Ponç Feliu, viure la natura des del cap de Creus

  • Entrevista a Ponç Feliu Latorre, director del Parc Natural del Cap de Creus · Sisè capítol de “Els del mig”, una sèrie d’entrevistes-retrat de Josep Sala i Cullell a persones nascudes entre final dels anys seixanta i començament dels vuitanta

VilaWeb
Josep Sala i Cullell
24.02.2024 - 21:40
Actualització: 24.02.2024 - 22:31

Vaig conèixer Ponç Feliu Latorre (Girona, 1975) a final dels noranta, quan cursàvem la carrera de ciències ambientals a la UdG. Ara feia un grapat d’anys que no ens vèiem, però de seguida veig que conserva tota la passió per la natura i l’ornitologia. Feliu ve d’una família molt coneguda a la ciutat, i tothom que l’ha tractat sap que el besavi era el famós avi Siset de la cançó. Després de ser regidor de l’Ajuntament de Girona durant l’època dels batlles Nadal i Pagans, i de portar la gerència del Consorci del Ter, el 2020 va ser nomenat director del Parc Natural del Cap de Creus.

Començo preguntant-li d’on li ve aquesta dèria pel medi. A cinquè d’EGB de l’escola Eiximenis de Girona vaig tenir un professor, l’Antoni Domènech, que era una persona amb un bagatge cultural immens, i ens va ensenyar no només natura, sinó geografia, patrimoni i història, i a fer debats i assemblees. Sobretot ens va enganxar molt per la banda dels ocells. Els ocells són un atractiu de la natura, per la seva coloració i diversitat. Són animals de mida mitjana, fàcils de veure, es mouen, fan migracions… Això fa que, no tan sols jo, sinó moltíssimes persones al món s’hagin aficionat a la natura a través de l’ornitologia.

També sóc hereu d’aquells campaments que es feien als Aiguamolls de l’Empordà als anys vuitanta, a l’època d’en Jordi Sargatal, d’en Josep Espigulé i d’en Quim Franch, un educador que va morir molt jove, però que va posar tota la llavor del que van ser tots els moviments d’educació ambiental. Eren  uns campaments a l’estiu, que hi anaves i en sorties impregnat de natura fins al capdamunt, i amb una consciència totalment diferent. Després Feliu va entrar a la Institució Alt Empordanesa per a la Defensa i Estudi de la Natura (IAEDEN), llavor de Salvem l’Empordà, i va ser un dels fundadors de l’Ateneu Naturalista de Girona, dissolt el 2016 per manca de relleu. Hi fèiem de monitors, i ja començàvem a parlar del canvi climàtic, de l’afectació de la biodiversitat, de com ha de ser la gestió de la natura. Era un moment molt incipient, però molt reivindicatiu contra les grans agressions que hi havia al territori, contra la construcció de grans infrastructures urbanístiques. Potser no hi havia un caliu ambiental global, però sí a escala local, de les petites amenaces.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Mentre feia la carrera, Feliu va treballar per a una de les iniciatives ambientals més reeixides que hi ha hagut a casa nostra: el Projecte Llúdriga. Si llavors algú ens hagués dit que un dia trobaríem aquest animal a rius com el Besòs o l’Anoia, l’hauríem pres per boig. No, no ens ho hauríem cregut, perquè llavors la llúdriga vivia només en algun riu del Pallars, o aïllada al Matarranya. S’ha vist que el problema no era la contaminació orgànica, sinó la química; abocàvem organoclorats, metalls pesants. A Catalunya hem fet la feina amb depuradores, amb els límits de contaminants a les fàbriques, i ara la llúdriga viu perfectament a qualsevol lloc del país. Al cap de Creus en tenim que fan vida al mar, necessiten un petit punt d’aigua dolça, però s’alimenten de Roses fins a Llançà i pesquen peixos marins.

