La por i els somnis d’una mare soltera: “Una dona que viu sola a Algèria és una puta”

La història de la Siham, una dona algeriana que té por d’anar sola pel carrer, d’exhibir-se en roba interior al balcó i que els homes sàpiguen que és mare soltera i truquin a la seva porta per exigir-li sexe. Por, por, por. I un punt d’avorriment

VilaWeb
Júlia Bacardit
27.10.2022 - 21:40
Actualització: 09.11.2022 - 13:24

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“La meva vida és dura. Tinc vint-i-dos anys i visc com si en tingués cinquanta. El pare del meu fill és cubà. El vaig conèixer a la meva ciutat, a El Bayadh. Tot va anar molt de pressa. Jo caminava pel carrer i ell va córrer darrere meu i em va aturar per parlar amb mi. Jo anava de bracet amb una amiga de la meva mare; no anava vestida així com ara –fa una ganyota a la seva gel·laba–. Tenia dinou anys, no sabia res de la vida. No tinc sort. L’Antonio és difícil, no confia en mi. És cubà però és possessiu com un noi àrab. Si el conegués ara no m’hi casaria. Quan penso en el meu fill vull quedar-me amb l’Antonio; quan penso en la meva vida preferiria no viure-la amb ell… Però el meu cor és dèbil. Espero que ell torni a Algèria, que celebrem el matrimoni oficial i que ell doni el cognom a l’Adam. Tinc ganes d’arribar a Espanya i poder treballar.”

“La meva vida és dura. Tinc vint-i-dos anys i visc com si en tingués cinquanta”

Fotografia: Sergi Rugrand

Coneixem la Siham en un autobús que va de la costa d’Algèria en direcció Djelfa, una capital de províncies al centre del país. Damunt la seva falda dorm l’Adam, un nen de dos anys i mig. El seu pare se’n va anar d’Algèria quan ella encara estava embarassada. Va anar a Espanya per aconseguir residència a Europa i ara està amb una dona espanyola d’uns quaranta anys: s’hi ha casat per papers, o això diu ell. La Siham no el veu d’ençà del 2019, i durant aquest temps ha après castellà pel seu compte. Té ganes de parlar-lo i ens proposa que la visitem al pis que lloga a Djelfa d’aquí a uns dies, quan en Sergi i jo ja hàgim visitat Ghardaïa, la ciutat del desert centenars de quilòmetres al sud de Djelfa. Els trajectes són llargs perquè Algèria és el país més extens de l’Àfrica. La Siham vol practicar castellà i la conversa i la convivència amb nosaltres a Djelfa l’ajudarà, diu. Acceptem la seva hospitalitat.

—Et trauràs el hijab, si emigres a Espanya?
—No.

Fotografia: Sergi Rugrand

La primera nit que la Siham i l’Antonio van quedar es van veure al pis d’ell, que vivia sol, com fan altres cubans. Ell va posar música, van ballar, van tenir sexe. La penetració vaginal estava prohibida, restringida al matrimoni.

“Quan vaig conèixer l’Antonio estava molt trista, perquè gairebé no podia comunicar-me amb ell, només amb gestos. Ell no parlava àrab i jo no sabia castellà. Ara ja he après castellà, però encara em falta millorar molt.”

L’Antonio es va convertir a l’islam i van celebrar la unió de seguida. Els casaments són sonats, a Algèria. Des del piset de la Siham a Djelfa sentirem els clàxons dels cotxes que van cap a la sala de ball o que acompanyen la parella a la llar familiar on es consumarà el matrimoni. El ritual del casament, a Algèria, també està segregat per sexes. Les dones canten i els homes ballen en una sala d’un altre edifici. Moltes conegudes de la Siham han celebrat grans festes, però la unió d’ella va ser discreta i en petit comitè, els faltaven diners. “Hauríeu de conèixer la música algeriana! Només es balla a casa, als aniversaris o als casaments. Els musulmans som així”, diu resignada, però el divendres en Sergi mira de posar música a casa d’ella i ella li diu que s’aturi, que és Divendres Sant i el muetzí ja canta l’oració sagrada.

Fotografia: Sergi Rugrand

“Les noies algerianes no tenen somnis, només casar-se, menjar, dormir, anar al hammam [banys àrabs]… Jo vull aprendre més castellà i ser traductora, o model: aquest és el meu somni.”

