La pitjor campanya de la nostra vida

  • El nivell comunicatiu de la campanya és deplorable. Fa basarda veure una candidata llançar una proclama abrandada, i que llavors s’hagi d’aturar a mitja frase per llegir allò que duu escrit

Josep Sala i Cullell
20.07.2023 - 21:40
Actualització: 21.07.2023 - 07:15
VilaWeb

És una conseqüència inevitable del sistema electoral que algunes de les persones que van a les llistes dels partits aconseguiran un escó, i probablement el tindran en propietat durant tota una legislatura. Tant li fa si vota més gent o menys, la qualitat dels candidats, la solidesa de les propostes o l’historial d’incompliments: plogui, nevi o faci sol, els catalans enviarem quaranta-vuit diputats a Madrid, i en acabat no podrem reclamar res durant quatre anys. Tenim més drets com a consumidors que no com a ciutadans.

Penso molt en això perquè he seguit de reüll la campanya de les eleccions espanyoles, i ha arribat un punt que no sé si tenim una classe política tan mediocre que és incapaç d’oferir res més, o són ells que creuen que els ciutadans som idiotes i ens ho empassem tot. En una democràcia parlamentària els partits presenten un programa i una visió de país –d’on traurem l’aigua i l’energia, com respondrem a l’emergència climàtica, quants immigrants podem acceptar, quin futur veiem per a les escoles–, i llavors cadascú decideix què vota d’acord amb la ideologia i l’interès. En lloc d’això el mecanisme s’ha invertit: ara són els partits que exigeixen el vot per una qüestió existencial o d’identitat, perquè altrament vindrà l’apocalipsi maia, i un cop toquin poder ja veuran què fan.

El nivell comunicatiu de la campanya és deplorable. Fa basarda veure una candidata llançar una proclama abrandada, i que llavors s’hagi d’aturar a mitja frase per llegir allò que duu escrit. Sembla que els hagin rentat el cervell per evitar de dir cap idea pròpia o original, i que el més important sigui no cometre cap error. Tot i que, ben pensat, l’únic moment emocionant d’aquest parell de setmanes va ser aquella entrevista d’Aina Vidal, candidata dels comuns, a Nació Digital en què va confondre la Cerdanya amb Sardenya, i llavors no en va saber dir la capital (Puigcerdà, no Càller). I ja em perdonareu la frivolitat, però a ningú no se li ha acudit que muntar actes a l’exterior en ple juliol faria sortir els polítics ben suats i envermellits a la televisió? L’excepció, és clar, és Roger Montañola, que sempre sembla que vingui de veure la cantada d’havaneres de Calella des de la barca.

Junts per Catalunya presenta el lema “Ja n’hi ha prou”. Però ja n’hi ha prou de què? De fer el préssec? De rendir-se davant Espanya? No havia vist mai aquest espai polític tan desorientat i amb un missatge tan poc clar (i unes estètiques tan dubtoses), i a sobre l’elector pot pensar si el partit mantindrà la línia de confrontació durant tota la legislatura, o bé canviarà de rumb cap a posicions més diguem-ne convergents. Esquerra, que declara “Defensar Catalunya” (n’estan segurs que no és millor anar a l’atac?) mostra senyals de desesperació, amb un Oriol Junqueras que esbronca la ciutadania i fa propostes demencials, i un Gabriel Rufián que, en to, discurs i llengua, no té res a veure amb el Gabriel Rufián de les municipals –cosa que encara mig colaria si les municipals no haguessin estat fa un parell de mesos. I la CUP, que com a mínim té un missatge coherent, no es treu de sobre la desorientació política que arrossega des de la tardor de 2017, i encara li costa que no se li descontroli el discurs, que ha d’anar dirigit a tota la ciutadania i no als activistes convençuts o els estudiants de lletres. Dels comuns no en dic res, perquè han decidit lliurar tot l’espai comunicatiu a una senyora gallega (i un lloc a les llistes a una paracaigudista madrilenya), i en el cas de Girona sembla que la candidatura s’hagi decidit per successió dinàstica.

Tot plegat sembla un malson d’una migdiada pesada d’estiu, però hi ha un escenari pitjor. I si els castellans recuperen la tradició de fer repetir les eleccions perquè no els agraden els resultats, com ja va passar el 2016 i el 2019, i ens toca viure una altra campanya, ara menjant castanyes i panellets? La part positiva és que veuríem els candidats no tan suats, tot i que tal com tenim el clima potser no ho hauríem de dir gaire alt.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any