 

Som enmig d’un dels episodis de sequera més greus de la història recent, i li pregunto com veu l’estat del riu Ter, que coneix tan bé. El Ter està molt malament per la quantitat d’aigua. A la plana del Baix Ter els pobles estan allunyats de la riba actual perquè de tant en tant el riu feia un Glòria, com el del 2020, inundava la plana, i aquests hàbitats són excel·lents: meandres abandonats, basses temporals, boscos de ribera. Tot això es va perdent, perquè els humans tendim molt a encaixonar les coses, a radiografiar un lloc, fer-ne un plànol, i que no es mogui. I els paisatges són dinàmics, i sobretot l’aigua. Hem d’entendre els rius com a llocs vius que es van movent. El Ter porta poquíssima aigua, que es va regulant amb una aixeta des dels embassaments, i ara és un canal de desguàs de l’aigua que els humans decidim que arribi cap al final. I no és com hauria de ser. També hi ha el fet que el riu Ter ha estat molt solidari amb Catalunya, i això no s’ha compensat mai.

La sequera també afecta el cap de Creus. Tenim molta superfície pasturada per vaques, uns sis-cents caps de bestiar que vénen des del Ripollès a passar els mesos d’hivern, perquè l’herba salinitzada els aporta nutrients que els falten al Pirineu. Són sis o set pastors, però aquest any alguns ja no han baixat. No hi ha un bri d’herba en aquesta època, el sòl està desertitzat com si fos el mes de agost. És una cosa que no he vist mai a la vida. I d’aquí em porta cap a una de les qüestions que més el preocupen.

L’hàbitat agrícola és un dels més amenaçats que hi ha. És l’agricultura ben entesa, amb aquest mosaic agroflorestal que sempre volem: filades arbustives, petits prats separats per closes, per recs… Tot això s’ha perdut moltíssim. A Europa i Catalunya les espècies forestals van en augment, però les agrícoles van en regressió. Aquesta diversitat d’una vinya, un olivar, una pastura, un petit bosc…, això és el que s’ha de potenciar, i és el que s’ha perdut. Aquest territori tan petit, tan fràgil, que s’ha substituït per grans extensions molt més conreables, més fàcils de gestionar, més productives. Recordo que a la carrera ens van explicar que els marges dels camps són un dels hàbitats amb més biodiversitat. Quan un pagès diu que de dos camps en fa un de sol, allà es perden les papallones, els insectes, les musteles, els capsigranys. Aquestes espècies que s’alimenten als camps, i hi van a fer el cau o el niu, perden el refugi. Però és clar, tota aquesta feina de conservació qui l’ha de fer? L’administració haurà d’acabar pagant pels valors ecològics que mantenen els pagesos, no només per la producció. I també tots hem de ser responsables, i comprar allò que sigui d’aquí, i ecològic.

El Parc Natural del Cap de Creus és un espai natural d’unes 14.000 hectàrees (de les quals unes 3.000 són marines) repartit entre vuit municipis. Vist des d’un avió, aquest parc, creat el 1998, els Aiguamolls de l’Empordà (protegits el 1983), i el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter (del 2010), formen un continu. Sí, són tres paisatges: els aiguamolls, la muntanya mediterrània i la zona marina. Els límits administratius que posem els humans no tenen res a veure amb els de la natura. Espais, que a més, són poc connectats per culpa de l’acció urbanística. Si miressis un mapa de fa uns pocs segles, hi havia el gran estany de Castelló, i tot aquest rosari d’aiguamolls que hi havia al pla estaven connectats. Es van dessecar per a poder tenir espais productius i agrícoles, i per la malària, que feia que la gent no hi volgués anar. Hi ha una dita molt divertida que diu “Pares, si teniu filles i no les voleu gaire, caseu-les a Albons o a Bellcaire, i si les voleu mortes aviat, caseu-les a Viladamat.”