“Les noies algerianes no tenen somnis, només casar-se, menjar, dormir”

La Siham encara guarda l’edició castellana de l’Alcorà que els seus familiars van regalar a l’Antonio. Abans d’inscriure’s com a matrimoni a ell se li va acabar el contracte de quatre anys com a radiòleg que l’havia portat fins a El Baydh i va emigrar a Espanya per la via clandestina, amb uns vaixells que viatgen només de nit amb el beneplàcit del govern algerià; la Siham ens diu que són més lleugers i ràpids que els ferris convencionals i que viatjar-hi costa l’equivalent a cinc mil euros, més del que molts algerians es poden permetre. Quan se’n va anar, l’Antonio va deixar l’edició castellana de l’Alcorà a Algèria però es va endur les calces tacades de sang.

“Vaig fer la prova de la virginitat, és clar. Abans del casament vam anar al metge i l’Antonio estava trist perquè era el moment de veure si era així o així [dibuixa un cercle amb el dit índex i el polze, el diàmetre de la seva vagina verge].”

L’Antonio, que tenia gairebé trenta anys, no era verge, i abans del casament, quan ell i la Siham s’enfadaven, ell se n’anava al llit amb alguna companya cubana de l’hospital on treballava. Com molts cubans a tot el país, l’Antonio va arribar amb un contracte de quatre anys per a treballar com a radiòleg a l’hospital d’El Bayadh, que és a tres hores en autobús de Dejlfa. La majoria de cubans treballen als hospitals, i ho fan a canvi de cedir al govern cubà més de la meitat del seu salari. L’amistat entre Cuba i Algèria té tants anys com la independència del país africà respecte de França, que enguany ha celebrat el seixantè aniversari. Cuba va donar suport a la independència algeriana el 1959, abans i tot que es proclamés, i el 1963 Che Guevara va fer una estada amistosa a Alger abans d’encaminar-se cap al Congo. A la segona meitat del segle XX, Algèria es va convertir en un far de les lluites socialistes decolonials i d’alliberament nacional. Avui Algèria és un país enemistat amb els veïns, conservador i sense revolucionaris visibles.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Sergi Rugrand
Fotografia: Sergi Rugrand
Fotografia: Sergi Rugrand

“Vaig parir el meu fill tota sola a l’hospital. Sense l’Antonio i sense el pare, ni la mare, perquè a més hi havia la pandèmia. Amb la meva família no hi puc viure. Casa meva és petita, però m’està bé, és tota per a mi i el meu fill. Visc sola, per això vaig vestida així, perquè una dona que viu sola a Algèria és fatal, és una puta. Sense cognom i sense marit no hi ha família […] Jo no tinc amigues, a Djelfa, només conegudes. Quan l’Adam era nounat vaig tenir una veïna d’aquí l’edifici que m’ajudava. Recordo el part i el postpart i em vénen ganes de plorar. Ara de tant en tant vaig a veure els meus pares a El Baydah amb l’Adam; ell sempre és amb mi!”

“Visc sola, per això vaig vestida així, perquè una dona que viu sola a Algèria és fatal, és una puta. Sense cognom i sense marit no hi ha família”

Quan l’Antonio se’n va anar del país, la Siham es va traslladar d’El Bayadh a Djelfa, a tres hores en autobús de la seva ciutat natal: estava de quatre mesos i amb el marit fora i sense el cognom del pare volia amagar l’embaràs.

Abans d’arribar a Djelfa l’autobús s’atura a un restaurant de carretera. Tots els passatgers baixem i en Sergi i jo sopem amb ella. Els cambrers hi parlen, insisteixen que ens desplacem a la sala del costat, que no té aire condicionat però que té una caseta de plàstic i objectes de colors. És per a famílies, ens diu la Siham. “Els homes són gelosos, aquí. No els agrada que la resta d’homes del restaurant miri la seva dona, i per això hi ha sales a banda reservades per a famílies. Però pots fer el que vulguis, si vols seure amb la resta, hi seus.” Mengem de pressa pollastre fregit, puré de patates, un arròs groguenc com una paella de baix cost i uns espaguetis retallats. “El que m’agradaria provar és la pizza italiana de debò; la d’aquí és una merda.”

“Els homes són gelosos, aquí. No els agrada que la resta d’homes del restaurant miri la seva dona, i per això hi ha sales a banda reservades per a famílies”

Aquella mateixa nit, el pare de la Siham, un guàrdia jurat retirat, li truca per demanar-li diners: ella no en té, fa mesos que no treballa i que ella i el fill viuen amb els dos-cents euros mensuals que li passa l’Antonio. La mare de la Siham sempre ha estat mestressa de casa, i fa poc que ha començat la quimioteràpia per un càncer de pit.

VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Sergi Rugrand
Fotografia: Sergi Rugrand

“Fa mesos treballava en una empresa, era una feina fastigosa. Netejava ampolles de plàstic. Però vaig tenir apendicitis i vaig haver de deixar-ho.”

