Posem el comptador a zero o ens repartim les engrunes?

Reculem una mica. Perquè darrerament donem per descomptades coses que són una autèntica bestiesa. Avui hi ha quatre persones tancades a presons espanyoles per haver defensat que un grup de ciutadans podia decidir què volia fer amb el seu futur posant uns papers dins unes urnes. I tot això, pacíficament. A veure, hi tornem? Hi ha quatre persones que no han comès mai cap delicte i que no han alçat mai la mà contra ningú que dormen nit rere nit tancats en una cel·la perquè van voler que la gent del seu país prengués una decisió sense fer mal a ningú i de manera ordenada i democràtica.

Ho repeteixo (m’ho repeteixo) perquè a vegades assisteixo astorat a debats prou sofisticats sobre tot això que passa avui al nostre país i a la nostra gent. Hi ha sis persones que han hagut d’anar-se’n de casa seva per no ser tancats a les presons espanyoles per la mateixa raó que els quatre que sí que hi són. Hi ha centenars de ciutadans encausats en processos judicials per haver volgut decidir el seu futur lliurement i per vies pacífiques i democràtiques. I som l’any 2018 després de Crist (per a ser precisos).

Hi ha dibuixants de vinyetes de diaris que són acomiadats per haver defensat que la gent ha de poder decidir el seu futur. Hi ha intel·lectuals processats per haver escrit un missatge en una xarxa social criticant l’autoritarisme espanyol. Hi ha cantants condemnats a presó per haver parlat del rei espanyol de la mateixa manera que en parlen revistes i diaris de tot el món. Hi ha tres joves bascs empresonats des de fa gairebé un any i mig per una suposada baralla amb uns guàrdies civils en un bar.

Hi ha agents de la seguretat de l’estat espanyol que, després d’haver estat condemnats per tortures, són ara els responsables d’actuar contra la voluntat pacífica de gent que vol votar. També hi ha un mecànic perseguit per la justícia per no haver volgut reparar l’automòbil d’un policia després de la violència contra l’1-O. I també hi ha desenes i desenes de mestres que eviten de parlar de coses d’actualitat als nens perquè hi ha pares organitzats que amenacen de denunciar-los.

També hi ha una pancarta retirada d’una façana privada de Barcelona perquè el xantatge i les amenaces polítiques fan efecte. Parlem de la llibertat d’expressió, de manifestació, de premsa, de pensament… Parlem de qüestions molt bàsiques i fonamentals que avui, març del 2018, són atacades sense manies en un estat de la Unió Europea. Parlem d’una llavor del feixisme que la història ens ha mostrat unes quantes vegades i que tenia la impressió que havíem decidit que no deixaríem créixer mai més.

Hi ha una voluntat gens dissimulada d’asfíxia d’un poble i de la seva capacitat d’expressar-se i de governar-se. Hi ha una determinació gens dissimulada d’anihilació d’una manera de ser, de viure, d’entendre, de parlar, d’estimar, de plorar i de cantar. Hi ha una decisió gens dissimulada d’esbocinar una consciència col·lectiva que fa molts anys que malda per sobreviure i reviure. Em costa d’entendre que, enfront d’aquest feixisme gens dissimulat, els nostres es barallin per repartir-se les engrunes que puguin quedar de la destrossa. I em costa d’entendre que algú no entengui que l’única victòria possible damunt del feixisme és fer-lo retrocedir i alçar un projecte lliure que la tardor va dibuixar.

Quan es van fer les eleccions, tothom ja sabia quina era l’actitud i l’actuació de l’estat espanyol. Aleshores, quan es van configurar les candidatures i les llistes, hi havia deu persones a la presó i cinc a l’exili. I si algú volia defensar la República, sabia amb qui se les havia d’heure. Podem saber per què es va demanar el vot per la República si no hi havia la determinació de plantar cara al monstre? Voleu dir que això és honest? Acceptar les imposicions de l’estat autoritari és convidar-lo a seure a taula a sopar.

No sé com volen arreglar tot aquest despropòsit. Potser algú tindrà una bona idea per a sortir del pas. No crec que m’arribi a satisfer. No era això, companys. Vistes les limitacions, penso que la sortida més honesta seria urnes i el comptador a zero. Que sigui la gent que va trencar-se la cara per unes urnes que decideixi com planta cara al feixisme. Però ara tothom a cara descoberta. I si hi ha ningú que tingui por de perdre, que s’ho faci mirar. De qui no tinc cap dubte és de la bona gent que no ha fallat mai encara.

@PereCardus, periodista