Postdemocràcia a la catalana

No som a “la Catalunya postprocés”, com se sol dir, sinó en una Catalunya postdemocràtica. Els ciutadans continuen votant en eleccions formals i el marge per a la llibertat d’expressió és molt ample, però el vot perd influència en les polítiques que després s’apliquen, la diversitat dels discursos de cada partit s’ha reduït, els representants són més connivents amb el poder econòmic o incapaços d’enfrontar-s’hi, i l’alienació digital aigualeix la capacitat d’organització. No és un fenomen nou en absolut, ni circumscrit a Catalunya –el politòleg anglès Colin Crouch ja encunyà el terme “postdemocràcia” l’any 2000, i la devaluació del vot i les inèrcies oligàrquiques fa molts anys que s’estudien–, però aquí el desballestament democràtic es percep amb una claredat especial, gràcies a la tríada entre la repressió tecnocràtica dels socialistes, el comunitarisme emocional dels convergents i la inhibició connivent i falta de valentia de l’esquerra.

El procés d’independència duia amb si una força d’apoderament i democratització tan grossa, si s’hagués aprofitat, que la patacada ha deixat un cràter proporcional, i tan innovadors com ho vam ser llavors en un sentit ho som ara en l’altre. Després del 2017, Catalunya ha fet una aportació particular a la tendència postdemocràtica de tot arreu d’occident, que és un desprestigi molt sofisticat de la idea de conflicte, la saba de qualsevol país lliure. Esquerra i Junts van desbrossar el camí atacant la noció de confrontació per excusar la seva reculada, i ara és Salvador Illa qui expressa millor aquesta idea, no tan sols perquè s’aprofita de la coacció nacional, sinó perquè tota la seva concepció de la democràcia es basa en la col·laboració entre els forts i els febles, cosa que, quan tens la força de part teva, és evidentment una enganyifa maquillada amb la retòrica del diàleg i la convivència.

Per a Illa, el consens no són les conclusions justes d’una discussió neta i franca que s’acorden per evitar la jungla. Per a Illa, el consens és una societat homogènia, sense tensions, on les polítiques públiques no han de tocar els interessos de ningú, on el pacte no sorgeix del debat sinó que li és previ. És la Reina Roja d’Alícia en terra de meravelles: “Primer la sentència i després el judici!”. Per això insisteix obsessivament en la col·laboració: sosté que vol fer confluir els interessos de treballadors i empresaris, d’independentistes i unionistes, de rics i de pobres, de patronals i sindicats. La idea de consens amaga sovint les imposicions, igual com la idea de neutralitat sol servir per a legitimar els límits que marca el poder. En vam viure un exemple de laboratori quan Ciutadans clamava que l’espai públic havia de ser neutral per arrencar-ne els llaços grocs i esborrar dels carrers els rastres de dissidència.

Illa no defensa la col·laboració entre adversaris perquè prefereixi enraonar civilitzadament en lloc de barallar-se, sinó perquè és la manera de guanyar sempre. Fins i tot ell mateix diu que no ha volgut fer oposició perquè no li agrada la paraula, i que s’ha estimat més ajudar Esquerra mentre construïa una alternativa. L’apologia del diàleg permanent no és una tàctica electoral, sinó la seva manera fonda d’entendre la política. La prova és que el PSC fa exactament igual en l’àmbit econòmic. La narrativa socialista de la cooperació ignora expressament les condicions en què es fabriquen aquests consensos aparents. Si has de pactar com repartir el menjar, no és igual si passes gana que si tens deu quilos d’hamburgueses a la nevera, però, per a trobar solucions en habitatge, el PSC vol col·laboració entre llogaters i fons d’inversió; per trobar solucions al problema de l’aigua, col·laboració entre Agbar i els usuaris que obren l’aixeta.

Les coses podrien haver anat diferent. Com escriu Lluís Calvo al seu darrer assaig, El segrest de la política (Anagrama), “molta gent dubitativa sobre la necessitat de la independència, o bé directament en contra, va participar en l’organització del referèndum, ja sigui en qüestions logístiques, defensant les urnes o bé amb la seva presència al llarg del dia”. En un moment de regressió democràtica global, Catalunya havia obert una escletxa de participació ciutadana, amb una incidència real sobre la política institucional. Després d’hissar la bandera blanca, Esquerra i Junts també es van posar a remar de seguida per tapiar aquesta escletxa: els primers, perquè per tallar el bacallà es van hipotecar amb els mateixos a qui diuen combatre; els segons, perquè omplen de sentimentalisme populista el mateix que els socialistes omplen de falsos consensos. Illa no és tan sols l’enviat de Madrid, sinó el fill de l’autoritarisme al qual Esquerra i Junts s’han aferrat per protegir-se.

A tot occident la tendència és la polarització contra l’extrema dreta, encara que sigui falsa: Pedro Sánchez va guanyar gràcies a l’espantall de Vox; Joe Biden, gràcies a la por d’un segon mandat de Donald Trump; Emmanuel Macron, per a frenar Marine Le Pen. Els partits d’ordre d’occident es mantenen a la contra d’adversaris terrorífics i apocalíptics. Aquí, els ciutadans segueixen el mateix patró quan voten per Madrid –on perceben que hi ha el poder autèntic– i per això Catalunya va lliurar el govern espanyol al PSOE. A la Generalitat, en canvi, la recepta que ens ofereix el sistema és un bipartidisme creixent entre el PSC i Junts, dos partits buits de contingut, i al lateral Esquerra, que només sap subordinar-s’hi. Tal volta il·luminem el camí d’una Europa on, mentre prediquen el retorn del feixisme, s’acosta una litúrgia de la tecnocràcia que consolida les oligarquies i els votants perden encara més capacitat de decisió.