Fa un any, ens diu, treballava en una pizzeria, però l’amo del local volia tenir relacions sexuals amb ella i quan la Siham s’hi va negar, l’home va blocar-la al telèfon. La va fer fora de la feina sense dir-li-ho. Al costat del seu pis petit de Djelfa, en un edifici antic sense aigua corrent, hi ha un hotel de tres estrelles on també va buscar feina. Li van dir que no: no es volen arriscar a tenir una treballadora que vivia sola amb un fill, perquè una dona sola no és de fiar i sempre hi ha el dubte de si és una puta. La Siham coneix noies en la seva situació que es prostitueixen com a únic mitjà realista de subsistència. A Djelfa, ciutat de províncies conservadora, les poques noies que vesteixen roba cenyida i van sense hijab són les desclassades i prostituïdes. A Oran, una ciutat molt més oberta i cosmopolita, passa igual. Alger és l’única excepció a la norma, i només a la capital del país hem pogut sentir-hi música en directe: un grup de músics afeccionats tocaven l’himne chaabi algerià “Ya Rayah”, de Dahmane El Harrachi, en un terrat de la Kasbah, el barri antic àrab que als anys seixanta va lluitar amb dents i ungles contra la colonització francesa. La Siham em renya quan entono la melodia de “Ya Rayah” a l’autobús, em diu que aquesta cançó no agrada a tothom, que és millor no arriscar-se. “Ya Rayah” és un himne a la lluita dels emigrants algerians a altres terres, un cant a la nostàlgia pel país que deixen enrere.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Sergi Rugrand
Fotografia: Sergi Rugrand
Fotografia: Sergi Rugrand

“No vaig arribar a anar a la universitat. M’agradaria acabar el diploma de perruqueria que vaig començar fa temps, i aprendre més espanyol, i anglès, també. Potser podria ser traductora: és el meu somni […] Sí, molts homes em proposen que em casi amb ells ara que no hi ha l’Antonio, però els mantinc a distància. Ara que tinc l’Adam, anar-me’n amb un altre home seria de puta.”

Fotografia: Sergi Rugrand

Fora l’autobús, la plana seca amb muntanyes al fons ha donat pas a un paisatge encara més sec, l’avantsala al Sàhara. Passem per davant d’unes parets blanques plenes de dibuixos. Una mostra la cara d’un home envoltada de flames. La Siham m’agafa el mòbil, i escriu “Djamel Bensmail” al bloc de notes del meu telèfon per no haver de dir el nom en veu alta. La cara del mateix home, Djamel Bensmail, també estava pintada a la plaça Greydon de Bejaia, envoltada de flames. Bensmail era un cabilenc de Tizi-Ouzou que va morir linxat l’11 d’agost de 2021. “Era un bon home, no havia fet cap mal, però hi ha gent a qui no li agrada”, xiuxiueja. 

Djamel Bensmail era músic, pintor i militant del Hirak algerià del 2019, un episodi de revolta molt recent que s’ha convertit en tabú al país, governat per la mateixa mà dura militar de sempre. “Jo no en vull saber res, del Hirak, només vull viure en pau”, ens diu ella quan la visitem dies després al pis de Djelfa on viu amb l’Adam.

Arran d’uns incendis que hi va haver l’estiu passat i que s’han repetit enguany, a la mateixa regió i amb una trentena de morts, el ministre d’Interior algerià, Kamel Beldjoud, va declarar que els incendis de la wilaya de Bugia havien estat provocats per “enemics del país”. El primer ministre, Aïmene Benabderrahmane, va donar suport a la tesi de Beldjoud sobre els incendis provocats, i només els calia un cap de turc. Bensmail, nascut el febrer del 1985 a la wilaya o regió veïna d’Aïn Delfla, es va acostar a Tizi-Ouzou per col·laborar en l’extinció d’uns incendis de gran extensió que feia tres dies que duraven. En lloc de lloar la seva tasca, van culpar-lo de provocar els incendis i la multitud el va linxar sense donar-li temps d’explicar-se. Un cop mort, van cremar el seu cos a Larbaâ Nath Irathen, a Tizi-Ouzou. L’assassinat de Bensmail es va viralitzar perquè els mateixos participants de linxament van filmar-ho. Avui, un any després, per tot el país hi ha pintades en honor seu.

Fotografia: Sergi Rugrand

De camí a Djelfa veiem passar els cartells d’un motel, escrit “Motel” en alfabet llatí i amb lletres vermelles. La Siham ens diu que a tots els motels cal ensenyar el certificat de matrimoni, que ella i l’Antonio dormien a la casa familiar d’ella un cop casats i mai abans de casar-se. No van anar mai a cap hotel, el poc temps que van conviure casats tots dos vivien amb els pares i les germanes de la Siham.

Preguntem a la Siham qui va als motels, si no hi van els estrangers ni els algerians, però ella no ens ho sap respondre. Al final del viatge, una parella d’algerians benestants ens donarà la resposta: en alguns casos, els motels actuals van néixer com a hotels subvencionats per l’estat als anys seixanta, en temps de la independència socialista d’Algèria, igual que molts habitatges que avui cauen a trossos per tot el país. Amb el pas de les dècades i la decadència arquitectònica dels edificis, els hotels socials d’abans avui són prostíbuls més o menys clandestins.

VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Sergi Rugrand
Fotografia: Sergi Rugrand

 “A vosaltres dos no us diran res, per no estar casats, això només afecta els algerians. No tindreu cap problema.” L’autobús s’atura a Djelfa poc abans de la mitjanit de divendres, ens acomiadem de la Siham i del petit Adam. La nit següent, en una pensió de Ghardaïa, al desert, el responsable truca a la porta de la nostra habitació, que té dos llits individuals separats. Ens diu que en Sergi se n’ha d’anar a dormir amb ell, i que a l’habitació on he de dormir sola no pot quedar rastre del seu equipatge. L’agent de policia vindrà cap a la una per garantir que es compleixen les normes.  

Una setmana després d’haver conegut la Siham a l’autobús en direcció al sud del país, després de l’estada que en Sergi i jo hem fet a Ghardaïa, un altre autobús ens porta cap a Djelfa i la Siham ens rep a casa. Al piset de la Siham ballem música àrab i llatina, salsa i reggaeton. L’Adam està exaltat i eufòric, poc habituat a la presència de tanta gent que juga amb ell. En Sergi el porta a collibè, jo miro de consolar-lo quan la Siham surt a comprar pollastre. Ella festeja amb en Sergi, mira d’acostar-s’hi quan dormim tots junts a l’única sala que és el seu pis, la Siham ens diu: “Fa tant de temps que no faig un petó a ningú que em fa por oblidar-me’n!” Més tard ens porta als banys, ella i jo nues en una banyera de marbre, ella em frega els cabells i l’esquena, jo miro de tornar-li-ho. L’aigua bull i ens eixampla els porus. En Sergi es banya sol, a les sales destinades als homes. La Siham em mira de ben a prop i em pregunta si m’agraden les dones.

“Fa tant de temps que no faig un petó a ningú que em fa por oblidar-me’n!”

Als parcs de la ciutat només hi poden entrar famílies, dones, canalla i marits, i al recinte obert de Djelfa Jadida els homes solters esperen a la porta. Entrem al recinte la Siham, en Sergi, el petit Adam i jo, i un vigilant ve a dir-nos que la meva roba és indecent, pel tall vertical del vestit llarg que deixa veure part de la cuixa. La Siham té por d’anar sola de nit, de vespre, té por de fer un sol pas sense un home perquè s’arrisca que piquin a la seva porta. Jove i bonica com és, només pensa a exhibir-se i a festejar, però se sent obligada a tapar-se i a esquivar els homes, perquè qualsevol pas en fals la converteix en el que, segons ella, molts algerians que coneguessin la seva història ja creurien que és: una puta, una puta, una puta.

A petició meva, el dissabte al matí la Siham em porta a la mesquita i fem el ritual de l’ablució al lavabo petit de casa seva: em neteja tres cops el canell dret, tres cops el canell esquerre, em fa netejar tres cops la vagina, i el clatell, i tres cops rere les orelles. Em posa un dels seus hijabs i un cop a la mesquita ens agenollem amb les altres dones, la Siham em tradueix els comentaris que l’imam fa sobre la guerra que pateixen els germans de Síria, sobre la necessitat de ser un bon musulmà i d’esquivar el ressentiment contra els europeus. Aquesta darrera part em sorprèn, però com que no entenc res em limito a imitar-la, el front contra l’estora. En cap mesquita no és escrit que no pugui anar-hi a resar una cristiana –l’ateisme, a Algèria, no té nom.

Fotografia: Sergi Rugrand

La paraula que la Siham ha repetit més vegades és “por”. El taxista té por que ella el denunciï per cobrar-li massa; el vigilant de seguretat té por que els seus superiors li cridin l’atenció si no m’adverteix sobre el meu vestuari; l’amo de l’hotel de Ghardaïa que ens va instar a en Sergi i a mi a dormir en habitacions separades perquè no estem casats té por de les batudes policials rutinàries als hotels –on el certificat de matrimoni és obligatori; la Siham té por d’anar sola pel carrer, d’exhibir-se en roba interior al balcó, tem que els homes sàpiguen que és mare soltera i que truquin a la seva porta per exigir-li sexe. Por, por, por. I un punt d’avorriment.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes