De cara a la realitat

"Potser és que, tan immersos com ens hem mantingut en la cosa dels partits (que si aquest diu que tal, i l’altre pensa que si no tal esgarraparà votants per allà, i després l’altre se’n desmarca perquè tal), ens hem oblidat que en aquest tauler hi ha més actors"

Núria Cadenes
09.02.2022 - 21:51
Actualització: 09.02.2022 - 22:51
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Més enllà de les coses que volem veure, hi ha les coses que passen. Les que l’acció ofereix als nostres ulls. Concretes. Palpables. Mesurables. Avaluables.

A l’hora de l’anàlisi política, per tant, val la pena de fer abstracció del propi estómac i mirar d’entomar la realitat tan objectivament com sigui possible. I la realitat és que, desigs o esperances a banda, res en l’actuació dels partits independentistes al parlament no feia preveure un desenllaç diferent d’això que hem hagut de contemplar en aquest emplastrat començament d’any. Sense comptar-hi la retòrica, vull dir. Sense comptar-hi les declaracions molt solemnes entorn de la sobirania parlamentària i els representants del poble i l’escola no es toca i el que a cada moment s’escaigui.

Res no ens ho anunciava si atenem als fets.

O, més exactament, tot apuntava a aquest petit espectacle de resignacions. I ara el diputat Juvillà ja no n’és. Igual com el president Torra va quedar fora de la Generalitat. Igual com passarà demà amb aquest o aquell altre. Més val saber-ho i dir-ho.

La conclusió de tot plegat (o una conclusió, en tot cas), més enllà d’entretenir-nos a escatir o repartir el grau de responsabilitat de cada partit i de cada càrrec (i entenc que en això és molt difícil de posar-se d’acord perquè, lògicament, cadascú s’ho mira des del color de les pròpies ulleres), és clara com l’aigua: no és esperable cap dinàmica de confrontació institucional pera  plantar cara a les imposicions de tribunals o coses com la Junta Electoral espanyola (JEC).

Hi haurà qui pensarà que no s’hi podia fer res més, i que trobarà en la trista resolució del cas (irresolució, a la pràctica, al capdavall) una confirmació de la posició que va defensar i practicar l’anterior president del parlament, perquè és que no hi ha marge ni més cera que la que crema o perquè no convé o perquè etcètera. Hi haurà qui pensarà que era possible d’endegar i mantenir una dinàmica de confrontació institucional. Aquesta discussió, que òbviament és legítima, perd sentit des del moment en què queda clar, per la via dels fets, iterats una vegada i una altra i una altra, que la institució (és a dir, els partits que hi formiguegen) no ho practicarà. Que no ho farà.

I aquesta és la qüestió.

Que no ho faran.

Deslliurats de la pressió del carrer i, en canvi, condicionats per la repressió (o l’amenaça de la repressió) que exerceix l’estat espanyol, els partits ens tornen a oferir el suat menú de les petites pràctiques autonomistes. Que no és que siguin un gestionem això per una banda mentre practiquem la política que ens fa avançar cap a la independència, no: és que s’hi queden distrets i fent voltes a una rovellada roda autoreferencial.

(Arribats a aquest punt, obro un breu parèntesi per aclarir que la pràctica parlamentària independentista no nega per força la necessitat de la gestió quotidiana, i que contraposar l’una cosa i l’altra sona més aviat a excusa per a deixar de fer-ne una; concretament, la primera.)

En fi, que els uns naveguen en la retòrica de la desobediència (que incompleixen en els fets) i els altres planegen en la retòrica del diàleg (encara que no hagi tingut, ni s’albiri que tingui, cap consecució), i tots tenen una cosa en comú: continuen sense definir cap estratègia clara. Més enllà de les frases, vull dir. Més enllà de la retòrica que no té fets que la sustentin. Perquè, en aquest context, si parlem de retòrica no ens referim pas a l’art de l’eloqüència o de l’expressió evocadora, sinó més aviat a l’abundància de paraules ampul·loses i sense contingut. Buides de fets.

Tot plegat, on ens deixa? Doncs segurament en aquell moment de redefinició, de dir entesos, vist, punt i seguit.

Següent.

Perquè potser és que, tan immersos com ens hem mantingut en la cosa dels partits (que si aquest diu que tal, i l’altre pensa que si no tal esgarraparà votants per allà, i després l’altre se’n desmarca perquè tal), ens hem oblidat que en aquest tauler hi ha més actors. I que, precisament, aquests altres actors, les associacions cíviques, han estat els que han fet avançar, i de quina manera preciosa!, el procés d’independència.

Propositivament, vull dir.

I són també les que ara han d’entomar el repte. La incompareixença d’uns, els partits polítics, no és raó per a mirar cap a una altra banda. No té gens de sentit anar esperant que els partits estableixin cap estratègia (i encara menys, conjunta) perquè ja s’ha vist i constatat que no ho faran. És de la societat, per tant, d’on han de tornar a sortir les propostes. Com ha estat sempre.

I perquè, tal com s’ha constatat, i malgrat les envestides repressives de l’estat espanyol, la voluntat d’independència es manté. Per tant, si els partits no responen a aquesta demanda social, i si tampoc les associacions no ho fessin, s’acabaria canalitzant per altres bandes. Tal com ja va passar, ben mirat, amb el moviment de les consultes.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €