i és viva, les històries que passen amb ella són meravelloses. I acostumes a conèixer gent de poble digníssima i amb uns valors també molt interessants. Potser no han estudiat, potser no saben escriure gaire bé i no llegeixen, però parlen valencià. I a mi això és el que m’interessa. I anant pels pobles de la rodalia amb mon pare i amb mon tio, n’he conegut molta, de gent així. I eixa gent et cuida, perquè per a ells ets important, perquè ets una persona que de sobte estudies a la universitat, una cosa que ells no han pogut fer. I et cuiden tota la vida. Quan vaig guanyar aquest premi, ells eren al bar i ho van viure com si el premi l’hagueren guanyat ells. El premi és una victòria pels qui no han guanyat mai. I això per a mi ha estat molt emocionant.”

El món dels colombaires, que és un món rural, està connectat amb uns altres mons i conforma una xarxa que és identitat i tradició: l’horta, la pilota, els coloms, els bous (encara que al Principat sembli estrany), la cacera… Són mons que s’intercomuniquen entre si, explica Eduard Marco. “Són mons que han rebut insults, perquè són fets de gent tosca, que no té un interès perquè el món evolucione. Però, en canvi, jo crec que són les potes que mantenien la taula del país. I a mesura que aquesta gent va desapareixent, el país també va desapareixent.”