07.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 08.09.2025 - 08:32
Més d’una vegada i més de dues ha aparegut en aquestes pàgines el debat sobre què cal fer i quines condicions són necessàries per a reprendre el camí amb la força de fa deu anys i, aquesta vegada, rematar la feina. Avui permeteu-me que opine sobre això, perquè per a mi hi ha una sola condició que és imprescindible i que va ser la més determinant de totes. No dic, evidentment, l’única, però sostinc que la més determinant: parle de l’organització territorial, capil·lar, de l’Assemblea Nacional Catalana.
No cal fer grans explicacions: tots ho vam veure i ho vam viure. La força immensa i determinant de l’ANC va nàixer en l’àmbit local. I tenia sempre les mateixes característiques: generositat, pluralisme i convicció.
Generositat, perquè persones que en cada poble eren líders coneguts d’anys per la seua feina en tota mena d’activitats, coordinant l’ANC local posaven el seu currículum i la seua credibilitat en favor de la independència. Pluralisme perquè, si bé a escala nacional l’ANC ha estat sempre un camp de lluita per la influència entre partits, en les seccions locals –municipals, comarcals o de barri– aquesta lluita normalment s’aturava, precisament per la credibilitat i l’autoritat moral dels qui donaven la cara. I convicció perquè, precisament, era la suma d’aquests perfils que garantia als ulls de la població que això anava de debò i que el resultat seria un canvi real, no pas pur maquillatge.
Ho vaig veure i ho vaig viure en moltes poblacions. El nucli central de l’ANC sempre solien ser persones independents, reputades, conegudes i estimades. Amb una gran autoritat moral. Que impregnaven l’organització de credibilitat. Persones que, ben sovint, miraven amb preocupació, però també amb displicència, les batalles constants que l’Assemblea tenia en l’àmbit nacional. I et comentaven que a ells tot allò no els interessava pas, que ells “estaven per fer feina i no per trobar feina” –la frase me la va dir fa molts anys una de les dones que encapçalava una de les assemblees locals parlant dels caps de Barcelona i em costarà molt d’oblidar-la.
Aquesta força, la força del fet local, va ser la que va marcar tot el procés d’independència, a parer meu. La que va aconseguir domar i obligar els partits polítics i la que va fer possible posar la classe política al darrere de la voluntat de secessió. La que va marcar amb les seues mobilitzacions, però també amb la seua activitat permanent i quotidiana, el camí a seguir.
Un camí que, si ha de tornar –i jo sóc dels qui creuen que cada dia és més imprescindible que torne o el país se’ns escolarà entre les mans–, s’ha de reconstruir. Perquè segurament el problema més greu per a l’independentisme avui no són les baralles partidistes, ni la mala maror i el desencís, ni l’abstenció, ni les campanyes en contra. El problema més greu per a l’independentisme avui és el desmuntatge, l’erosió, d’aquesta ANC local, d’aquesta trama porosa que travessava el Principat de cap a cap, d’aquest arc de tensió que posava dempeus el país.
Ahir em vaig trobar una persona que cercava la samarreta d’enguany i estava desconcertada. Al seu poble enguany l’assemblea local ha deixat de funcionar i ella no sabia on comprar-la –i volia comprar-la– i no sabia com s’ho faria per baixar a Barcelona dijous –i vol baixar-hi. Em va explicar que parlaven precipitadament un grup d’amics sobre com organitzar-se per anar-hi amb cotxes i m’assegurava que, en vista del grup de WhatsApp que s’havia organitzat amb aquest propòsit, estava segur que omplirien autobusos si algú els organitzava. La dissolució de les bases locals de l’Assemblea implica també aquest problema: que les mobilitzacions nacionals es fan més difícils i tot plegat es complica, que l’organització nacional s’afebleix.
Per tant, aquesta mesura –la recuperació de les assemblees locals de l’ANC– és la que crec que cal d’una manera més urgent per a reactivar el procés d’independència. Ja ho sé que hi ha gent que està cansada, i ho entenc. Ja comprenc que hi ha gent que veu les baralles internes i es desanima –i gent que treballa per aprofitar en benefici propi les baralles internes, també. I que hi ha qui considera que, com que no hi ha un horitzó fixat i immediat, treballar de manera fosca i desinteressada des de la base no és atractiu.
Tot això és raonable, però, a parer meu, no hi ha res de més eficaç, imprescindible i urgent que refer la trama local de l’ANC. També perquè aquesta maniobra –si em deixeu emprar la paraula i no en traieu conclusions precipitades– és la que va més al moll de l’os, la que interpel·la més directament no tan solament el país sinó tots i cadascun de nosaltres.
Perquè això no és tant una qüestió de líder –també, és clar, però no tant– com de líders. De tota aquesta gent que he descrit adés: els generosos, creïbles i convençuts de cada poble i comarca, de cada barri. Però també perquè la revolució de veritat, la profunda i la que canvia la societat, no vindrà mai de les altures i de l’èpica televisada, sinó de la base i la modèstia del dia a dia.
Alguna vegada us he explicat l’impacte que va causar en mi la lectura del manifest censurat d’Albert Camús en l’Algèria colonial. I l’explicació –tan senzilla i tan brutal alhora– que hi feia l’escriptor francès. Camús es preguntava què calia fer quan la llibertat desapareixia i apuntava una actuació que avui ens és més necessària que mai. Deia que en eixos moments el problema deixava de ser col·lectiu, deixava de ser social, per a passar a ser irreductiblement personal: què puc fer jo? Què he de fer, ara? On em pose a treballar?
Massa sovint els independentistes ens preguntem de manera altisonant què cal fer i especulem amb grans teories sobre el funcionament de les altures, però hauríem de mirar més a la base. I hauríem de mirar-nos molt més cadascun de nosaltres, preguntar-nos què podem aportar avui, què podem aportar al país en un moment tan delicat com l’actual. I si la resposta, com crec que és difícil que n’hi haja cap altra, és que cal fer el pas endavant, aleshores em sembla –amb tots els peròs que hi vulgueu posar– que no trobarem ni serem capaços d’inventar cap giny millor que l’Assemblea Nacional Catalana. I que no hi haurà cap compromís més fructífer i que canvie les coses més ràpidament que tornar a engegar cada engranatge local a partir del compromís íntim i personal. Menys apel·lar a solucions que no són en les nostres mans i més fer allò que sí que hi és.
Com demanava Albert Camús, jo avui us demane que penseu que això ha deixat de ser ja fa temps un afer estrictament polític, social, col·lectiu, per esdevenir una interpel·lació profundament personal, íntima. El país necessita recosir-se i tornar a caminar, tan clar i senzill com això. I tots tenim ja prou experiència per a avalar que el lloc clau, aquell que canvia les coses, és –barri a barri, poble a poble i comarca a comarca– l’ANC. Cadascú, doncs, amb la seua consciència i via fora.
PS1. Ara que comença la setmana de l’Onze de Setembre, Assumpció Maresma ha entrevistat el president de l’ANC, Lluís Llach: “No havia vist mai la nació catalana tan en perill com ara”
PS2. El 27 de setembre farà cinquanta anys exactes de l’afusellament per la dictadura franquista dels militants d’ETA Juan Paredes Manot (Txiqui) i Angel Otaegi Etxeberria (Azpeitia) i dels militants del FRAP Xosé Humberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo. A partir d’obres literàries i de cinema que repassen aquell estiu de sang, Xavier Montanyà ens anticipa avui un dels debats que seran importants a final de mes, car avui hi ha qui pretén negar la condició d’herois a aquesta gent que efectivament i amb totes les conseqüències ho va ser: “Mig segle dels últims afusellats del franquisme“.
PS3. A voltes una imatge aclareix allò que amb xifres a la mà costa d’entendre. Enguany a Europa la superfície de bosc cremat ha estat la mateixa que si s’hagués cremat sencera l’illa de Xipre. Ens ho expliquen Laura Millan i Joe Wertz en aquest reportatge.
PS4. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de cap mecanisme de pressió és avui més vital que mai. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderoses del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com una societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajuda, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi va molt.
