22.09.2025 - 21:40
Hi ha espectacles que, per la seua mesquinesa, acaben revelant més de la condició humana que les grans tragèdies de la literatura clàssica. La votació que es farà avui al congrés espanyol sobre el traspàs de competències d’immigració a la Generalitat pertany a aquesta categoria d’esdeveniments que, amb una aparença tècnica i administrativa quotidiana, posen al descobert les petiteses i les misèries més desoladores del poder.
Podem votarà contra la llei pactada entre el PSOE i Junts amb l’argument que aquest darrer partit sosté posicions “obertament racistes”. Però l’espectador atent no podrà evitar una clara sensació de vertigen arran de la impossible geometria d’aquesta posició. Perquè, si seguim l’argument fins a les darreres conseqüències, descobrirem un laberint de contradiccions que sols la lògica partidista més tancada i grossera és capaç de sostenir sense morir-se de vergonya.
La primera paradoxa és d’una evidència tan gran que fa mal als ulls. Podem afirma que Junts és racista i, per tant, conclou que el traspàs seria perillós. Però resulta que Junts no governa la Generalitat. Qui aplicaria aquesta llei, en cas de prosperar, seria l’administració del PSC, que regeix Catalunya amb el suport d’ERC i dels Comuns. És a dir, el mateix PSOE que gestiona les polítiques d’immigració des de Madrid sense que ningú de Podem hi trobe objeccions de caràcter racista. La incoherència és tan palmària que esdevé gairebé insultant per a la intel·ligència del ciutadà corrent.
I encara és més reveladora l’amnèsia selectiva que demostra aquesta formació respecte dels antecedents propis. El juny del 2022, quan hi hagué la matança de la frontera de Melilla, amb un mínim de 23 emigrants morts, la reacció de Podem, que aleshores era al govern, va ser d’una pusil·lànime contenció. Pedro Sánchez va defensar públicament “l’extraordinari treball” de les forces marroquines i espanyoles, va dir que aquella matança tan indignant havia estat “ben resolta” i va acusar els emigrants de violència. Unides Podem, com a soci de govern –Pablo Iglesias n’era el vice-president– es va limitar a demanar una investigació, però sense abandonar la coalició ni fer esclatar cap crisi institucional, malgrat l’enorme gravetat de l’afer. La coherència amb els drets humans, segons que sembla, té moments oportuns i també silencis prudents. Quan els convé.
Òbviament, l’atàvic anticatalanisme també compta. Però és a l’hora de desxifrar les veritables motivacions d’aquest vot quan em fa l’efecte que l’anàlisi esdevé més instructiva. Sumar, el rival directe de Podem en l’espai de l’esquerra alternativa, donarà suport al traspàs. I ací rau la clau de volta de tot l’engranatge: en el mesquí joc de la supervivència política. Es tracta de marcar distàncies amb el competidor immediat, més que no de la coherència ideològica, més que no de l’eficàcia legislativa, més que no, fins i tot, dels interessos dels col·lectius que proclamen defensar: Podem votarà que no per a veure si, presentant-se com a més radical, pot esgarrapar algun escó. A això es redueix tot. I Junts és la víctima col·lateral del moment.
Amb l’afegit que, fent això, posarà a la picota el govern de Pedro Sánchez i obrirà la porta, doncs, a l’arribada de l’extrema dreta –tant que diuen ells que aquesta és la gran amenaça. Perquè, amb aquest trumfo a la mà, Junts potser consideraria de continuar donant suport a Sánchez i allargar el govern dit progressista, però sense això tot està dat i beneït.
L’episodi, en tot cas, no és sinó la manifestació d’una malaltia crònica de la política democràtica: la subordinació sistemàtica de l’interès general als imperatius de la lluita partidista. Quan cada posició es calcula d’acord amb el dany que pot causar al rival immediat, quan cada vot esdevé una peça en l’escaquer electoral més que no una reflexió sobre el bé comú, la política es degrada fins a convertir-se en una mera escaramussa de faccions. Els independentistes ho vam veure el 2017, quan al final es va proclamar la república perquè ningú no volia perdre les eleccions… autonòmiques!
Les conseqüències d’aquesta dinàmica transcendeixen, doncs, l’anècdota concreta i corroeixen els fonaments de la convivència democràtica. Els ciutadans –que no són tan ingenus com els dirigents volen imaginar– perceben amb lucidesa aquestes maniobres. Darrere els discursos grandiloqüents sobre drets humans i dignitat –o sobre allò que siga– detecten fàcilment els càlculs electorals més primaris. I quan aquesta percepció s’estén, la confiança en les institucions s’esberla.
Tenim davant un sistema polític que ha perdut la capacitat d’elevació, la possibilitat de contemplar els problemes amb la perspectiva de l’interès col·lectiu. La voracitat del partidisme ho ha reduït tot a una successió de petites batalles campals en què no importa encertar, sinó sobreviure; no construir, sinó destruir l’adversari per mantenir la paradeta pròpia; no el futur col·lectiu, sinó el qui dia passa any empeny. I així anem.
PS1. Un estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelona publicat ahir a Nature Medicine calcula que aquest estiu el nombre de morts per patologies relacionades amb la calor als Països Catalans ha estat de 2.343 –la xifra no inclou Andorra i no desglossa la Franja de Ponent. La dada és molt reveladora de la crisi climàtica que ens assola. A Europa són 62.775 morts. Ho explica en aquest article Arnau Lleonart.
PS2. Poques coses hi ha més excitants per a la ment conspirativa que un gran judici al Vaticà, com el que es fa aquests dies. Tal com explica Nicole Winfield, el judici sobre la inversió fallida de 350 milions d’euros de la Santa Seu en una propietat de luxe a Londres ho té tot: la part d’enjòlit de Dan Brown, la part de drama judicial de John Grisham i la part tragicòmica shakespeariana de pa sucat amb oli: “Venjança, espionatge i pagaments papals a milicians islamistes: el ‘judici del segle’ al Vaticà entra en la fase d’apel·lacions”.
PS3. Després del gran èxit de Tots els mecanismes (Proa), Melcior Comes publica amb la mateixa editorial L’home que va vendre el món, un llibre que narra la vida d’un publicista que treballa en la campanya electoral d’una candidata populista anti-immigració a la batllia de Barcelona. Emma Granyer l’ha entrevistat: “Ser un escriptor en català és totalment heroic”
PS4. Dimecres passat, Joaquín Amils, president de l’ONG SOS Desapareguts, es va entrevistar amb el president de la Generalitat, Carlos Mazón, afirmant representar els damnificats per la gota freda. Però la veritat és que Amils no representa cap familiar de víctima de la gota freda i ha assumit amb molt de gust el paper d’emblanquir la imatge de Mazón. Esperança Camps el retrata en aquest article: “Qui és Joaquín Amils, el president de SOS Desapareguts que es fa passar per portaveu de les víctimes de la gota freda?”
PS5. Nosaltres som clars i directes sempre, compromesos. Per això tanta gent ataca VilaWeb en tants fronts i prova de dificultar la nostra supervivència. Només depenem de vosaltres i la vostra generositat. Si us plau, ajudeu-nos.