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Li exposo la qüestió dels incendis forestals, perquè a vegades sembla que només parlem dels parcs naturals quan n’hi ha algun. En llocs mediterranis com el cap de Creus, amb la tramuntana tan sovintejada, amb molta aridesa, el foc ha format part del paisatge durant dècades. Moltes espècies, i parlo de plantes, ocells i insectes, hi estan lligades i s’hi han adaptat, i no són enlloc més de Catalunya. Si treballem perquè no hi hagi mai més focs, creix el bosc i perdem un hàbitat que és clau. Aquí ens enlluernem amb els paisatges del nord d’Europa, en els boscos de Suïssa o Noruega, i no valorem els espais oberts secs. I això mateix amb els zones humides, que cada any s’han d’eixugar per tornar a començar el cicle reproductiu i eliminar les espècies invasores. Per tant, no vulguem ser com altres llocs. El nostre territori s’ha adaptat durant mil·lennis, i el que hem de voler és el que toca aquí.

Li demano quanta gent visita el parc durant un any i, tot i que no en té dades exactes, em dóna la xifra de mig milió. Hem hagut de fer restriccions d’accessos, perquè hi havia dies amb mil cotxes per a anar a la punta, on hi ha vuitanta places d’aparcament. Hem posat llançadores des de Cadaqués, això ordena més la visita, i la gent en surt més contenta. Abans havien de fer cua, no podien aparcar, i se’n tornaven enfadats. També el perfil de gent ha canviat. Abans n’hi havia que posaven cap de Creus al Google i només volien parar el sol en una cala. No sabien que eren en un parc natural, i menys en una reserva integral, que és la figura màxima de protecció. Ara saben que s’han de comportar de manera diferent.

Porto la conversa cap a l’educació, i d’on sortiran els Ponç Feliu del futur. Al parc fem gestió d’espècies i hàbitats, però de les coses que estem més orgullosos és de l’educació ambiental a les escoles. Hem fet una xarxa d’escoles i instituts, i els quatre mil nens i nenes reben una agenda del parc, que explica que ara floreixen els rosers, o arriben els falciots. També fem una trobada anual amb tallers, excursions i formació del professorat –potser la meitat dels mestres han passat per aquí. Intentem afavorir que els joves tinguin sentit crític, i aquells que tinguin inquietuds puguin trobar material.

Un altre projecte de Feliu és el Green Birding, que de fet vol dir veure ocells voltant en bicicleta. Fa uns anys en va fer un llibre (Pedals i plomes), i ara s’ha passat a l’audiovisual. Vam fer un documental, The Green Big Week, que era una setmana voltant per Catalunya intentant veure el màxim nombre d’espècies  d’ocells, i en van sortir 242 espècies. Això vol dir que tenim una varietat enorme d’ecosistemes, des dels aiguamolls fins els secans de Lleida… i enlloc més d’Europa ho podries fer. Tenim una mica de tot, i de moment es manté la biodiversitat. A més, amb bicicleta vas sentint com pedales, estàs integrat en l’entorn i és molt maco.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Quan Feliu i tots els companys de promoció ens vam començar a dedicar a les qüestions ambientals, als anys noranta, hi havia una sensació de progrés, que avançàvem. S’havien protegit espais naturals, hi havia noves normatives, vèiem un gran canvi en la qualitat de l’aigua. Ara, però, a vegades sembla que anem enrere, i cada cop llegim més articles sobre l’angoixa climàtica. Li pregunto si és optimista.  Diria que hi ha molt de pessimisme ambiental, però no som conscients que la natura és molt agraïda. Quan fas una bassa i cauen quatre gotes, la fauna hi torna tota sola i en pocs dies tens un ecosistema en bones condicions. O si en una zona molt degradada hi fas un prat, o pastures, i no ho sobreexplotes, en poc temps millora. És veritat que hi ha situacions molt greus de sequera, de pèrdua de diversitat, d’arribada d’espècies invasores, d’un excés de freqüentació al medi… però hi ha una resiliència. La natura té memòria, i si gestiones un espai com toca, torna.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any