La pitjor partida d’escacs de la història

Hi ha conflictes en què tots dos rivals despleguen una intel·ligència admirable a cada jugada. Per bé que l’un ho faci, el rival ho pot fer millor, i no pots sinó agrair el fet de jugar contra qui jugues. N’hi ha, de conflictes, en què passa la contrària, tots dos rivals juguen tan malament les cartes que, per malament que l’un ho faci, el rival ho pot fer pitjor. Són partides en què no se sap què és més indigne, si perdre amb un rival tan dolent, o guanyar tan costosament. Són, aquestes, les pitjors partides d’escacs de la història.

Demà farà l’any de la victòria independentista del 52%. Per primera vegada se superava la barrera del 50% en unes eleccions al parlament (al referèndum ja s’havia aconseguit). Aquesta victòria, innegable, indiscutible (i de les que fan mal), pot fer oblidar que l’independentisme (Junts, ERC, CUP, PDeCAT, Front i Primàries) va passar de tenir més de dos milions de vots el 2017 (2.079.340) a no arribar al milió i mig el 2021 (1.454.387). L’independentisme va perdre vots perquè ho va fer malament. Junts va passar de 948.233 a 570.539; ERC, de 935.861 a 605.581 i la CUP de 195.246 a 189.924. Passa que l’unionisme ho va fer pitjor.

L’unionisme va passar de 2.238.708 el 2017 a 1.359.884 el 2021. Una mica més i perden un milió de vots. Ciutadans tot sol va passar d’1,1 milions a 158.000. Podem de 326.000 a 195.000. A més, el bloc va veure com els franquistes de VOX se’ls afegien al carro. Us felicito, fills. La participació del 2017 va ser del 79%, i la del 2021 del 51%. De segur que la pandèmia hi va tenir a veure. I de segur que la mala gestió, també.

La divisió de l’independentisme parlamentari actual (i el cas Juvillà n’és tan sols el darrer exemple) és una de les febleses del moviment. Però la pota civil tampoc no passa el millor moment. Si tinguéssim una ANC, Òmnium, CDR, en plena forma, obrint camí, com a les bones èpoques, en lloc d’anar a remolc dels partits, com ara, les coses també anirien millor. Ho explicava, bonic bonic, la Núria Cadenes dijous. Passa, i ho sé, que és més fàcil marcar estratègia quan l’objectiu és, com abans, únic i vendible al món (votar un referèndum) que no divers i no tan vendible al món (jo, per exemple, ja em dedicaria al control del territori amb desobediència civil i apostaria per la tensió, mentre n’hi ha que volen repetir referèndum, diàleg, etc).

Aquest aspecte (i no pas els partits) és l’únic que em fa perdre la son: ANC, Òmnium, CDR, una nova organització de maquis desobedients de desobediència civil, el Consell per la República… Què, qui i com aconseguirà la fórmula màgica: ni darrere els partits, ni contra els partits, sinó independentment dels partits. Necessitem dues potes, la política i la civil. L’una la tenim dividida. L’altra, la civil, continua a la contra, i a remolc dels partits. I això és culpa nostra, no pas dels partits.

Es parla de divisió independentista, però la divisió unionista a Catalunya és més gran. Ara fa un any els independentistes van col·locar tres partits al parlament, i els unionistes, cinc [PSC (33), VOX (11), Podem(8), Cs (6), PP(3)], amb estratègies tan diverses com l’eliminació directa de l’autonomia (VOX) o l’abraçada de l’ós que proposen els de Podem (afeblir l’independentisme pactant-hi). L’estratègia intel·ligent és la de Podem. Passa que VOX ja té més vots que no pas Podem a Catalunya. Veurem què passa a les eleccions vinents a casa, i a Espanya.

La gran diferència entre la dreta europea i l’espanyola és que l’europea és antifeixista, i l’espanyola, no. Avui a Espanya el PP governa amb els vots externs dels franquistes de VOX a Andalusia, Madrid i Ajuntament de Madrid, per exemple, cosa impensable (i poc vendible a Europa). Veurem què acaba passant a Castella i Lleó avui. Ho dic perquè les derrotes judicials de l’unionisme a Europa (sonades, i de les que fan mal) no en són l’única feblesa. Dependre de VOX, també a Catalunya, és part de la seva pitjor partida d’escacs.

Una esperança dels unionistes intel·ligents és que el rival plegui, vist que ells no juguen bé. Això pretenen. Els penedits. Ho pretenen amb Centrem. Passa que voldrien que Artur Mas o Jordi Pujol giressin cua. Ara, de moment tenen Santi Vila. Et felicito, fill.

Aquests darrers temps tan sols he vist dos moviments intel·ligents en aquesta partida d’escacs, un per equip. L’estratègia judicial dels independentistes a Europa és meravellosa. Chapeau per ells. I els indults atorgats pels unionistes a Espanya va reforçar, com poques vegades, la imatge i fortalesa dels unionistes. Chapeau per ells. Tota la resta és una partida que tots plegats juguem malament, incloent-hi els mitjans de comunicació, tot sigui dit, que ens podem passar setmanes parlant del cas Juvillà, per exemple, sense parlar dels llaços grocs que el van originar, perduts com ens trobem en detalls d’argot independentesc que divideix els partits, desmobilitza el carrer i no posa context al debat. De fet, els mitjans vam ser capaços de posar al centre del debat el referèndum, però no som capaços de posar-hi la desobediència civil.