La política de l’enllumenat: Nadal s’ha convertit en un aparador electoral

Tot el mes de desembre és, de fa anys, marcat pel cicle de Nadal. El tió, el consum, els canelons i les neules, l’expansió del panettone llombard, els caganers de tota mena i, sobretot, una cursa com més va més intensa per encendre els llums més espectaculars. Nadal ha deixat de ser solament una festa tradicional per convertir-se en un aparador polític, econòmic i simbòlic.

Per a molts ajuntaments, la decoració s’ha transformat en una manera de destacar-se de la resta de localitats i un motiu d’orgull local. Les instal·lacions són més grans, més cares i més mediàtiques. La data d’encesa, que fins fa poques dècades era cap al pont de la Puríssima o fins i tot més tard, avui s’avança de manera gairebé sistemàtica per estirar al màxim la temporada comercial.

A Barcelona, per exemple, l’encesa se situava habitualment entre el 5 i el 8 de desembre als anys noranta. El 2005 va passar al primer de desembre i, a partir del 2012, ja es va avançar al 22 de novembre; actualment s’encén cap al 23 o 24 de novembre. A Palma, que el 2000 encenia les llums a partir del pont del desembre, ara les activa la quarta setmana de novembre. I València, que tradicionalment obria la campanya cap al 5 de desembre, d’ençà del 2019 l’obre el primer de desembre i, en alguns barris, encara més aviat.

Aquesta competició s’explica, en part, per raons que han estat objecte de recerca acadèmica. Una de les més estudiades és l’anomenat “efecte retrovisor”. Segons els politòlegs Andrew Healy i Neil Malhotra –en un article de 2013–, molts votants valoren l’administració d’acord amb les impressions immediates o recents: festes, inauguracions o resultats visibles, que poden fer decantar la balança quan les millores estructurals són més difícils de percebre o de comunicar.

Això ajuda a entendre per què els anys electorals acostumen a coincidir amb un augment d’obres públiques o d’actuacions molt visibles. En aquest context, les llums de Nadal encaixen completament en aquest mecanisme: són “despesa visible”, tangible i fotogràfica, fàcil de compartir i capaç de suscitar titulars. Interpel·len emocionalment i, sobretot, permeten que el govern local se’n pugui atribuir el mèrit sense ambigüitats.

És per això que els ajuntaments que volen projectar dinamisme o voluntat de transformació esmercen diners en una il·luminació espectacular. Això també explica per què municipis governats per la ultradreta populista –com passa a Perpinyà– fan servir figures com el pessebre gegant, la “vila de Nadal” o decoracions d’exaltació identitària com a instruments de reafirmació ideològica, sovint enfrontant-se a entitats laiques que denuncien la instrumentalització política del simbolisme religiós.

El consum, les vendes i la pulsió per estirar Nadal

L’enllumenat de Nadal també és política econòmica. Estudis sobre comportament del consum mostren augments notables de la despesa comercial immediatament després de l’encesa de llums. La patronal del comerç espanyola ha documentat repetidament creixements entre el 10% i el 20% en el trànsit de clients les dues primeres setmanes posteriors a l’encesa.

Aquesta capacitat d’activació explica que les ciutats vulguin encendre els llums tan aviat com sigui possible, no tan sols per crear ambient, sinó per captar consumidors abans que no les urbs de l’entorn. En un mercat competitiu, qui encén els llums abans ven abans.

Badalona, que ha convertit l’encesa de llums en un espectacle multitudinari i mediàtic, n’és un exemple clar. El batlle, Xavier Garcia Albiol, ha fet de l’enllumenat de Nadal un instrument polític central, amb una estratègia que combina exhibició de grandesa, competició simbòlica i rèdits electorals. Any rere any, anuncia que la ciutat tindrà “l’arbre més gran de Catalunya” o “un dels més grans d’Europa”, en una cursa que ell mateix presenta com un torcebraç amb la ciutat gallega de Vigo, que es promociona com a capital de Nadal.

A Badalona, l’arbre gegant –a voltes, de més de deu pisos d’alçada– i la gran encesa musicalitzada formen part d’un guió comunicatiu pensat per convertir l’espai públic en un escenari televisiu permanent. Té un doble objectiu: projectar una imatge de ciutat “dinàmica i imparable” i situar el batlle al centre de l’espectacle, en un format que li serveix per a capitalitzar l’emoció i l’ambient festiu. Aquesta “batalla de les llums” ha originat controvèrsia interna, pel cost i per la instrumentalització política de les festes.

També ho són ciutats com Sabadell, que ha multiplicat punts de llum i grans instal·lacions; Palma, que ha transformat el centre històric en un circuit lumínic sofisticat; i València, que combina llums amb espectacles musicals i mercats temàtics. I al Barcarès s’ha convertit en un fenomen propi: la Vila de Nadal, un macroparc nadalenc amb milers de llums, pistes de gel, atraccions i decoracions monumentals, que atreu centenars de milers de visitants cada any i projecta la localitat com un dels pols hivernals més importants de Catalunya Nord. El model, molt discutible pel cost i l’impacte ambiental, exemplifica una altra versió d’aquesta cursa per a convertir Nadal en experiència de masses, turística i mediàtica.

A Espanya, aquesta instrumentalització identitària de les llums s’ha vist amb claredat a Madrid. L’ajuntament de José Luis Martínez-Almeida ha convertit en un clàssic la il·luminació nadalenca amb la bandera espanyola al pont de Joaquín Costa, a la zona de Nuevos Ministerios, un muntatge que cada any desperta controvèrsia a les xarxes i als mitjans, per la politització. En localitats com ara Villaluenga del Rosario (Cadis), enguany s’ha bastit una gran bandera espanyola de llums al centre de l’enllumenat, presentada pels mitjans locals com un gest d’“orgull patri”. En aquests casos, la decoració ja no és tan sols un element festiu o comercial, sinó que esdevé una manera de traçar discursos ideològics.

A Perpinyà, l’arribada de Louis Aliot ha convertit també el pessebre en una peça política: l’ha ampliat i l’ha erigit en símbol de “defensa de les tradicions”, en un discurs clàssic de la dreta identitària, que xoca amb les institucions laiques.

Amb tots aquests elements, la il·luminació de Nadal ja no és únicament una qüestió d’estètica urbana ni un recurs per dinamitzar el comerç, sinó que s’ha convertit en un instrument de poder, d’identitat i de competició política entre municipis. La cursa per a encendre abans, per fer-ho més gran o més vistós, o per vestir els carrers amb símbols ideològics, transforma un ritual festiu en un terreny de disputa. De manera que allò que en teoria havia de ser solament celebració esdevé, com més va més, un element central de la política municipal.